Arbres de la vida, cérvols i xamans

Montserrat Hormigos ens acompanya per un recorregut des de la pintura rupestre fins a l’art contemporani. Ha aconseguit que li càpiga tot en un sol article! Acompanya’ns a través del temps. 

El glifo de l’arbre és un dels símbols coneguts més antics que es remunta a l’Edat de Pedra. Els motius arboriformes, ramiformes i fitoformes destaquen en l’art rupestre de diferents parts del globus des del Paleolític final. Es tracta de petroglifs, incisions gravades o pintures sobre roques a l’aire lliure, parets de coves i abrics, pedres de monuments megalítics, plaquetes, penjolls petris, còdols, recipients de ceràmica i objectes d’os.

Segons Fred Hageneder, el símbol arbori és l’eix al voltant del qual la roda del temps gira, connectant llum i foscor, amunt i avall, allò eternament mudable i allò eternament immutable. Mentre per Ignacio Abella, el motiu arbori estaria relacionat amb la construcció d’una cultura que lligava l’origen i la identitat de la tribu i el seu territori als mites primordials de l’arbre; així es creava una consciència de pertinença a la Terra arrelada en el món natural. La relació del motiu arbori amb el cèrvid també apareix en els temps primers, ja que per la semblança de la seua cornamenta amb el brancatge se l’ha comparat simbòlicament amb l’arbre de la vida, en el sentit de creixement i renovació. Tots dos elements podrien estar connectats amb les pràctiques xamàniques en l’origen de les expressions sagrades.

Hi ha exemples de la Prehistòria de la Península Ibèrica en què l’arbre sembla protagonitzar escenes de caràcter sacre. En l’Abric de la Figuera del barranc Estercuel (Alcaine, Terol), un estilitzat arbre (tronc i brancatges laterals), al qual se li ha superposat un cérvol, sosté en la seua part superior a un parell de homenets. Les figures queden coronades per dos buits naturals ovalades pintades en el mateix color vermell violaci, a l’interior s’adverteixen representacions minúscules, unes estilitzades i altres esquemàtiques, d’éssers humans.

Un arbre, infinits significats

Sobre aquest receptacle voletegen altres figuretes de mida ínfim. Cap de les figures humanes porta armes o estris de recol·lecció, de manera que l’escena ha estat interpretada per Antonio Beltrán (1998, pàg. 48) com un ritu de fertilitat vegetal, animal i humana; ja que l’autor identifica els accidents naturals amb vulves femenines, en conjunció amb la proximitat de la dona representada nua i en avançat estat de gestació. Mentre per Jordà Montés (2008-2010, pp. 129-130) es tracta de la representació d’un ritual xamànic d’ascens a l’arbre còsmic per recuperar les ànimes que esperen el seu renaixement, ja siga físic o simbòlic-espiritual, en el sac de fecunditat.

Peu de foto: Abric de la Figuera. Terol. Neolític. Calc d’A. Beltrán Martínez i J. Royo

El motiu de l’Arbre del Món com a eix que comunica les tres regions còsmiques (superior, mitjana i inferior), és el pol central de l’escala xamànica. Tal com expressa Mircea Eliade i altres experts en religions comparades i antropòlegs, l’arbre manifesta un paper primordial en els ritus d’iniciació xamànica. La instrucció de la machi, xaman maputxe (Xile), té lloc en un tronc sense escorça del canyeller (Drimys winteri), que es talla en forma d’escala de set esglaons i que és un mitjà simbòlic d’ascensió celeste. L’arbre s’enfila el neòfit per ser consagrat, mentre el xaman se serveix d’aquest per realitzar una sèrie de tasques: comunicar-se amb els esperits del més enllà i els avantpassats, obtenir informació sobre meteorologia, consecució d’aliments, recursos o remeis per curar malalties.

El poder d’un arbre

També pot rescatar les ànimes dels nens perduts o dels adults malalts. Segons la creença de les tribus siberianes, les ànimes humanes que encara no han nascut pengen de les branques de l’arbre còsmic, des d’on s’introdueixen a l’úter matern en forma d’embrions, i els xamans tenen el do de transportar l’ànima del nonat a la terra; també representa el renaixement simbòlic a un nou estat de consciència. Els mansi (Sibèria occidental) acostumaven a guardar les placentes dels nadons en sacs especials anomenats kuzovok, que penjaven en un arbre considerat sagrat. Mentre els nanai adoraven Maidia Mama, l’Ama de la fertilitat i l’arbre de la vida, que de vegades es representava com un ant femella.

El Xaman Fiodor Poligús amb les imtages dels seus esperits-ajudants penjats en l’arbre xamànic. Siberia oriental, els Evenki. Col·lector: A.A. Makárenko. 1907-1908.

En La nostra Senyora del Castell (Almadén, Ciutat Real) -un dels panells Esteban Miller ha interpretat com la seqüència del creixement d’un arbre-, destaquen els cérvols o centaures arboriformes esquemàtics, que per Jordà són éssers híbrids dispensadors de fertilitat de prats i camps. A la destinada del Cérvol I (Nerpio, Albacete) també senyoreja un cérvol amb banyes arborescents, al·legoria de l’arbre primordial del paradís, ja que la seva cornamenta es renova anualment com les branques i fulles de l’arbre de la vida. Hi ha exemples en altres covetes de la península: Múrcia, Ciudad Real, Conca, Terol, Osca, Cadis i Llevant. Aquest abric es relaciona amb Castillejo I, on es va practicar un repintat dels ramiformes amb una intenció revitalitzadora, el que estaria vinculat a ritus de regeneració del món vegetal i humà. Cal destacar el valuós protagonisme del cérvol com psicopompo o guia dels xamans i els herois civilitzadors primordials.

Alguns pobles paleolítics situaven en els enterraments banyes de cérvol al costat del cap dels morts. La disfressa sagrat d’home-cérvol s’aprecia en les parets de les coves rupestres, tal com es mostra a Val Camonica (Itàlia, S. IV a. C.), s’ha mantingut invariable en el xamanisme siberià fins fa poc -és exemple és el dibuix d’un xaman tocat amb una cornamenta realitzat per l’explorador holandès Witsen al segle XVII-, però també destaca en les danses rituals del lamaisme tibetà. La corona metàl·lica anomenada maykhabshí, que imita les banyes de cérvol, era part de la indumentària ritual només d’aquells cahamanes i chamanas de rang superior.

Una altra troballa a tenir en compte seria el de la mòmia anomenada “la Dama de gel”, trobada en l’altiplà de Ukok (Rússia siberiana) i inhumada fa 2500 anys, que presenta nombrosos i elaborats tatuatges zoomorfs entre els quals destaca un cérvol. Es creu que la jove va poder formar part dels Pazyryk, poble nòmada de la família samoyedo, dels escites de l’Iran i del Caucas. Quan la van trobar estava coronada per la representació d’un arbre de la vida realitzat sobre un tronc de fusta i amb fulles d’or. Tot això ha portat a la arqueòloga Irina Salnikova ha afirmar que es tractava d’una dona poderosa encarregada del culte.

Abrigo de Nuestra Señora del Castillo. Ciudad Real. Calcolítico-Bronce I. Calcos de A. Caballero Klink

Chamán siberiano dibujado a finales del siglo XVII por el explorador holandés Nicolaes Witsen.

Tots aquests elements juguen un paper simbòlic destacat en l’exposició de Miguel Ángel Blanco -un dels exponents més sòlids de la relació entre art i naturalesa del nostre país- titulada L’aura dels cérvols i orquestrada per al Museu del Romanticisme de Madrid (del 30 octubre 2014 l’1 de març de 2015). En aquesta exhibició s’estableix un diàleg contemporani amb la pintura paisatgística i cinegètica del Romanticisme que té com a protagonista el cérvol, encarnació de l’esperit de la naturalesa incontaminada.

L’exposició es basa en el seu principal vehicle d’expressió artística, els seus llibres-caixa de la seua Biblioteca del Bosc, on utilitza materials de la natura i en una instal·lació que escenifica l’alliberament de l’aura dels cérvols, utilitzant mètopes buides dels triomfs de caça i una muntanya de banyes, amb una intervenció sonora que reprodueix el entrexocar de cornamentes i la brama. El seu Llibre-caixa nº 1139 porta el títol Cernunnos, déu celta de la saviesa que porta banyes de cérvol com atribut que fa referència al poder de regeneració de la natura. Al costat d’una peülla de cérvol, l’artista introdueix una branca d’alzina de la Vall d’Alcúdia, on es va trobar un deixant celta que representava al déu celta (similar al del famós Calder de Gundestrup) sobre resina vermella (evocant els sacrificis pagans).

L’exposició té aires de travessia xamànica, de migració arcaica i rupestre, on l’artista actua en qualitat de botànic, arqueòleg i antropòleg i l’obra connecta amb el registre fòssil. Blanc acostuma a apoderar-se de elements naturals en les seues caminades pel bosc, com els primitius en les seues tasques de recol·lecció, que converteix en artefactes culturals, encara que no perden el seu tint de talismans de poder carregats de l’esperit animista l’art originari.

Miguel Ángel Blanco, Libro-caja nº 1139, Cernunnos. Imagen cedida por el artista.

Cernunnos celta, detall de la Cáfila de Gundestrup. Làmina de plata repujada, Siglo III-I a. C. Copenhague, Museu Nacional.

Un altre artista a destacar sèrie el belga Maarten Vanden Eynde, que en la seva col·lecció permanent titulada Taxonomy Trophies (Trofeus taxonòmics) utilitza branques amb forma de cornamenta de cèrvid, diferents espècies d’arbres en perill d’extinció o extintes. Es tracta d’autèntics trofeus col·locats en mètopes cinètiques procedents d’enclavaments naturals de diferents parts del globus, en un intent per establir una crítica sobre el problema de la desforestació i el mercantilisme d’allò natural.

Maarten Vanden Eynde, Taxonomy Trophies. Dubai, Emiratos Árabes (2010)-Bonendala, Camerún (2010)

L’enyorança d’aquesta simbologia originària ens parla de l’anhel d’un paradís perdut on els humans vivien en simbiosi amb el món natural l’eix era l’ens arbori i el cérvol el senyor dels boscos. D’una ment primitiva i el seu esforç per recol·lectar i simbolitzar a través de l’art i la màgia simpatética els elements de la natura. Però també de l’esforç actual d’algun/es artistes que pretenen a través de les seues obres recuperar una poètica de la preservació com a clar i necessari posicionament d’ancoratge i respecte pel territori i el medi ambient.

Bibliografia
Abella, Ignacio: El gran árbol de la humanidad. Leyendas y arte primitivo sobre los árboles en la creación del mundo. Barcelona: RBA, 2012.
Beltrán Martínez, Antonio: “Sacralización de lugares y figuras en el arte rupestre del río Martín (Albalate del Arzobispo y Alcaine, Teruel)”, en QUAD.PREH. ARQ. CAST. 19, 1998, pp. 43-52.
El aura de los ciervos. Miguel Ángel Blanco. Catálogo de la Exposición (octubre de 20014-marzo de 2015). Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes y Museo del Romanticismo, 2014.
Eliade, Mircea: El chamanismo y las técnicas arcaicas del éxtasis. México: Fondo de cultura económica, 1982.
Entre los mundos: el chamanismo en los pueblos de Siberia, Catálago de la Exposición en el MUVIM (11 de julio-29 de septiembre de 2013). Diputación de Valencia y Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, 2013.
Grossato, A. (2000). El libro de los símbolos. Metamorfosis de lo humano entre oriente y occidente. Barcelona: Grijalbo.
Hageneder, Fred: The heritage of trees. History, culture and symbolism. Great Britain: Floris Books, 2001.
Jordán Montés, Juan Francisco: “El ciervo en la pintura rupestre esquemática: escenas de carácter simbólico”, en Cuadernos de Arte Rupestre Numero 5, Año 2008-2010, pp. 108-141.
Jordán Montés, Francisco y Molina Gómez, José Antonio: “Parejas primordiales, gemelos sin articulaciones y árboles sagrados en el arte rupestre del Levante español –sureste de la Península Ibérica-“, AnMurcia. 13-14. 1997-1998, pp. 47-63.
Vitebsky, Piers: Los chamanes. El viaje del alma, fuerzas y poderes mágicos, éxtasis y curación. Köln: Taschen, 2001.