L’arbre i les arrels de la cultura

El Botànic de la Universitat de València dedica part de les seues activitats de 2013 a la relació de l’ésser humà amb els arbres. Font de recursos, d’inspiració i d’aliment espiritual, hem perdut el contacte amb ells, i potser siga necessari recuperar-lo per a fer memòria i adquirir també més consciència mediambiental.

Des dels orígens i al llarg dels segles, els arbres han sigut vertaders aliats de la Humanitat. Ens han ofert refugi davant la climatologia adversa, proporcionat infinitat de fruits, fulles, flors i arrels amb propietats nutrícies i medicinals; fusta amb la qual construir llars, vaixells i eines, i ens han ofrendat la matèria primera necessària per a fer foc, que una vegada domesticat es va convertir en motor de la civilització.

Deesa de doble destral al costat de l’arbre de la vida. Segell micènic, 1.500 a.C

Els nostres avantpassats eren conscients que la supervivència consisteix en un equilibri amb l’entorn que habitem, per aquest motiu honraren a les forces de la natura a través de cerimònies, rituals, ofrenes i eixarms. Pèrdua de la consciència primitiva que veu en l’arbre no solament a un ésser viu sinó a un símbol sagrat, eix de cosmogonies, ancestre de la comunitat, residència d’esperits i guardians dels boscos, lloc de reunions i centre de sanament; ha comportat l’abús i la destrucció gradual del medi ambient. Per aquesta raó la nostra proposta L’herència dels arbres. Cicle d’Activitats del Botànic 2013 pretén recuperar la visió de l’ens arbori des d’una perspectiva holística i contribuir, en la mesura del possible, a crear consciència mediambiental i recuperar l’àmplia tradició d’usos, costums i llegendes relacionades amb l’arbre.

El Cicle de Conferències que proposem i que compta amb la participació d’experts en botànica, antropologia, prehistòria, art i naturalisme, serveix com a punt de partida per a desenvolupar una comprensió del culte a l’arbre, que és primitiu i universal. La dendrolatra mostra com la biodiversitat ha sigut interioritzada en les diferents pràctiques culturals i sacres. L’Arbre de la Vida s’erigeix com a símbol del procés biològic humà i de les fites de crisis o moments de transició i és el centre de rituals de naixement, de pas en l’adolescència, de matrimoni, fertilitat, i mort.

De l’Arbre de la Vida pengen les ànimes dels xiquets que esperen la seua encarnació, però també és l’últim estatge. L’arbre és l’Axis Mundi, el centre de la cosmovisió que permet a l’ésser humà comprendre el seu lloc en la Terra, el locus dels rituals xamànics -primera expressió religiosa-, el temple de la inicial cerca espiritual de l’home. Les seues arrels penetren en el submón, el tronc s’alça majestàtic en la superfície com a símbol de perpetuïtat, i les seues branques s’eleven al cel en forma de pregària. Però també és l’Arbre del Coneixement, en la seua escorça s’inscriuen les grafies dels primers alfabets i és respectat com a oracle on es consulta l’avenir.

La representació d’arbres i d’altres motius vegetals (ramiformes i fitoformes) apareix ja en l’Edat de Pedra, tal com demostren determinats conjunts d’art rupestre i peces d’art moble de la Península Ibèrica. El pas de les societats caçadores – recol·lectores a les societats productores d’aliments neolítiques suposa un canvi de mentalitat en la manera de relacionar-se amb el medi ambient. Es produeixen grans variacions en el paisatge per les noves dinàmiques de poblament, la desforestació relacionada amb l’obertura d’espais agropecuaris i, fins i tot, la introducció d’espècies foranes de plantes.

Pintures rupestres de La Calderita. La Zarza, Badajoz (Extremadura)

Però encara perviu en les primeres grans civilitzacions la tendència animista a veure l’esperit en tots els éssers vius. Cada civilització representa al seu arbre o arbres sagrats a través de diferents espècies en funció de les peculiaritats del seu hàbitat, i aquest caràcter sacre és índex de forma directa en l’ecologia, doncs l’arbre en qüestió passa a estar protegit. Civilitzacions com la mesopotàmica, l’egípcia, la minoica o la grega parlen d’un Jardí paradisíac, presidit per una Deessa Mare, on senyoreja l’arbre de tots els fruits i la immortalitat i el guardià de la qual és un enorme rèptil, símbol del poder de regeneració de la natura. Amb la vinguda dels monoteismes, tota la xarxa de rituals que emboliquen l’ús de la natura i la sacralitat dels boscos desapareix.

Però el culte a l’arbre segueix mantenint-se en l’actualitat en diferents tribus i comunitats, un exemple són els Lakota, indis natius nord-americans, per a els qui el motiu central de dos de les seues més destaques cerimònies, la Cerca de Visió i la Dansa del Sol, és l’Arbre de la Vida. El que connecta amb l’Arbre de la Il·luminació del budisme, el pipala al peu del qual Siddharta va viure la seua última meditació i la seua despertar a un nivell superior de consciència. O l’arbre Yggdrasil de la mitologia nòrdica, del que va estar penjat el déu Odín durant nou dies i les seues nits, sotmès a un dejuni absolut, en un ritu d’iniciació per a adquirir la saviesa i completar el seu renaixement simbòlic.

Un altre element a tenir en compte és l’arbre com a símbol territorial i de sobirania. L’arbre s’instaura com a senyal d’identitat i pertinença, emblema de llinatges (les tribus cèltiques es denominaven amb noms de diferents espècies arbòries), grups ètnics i comunitats, regions senceres i nacionalitats. Els exemples apareixen disseminats per tot el planeta: el baobab a Àfrica, lloc de reunió, símbol de vida comunitària i tolerància, que presideix l’escut del Senegal; la ceiba que des d’època precolombina es considera l’arbre sagrat a Mèxic, Centreamèrica i el nord de Sud-amèrica, i que és l’arbre fundador de la ciutat de l’Havana; l’arbre de la pau de la Confederació Iroquesa, un enorme pi sota el qual les tribus van enterrar l’odi i van abandonar les armes com a símbol de la seua aliança, o els roures per tota Europa, tal com ocorre amb el de Guernica, al que es té per arbre de consell i se li confereix autoritat de jutge de pau.

Respecte a les particularitats de la Comunitat Valenciana, cal destacar aquells arbres monumentals o singulars que contribueixen a l’arrelament de costums, i que són història viva dels pobles que els acullen i ajuden a la identificació cultural i social. Exemples d’aquests arbres venerables són la savina “la Juana” (Els Serrans, Alpont), la olivera mil·lenària “la Morruda” (Sogorb), o la Carrasca de Culla, monument natural únic del Maestrat del que es diu va acollir a una companyia de l’exèrcit durant les guerres carlistes. Respecte a la Lloca de Canals, a la qual Andrés Estellés va dedicar una de les seues obres, es tracta d’un plàtan que es va plantar en 1914 i el nom propi del qual remet al zel de la gallina que cova els seus ous o acull entre les seues ales als seus pollets.

La Morruda, olivera mil·lenària de Sogorb (Castelló)

Arbre de la plaça que empara sota la seua ombra les trobades de veïns, punt de referència per als joves i lloc de la festa, en ocasions com el Nou d’Octubre sota la Lloca es ballen típiques danses valencianes. Aquests ancians són insubstituïbles i formen part d’un patrimoni que cal protegir i respectar. En aquest moment recuperar la memòria que guarden els arbres és una qüestió de supervivència. Cal plantar arbres en la terra i en l’imaginari col·lectiu i desenterrar una cultura de valors arrelats que ens permeten viure en harmonia en aquesta, l’única casa que coneixem.