La botànica espanyola descobrix 80 noves espècies de plantes en dos anys i desafia la «ceguesa vegetal»

Sembla una premissa d’altres temps, un eco de les expedicions del segle XIX, però és una realitat plenament actual: en ple segle XXI, la natura continua guardant secrets. Entre 2024 i 2025, la Societat Botànica Espanyola (SEBOT) ha donat a conéixer 80 noves espècies biològiques, una fita que no sols revoluciona l’inventari de la nostra biodiversitat, sinó que també sacseja la ciència a escala global. En una època en què el canvi climàtic imposa una cursa contra rellotge, conéixer la biodiversitat s’ha convertit en una necessitat desesperada; moltes espècies corren el risc d’extingir-se abans, fins i tot, que arribem a posar-los nom.

La revolució silenciosa de l’ADN

El descobriment d’una nova espècie rarament és fruit d’un colp de sort, sinó d’un procés minuciós que pot prolongar-se durant mesos de treball al laboratori i al camp. En el cas de la botànica, Carmen Acedo, presidenta de la SEBOT, assenyala la metamorfosi que ha experimentat la disciplina: «En les últimes dos dècades, el desenvolupament de les tècniques moleculars ha aportat llum sobre molts factors que abans passaven desapercebuts».

En el passat, la botànica depenia exclusivament de la morfologia, és a dir, de l’observació visual dels trets físics de la planta. No obstant això, hi ha grups vegetals els caràcters externs dels quals són pràcticament idèntics als ulls humans. «Els experts del segle XIX observaven, dibuixaven la morfologia i, a vegades, ni tan sols tenien lupa», recorda. «Ara podem no sols fer estudis moleculars, sinó també aconseguir la seqüenciació massiva de centenars de gens». Esta tecnologia no sols desenterra espècies inèdites, sinó que també corregix la història: sovint revela que dos plantes que es consideraven diferents són, en realitat, la mateixa; o a l’inrevés. L’estudi detallat d’una espècie ens pot portar a la conclusió que, en realitat, ens trobem davant de dos o més espècies.

Del sud al nord: el biaix geogràfic

La importància d’estes 80 noves espècies, que inclouen plantes amb flors, falagueres i briòfits, també radica en la seua dispersió geogràfica. Encara que la península Ibèrica continua oferint sorpreses, el gruix de les troballes es distribuïx entre Àfrica i Sud-amèrica, fet que posa de manifest una bretxa històrica en la investigació de camp.

«L’hemisferi nord està molt més prospectat i estudiat que l’hemisferi sud», explica la presidenta de la SEBOT, que assenyala que, tradicionalment, els grans centres d’investigació i els jardins botànics s’han concentrat a les regions septentrionals. Així, quan s’aprofundix en les latituds australs, l’univers vegetal esclata en novetats.

La pregunta és obligada: alguna d’estes noves espècies destaca per damunt de la resta? Acedo, però, evita els favoritismes científics i apel·la a l’ecologia: «Totes destaquen, perquè cada planta complix una funció en l’ecosistema del qual forma part». Esmenta, per exemple, una esquiva rubiàcia localitzada únicament a les serralades Bètiques, entre Granada i Jaén, la singularitat de la qual radica en una distribució extremadament restringida. «Però, si em preguntes quina destaca per la seua importància, et diré que totes són igual d’importants».

SEBOT: l’arquitectura d’una veu comuna

Darrere d’este èxit científic no hi ha investigacions aïllades, sinó una sòlida xarxa de cooperació. La SEBOT va nàixer en 2019 amb la unió de cinc associacions i l’impuls de professionals de la ciència decidits a dinamitzar la disciplina. A Espanya ja existien xicotetes comunitats botàniques especialitzades, però faltava una estructura estatal homologable a la dels països del nostre entorn. Hui, la societat s’acosta als 1.000 membres i reunix col·lectius del professorat universitari, la investigació i l’Administració, així com estudiantat i persones aficionades.

Podríem dir que la força de la SEBOT residix en la seua capacitat per a aglutinar sensibilitats i disciplines molt diverses sota un mateix paraigua. Esta voluntat reunix associacions com l’Espanyola d’Aerobiologia (AEA), la d’Herbaris Ibero-Macaronèsics (AHIM) o la de Palinòlegs en Llengua Espanyola (APLE), així com societats com l’Espanyola de Biologia de la Conservació de Plantes (SEBiCoP), la de Briologia (SEB), la de Geobotànica (SEG) o la d’Etnobiologia (SdEB). Recentment, també s’hi ha incorporat l’Associació Ibero-Macaronèsica de Jardins Botànics (AMIB).

«M’encantaria que s’hi uniren totes les agrupacions més específiques», confessa Carmen Acedo, que defensa que la massa crítica és l’únic camí perquè els resultats científics transcendisquen els comités d’experts. «Donar visibilitat i rellevància a la botànica és més fàcil si anem tots a l’una que si cadascú va pel seu compte». Esdeveniments com el seu congrés internacional, celebrat recentment a Sevilla, funcionen com eixos ponts indispensables per a posar en valor la disciplina davant d’altres ciències.

L’antídot contra la «ceguesa vegetal»

Hi ha una paradoxa incòmoda en la nostra relació amb l’entorn. Vivim envoltats de verd, però poques vegades mirem realment allò que veiem. «A escala global s’està detectant un fenomen anomenat ceguesa davant de les plantes (plant blindness)», advertix Acedo. Com que biològicament estan més allunyades dels humans que els animals, les plantes tendixen a ser tractades com un simple fons estàtic. En realitat, és un concepte que s’estudia des de fa anys i que està evolucionant cap a un altre de més recent, el plant awareness disparity, un biaix cognitiu i cultural més complex pel qual no sols no veiem les plantes ni som conscients de la seua presència, sinó que, a més, les infravalorem.

«Els animals complixen el seu paper en els ecosistemes, però les plantes i els fongs n’aporten el suport i l’estructura; són el sosteniment de la vida a la Terra, de tot allò que consumim». Per això, la tasca de la SEBOT va més enllà de la taxonomia pura: és un imperatiu ètic per a reconnectar la societat amb el seu entorn i recordar que el decorat verd que donem per descomptat és, en realitat, el motor que ens manté vius.