L’Etnobotànica farmacèutica de Gàtova, el saber d’un poble

Al voltant de tot el país, molts dels que fa cent anys eren pobles grans i plens de vida, hui es reduïxen cada vegada més a llocs on escapar del ritme cosmopolita els caps de setmana. Els joves creixen, i molts se’n van a treballar o a viure a la ciutat, com van fer abans moltes famílies de les generacions dels seus pares i dels seus avis. Estos pobles rurals, amb menys de 5.000 habitants, segons un estudi del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, constituïxen el 77,9% de municipis espanyols, però només hi viu un 9,3% de la població.

Este és el cas de Gàtova, un poble de la Serra Calderona, hui en dia part de la província de València, encara que no sempre va ser així. En l’actualitat, els negocis del poble perillen, ja no hi ha forn ni peixateria, i els altres servicis essencials, com el supermercat o la carnisseria, els porten persones que estan a punt de jubilar-se o que no ho han fet ja per no abandonar els seus veïns. No obstant això, com que és un poble on la majoria de la població té més de 65 anys, hi ha un comerç que funciona molt bé: la farmàcia.

En este negoci va treballar com a farmacèutic fins fa 17 anys Eduard Segarra i Durà. Va estar pràcticament dos dècades ajudant i acompanyant veïns i famílies del poble. Però Segarra no només venia. Recomanava, comprenia, acompanyava i escoltava els seus veïns. L’afecte va ser mutu. Ells, de tant en tant, aprofitaven per a contar-li els remeis casolans que s’havien fet tota la vida al poble amb elements de les muntanyes i els camps que el rodejaven, elements botànics. Plantes que s’utilitzaven per al dolor de cap, flors que es feien servir com a diürètics o llavors que es prenien per a reduir molèsties… Per això, quan va haver d’abandonar el seu lloc, va decidir escriure un llibre sobre allò de què tant li havien parlat els seus clients, i va publicar Etnobotànica farmacèutica de Gàtova (2008).

Etnobotànica farmacèutica de Gàtova

El llibre és un recull detallat de les espècies vegetals que creixen a les muntanyes del poble. En cada planta o flor, Eduard inclou el nom científic i popular (algunes plantes tenen rutes o mutes exclusives de la localitat), la descripció, el lloc on es troba, l’època de recolecció, les parts que s’utilitzen, com es conserva, refranys associats i el seu ús popular. Després, confirma o desmentix l’ús o els usos farmacèutics d’estes, basant-se en les evidències científiques.

Segarra tenia un interés especial en este últim element, per la qual cosa no resulta sorprenent que siga un dels aspectes més interessants del llibre. En estos apartats, inclou en quines quantitats i de quina forma hauries d’ingerir o aplicar el fragment de la planta per a cada fi concret comprovat. Per exemple, la Borago officinalis, popularment coneguda com la borratja, té efectes antihistamínics: “se seleccionen les fulles i tiges tendres de quatre plantes, es netegen i es couen a foc lent durant 15 minuts. Es poden adobar amb oli d’oliva, llima o vinagre, però mai amb sal. Prendre un plat a la nit durant quatre dies”.

Clar és que també hi ha usos populars que Segarra desmentix i advertiments sobre els possibles efectes secundaris de algunes plantes, en els quals, a vegades, com es sol dir, pot ser pitjor el remei que la malaltia. A més, afig costums amb algunes espècies vegetals que s’inclinen més cap al costat místic que cap al farmacèutic. Per exemple, amb el ginebre roig (Juniperus oxycedrus): “Per a eliminar les verrugues. El pacient comunicarà quantes verrugues té, i després li direm que s’oblide de la quantitat. Per la vesprada arrancarem tantes bages de ginebre com verrugues tinga i les soterrarem. Si s’ha oblidat de comptar-ne alguna, no desapareixerà (i si n’ha comptat de més?)”.

Eduard Segarra conta que no només va triar Gàtova pels anys que va estar vivint allí, també perquè és una localitat aïllada geogràficament, con un microclima propi i unes característiques concretes. Tal com explica en la introducció, l’única comunicació és mitjançant “unes carreteres molt dures”, i la seua economia s’ha basat tradicionalment en una agricultura de subsistència, d’oliverars, ametlers, cirerers i figues, la qual cosa “proporcionava recursos limitats”. Per això, antigament, quan els habitants no podien accedir a un farmacèutic professional, confiaven la seua salut als remeis naturals que els havien ensenyat els seus pares i els seus avis, i que després ells mateixos els contarien als seus fills.

Per això, un altre dels aspectes importants de la recopilació taxonòmica és la llista de veïns que ha entrevistat. Inclou només aquells que no han volgut romandre en l’anonimat, juntament amb una fotografia i el seu any de naixement. La persona citada més jove va nàixer en 1956, i quan es va publicar el llibre en 2008 tenia 52 anys, mentre que la persona més gran va nàixer en 1919 i en tenia 89 en el moment de la publicació. L’edat és rellevant, perquè demostra que, en algun moment, este coneixement s’ha deixat de compartir amb les noves generacions. Potser per la migració a les ciutats o per l’accés públic que existix hui en dia als medicaments de primera necessitat i a la sanitat.

Carles Subiela, de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i escriptor del pròleg, planteja una altra tesi: l’aparició de la televisió i d’altres noves tecnologies ha trencat el costum de parlar amb els avis sobre el passat; s’ha trencat la tradició oral. És per això que obres com esta d’Eduard Segarra i Durà són de tant de valor, tant científic com cultural. En Etnobotànica farmacèutica de Gàtova trobem coneixement que durant segles ha sigut patrimoni immaterial que s’ha anat transmetent oralment. Llegir el llibre és aprendre etnobotànica, aprendre sobre com som les persones, i sentir a estones tendresa o notar dibuixat un somriure. Com afirma Subiela per a acabar el pròleg: “tenim un llibre que és un homenatge a la saviesa popular retrobada; l’apotecari posa damunt de la taula el tresor recuperat amb la il·lusió que el puguem disfrutar”.

Llibres com este suposen una aposta pels coneixements tradicionals, per posar en valor tot allò que ha servit en les societats que ens han precedit. No queda tan lluny, molts d’ells estan encara amb nosaltres, però no sabem fins quan. Aprendre tot això també ens ajudarà a repensar la societat actual i potser sembrar les bases de la futura.