La natura és el millor quadre
El cicle d’activitats del Botànic L’Herència dels Arbres explora la nostra relació amb l’arbre, si us parlàvem fa unes setmanes d’ell com a font d’aliment, medicines i espiritualitat, avui tractem la inspiració. La poesia, la pintura, el cinema i el land art són alguns vessants que han explorat, i espremut, el vincle amb la natura.
Els arbres en concret i la natura en general sempre han estat Musa de l’art. Segons la mitologia cèltica, l’arbre del coneixement destil·la un licor que concedeix la inspiració a bards i poetes. En l’àmbit de les lletres hispanes, grans mestres de la lírica han consagrat alguns dels seus poemes a l’ens arbori, tal és el cas de Luís Cernuda, Miguel Hernández, Gerardo Diego o Benedetti. Rubén Darío en La canción de los pinos crida germans als arbres i els atorga la capacitat de pensar i sentir. Juan Ramón Jiménez en Álamo compon un elogi de la natura idealitzada que reflecteix el que sent per la seua estimada, a la qual assimila amb l’arbre de columna de plata que fa tremolar la seua ànima. García Lorca en el seu poema Árboles compara a aquests amb fletxes caigudes del cel i es pregunta si han sigut llançades per gegants o pels estels. Mentre Dámaso Alonso en Voz del árbol, estableix una semblança entre est i un xiquet “cuajado de ternura que le brota en la entraña y que no sabe expresar”, perquè la seua veu és “la hondura del tiempo” i “el silencio de Dios”.
Però si hi ha algú que destaca en aquesta relació és Antonio Machado, conegut com el “poeta dels arbres”, a qui la natura li serveix com a metàfora per a manifestar els seus sentiments i anhels. En Campos de Castilla manté un diàleg silenciós amb l’arbreda, els arbres són els testimonis de la memòria humana, i equipara l’esperança amb les fulles verdes que rebroten. En A un olmo seco l’arbre equival al jo poètic, Machado, després de la mort de Leonor, espera “otro milagro de la primavera”, que el seu cor ferit puga reverdir. També dedica uns versos a les alzines, a les quals considera l’ombra tutelar dels camperols, i de les quals declara: “Brotas derecha o torcida/ con esa humildad que cede/ sólo a la ley de la vida,/que es vivir como se puede”.
En l’àmbit de l’expressió artística cal subratllar tres elements claus: la plasmació iconogràfica de les transmutacions vegetals clàssiques en l’obra de grans artistes de diferents èpoques, la importància de l’ens arbori en el moviment impressionista i les connexions entre art i natura en el land art, el earthwork, i l’art ecologista i mediambiental. Les metamorfosis de deïtats, nimfes, herois i mortals que arrepleguen autors com Ovidi han sigut plasmades per grans mestres de la pintura com Boticelli, Tiziano, Tintoretto, el Veronés i Nicolas Poussin, així com per escultors com Bernini.
A l’esquerra Apol·lo i Dafne de John William Waterhouse i a la dreta El beso de Gustav Klimt
També podríem destacar a Giuseppe Arcimboldo (1527-1593), qui en la seua sèrie Estaciones compon representacions manieristes del rostre humà a partir de vegetals, fulles, flors i fruits, que recorden al Green Man i a l’home florit de la mitologia. Els moviments estètics finiseculars (del segle XIX al XX) troben camp abonat perquè les seues dones-plantes florisquen, tal és el cas dels obres de prerafaelites com Burne-Jones i Waterhouse, que es basen en la llegenda de Filis. També els simbolistes personifiquen, mitjançant figures femenines de caràcter al·legòric, aspectes del món natural relatius a forces vitals com la fertilitat i als cicles estacionals. Un clar exemple és El beso (1908) de Gustav Klimt, que per a Julio Vives Chillida retrata l’escena d’Apol·lo i Dafne en el moment en què aquesta es transforma en llorer.
Les metamorfosis femenines vegetals segueixen prodigant-se en el Art Nouveau (Mucha, Beardsley) i en el surrealisme, tal com demostra l’obra de Paul Delvaux. Respecte a la plasmació de l’ens arbori, a la fi del segle XVIII s’estén a Itàlia el costum d’executar estudis del natural dels exemplars més singulars i bells d’arbres, la qual cosa aconsegueix la seua màxima expressió en la França de començaments del XIX. A principis de la dècada de 1860 els impressionistes com Monet, Sisley o Pissarro –el gran cronista de la vida rural del nord de França- atorguen als arbres un paper principal en les seues composicions; però enfront de l’interès dels romàntics pels sentiments que desprenen grans roures i fajos –David Friedrich veu en l’arbre una projecció de l’ésser humà-, l’impressionisme està més interessat en les sensacions visuals que desvetlen l’alliberament de la llum i el color.
Two slices cedars, David Nash
Respecte al land art -que sorgeix en la dècada dels 60 en paral·lel amb el despertar de la consciència ecològica- i a l’art mediambiental, cal tenir en compte tres grans moments de desenvolupament: als coneguts com a grans remenejadors de terra que intenten mediatizar la relació sensorial del receptor amb el paisatge, li succeeixen els artistes que pretenen canviar el vincle emocional i espiritual amb l’entorn, i aquests últims donen motiu a un tercer enfocament, l’artista literalment ecologista, l’activitat del qual sobre el terreny està pensada per a remeiar danys mediambientals. Aquest tipus d’obres destaquen pel seu caràcter efímer i processual, per la importància que adquireix el concepte del temps cíclic, la ubicació en el paisatge i la utilització d’elements naturals.
Des dels artistes coneguts com a megalòmans com Heizer i Smithson, passant per aquells més intimistes com Ana Mendieta, els que es dediquen al treball de la sembra com Beuys, Alan Sonfist o els Harrison i que converteixen el fet de plantar arbres en un acte artístic, i per escultors de la fusta com David Nash o les accions de Goldsworthy; les expressions artístiques que pretenen expressar les relacions de l’home amb la natura segueixen gaudint de bona salut. Des d’aquest punt de partida, el Cicle d’Activitats L’herència dels arbres projectarà una exposició on l’ens arbori siga transcendit com a mera matèria orgànica, element mimètic o referencial, i permeta a l’espectador establir un diàleg amb l’entorn i experimentar la seua pròpia natura.
Serie Árbol de la vida, Ana Mendieta
D’altra banda el Cicle de Cinema que proposem sota el títol Visions arbòries pretén establir un recorregut per una sèrie de films de diferents geografies que tenen a l’arbre com a eix central, ja siga narratiu, iconogràfic o metafòric. La fuente de la vida (Darren Aronofsky, 2006), pel·lícula de ciència ficció que connecta amb l’estesa tradició sobre l’arbre que atorga la immortalitat, es basa en la cosmogonia maia i en la sagrada ceiba, bressol del Xibalbá (inframón dels maies), que ha sigut àmpliament utilitzada per a finalitats medicinals. En El árbol (Julie Bertuccelli, 2011) la natura és l’espill on es reflecteixen els sentiments humans, el paisatge inhòspit i aïllat d’Austràlia emfatitza l’exili forçat del dol després de la mort del pare. L’enorme figuera que s’alça en la casa familiar es converteix per a la petita Simone en arbre efígie, on ha encarnat l’esperit del seu progenitor, la veu del qual creu escoltar entre el cruixir de les branques i el rumor de les fulles al vent. L’arbre representa així el poder imparable de la vida imposant-se a la tristesa.
Escena de la pel·lícula El árbol, Julie Bertuccelli
Escena de la pel·lícula Los limoneros, Eren Riklis
L’arbre també és metàfora de l’existència humana en Flipped (Rob Reiner, 2010), on un sicòmor és el pilar d’un ritu de pas de l’adolescència i emblema de l’amor i l’amistat. En Los limoneros (Eren Riklis, 2008) els fruiters s’alcen com a símbol viu del conflicte Palestí-Israelià i del perill de desarrelament, que no solament comporta la pobresa dels camperols sinó el menyscapte del seu patrimoni i la pèrdua dels seus records familiars. Mentre Séraphine (Martin Provost, 2008) se centra en la vida de la pintora d’estil naïf Séraphine Louis, qui satisfeia els seus quadres de motius vegetals, arbres i flors; evocant les relacions sinestèsiques entre l’art i la natura. Aquestes i altres propostes formaran un cicle on el cine i la figura de l’arbre es fusionen.
