Poesia botànica a Diània

La setmana passada vos parlàvem de Joan Pellicer, de com va estimar la botànica i la va saber transmetre, participant també de la conservació del nostre patrimoni etnobotànic. Ara vos fem un repàs per la seua obra i la seua vida mediàtica, i els entrebancs amb que es va trobar, i descobrireu perquè es va guanyar a tot aquell qui el va seguir.
El Pellicer Guia. La primera trilogia: Diània
Afortunadament, i malgrat que Joan ja no pot acompanyar-nos físicament, gran part del seu llegat divulgatiu podem trobar-lo en la sèrie formada per la trilogia inicial formada per Meravelles de Diània, De
A Meravelles de Diània (2002) Pellicer se’ns mostrava com un coneixedor excepcional d’eixa mena de rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del sistema bètic, intricada orografia a través de la qual ens orientava per la ruta dels arbres gegants, de les fonts i de les ermites, des de Mariola fins les Agulles de
Però si és el fons de les valls i els cursos dels rius el que més ens agrada, podem seguir una altra ruta, la que descrivia en De
Riu Serpis
Més endavant, quan el riu es torna més plàcid, Pellicer ens espera amb l’Herbari breu de
Thymus piperella, la pebrella. Endemisme diànic
Una comarca i un poble, el seu, recreat amb idèntica estima en Bellreguard, verd esguard (1994). Un llibre que, com altres, vaig tindre ocasió de presentar en resposta agraïda a la confiança que em mostrava, reflectida a paraules que em dirigia, i que reprodueixc per mostrar les dificultats per les que passava a l’hora d’editar: “Cordial amic Climent: Heu’s ara i ací altra volta, Daniel, demanant-te un novell però ja quasi vell favor: que vingues, si pots i et vaga, a
El Pellicer Botànic i etnobotànic. La segona trilogia: el costumari
Anys més tard, el mestre ens tornà a fer partícips del seu penetrant i lúcid estil amb un nou llibre, Flora pintoresca del País Valencià (1999), obra de divulgació per la qual desfilen moltes de les més preuades perles del nostre mantell vegetal, des de les falagueres antigues i remeieres fins les imaginatives i seductores orquídies, els preciosos endemismes i altres meravelles florístiques del nostre País.
La seua mirada botànica, i sobretot etnobotànica, assolí un gran nivell amb el Costumari Botànic (2000-2004), una trilogia estimulada per l’èxit del primer volum, guanyador del primer premi “Bernat Capó” concedit per l’antiga Bancaixa. Vist en conjunt, el Costumari se’ns revela com un compendi ben articulat de fragments que parlen de plantes i alhora de gent, expressat amb una sensibilitat per les arrels de la saviesa popular digna d’elogi. Una sensibilitat que tant tirem a faltar en el nostre País, que d’estar poblat per més Joans Pellicers i per gent que haguera llegit els seus llibres, probablement estaria menys maltractat del que està, més estimat del que ho és.
Malauradament Pellicer ja no està entre nosaltres i continuar escrivint esdevé una mena de deute cívic per mantenir viu el seu record. I incitar a llegir-lo als qui encara no ho han fet. Els seus llibres no tan sols ens ensenyen a percebre
I utilitzats com a “ulleres”, els seus llibres milloren la visió que tenim de les múltiples belleses de les plantes; i les ornen amb paraules càlides que reflecteixen des dels afectes als recels més atàvics, tant a través del contingut com de
Pellicer era capaç de presentar-nos sense arestes el que tradicionalment i acadèmicament havia esdevingut separat; i articulava botànica, antropologia, mitologia, geografia i literatura en un tot harmònic que ens fa accedir al coneixement de la mà de l’estima per la terra, per la llengua, per
I parlen de persones. De les persones que han assumit voluntàriament la tasca de recopilar, ordenar, gravar en la memòria tot allò que ens ha possibilitat arribar a ser el que som. Gent, la nostra, que havia participat, amb les mans, la ment i el cor en la transformació del paisatge d’una manera gradual i potser per això escassament violentadora. I que arribat el moment ens han ofert, gratuïtament, amablement, el tresor dels seus coneixements. Uns coneixements que, ¡ai!, freqüentment no es valoren en la mesura en què no estan escrits o que no formen part dels currículums acadèmics ni de la “cultura” mercantilitzada.
Perquè sovint no som conscients del fet que hem viscut rodejats de persones que són dipositaris d’uns sabers articulats que sintetitzen les recerques dels qui ens van precedir, els èxits i els fracassos per aconseguir equilibris vitals entre ells i amb
El Costumari també es caracteritza per un marcat afany per compartir el coneixement i l’estima per les plantes que havia adquirit, entre altres maneres, conversant amb aquelles persones. I Joan ho compartia amb tots nosaltres mitjançant la divulgació etnobotànica tot presentant el coneixement dels usos i pautes culturals relacionades amb les plantes: medicinals, culinaris, tèxtils, màgics…; uns coneixements que enfonsen les arrels en el més profund de la història de
Etnobotànica, divulgació, i en català
Però ajuntar etnobotànica i divulgació, i a més en català i des d’un compromís ferm de defensa del territori, feia molt difícil la tasca de Joan Pellicer. Els estaments consolidats -polítics, universitaris, culturals…- difícilment accepten persones diletants que amb el seu exemple mostren la possibilitat de transversalitats que els resulten incòmodes; i menys encara, que no es deixen seduir pels cants de sirena que prometen favors a canvi de silencis. Joan Pellicer, però, persistia i millorava el seu bon quefer; i això malgrat estar poc considerat pels botànics que menyspreen l’etnobotànica, pels científics que recelen de la divulgació, pels gestors culturals que tenen el valencià com una molèstia que han d’aguantar, i fins i tot pels responsables econòmics dels programes televisius que, malgrat l’èxit d’audiència, li pagaven quantitats irrisòries per no dir humiliants.
Ara bé, la defensa aferrissada de la nostra llengua, la cura exquisida amb què la tractava i la millorava, l’increment de lectors que suposaven els seus llibres, o les seues aportacions lèxiques i estilístiques tampoc no eren suficients per a un altre grup que teòricament hauria d’estar a favor de la difusió del patrimoni lingüístic. Em refereix a aquells estaments que intenten monopolitzar el valencià (o el català, tant se val) però que sistemàticament ignoren allò que, fet en català-valencià, no és estrictament “literatura”. Una múltiple conjunció que dificultava -que dificulta- enormement no tan sols la divulgació etnobotànica en valencià, sinó que a Joan Pellicer, sense més recursos econòmics que els derivats del seu afany, el feia patir intensament.
Tot i això, Joan posseïa un afany indomable, intens, per divulgar la íntima relació entre els àmbits cultural, lingüístic i natural: amb la veu i les mans ens convidava a participar en la festa de l’etnobotànica, amb independència de títols o d’escalafons, i ens feia veure coses que sense la seua ajuda no hauríem vist mai: eixa flor bellíssima de nom encisador i propietats entre màgiques i medicinals; o eixa roca feta de llegenda pètria i alhora subtil; o aquella petita ermita carregada d’història i de treball;…
El Pellicer televisiu i conferenciant
Joan Pellicer cultivava, amb la passió i el gust d’un jardiner, el noble art de transmetre el coneixement i l’estima per les coses. Una transmissió tan diversa com els escenaris on actuava, sovint poblats d’un conglomerat d’edats, vivències i professions diferents, però units per l’interés de conèixer allò que dia “l’home de les plantes; sí, el de Punt
Altrament, literàries infusions de plantes enriquien la secció “Botànica estimada”, des de
Perquè era un artista que no tan sols aconseguia conjugar harmònicament el món dels sentiments i el de la raó, el de la poesia i el de la ciència, sinó que transmetia empàticament el desig d’establir entre ells una sinèrgia mútuament enriquidora. La forma de transmissió potser més fecunda era
{hwdvideoshare}id=85|width=560|height=340{/hwdvideoshare}
Una relació que durant alguns anys va quallar en productes televisius de qualitat, tant en Gandia Televisió com en els vuit anys que va durar la relació amb el programa “Medi Ambient” de Punt 2 i la posterior, i més curta, Remeis al rebost, amb Oriana Brunori i Natxo Alapont. Dins Medi Ambient Joan Pellicer s’encarregava de
Gràcies als treballs de Joan Pellicer i Bataller, tant els bibliogràfics com els televisius, l’etnobotànica ha arribat al gran públic com una ben travada, fragant, harmoniosa i joiosa síntesi dels diferents tipus de riquesa que una societat pot sentir-se orgullosa de posseir: la material, la cultural i
Pellicer, prosa i poesia
I quan arribe l’hora en què quasi ningú reconega les nostres petjades, potser algú trobarà en les seues pàgines una idea de la natura, tangible i alhora poètica d’aquest món. Perquè també cal aproximar-se poèticament a
I poesia, també, capaç d’educar els ulls perquè puguen registrar tots els matisos cromàtics de la posta del sol; una oïda afinada per a analitzar les remors de les fulles en ser agitades pel vent de llevant; un olfacte capaç de percebre els aromes de les flors que, encapsulats per la nit, s’alliberen pel matí frescos i humits; un gust contínuament enriquit per les depurades combinacions dels productes que acordem amb
Tot el demés és soroll. I no hauríem de consentir que el soroll ens ensordisca ni que ens faja ignorar la memòria viva col·lectiva amb
Segon extracte de l’article publicat, en primera versió, l’estiu de 2009 en