Joan Pellicer, pont entre natura i cultura

Transmetre saviesa i respecte a la natura des del coneixement i la proximitat, aquesta va ser la missió d’un enamorat del nostre territori i la cultura popular. Mèdic de professió i botànic de cor que va saber conjugar esta doble vessant per apropar-nos al món de l’etnobotànica. Un gran divulgador científic per descobrir i recordar.

Gran part de la saviesa heretada és fruit d’una barreja adequadament dosificada. D’una barreja entre el producte de les facultats intel·lectives i les emocions estimulades pels sentits. Una barreja que sovint ha arribat encapsulada en les tradicions orals i en els rituals, costums i llegendes que tant han contribuït en conjunt a fer de nosaltres el que som. Una barreja que permet no tan sols relacionar el medi natural i el cultural sinó gaudir-ne de la relació. Un gaudi que s’incrementa, a més, si tenim la sort de ser guiats per persones sàvies capaces de fer-nos veure i sentir més enllà de la simple percepció sensorial; per mestres que sàpiguen interpretar els múltiples llenguatges en què s’expressa la Natura, i relacionar-los amb els coneixements que generosament ens han llegat els qui ens van precedir.

Però per això cal trobar persones capaces de tendir ponts que ens faciliten el trànsit entre tot allò que és digne de ser conegut i estimat. I ens calen ponts per lligar natura i cultura, per connectar diferents móns: el llenguatge científic i el popular, la cultura urbana i la rural, la raó i la passió, l’ahir i l’avui, i l’avui i el demà. Sí, ens calen ponts; i també pontífexs capaços de dissenyar-los amb el bagatge tècnic, intel·lectual, i afectiu que han adquirit al llarg d’anys de tasca callada i sovint poc reconeguda. Però, a més, per adaptar eixos ponts als nous temps i vehicles, cal afegir uns carreus nous que avui dia tenen forma de llibres, de programes de televisió o de muntatges audiovisuals. I en eixe sentit, un dels nostres pontífexs era el metge, botànic, poeta i escriptor saforenc Joan Pellicer.

Pellicer no era un constructor qualsevol: cadascun dels seus llibres, capítols televisius, conferències o passejades, eren una meravella d’enginyeria. D’eixa enginyeria adaptable i versàtil que utilitza les paraules per a combinar, de manera elegant, harmònica i alhora sòlida, el coneixement i el sentiment, la saviesa i la joia, la sensibilitat i el interès inacabable per tot el que ens envolta.

Els fils conductors del treball de Pellicer

El polièdric treball de Pellicer pivotava sobre tres eixos. El primer, d’índole botànica, el dirigia a la recerca, determinació i ubicació de les espècies vegetals del territori diànic. El segon, també bastit sobre un exhaustiu treball de camp, va gravitar sobre la comunicació directa amb les persones que encara conserven el saber ancestral sobre les plantes; la tècnica d’entrevista desenvolupada per Joan era magistral: adoptava de la manera més natural els girs lèxics i sintàctics dels entrevistats; cercava la sintonia afectiva per l’entorn i aconseguia que cadascú donara el millor de sí mateix, que persones en aparença poc il·lustrades se’ns mostraren com autèntiques biblioteques vivents, com a dipositaris de sabers ancestrals transmesos oralment i seleccionats al llarg de temps immemorials. Sabers que, ¡ai!, sense persones com Joan es perdran irremeiablement en esta generació si no hi ha més gent que s’ocupe de registrar-los abans que els darrers dipositaris vivents ens abandonen.

El tercer eix el va configurar fent convergir amb els anteriors el saber que brolla de diferents fonts culturals; el resultat va ser la creació d’una mena de trencaclosques dels diferents coneixements relatius al món vegetal: des de l’estrictament botànic, acurat i rigorós, fins al literari, etimològic, geogràfic, toponímic, fotogràfic i, sobretot, el de la medicina popular, analitzada i depurada amb professionalitat ja que, no debades, era metge.

Divulgador extravertit, ens feia conèixer amablement el nostre món vegetal sense haver de passar per les forques caudines d’un saber acadèmic molt sovint deliberadament esotèric i tancat en ell mateix. I mentre ens ensenyava a identificar i a estimar les plantes se’ns mostrava com una persona profundament enamorada tant de les plantes com del seu país i la seua gent. Llegint els llibres de Pellicer viatges als pobles de la Safor, el Comtat, l’Alcoià, la Marina… i sents parlar les persones com si estigueren amb tu. Perquè Joan impregnava les entrevistes d’un profund respecte pels ritmes vitals de la gent que viu més propera a la natura.

Un treball així suposa haver dedicat moltes hores d’estudi i de preparació no remunerada, i d’esgotadors safaris fotogràfics. Però també moltes més hores de llargues i disteses converses amb pastors, llauradors, herbolaris, curanderes, caçadors, dones de l’àmbit rural… Unes converses grates i alhora dirigides a recol·lectar el saber popular sobre les plantes, practicat i experimentat durant segles i que s’ha fixat en receptaris, rituals, refranys… que només pocs savis poden entendre. Perquè per a entendre el saber que amaguen cal usar i estimar la llengua en què estan expressats i alhora ser capaç d’extraure-hi la saviesa amagada i traslladar-la a un llenguatge bioquímic, biofísic, farmacològic, fisiològic i, més difícil encara, a un altre de divulgatiu.

No es tracta, doncs, de recollir tan sols noms, rituals, usos, topònims, antropònims, etc., sinó d’interpretar-los, de donar-los forma i de fer-los accessibles al públic interessat, als qui encara estimen o volen estimar el propi país, és a dir, a la porció del món que tenim l’encàrrec de la humanitat de tindre’n cura, de conservar, de conèixer i d’estimar perquè les generacions futures no tinguen la sensació de què parteixen de zero. Per això, ens sentíem afortunats quan persones com en Joan posaven sobre paper o exposaven amb la veu i el gest, allò que sabien; allò que els seus sentits, enfortits per l’estima a la terra i a la gent, havien aprés a captar d’allò més proper.

Perquè entenia que “és un gran error pensar que només a les selves tropicals i als boscos alpins i llocs allunyats i exòtics es troben les belleses i meravelles de la Natura, ja que aquestes es troben també a propi nostre, voltant-nos i ben a l’abast”, com escrivia al pròleg de la seua primera obra editada, Lluors de Gaia (1989). Aquesta primera obra era un àlbum de cromos; un àlbum estructurat en vuit apartats relatius a cadascun dels principals ecosistemes de la comarca, des de la voramar fins les desafiants muntanyes que emmarquen la Safor. L’àlbum es presentava amb la intenció de què fóra <<un motiu d’apropament al formós i misteriós món salvatge que ens rodeja, un estímul per conèixer-lo i respectar-lo, i una semença d’amor per tota la Natura, l’exploració i la contemplació de la qual són el millor camí i la més apassionant aventura>>. Com veiem, un avanç del que posteriorment es plasmaria en llibres, articles, conferències i programes de televisió.

El llegat d’en Joan Pellicer

El seu llegat ha sigut enorme. Era un mestre calidoscòpic que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura. Amb les paraules, Joan Pellicer ens preparava per aconseguir que l’espurna del saber arribara viva a l’esca de la curiositat, i encenguera en nosaltres el foc sagrat del goig intel·lectual. Un foc que, pel que fa a la divulgació de la Natura és difícil d’incentivar en la mesura que molta gent encara identifica de manera barroerament excloent la cultura amb la literatura o amb manifestacions com les arts plàstiques, les escèniques, i la música. Aquestes són formes d’expressió que, no cal dir-ho, han contribuït de manera essencial a l’estructuració social mitjançant la capacitat de vehicular formes de creació, d’expressió, i crear d’imaginaris col·lectius i de referents arquetípics.

Però això sembla que ara no és suficient, ja que avui dia es manifesta una nova inquietud social que demana gaudir la natura i les manifestacions culturals des de la doble dimensió racional i afectiva, i combinar-ho amb els avanços científics i tècnics que han caracteritzat el darrer segle. De fet, progressivament s’incrementa el nombre dels qui entenen que el gaudi millora si es combinen la interpretació racional amb la vibració emotiva d’aquelles manifestacions culturals i sistemes de creences, d’afectes, i de projectes col·lectius amb què ens identifiquem.

Cal relacionar la ciència acadèmicament formalitzada amb els dispersos coneixements que la humanitat ha elaborat i fixat en forma de manifestacions culturals, sistemes de creences i representacions simbòliques i ritualitzades. Un repte que el gran sociobiòleg Edward Osborne Wilson es referia en dir que “la més gran empresa de la ment ha sigut, i serà, el connectar les ciències amb les humanitats”.

Unes vies que en certa mesura necessiten de plantejaments d’una doble estratègia, les que el major intel·lectual del Renaixement, Erasme de Rotterdam, anomenava metafòricament de la rabosa i de l’eriçó en el seus Adagia; en el llatí de l’època, Erasme feia esment del contrast entre les dues maneres d’afrontar els reptes: Multa novit vulpes, verum echinus unum magnum, que ve a dir que la rabosa planeja moltes respostes, l’eriçó només una, però molt efectiva. Comportar-se com a eriçons, amb la tenacitat per aferrar-se a una idea clau, i alhora com a rabosa, capaç d’adaptar-se i de manejar-se en contextos diferents, és una doble qualitat difícil d’assolir. La convergència d’ambdues estratègies és, però, possible; i Joan en va ser un exemple.

La unió sinèrgica d’ambdues formes aparentment antagòniques, el rigor acadèmic i la proteica adaptació a l’entorn no reglat, pot estimular un creixement exponencial en els coneixements i els afectes, quan es troben mútuament reforçats, mútuament relacionats. I Joan no tan sols ho va aconseguir, sinó que va donar un pas més, el de la divulgació. De tota la seua obra, llibres, poemes, conferències i altres aparicions mediàtiques en parlarem, si us sembla bé, en una segona entrega dedicada a aquest mag de les paraules, comunicador incansable, i profund enamorat de la natura de la nostra terra.

Extracte de l’article publicat, en primera versió, l’estiu de 2009 en la revista Sarrià de l’Associació d’estudis de la Marina Baixa.