Etnobotànica Plantes

21 juny 2020

Nit de Sant Joan: la figuera i el vimer per curar els xiquets ‘trencats’

Figuera

La nit de Sant Joan és plena de rituals en els quals el món vegetal té un paper destacat. Daniel Climent ens acosta a un dels més antics i arrelats: el de curar els xiquets herniats. Voleu saber en què consisteix? Doncs, llegiu aquesta història d'arbres "sanadors" en  la nit més màgica de l'any.

Un dels rituals més antics de la nit de Sant Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats. Eren xiquets que presentaven un bony en la zona abdominal, sovint a l’engonal, allà on s’ajunta la cuixa amb l’abdomen inferior. La causa era una evisceració parcial dels budells a través d’un esquinçament en la membrana peritoneal. Un esforç o simplement alçar-se podia fer que apareguera el bony, i en asseure’s o amb ajuda manual el budell tornava al lloc; si això no es produïa el perill d’estrangulament hernial era molt greu i causa ocasional de mort.

La cerimònia de la qual anem a parlar era no tan sols ancestral sinó també amplament repartida per nombroses cultures, països i ambients socials, com ho recull, entre altres, Font i Quer al Dioscórides renovado (1962).

A l’esquerra, l’obra Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (1962), de Pius Font i Quer (en la imatge de la dreta). / Daniel Climent / Wikipedia

Al migjorn valencià l’hem registrat per transmisió oral a Altea i la Vila Joiosa (a la Marina Baixa) i a l’illa de Tabarca. En general, el protocol consistia a fer passar la criatura “trencada” entre l’obertura d‘una rama partida.

La figuera de Tabarca

A Tabarca, “l’Illa” per als nadius, la darrera dona que practicava aquest ritual va ser Maria Ripoll. Casada amb Manuel Parodi (mort de verola o pigota), va ser la besàvia de l’autor d’aquest article, la meua “iaia Maria”; les segones núpcies l’havien duta al Campello amb la filla del primer marit, la que seria la meua “mama” (àvia) Encarnació Parodi Ripoll. Jo, tot i que nascut a Alacant el 1952, passava els estius al Campello. Tots els matins anava a primera hora a casa de la “iaia Maria”, al carrer de la Mar, on, al pati de darrere, hi havia una figuera de la qual collia figues, les guardava en un cabasset d’espart i les cobria amb pàmpols de la mateixa figuera, per dur-les després a casa nostra per a les postres del dinar.

Una panoràmica de l’illa de Tabarca als anys 50. / Alicante vivo

Fins al darrer moment de la seua llarga vida la “iaia Maria” va tindre el cap ben clar i un públic garantit entre les meues cosines, la meua germana i jo, atesa la quantitat d’històries que ens narrava i rondalles que ens contava. I pel que fa a la figuera, en més d’una sessió, ens va contar la seua participació activa, el seu protagonisme, en el ritual per curar els xiquets trencats que es feia a l’Illa en la nit del 23 al 24 de juny, la nit de Sant Joan.

Si fa no fa, el que em contava era que en eixa nit, les famílies que tenien algun xiquet en eixes condicions es dirigien a l’únic arbre que aleshores (en el trànsit entre els segles XIX i XX) hi havia a l’Illa, una figuera. Els oficiants eren la meua iaia i un home, que havia de dir-se Joan . Triaven una rama apropiada i a mitja distància se li feia un tall longitudinal, que s’obria i s’esgarrava amb l’ajuda de les dues mans. A banda i banda del trau se situaven Maria i Joan, que havien de passar-se alternativament el xiquet per l’obertura de la rama, tres vegades seguides.

Més tard he sabut que a Altea també es feia servir una figuera per a la mateixa finalitat; i que a uns altres llocs, en lloc de Joan i Maria els participants havien de ser Joan i Pere, ajudats pels pares de la criatura. En aquest cas l’intercanvi anava acompanyat del següent diàleg:
Joan, aquí te’l done trencat.
Joan el prenia i el tornava mentre deia:
Pere, aquí te’l torne.
I així fins a tres vegades, però a la tercera Joan responia:
Pere, aquí te’l done curat.
Mentrestant, el pare i la mare de la criatura resaven tres avemaries i tres glòries en honor de la Santíssima Trinitat.

Fóra quina fóra la fórmula i la litúrgia emprada, qui havia dirigit el procés unia les dues parts de la rama esgarrada amb un tros de tela i fang, mentre que amb un altre tros de la mateixa peça de tela faixava adequadament el xiquet tot comprimint la zona inguinal per evitar que se’n tornara a eixir una porció dels budells. La creença consistia en el fet que si al cap de quaranta dies la rama esgarrada havia cicatritzat i no s’havia assecat, també la ferida interna (hèrnia, trencaura) s’havia curat. 

Siga com siga, ens quedem en algunes preguntes sense resposta perquè els oficiants ja no viuen. Així, ¿per què triar una figuera, si en ser danyada vessa un làtex acre i irritant? A Tabarca tindria una explicació: n’era l’únic arbre de l’Illa; però, ¿i a Altea? Sovint les preguntes que generen els estudis d’etnobotànica no tenen resposta, perquè els darrers dipositaris del saber d’aquest tipus han mort, han perdut la memòria o no volen recordar. I hauran de ser algunes hipòtesis ben fonamentades, comparances apropiades o fonts indirectes les que ens aproximen a alguna resposta sensata. I aquest cas de les preguntes sense resposta concloent pel que fa a la figuera del ritual en seria un bon exemple de què també hem d’abordar, exposar i mostrar les mancances en la investigació etnobotànica.

Tanmateix, i com ara veurem, aquest ritual també se celebra, de manera semblant, a altres llocs com ara La Vila Joiosa i Manacor.

El vimer de la Vila Joiosa

Aquesta altra versió li la vaig sentir contar a mon sogre, Jaume Soler Soriano, de la Vila Joiosa, i la va registrar al seu llibre Des del cantó d’El Mercantil (1995).

A l’esquerra, portada del llibre Des del cantó d’El Mercantil, de Jaume Soler Soriano. A la dreta, localització de l’era Soler, a la Vila Joiosa (Alacant), en Google Maps. / Daniel Climent / Googlemaps

En el llibre conta que a la vora del riu de la Vila o Amadòrio, prop del Molí Llinares del llogaret conegut com a Era Soler, havia aparegut feia molts, molts anys, un arbust únic a la comarca, un vimer, al qual se li atribuïen virtuts curatives en la nit més especial de l’any, la de Sant Joan. Es tractava molt probablement d’un Salix fragilis, la vimetera, amb les rametes fines de la qual, els vims, es poden fer objectes de cistelleria.

Salix fragilis. / Willow – Wikipedia

Durant dècades, des de tota la comarca de la Marina Baixa acudien mares que duien els fills trencats a visitar el vimer i fer-ne el ritual la nit de Sant Joan. Hi anava gent de les veïnes Orxeta, Sella; d’Aigües, a l’altra banda del Cabeçó d’Or, a través del barranc de la Mola; i fins i tot acudia gent de diners des d’Alacant i Elx muntada en luxoses tartanes on duia el fill trencaet. L’afluència permetia muntar, a les eres de don Jeroni Saragossa, un petit porrat on posar a la venda productes tradicionals com magdalenes i tonyes, coca bova i sequets, mantegades —o saginoses, com li diuen a La Vila Joiosa—, misteles, herbetes, etc. A boqueta nit, s’arreplegaven trastos vells i botges seques per botar-los foc i fer la foguera de Sant Joan al voltant de la qual es cantava i ballava.

A la llum de la foguera els aplegats treien dels cabassos el sopar que duien preparat: tomaqueta amb conill, pebrereta amb sangatxo (la part negra de la carn del peix blau: tonyina, melva, bonítol), truites de creïlla i ceba, salmorra, olives xafaes i del cuquello… mentre la bóta de vi rodava entre els comensals. Després de sopar, la improvisada orquestra de pua afinava els instruments i es llançava a amenitzar la festa i a animar a ballar, cosa que feien sobretot els més joves i festejadors mentre els més majors, asseguts en les tradicionals cadires de bova (o boga, o bòveda com li dien des d’Alacant a La Vila Joiosa), gaudien veient-los ballar i recordant amb nostàlgia els temps en què també ho havien fet… o que havien perdut l’ocasió de fer-ho quan encara podien; i tot això mentre es parlava de les collites, l’aigua o l’oratge. Entre peça i peça es carregava l’ànima amb els dolços preparats o amb els glopets dels aiguardents endolcits amb anís (Pimpinella anisum), els anisats , emulsionats en aigua fins formar els “nuvolets”, “nugolets” o “palomes”; i, de bon segur, la gent d’Elx que havia anat entonaria cançons al·lusives a eixa beguda, com “De l’aigua dolça venim”.

Apanyar el xiquet trencat

En arribar la mitjanit les mares amb els fills trencaets al braç es dirigien al Molí Llinares, a la vora del qual creixia el vimer miraculós. Els encarregats de la cerimònia feien un tall longitudinal a una de les rames del vimer de tal manera que es pogueren separar les dues parts i deixar un trau per on passar una criatura.

Ritual del vimer a Manacor (Mallorca). Tot i que es manté el nom de “vimer”, realment no es tracta de cap Salix, sinó d’una Buddleja madagascariensis, arbust introduït a Mallorca en temps relativament recent. Estaríem davant d’una mena de lexicalització funcional, en què el ritual anomenat “del vimer” s’aplica a una altra planta a la qual s’atribueix la mateixa propietat tot i no ser realment cap Salix. / Diari de Mallorca

En arribar a l’arbust es col·locaven en rogle i començava la litúrgia de passar el xiquet a través dels talls fets a les rames del vimer mentre es repetia tres vegades la fórmula màgica:
Nyas, Joan.
Nyas, Maria
A qui teniu trencaura
Que el que tot ho cura vos cure la trencaura.

Ritual del vimer. / Diari de Mallorca
Un moment del ritual en què es passa a la xiqueta entre les dues parts de la branca. Després, s’uniran de nou i es cobrirà amb fang. / Diari de Mallorca

I, com en el cas descrit a Tabarca i amb la figuera, qui havia dirigit el procés agafava el xiquet, pressionava el bony de l’hèrnia dins el baix ventre fins a fer-lo desaparèixer i amb molta cura faixava l’engonal del xiquet. Altrament, amb una altra bena de la mateixa tela unia les dues bandes del trau de la rama del vimer i ho cobria de fang.

Segons el ritual, passats quaranta dies, si la branca torna a estar unida, el xiquet també estarà curat de l’hèrnia. / Diari de Mallorca

I, com també hem dit abans, si passats quaranta dies el trau del vimer s’havia tancat, si ambdues bandes s’havien fusionat i la rama seguia viva, aleshores el xiquet també hauria tancat el trau del seu embolcall intestinal (… o no).

En el cas de La Vila Joiosa la tradició del vimer va perdurar fins als anys vint del passat segle, en què el vimer es va assecar. I amb ell es va acabar també el ritual i la petita festa que les nits màgiques del 23 al 24 de juny se celebraven a l’era Soler per curar els xiquets trencats.

Etiquetes
Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic.
Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.

Send this to a friend