Etnobotànica

16 juny 2020

El calendari i les plantes: més flors al mes de maig

Linum tenuifolium
En la imatge, Linum tenuifolium. La tradició popular assegura que la flor volia ser més blanca que la Mare de Déu, així que el cel la va castigar no donant-li olor ni sabor. / Yuliya Krasylenko - Wikipedia

Segona entrega dedicada a l’etnobotànica festiva i al mes primaveral per excel·lència. Què ocorre quan les plantes estan relacionades amb el xoc de diferents cultures i religions? Fins i tot xoquen també els simbolismes: les flors són vida, les creus són mort. Deesses, altars, devoció floral, poemaris, flors castigades i nous calendaris, no imagineu quantes coses amaga un senzill pètal que sura en l’aire en primavera.

Conquerir un territori pot resultar més fàcil que l’aculturació dels dominats. Un procés complex que inclou dinàmiques de destrucció, resistència, modificació i adaptació; però que també pot ser reversible, fins al punt que els conqueridors assimilen aspectes culturals rellevants com ara els noms de les divinitats, les festes o els rituals, que faciliten l’acceptació dels nouvinguts. A Europa, els cultes florals i dendrolàtrics –de veneració arbòria– han estat tan fermament arrelats en l’ànima de la gent que quan diferents ideologies hi han volgut triomfar han hagut de fer seues algunes de les formes arcaiques de relació amb la natura.

Pel que fa a l’inici del bon temps, els intents d’aculturació del primer de maig arbori i floral s’han expressat de diferents maneres, tant pel que fa a la religió com a les ideologies laiques dels segles XVIII al XX.

La versió cristiana: la Santa Creu

En l’intent per fer passar com a propis els rituals dendrolàtrics, el cristianisme va instituir la Diada de la Santa Creu o de les Creus de maig per exalçar l’estendard arbori i totèmic del cristianisme i cobrint-lo de flors. Una doble i aparentment antinòmica celebració: d’una banda l’exaltació floral i vital i d’altra la veneració a una Creu, un símbol de martiri i de mort.

En les imatges es veuen dos exemples característics de la festivitat de les creus de maig a diverses localitats d’Alacant. / Daniel Climent

La festa a l’arbre passava a ser una commemoració de la presumible data (un 3 de maig) del descobriment a Jerusalem de la Vera Creu per Santa Helena, mare de l’emperador Constantí (s. IV). Una celebració que al País Valencià encara es manté ben viva en barris i ermites que porten el nom de la Santa Creu, com ara a Alacant, Alboraia, l’Alfàs del Pi, Bigastre, Borriana, Callosa del Segura, el Campello, la Granja de Rocamora, Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Paterna, Sagunt, València, Xàbia, etc.

L’exaltació de la deessa floral, Maia

Maig és també el mes que els antics romans dedicaven a la deessa encarregada de cuidar les flors, Maia. Un nom que els cristians van hibridar amb Miryām, nom hebreu de la mare de Jesús, tot donant com resultat el de Maria, un nom particularment enaltit aquest mes. De fet, als que tenim una certa edat, la cançó Venid y vamos todos con flores a Maria ens evoca el mes amb què tanta il·lusió preparàvem –al pati de les cases o a les aules– altarets presidits per una estampeta o una figura de la Mare de Déu. Això sí, sempre envoltada de gerros amb flors primaverals amb la seua flaire peculiar i que servien per a consolidar el coneixement etnobotànic de la flora autòctona.

Uns altarets ben cromàtics tot i que amb una certa predominança del color blanc de les assutzenes o lliris blancs (Lilium candidum), per ressaltar la puresa de Maria; dels lliris d’aigua (Zantedeschia aethiopica); de les margarides blanques; de les salindes o rametes de Sant Josep (Philadelphus coronarius). En un llistat de les plantes que es feien servir a l’escola de Moraira (la Marina Alta) en la dècada dels seixanta, aportat per la professora de la Universitat d’Alacant Concepción Bru, figuren també les següents: lliri blau (Iris germanica), clavellina de pastor (Dianthus broteri), narcís (Narcissus cf. assoanus), jacint (Hyacinthus), romer (Rosmarinus officinalis), esparreguera (Asparagus acutifolius), jonc florit (Scirpus holoschoenus), etc.

Les assutzenes (Lilium candidum), a l’esquerra, o els lliris d’aigua (Zantedeschia aethiopica) predominen en els altarets per a ressaltar, a través del color blanc, la puresa de Maria. / Zachi Evenor – Wikipedia / Mandred Heyde – Wikipedia

I, també, en particular, les roses, una de les plantes marianes per excel·lència, un vincle desenvolupat, sobretot, a partir del segle XIII. En serien exemples la Rosa das rosas, cantiga 10 del rei castellà Alfons X el Savi, escrita en galaicoportuguès; o l’apoteosi poètica de la Candida Rosa, el centre del Paradís on es troba la Vergine Maria, en el XXXII Canto del Paradiso, en la Divina Commedia de Dante Alighieri. I, més tard, en les lletanies lauretanes (segle XVII), súpliques (litaneia, en llatí) a la Mare de Déu, la Rosa Mystica.

Capítol especial en aquesta vinculació mereix la pràctica del rosari (segle XIII), seqüència d’avemaries de les quals es porta el compte amb una rastellera de boles cadascuna de les quals representa una rosa i, el conjunt, un roserar (rosarium, en llatí).

La tradició dels altarets marians va ser promoguda en el segle XIX pel  piemontès Giovanni Melchiorre Bosco, fundador de la societat  cívicoreligiosa de Sant Francesc de Sales, els Salesians. Don Bosco va difondre  Il mese di maggio consacrato a Maria SS.  Immacolata ad  uso  del  popolo  (1858), on promovia per al mes de maig la devoció floral, popular i infantil que encara perdura. Quatre anys més tard, el català Francesc Palau, fundador dels Carmelites descalços, s’hi va afegir i va editar a Barcelona el Mes de María: flores del mes de mayo, un notable tractat de simbologia espiritual botànica, una mena d’hiperdulia mitjançada per plantes.

Aquesta expansió de botànica mariana associada al mes de maig va tindre un excepcional difusor en mossèn Jacint Verdaguer. Bon coneixedor de la flora catalana, va publicar el poemari religiós-botànic Flors [del mes] de Maria (1902): un recull de cinquanta poesies que podríem qualificar d’etnobotàniques en la mesura en què cantava els coneixements populars sobre les plantes; això sí, associades a la Mare de Déu.

Jacint Verdaguer, en un retrat realitzat per Ramon Casas en 1901 i que està conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. / MNAC – Wikimedia

De fet, si tenien propietats favorables per als humans era perquè en el seu moment havien resultat grates a la Verge Maria. L’autor intentava conjugar en el poemari la didàctica i promoció de les virtuts arquetípiques humanes amb les característiques positives de les plantes; i ho feia mitjançant poemes marians de caràcter etnobotànic (usos, símbols, llegendes relacionades amb les plantes) i en el recull acurat de paraules i parèmies aportades pels seus interlocutors i que sovint transformava en metàfores fines i lluminoses. Uns interlocutors, tot s’ha de dir, que no eren només de la seua Catalunya més propera, ja que el mossèn havia visitat també Alacant (1889), València (1881 i 1889) i Mallorca (1883, 1887 1894).

És el cas del poema dedicat a la viola d’olor (Viola odorata), l’única espècie de la família de les violàcies que emet olor, una flaire dolça i agradable, un perfum:

“Quina flor trià? [Maria] / Trià la viola / sa flaire al sentir, / perquè no li ha dit / encara ella sola: / Veniu-me a collir”.

Poema recollit en l’opuscle XII Diada de Verdaguer Excursionista (2015) per l’etnobotànica Mari Carme Barceló, estudiosa dels aspectes vegetòfils de l’obra de Verdaguer.

Però el poeta també feia servir, com a exemples, aquelles plantes que no tenien virtuts o que, fins i tot, tenien característiques reprovables. N’era un cas d’un lli, el Linum tenuifolium, petita mata de pastures i brolles sobre substrat calcari que floreix de maig a agost i que la tradició popular assegura que com que la flor volia ser més blanca que la Mare de Déu, el cel la va castigar no donant-li olor ni sabor, per la qual cosa és desestimada per tothom i ni tan sols els conills se la mengen. Una planta que per aquestes característiques rep noms tan descriptius com glop de neu, maleïda, flor sense virtut, o, atesa la seua blancor, mantell de la Mare de Déu i altres.

Imatges de detall de Linum tenuifolium. / Archenzo – Wikipedia / Bernd Haynold – Wikipedia

Verdaguer també li va dedicar un poema, Glop de neu, a aquesta flor de maig suposadament vanitosa, antimariana, per dir-ho així:

“I aquesta pobra flor / perdé l’olor / La rosa fugí d’ella / lo repunxó també / I l’ardenta rosella / Li digué:/ − M’estim més per veïna / la pota cavallina”.

(Verdaguer, 1902)

De les plantes esmentades en el poema, el nom de pota cavallina (Tussilago farfara) al·ludeix al fet que les fulles, quan estan a terra, semblen les potes d’un cavall. A Suècia se li diu hästhov (cavall-peülla) i se la considera la flor que marca l’inici de la primavera (vårtecken); de fet, científics i aficionats s’hi llancen al camp a descobrir-hi la primera pota cavallina de l’any, l’anunci del qual es considera tot un honor.

No va ser la cristiana, però, l’única apropiació ideològic-religiosa destinada a contrarestar la influència dels cultes ancestrals en l’imaginari col·lectiu.

La versió revolucionària

El calendari festiu tradicional és el fruit d’una construcció cultural extraordinàriament complexa i molt valuosa en què han participat diferents maneres d’interpretar fenòmens naturals com els astronòmics, fenològics, climàtics, ecològics, etc. o d’adaptació a la natura com els agropecuaris, dietètics, etc.

Un calendari en què l’any començava el 22 de setembre de 1792, pomposament descrit com el primer dia de l’”era dels francesos”, i en el qual s’abolien totes les festes tradicionals, dividia l’any d’una manera diferent. Es canviaven els noms dels mesos, que farien al·lusió a les manifestacions de la natura (la de París, clar!), s’eliminava el santoral i els dies es dedicaven a plantes, animals i eines del camp, tot assumint la proposta feta pel poeta i revolucionari occità Fabre d’Églantine. De poc li va servir això, ja que va ser víctima d’una de les porgues a les quals es van dedicar els jacobins durant “El Terror”, i que també es va endur per  davant personalitats com la precursora del feminisme, l’occitana  Olympe  de  Gouges (autora de la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana”), o el “pare de la Química”, el parisenc Antoine Lavoisier. Églantine va ser guillotinat el 5 d’abril de 1794, dia de Sant Vicent Ferrer o, segons el nou calendari que ell havia impulsat, el 16 de Germinal, dia de la laitue (lletuga, enciam).

Fabre d’Églantine (1793), retratat per Pierre Augustin Thomire. L’obra forma part de la col·lecció del Musée des Beaux-Arts de Carcassona. En la mà esquerra mostra un ramell argentat d’englantina (Rosa sempervirens), atorgat per l’Académie des jeux floraux de Tolosa. / Wikipedia

Altrament, el 23 d’abril, Sant Jordi, passava a ser 4 de Floréal, i per descomptat no se li dedicava la rosa, sinó l’aubépine (l’arç blanc, Crataegus monogyna), l’arbust que en època cèltica representava a l’1 de maig. En el nou calendari, a l’1 de maig se li canviava el nom pel 12 de Floréal, se li llevava tot protagonisme i s’associava a una herba farratgera, la sainfoin, estaca-rossí o trepadellaOnobrychis viciifolia. La marginació deliberada d’allò considerat “antic”, “religiós” o “poc revolucionari” també s’aplicava al muguet (Convallaria majalis), l’altra planta tan característica de l’1 de maig, que va ser deportada al 7 de Floréal (26 d’abril). Això sí, el poeta va dedicar un dia al seu cognom: l’églantier (églantine, Rosa canina), que va ubicar en el 21 de Fructidor, equivalent al 7 de setembre.

Englantina roja (Rosa rubiginosa). / Wikipedia

Afortunadament, el calendari revolucionari francès va ser abolit per Napoleó el darrer dia de 1805. L’anacronisme implícit en eixa terminologia també s’havia manifestat artísticament en el quadre de José Pinazo Martínez Floreal (1915), on les flors queden eclipsades per un mostrari de fruita tan exuberant com desacoblat en el temps.

Un anacronisme tan poc apropiat com els anteriors es va posar de manifest segle i mig més tard, durant la guerra civil espanyola de 1936-1939, amb el canvi toponímic del semiàrid Sant Vicent del Raspeig per Floreal del Raspeig. Aquest poble del migjorn valencià, que es caracteritza per la sequedat (“Sequet però sanet” és el seu lema) i pel terreny relativament salobre, té una vegetació formada bàsicament per esparts (Stipa tenacissima), almassets (Lygeum spartum), barrelles (Salsola soda) i soses (Suaeda vera), de floració poc vistosa; i només l’espectacularitat dels ametlers florits destaca en el paisatge de febrer! No obstant això, el nom que van imposar els anarquistes locals va ser el de Floreal (del Raspeig), un nom que correspon, revolucionàriament parlant, a abril-maig, quan ja els ametlers han perdut la flor.

Com hem vist, en els canvis imposats manu militari per desnaturalitzar el calendari gregorià, es mesclaven una mena de naturisme París-centrista, l’arrogància revolucionària, l’anti religiositat obsessiva, el desconeixement del sentit del calendari tradicional i la ideologia totalitària.

La versió obrera

El cristianisme havia sabut adaptar molts dels trets dels calendaris “pagans” assumint les dates, els déus (sovint transformats en “sants”) o les litúrgies ancestrals. I, pel que fa a l’1 de maig, la festa que marcava l’inici del bon oratge, les noves “religions laiques” dels segles XIX i XX (socialisme, comunisme, feixisme i nazisme), van optar per un camí similar.

I ho van fer tot aprofitant un esdeveniment luctuós, dramàtic. Perquè el 4 de maig de 1886 la policia de Chicago va matar uns obrers durant uns aldarulls que havien començat amb una vaga el dia 1 a favor de la jornada de 8 hores. A més a més, cinc dels detinguts, anarquistes, van ser condemnats a mort i penjats l’11 de novembre després d’un judici sense garanties. Tres anys més tard, la recent fundada Segona Internacional, origen del socialisme i posteriorment del comunisme (Tercera Internacional), va voler honorar els “màrtirs de Chicago” i va proposar que en l’habitual festa de l’1 de maig se’n feren manifestacions i que es considerara Dia Internacional dels Treballadors.

L’any 1891, durant una d’eixes manifestacions a Fourmies (França) l’exèrcit va fer una carnisseria entre els assistents. I la data va quedar arrelada en la memòria obrera, fins el punt que el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), el partit nazi, només arribar al poder l’any 1933 va instituir l’1 de maig com a Dia Nacional dels Treballadors i el va declarar festiu; com també faria el 1941 el govern col·laboracionista i pro-nazi de Vichy.

Rosa silvestre (Rosa canina). / Manfred Werner – Wikipedia

Tot i eixe procés d’aculturació, encara queden reminiscències florals en algunes celebracions d’eixe dia. Particularment a França, on en les primeres manifestacions obreres de l’1 de maig els participants solien dur al trau de la jaqueta una rosa silvestre o églantine (Rosa canina). I, a partir de 1907 eixa flor seria substituïda per un ramellet del més tradicional muguet de maig (Convallaria majalis), tot envoltat per una cinta vermella.

En resposta als intents d’apropiació de l’1 de maig pel moviment obrer “ateu”, el moviment obrer “confessional” va reaccionar, i l’any 1955 el papa Pius XII va declarar l’1 de maig festivitat de Sant Josep Obrer patró dels treballadors. A l’Espanya ultracatòlica del franquisme, la celebració va rebre el nom de “San José Artesano” (per evitar-ne “obrero”), un contrapunt polític confessional a les celebracions d’esquerres que intentaven monopolitzar el dia del Treballador. I també l’església luterana de Finlàndia celebra eixe dia amb marxes i eixides col·lectives al camp.

Detall del quadre La primavera, (ca. 1480) de Sandro Boticelli, a la Galeria Uffizi. A l’esquerra, mirant cap a l’espectador de l’obra, apareix la deesa Flora repartint flors i anunciant l’arribada del bon temps. / Wikipedia

Malgrat els avatars històrics i ideològics, la festa de l’1 de maig ha tingut un caràcter marcadament naturalista, primaveral, floral, fins el punt que al món romà aquest dia estava dedicat a la deessa Flora, al voltant de la qual se celebraven les Floralia. Però de nou, com diria l’inspirat novel·lista britànic Rudyard Kipling, “això ja seria el motiu d’una altra història” que, si els déus ens ho permeten, tractarem en el proper capítol.

Etiquetes
Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic.
Professor titular del Departament d'Ecologia de la Universitat d'Alacant.

Send this to a friend