Etnobotànica

27 maig 2020

El calendari i les plantes: maig, el mes de les flors

Crataegus-Monogyna
Arç blanc ('Crataegus monogyna'). / Emili Laguna

Daniel Climent s’uneix a Carles Martín per a començar una sèrie dedicada a les relacions entre el calendari festiu i l’etnobotànica. I ho fan amb el mes de maig, amb el qual els antics consideraven que s’iniciava una de les dues estacions en què dividien l’any. Acompanyeu-nos a descobrir tradicions i celebracions, com la de l’arbre de les flors de maig, que van de la mà de l’explosió floral al camp en aquesta època.

Maig florit, per les flors és beneït.

Les primeres cultures europees només consideraven dues estacions climàtiques: la del “bon oratge” (que els romans anomenaven vernum tempus o aestivum tempus) i la del “mal oratge” (hibernum tempus). Totes dues començaven quaranta dies després d’una efemèride solar, un  temps considerat de transició alhora que de comunicació entre dos mons, el terrenal de la natura viva i l’inframón de la natura suspesa.

L’hibernum tempus començava l’1 de novembre (samhain, per als celtes), quaranta dies després de l’equinocci de tardor; representava que les divinitats protectores de la natura retiraven el seu suport i, per això, entràvem en una època de mort, de defunció del món natural. Nosaltres ho hem heretat, ja cristianitzat, en les festes concatenades de Tots Sants i Difunts, ara transformades en una mascarada de caràcter tan laic com light, Halloween, destructiva del sentit de la festa. 

Fragment d’un mosaic romà amb una imatge corresponent al mes de maig. Museu Arqueològic de Sousse, a Tunísia. / Ad Meskens – Wikimedia

Pel que fa al vernum tempus i aestivum tempus eren, depenent de la latitud, les dues possibles entrades a l‘estació del bon oratge. Una era el 2 de febrer, quaranta dies després del solstici d’hivern; com diu la dita: “Si per la Candelera flora, l’hivern ja està fora; i si no flora, ni dins ni fora”.  I l’altra, sobretot, l’1 de maig, quaranta dies després de l’equinocci de la primavera, un temps floral i d’alegria, però també propici a la comunicació entre el món dels morts i dels vius, com veurem.

L’inici de l’estació del bon oratge en el món nord-europeu

La nit del 30 d’abril a l’1 de maig els celtes celebraven Beltane, l’entrada en l’estació del bon temps; i festivitats equivalents es feien en el món germànic, Walpurgis (Walpurgisnacht) i escandinau, Valburg (Valborgsmässoafton). De fet, la llista de celebracions especials pel mateix motiu, en el trànsit d’eixa nit, és molt més llarga i va del nord al sud d’Europa: a Estònia, la nit de Volbriöö és seguida de la festa gran de Kevadpüha; a Finlàndia Vappu; a la Itàlia septentrional (l’antiga Gàl·lia cisalpina) Calendimaggio; també al Portugal septentrional i cèltic, i a Galícia, Maias i Os Maios, respectivament; a Gal·les, concatenen la nit de Nos Calan Haf amb la festa de Calan Mai o Calan Haf; i a Grècia, en grec modern, Πρωτομαγιά (protomàgia). I tot per acabar en la celebració anglesa del May Day, que no hem de confondre amb el codi internacional d’emergència com a demanda d’auxili, el triple mayday (que, de fet, prové del francés m’aider, “ajudeu-me”).

El 30 d’abril es destabulava el ramat i se’l deixava eixir de les cases on havien passat la mala estació perquè pogueren pasturar. A la nit s’encenien fogueres per atemorir els depredadors, i l’endemà al matí, l’1 de maig, es feien rituals florals i de cultes dendrolàtrics, de veneracióals arbres sagrats. Molts d’aquells antics pobles europeus, alguns dels quals es desplaçarien cap al sud segles després, renovaven eixe dia la veneració a determinats arbres totèmics, ornaven amb flors les cruïlles de camins i amb garlandes els caps dels contraents en les bodes que se’n celebraven.

The war lord
Fotograma de la pel·lícula The war Lord (“El senyor de la guerra”, 1965) on es veu una boda amb els antics rituals pagans en la Normandia del segle XI.

Tot i això, no oblidem que la nit de Walpurgis era també un moment en què els difunts es comunicaven amb el món terrenal, temps de bruixes i encanteris, simètric amb el del trànsit del 30 d’octubre a l’1 de novembre, Samhaim, i en què els rituals florals i vegetals s’utilitzaven com a sortilegis enfront dels esperits d’ultratomba.

De manera equivalent, els romans antics celebraven a finals d’abril i principis de maig les Floralia, de les quals parlarem en un proper article. I avui dia encara hi ha obsequis florals a França, on és tradició regalar-se petits ramells de muguet o lliri de maig (Convallaria majalis), le muguet de mai, el primer dia de maig. El nom científic Convallaria majalis ve a dir “(lliri: lilium convallium) de les valls (lloc en què floreix) per maig” (el sufix –aria, –ariae indica relació en sentit ample). Es considera la flor nacional de Suècia ( liljekonvalj) i de Sèrbia (Ђурђевак , Đurđevak); i de Finlàndia, on se li diu kielo, que també és un nom tradicional femení. 

Fins i tot en condicions tan dramàtiques com les que estem vivint amb la COVID-19, el primer de maig ha sigut recordat a França amb el símbol floral corresponent, el muguet de mai. / www.thegoodgoods.fr

La disposició escalonada de les flors d’aquestes Maiglöckchen (“petites campanes de maig”, en alemany) feia d’aquesta planta una de les preferides per ornar els altars a la Mare de Déu de maig en els monestirs centreeuropeus, com a símbol de la desitjada ascensió al cel relacionada amb les oracions del mes de Maria.

La planta ha esdevingut la flor fetitxe de la casa Dior (moda, joieria, perfumeria) i fins i tot simbolitza la mateixa data del primer de maig, com es pot veure a l’obra de Franz Xaver Winterhalter (1805–1873), pintor de cambra de les corts europees del segle XIX. En el quadre Le premier mai 1851, el príncep Arthur, fill de la reina Victòria i del príncep Eduard, ofereix al duc de Wellington un muguet de l’1 de maig. El ramell té ací un doble sentit: indica el primer aniversari del príncep, i també la data en què es va inaugurar el Crystal Palace de Londres per a la Gran Exposició (que es veu al fons, a l’esquerra), l’apoteosi expositiva de la I Revolució Industrial. Una obra dissenyada i dirigida, ves per on, per un jardiner i paisatgista, Joseph Paxton (1803–1865), que es va revelar com un excel·lent innovador en l’ús del vidre laminat i el ferro a partir de mòduls prefabricats fàcils d’encaixar.

Quadre 1 de mayo
A l’esquerra, quadre Le premier mai 1851 de Franz Xaver Winterhalter (1805–1873) on es veu com el príncep ofereix al duc de Wellington un muguet de l’1 de maig. / Wikipedia. A la dreta, imatge més detallada del lliri de maig (Convallaria majalis). / H. Zell – Wikipedia

En qualitat de planta amatòria, a Alemanya Maiglöckchen es regalava “per a fondre el cor de les xicones”.  Ara bé, tal com advertia el poeta Heinrich  Heine (1797–1856) tot fent un joc de paraules entre la metàfora i la realitat, aquesta flor bricht das Eis des Winters und der Herzen (“trenca el gel de l’hivern i el cor”). Perquè tot i la seua bellesa, la flaire i el valor simbòlic, no hem de menystenir el caràcter tòxic del muguet; els glucòsids que conté (conval·larina, conval·lamarina i conval·latoxina) poden causar trastorns cardíacs i digestius (nàusees i vòmits), tot i que, si es prenen a temps les mesures apropiades, les intoxicacions no necessàriament acaben amb la mort.

I ha sigut justament la seua toxicitat allò que ha donat al muguet un protagonisme d’excepció en dues de les sèries més reeixides de televisió, Breaking Bad i Outlander, en les quals els coneixements etnobotànics i toxicològics dels protagonistes contribueixen de manera decisiva a la trama.

En el primer cas, el químic orgànic Walter White aconsegueix assassinar el seu cap i rival Gus Fring fent servir extracte de muguet; i la idea li arriba en relacionar la intoxicació del fill de la nóvia del seu amic Jesse amb la presència de muguet a un cossiol del jardí.

Fotograma d’un dels capítols de la sèrie Breaking Bad, en què el protagonista se n’adona que el muguet o lliri de maig (Convallaria majalis) pot ajudar-lo a desfer-se del seu enemic. / Breaking Bad Fandom

Altrament, i com que la fulla de muguet es confon fàcilment amb la del comestible “all de bruixa” o “d’ós” (Allium ursinum), això pot induir a menjar-ne el bulb; i eixe sembla ser el cas d’allò que es narra a l’episodi tercer de la primera temporada de la sèrie britànica Outlander, en què la infermera Claire salva un xiquet que s’ha emmetzinat subministrant-li com antídot una altra planta, belladona (Atropa belladona, rica en la cardiotònica atropina), tot enfrontant-se al rector de la parròquia que atribueix la malaltia del menut a un càstig diví.

L’arbre de les flors de maig

Alguns pobles dels boscos caducifolis (celtes, germànics, bascos, eslaus) incloïen pautes de dendrolatria i ornaven els creuaments de camins amb garlandes de flors. En el cas dels celtes, per als qui determinats arbres anaven associats als mesos del calendari lunar, el període entre l’1 i el 25 de maig corresponia a l’arç blanc (Crataegus monogyna), un arbret conegut també amb noms com cirerer de pastor, espí blanc, espinalb, graüller, ram de Sant Pere Màrtir (o simplement santperemàrtir), robeta de la Mare de Déu, i molts més i que en eixa època es troba espectacularment florit i desbordant de jovenívola joia.

A l’esquerra, imatge de l’arç blanc (Crataegus monogyna). / Emili Laguna. A la dreta, foto de detall. / Daniel Climent

La relació fenològica entre la floració i el mes ha quedat registrada en fitònims com el francés bois de mai, el neerlandés meidoorn, o els anglesos may, maytree, maybush, maythorn, mayblossom o mayflower. I no tan sols en fitònims, sinó també en dites com la nord-irlandesa ne’er cast a clout ‘til may is out (“no et lleves la roba fins que florisca [l’arbre de] maig”); o la francesa dejà est passé l’hiver, que l’aubépine fleurit et que la rose s’épanuit (“ja ha passat l’hivern, perquè l’arç blanc ha florit i també ho ha fet el roser”).

Eixe lligam va inspirar poemes com la Court of Love, on l’iniciador de la lírica anglesa, Geoffrey Chaucer (1340-1400), recomanava que tot el seguici anara el primer de maig a agafar flouris fred, and branche and bloome (“flors fresques, i rames i capolls”).

Amongst the many buds proclaiming May,
decking the fields in holiday array,
Striving who shall surpass in bravery.
Mark the fair blooming of the Hawthorn tree,
who finely clothed in a robe of white,
Feeds full the wanton eye with May’s delight:

Entre tants borrons que anuncien el maig,
deixant la contrada de festa vestida,
tot rivalitzant per ser el més audaç,
noteu l’elegant florida de l’arç blanc,
que bellament guarnit amb un vestit alb,
ompli l’ull distés de l’encant de maig:

Extret d'Arboretum et fruticetum britannicum, de John Claudius Loudon (1838)

Al seu torn, el fitònim català santperemàrtir és una metonímia que associa el nom de la planta al dia del seu ús, ja que a la serralada prepirinenca del Cadí s’eixia al camp la vespra de l’1 de maig (el 30 d’abril, festa de Sant Pere Màrtir) i s’hi escampaven garlandes d’arç blanc per afavorir les collites. El mateix dia, a Anglaterra, netejaven amb rames d’arç blanc les teranyines dels jardins i dels estables, a l’entrada dels quals, a les granges del nord-est de França, es penjaven rames florides per evitar que hi accediren unes aranyes anomenades sorcières (bruixes).

Eixe poder apotropaic, de prevenció enfront de les influències malèfiques, també se li atribuïa en l’antiga Roma, fins al punt que el poeta Ovidi (43 aC–17 dC) conta que “[la nimfa Carna] va dipositar una branca d’arç blanc […] sota la petita finestra que il·luminava l’habitació [del nen sense nodrissa] i a partir d’aleshores les aus (els striges o ‘vampirs’) respectaren el bressol” (Fasti VI, pp. 165–169).

Sí, l’etnobotànica ens permet, ens facilita i ens anima a estudiar com, al llarg de la història, els humans no tan sols hem fet servir les plantes, sinó que també com hem projectat sobre elles les nostres emocions, els desitjos i els temors.

A molts pobles espanyols se celebrava també la festivitat que dona pas al mes de maig amb rituals on l’arbre té un destacat protagonisme. En la imatge, quadre La cucaña, de Francisco de Goya (1746–1828). / Wikipedia

El cristianisme, en observar que els cultes dendrolàtrics i florals del primer de maig eren molt difícils de desterrar, fins i tot quan la gent havia abandonat els ambients nemorosos i boscans, va optar per cristianitzar-los, per absorbir-los i fer-los seus. Així, En el cas de l’arç blanc, a Anglaterra es venerava l’anomenat Glastonbury thorn, una varietat que floreix dues vegades a l’any (biflora), una de les quals en hivern. En la llegenda ad hoc es considerava que aquest arbre situat a Somerset (sud-oest d’Anglaterra) era l’hereu el rebrot del bastó que havia dut Josep d’Arimatea a Anglaterra en la seua fugida de la persecució que s’havia desfermat contra els cristians després de la resurrecció de Jesús. La llegenda es narra al llibre Herbari. Viure amb les plantes, de Daniel Climent i Ferran Zurriaga (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Però, com diria l’inspirat novel·lista Rudyard Kipling (1865–1936), això ja seria el motiu d’una altra història. No patiu, la tractarem en el pròxim capítol.

Etiquetes
Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic.
Professor titular del Departament d'Ecologia de la Universitat d'Alacant.

Send this to a friend