Poesia botànica a Diània
La setmana passada vos parlàvem de Joan Pellicer, de com va estimar la botànica i la va saber transmetre, participant també de la conservació del nostre patrimoni etnobotànic. Ara vos fem un repàs per la seua obra i la seua vida mediàtica, i els entrebancs amb que es va trobar, i descobrireu perquè es va guanyar a tot aquell qui el va seguir.
El Pellicer Guia. La primera trilogia: Diània
Afortunadament, i malgrat que Joan ja no pot acompanyar-nos físicament, gran part del seu llegat divulgatiu podem trobar-lo en la sèrie formada per la trilogia inicial formada per Meravelles de Diània, De la Mariola a la mar i Herbari Breu de la Safor. Així, els llibres estaven dedicats a les terres que poèticament anomenava Diània, latitudinalment limitada per la Marina Baixa i la Safor, i des de voramar fins les comarques de l’Alcoià i el Comtat. Uns espais florístics, paisatgístics, i també humanitzats, d’aquest petit trosset del planeta Terra que ens ha tocat cuidar. Cruïlla de morfologies representatives del País Valencià i de la Mediterrània i d’una mar i d’una cultura que canta a la vida cada dia i que percebem en l’evocador poema que obri un dels seus llibres: “Oh, com estime la terra, les estacions, l’aire, totes les coses i tot allò que viu, com ho estime!”
A Meravelles de Diània (2002) Pellicer se’ns mostrava com un coneixedor excepcional d’eixa mena de rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del sistema bètic, intricada orografia a través de la qual ens orientava per la ruta dels arbres gegants, de les fonts i de les ermites, des de Mariola fins les Agulles de la Serrella. O ens encoratjava a travessar les angostures de la Penya Forata -d’Aitana- i de la quasi homònima de la Foradada -de la Vall de Gallinera. I a coronar el cim del Montgó, o conquerir la Nevera del Benicadell, enfortides l’ànima i el cor per la promesa de paisatges irrepetibles.
Però si és el fons de les valls i els cursos dels rius el que més ens agrada, podem seguir una altra ruta, la que descrivia en De la Mariola a la mar (1997); i delectats per la seua remor acompanyar el riu Serpis des de l’Alcoià i el Comtat fins a la Safor. Un riu que ha sigut la força motriu de les fàbriques del Molinar o del Barxell, alhora que potent escampador de fèrtils llims per les vores i la desembocadura. Riu Blanc per a l’Islam, riu d’Alcoi o Serpis per als cristians, però en qualsevol cas, i més enllà del nom, un riu de mesura humana, de vores passejables, gaudibles, menjívoles. Un riu ornat per les restes del bellíssim bosc fluvial o de ribera, d’una albereda amb parèntesi de baladres i de canyes, de tamarits i de murtes, de sargues, lledoners i xops, de joncs, bogues, i lliris grocs. I puntejat i musicat per granotes i gripaus, abellerols i blauets, oriols i rossinyols. Però també un riu irregular, imprevisible, feréstec, inconstant, com tots els mediterranis. I, ¡ai!, claveguera de la que ens dolem tots aquells que, com el mestre Espriu en l’Assaig de càntic al temple, “estimem amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
Riu Serpis
Més endavant, quan el riu es torna més plàcid, Pellicer ens espera amb l’Herbari breu de la Safor (1991) per acompanyar-nos en una serena passejada pels camins d’hortes i tossals, la xarxa viària i afectiva que configura la trama peripatètica de la seua comarca, com em comentava en una de les primeres relacions epistolars que vam tindre: “Pel que fa al meu “Herbari breu de la Safor” es tracta d’un treball de pura divulgació sense més pretensió que mostrar un ramell de plantes nostres, cinquanta-una concretament, amb la dignitat que es mereixen tot valent-me de les meues anotacions de camp, de les converses, entrevistes i dels millors llibres i llegendes; […]. Crec que pot ser una eina útil per a iniciar-se en les nostres plantes medicinals i una continuació del llibret del meu estimat paisà Josep Mascarell i Gosp, “Muntanyisme i plantes medicinals”. Si aconsegueix comunicar una mica només d’interés per les nostres flors, em done per ben pagat”.
Thymus piperella, la pebrella. Endemisme diànic
Una comarca i un poble, el seu, recreat amb idèntica estima en Bellreguard, verd esguard (1994). Un llibre que, com altres, vaig tindre ocasió de presentar en resposta agraïda a la confiança que em mostrava, reflectida a paraules que em dirigia, i que reprodueixc per mostrar les dificultats per les que passava a l’hora d’editar: “Cordial amic Climent: Heu’s ara i ací altra volta, Daniel, demanant-te un novell però ja quasi vell favor: que vingues, si pots i et vaga, a la Safor allà per l’equinocci de la tardor, a presentar aquest petit i darrer treball meu sobre camins, paisatges i vilatges diànics. Les condicions en què m’ha tocat treballar han estat infernals a causa de la fredor i la manca de fe dels qui els tocaria flamejar d’amor i cura per la nostra gent, la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua, però, fet i fet, el resultat s’acosta al que em proposava: convidar amb senzillesa i sinceritat els nostres bons paisans a conèixer la nostra terra i la nostra serra, el nostre país, a si mateix.”
El Pellicer Botànic i etnobotànic. La segona trilogia: el costumari
Anys més tard, el mestre ens tornà a fer partícips del seu penetrant i lúcid estil amb un nou llibre, Flora pintoresca del País Valencià (1999), obra de divulgació per la qual desfilen moltes de les més preuades perles del nostre mantell vegetal, des de les falagueres antigues i remeieres fins les imaginatives i seductores orquídies, els preciosos endemismes i altres meravelles florístiques del nostre País.
La seua mirada botànica, i sobretot etnobotànica, assolí un gran nivell amb el Costumari Botànic (2000-2004), una trilogia estimulada per l’èxit del primer volum, guanyador del primer premi “Bernat Capó” concedit per l’antiga Bancaixa. Vist en conjunt, el Costumari se’ns revela com un compendi ben articulat de fragments que parlen de plantes i alhora de gent, expressat amb una sensibilitat per les arrels de la saviesa popular digna d’elogi. Una sensibilitat que tant tirem a faltar en el nostre País, que d’estar poblat per més Joans Pellicers i per gent que haguera llegit els seus llibres, probablement estaria menys maltractat del que està, més estimat del que ho és.
Malauradament Pellicer ja no està entre nosaltres i continuar escrivint esdevé una mena de deute cívic per mantenir viu el seu record. I incitar a llegir-lo als qui encara no ho han fet. Els seus llibres no tan sols ens ensenyen a percebre la Natura a través de la Cultura, sinó que tenen un valor afegit: són un bàlsam per a l’esperit. Perquè arriba un moment en què tot i que les certituds es redueixen, el cor s’eixampla i la memòria ens urgeix a la recuperació, sovint a través de la lectura, dels paradisos que temíem perduts.
I utilitzats com a “ulleres”, els seus llibres milloren la visió que tenim de les múltiples belleses de les plantes; i les ornen amb paraules càlides que reflecteixen des dels afectes als recels més atàvics, tant a través del contingut com de la forma. Contingut que ens fa conèixer, i reconèixer, el nostre patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que tradicionalment s’havia articulat al nostre País tan esplèndidament com ho descriu Joan en parlar de l’horta: “espai de pau i de treball en el qual s’agermanen l’home i la terra, la força i la intel·ligència, la vida humana i la silvestre ”.
Pellicer era capaç de presentar-nos sense arestes el que tradicionalment i acadèmicament havia esdevingut separat; i articulava botànica, antropologia, mitologia, geografia i literatura en un tot harmònic que ens fa accedir al coneixement de la mà de l’estima per la terra, per la llengua, per la gent. Els seus són llibres que parlen de plantes. Però no són tan sols llibres de plantes. També parlen de paisatges. Paisatges naturals i alhora humanitzats en la mesura que els nostres avantpassats els van crear buscant simbiosis harmòniques amb el medi.
I parlen de persones. De les persones que han assumit voluntàriament la tasca de recopilar, ordenar, gravar en la memòria tot allò que ens ha possibilitat arribar a ser el que som. Gent, la nostra, que havia participat, amb les mans, la ment i el cor en la transformació del paisatge d’una manera gradual i potser per això escassament violentadora. I que arribat el moment ens han ofert, gratuïtament, amablement, el tresor dels seus coneixements. Uns coneixements que, ¡ai!, freqüentment no es valoren en la mesura en què no estan escrits o que no formen part dels currículums acadèmics ni de la “cultura” mercantilitzada.
Perquè sovint no som conscients del fet que hem viscut rodejats de persones que són dipositaris d’uns sabers articulats que sintetitzen les recerques dels qui ens van precedir, els èxits i els fracassos per aconseguir equilibris vitals entre ells i amb la mare Natura. Dipositaris per tant de tot un caliu de coneixements coberts per una fina capa de cendra que amaga un foc d’antiga saviesa. Potencials autors d’un conjunt de llibres valuosíssims que malauradament encara no han estat escrits, i que sense poetes i científics com Joan Pellicer mai no ho hagueren sigut.
El Costumari també es caracteritza per un marcat afany per compartir el coneixement i l’estima per les plantes que havia adquirit, entre altres maneres, conversant amb aquelles persones. I Joan ho compartia amb tots nosaltres mitjançant la divulgació etnobotànica tot presentant el coneixement dels usos i pautes culturals relacionades amb les plantes: medicinals, culinaris, tèxtils, màgics…; uns coneixements que enfonsen les arrels en el més profund de la història de la humanitat. Una Etnobotànica en què, segons ens dia, el prefix etno- “fa referència no solament a la recuperació de la medicina popular i per tant de la fitoteràpia popular, sinó a tots els usos de les plantes, des dels agrícoles, els relacionats amb la construcció tradicional, els tèxtils, d’artesania… fins i tot els que entren dins la rondallística popular, les festivitats religioses tradicionals i la literatura actual o tradicional també “.
Etnobotànica, divulgació, i en català
Però ajuntar etnobotànica i divulgació, i a més en català i des d’un compromís ferm de defensa del territori, feia molt difícil la tasca de Joan Pellicer. Els estaments consolidats -polítics, universitaris, culturals…- difícilment accepten persones diletants que amb el seu exemple mostren la possibilitat de transversalitats que els resulten incòmodes; i menys encara, que no es deixen seduir pels cants de sirena que prometen favors a canvi de silencis. Joan Pellicer, però, persistia i millorava el seu bon quefer; i això malgrat estar poc considerat pels botànics que menyspreen l’etnobotànica, pels científics que recelen de la divulgació, pels gestors culturals que tenen el valencià com una molèstia que han d’aguantar, i fins i tot pels responsables econòmics dels programes televisius que, malgrat l’èxit d’audiència, li pagaven quantitats irrisòries per no dir humiliants.
Ara bé, la defensa aferrissada de la nostra llengua, la cura exquisida amb què la tractava i la millorava, l’increment de lectors que suposaven els seus llibres, o les seues aportacions lèxiques i estilístiques tampoc no eren suficients per a un altre grup que teòricament hauria d’estar a favor de la difusió del patrimoni lingüístic. Em refereix a aquells estaments que intenten monopolitzar el valencià (o el català, tant se val) però que sistemàticament ignoren allò que, fet en català-valencià, no és estrictament “literatura”. Una múltiple conjunció que dificultava -que dificulta- enormement no tan sols la divulgació etnobotànica en valencià, sinó que a Joan Pellicer, sense més recursos econòmics que els derivats del seu afany, el feia patir intensament.
Tot i això, Joan posseïa un afany indomable, intens, per divulgar la íntima relació entre els àmbits cultural, lingüístic i natural: amb la veu i les mans ens convidava a participar en la festa de l’etnobotànica, amb independència de títols o d’escalafons, i ens feia veure coses que sense la seua ajuda no hauríem vist mai: eixa flor bellíssima de nom encisador i propietats entre màgiques i medicinals; o eixa roca feta de llegenda pètria i alhora subtil; o aquella petita ermita carregada d’història i de treball;…
El Pellicer televisiu i conferenciant
Joan Pellicer cultivava, amb la passió i el gust d’un jardiner, el noble art de transmetre el coneixement i l’estima per les coses. Una transmissió tan diversa com els escenaris on actuava, sovint poblats d’un conglomerat d’edats, vivències i professions diferents, però units per l’interés de conèixer allò que dia “l’home de les plantes; sí, el de Punt 2”. Perquè era difícil trobar a gent interessada per la nostra natura que no coneguera a eixe prolífic conferenciant, guia televisiu i peripatètic, metge, escriptor, etnobotànic i, en el sentit més ample i digne, mestre. Si, mestre de múltiples converses, passejades i cursos; com els que impartia a la Universitat d’Estiu, a Cocentaina, o a la Universitat Popular de Gandia.
Altrament, literàries infusions de plantes enriquien la secció “Botànica estimada”, des de la qual Joan col·laborava a fer de la revista “Mètode”. Joan era un conferenciant incansable, coneixedor com a pocs del nostre país i amb una extraordinària capacitat divulgadora fruit de l’adequada combinació de depurada erudició, estima per allò que s’explicava, i ús precís i poètic de la pròpia llengua. En definitiva, un mestre calidoscòpic que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura.
Perquè era un artista que no tan sols aconseguia conjugar harmònicament el món dels sentiments i el de la raó, el de la poesia i el de la ciència, sinó que transmetia empàticament el desig d’establir entre ells una sinèrgia mútuament enriquidora. La forma de transmissió potser més fecunda era la que Joan vehiculava, a través de les conferències i de la televisió, per arribar a una altra gent que difícilment llegiria els seus llibres i articles però que es veia reflectida en els paisatges, la paraula i els gestos de Joan Pellicer. Uns paisatges, gestos i paraules que multiplicaven el seu impacte en la mesura que la relació que establia Joan amb les càmeres esdevenia particularment fàcil, fructífera i mútuament potenciadora.
{hwdvideoshare}id=85|width=560|height=340{/hwdvideoshare}
Una relació que durant alguns anys va quallar en productes televisius de qualitat, tant en Gandia Televisió com en els vuit anys que va durar la relació amb el programa “Medi Ambient” de Punt 2 i la posterior, i més curta, Remeis al rebost, amb Oriana Brunori i Natxo Alapont. Dins Medi Ambient Joan Pellicer s’encarregava de la secció Les nostres plantes, on va arribar a descriure televisivament dos centenars d’espècies del catàleg florístic valencià. Una secció el nom de la qual representa per a mi quelcom molt especial en la mesura que, amb eixe nom, Joan retia homenatge ―com em va dir en moltes ocasions― al meu primer llibre, “Les nostres plantes” .
Gràcies als treballs de Joan Pellicer i Bataller, tant els bibliogràfics com els televisius, l’etnobotànica ha arribat al gran públic com una ben travada, fragant, harmoniosa i joiosa síntesi dels diferents tipus de riquesa que una societat pot sentir-se orgullosa de posseir: la material, la cultural i la natural. I crec que quan Joan escrivia, o quan parlava a la càmera o a la gent, les marques que els fets havien imprés en la seua memòria es transformaven en signes de joventut mentre formava oracions d’una poesia intel·ligent que amagava un caliu capaç de fer botar el foc de l’estima pel propi País, i alhora estimular els sentits per a assaborir millor el món que ens envolta.
Pellicer, prosa i poesia
I quan arribe l’hora en què quasi ningú reconega les nostres petjades, potser algú trobarà en les seues pàgines una idea de la natura, tangible i alhora poètica d’aquest món. Perquè també cal aproximar-se poèticament a la Natura. I Joan feia poesia quan escrivia. A l’hora d’oferir-nos el que havia recollit i aprés, Pellicer se’ns revelava com un orfebre del llenguatge: tot i mantenint-se fidel a les expressions, girs idiomàtics i termes emprats pels entrevistats, ho acompanyava d’un lèxic i una sintaxi primmirats, acaronats, i polits, que connectaven imperceptiblement el rigor acadèmic i el saber popular.
I poesia, també, capaç d’educar els ulls perquè puguen registrar tots els matisos cromàtics de la posta del sol; una oïda afinada per a analitzar les remors de les fulles en ser agitades pel vent de llevant; un olfacte capaç de percebre els aromes de les flors que, encapsulats per la nit, s’alliberen pel matí frescos i humits; un gust contínuament enriquit per les depurades combinacions dels productes que acordem amb la Natura; una pell capaç d’eriçar-se en notar la proximitat d’eixa pluja que tant desitgem que ens acarície.
Tot el demés és soroll. I no hauríem de consentir que el soroll ens ensordisca ni que ens faja ignorar la memòria viva col·lectiva amb la qual Joan tractava d’estendre un pont de paper entre nosaltres i la Natura, entre el present i el futur, perquè en un demà llunyà algú dels nostres descendents puga saber que va existir un avui del qual ell és en gran mesura el fruit. Perquè només d’un passat que és present i futur alhora i en nosaltres, val la pena dur recompte: una primavera passejada entre els bancals en flor, la càlida sensació de l’amistat, el plaer de llegir un bon llibre, la companyia d’una bona música, un crepuscle a la vora de la mar, un bes pel qual ens sentiríem capaces de pujar al cim del Puig Campana, la olor perdurable d’un moment feliç i, en definitiva, quanta bellesa ens va ser transmesa per qui ens precediren per a evitar que ens sentírem soles o que acabàvem de començar. O, senzillament, per traure el millor de nosaltres mateix.
Segon extracte de l’article publicat, en primera versió, l’estiu de 2009 en la revista Sarrià de l’Associació d’estudis de la Marina Baixa.
