La llacuna latent

Antiga llacuna de Villena

Ens plantegem com han sigut en el passat els paisatges que ens envolten? Aquells als quals estem acostumats? I després d'una transformació, queda en ells una essència que acaba per emergir? Santi H. Puig reflexiona sobre aquest tema a partir de l'antiga Llacuna de Villena en l'Alt Vinalopó. Un ecosistema humit protegit amb un contingut botànic d'alt valor, en els voltants hi ha dues microreserves de flora, que molta gent en l'actualitat ni tan sols sap que va existir. Els icònics flamencs van arribar i s'obri el debat sobre la restauració paisatgística.

Bona part dels paisatges amb els quals convivim hui dia en el nostre territori, fins i tot aquells que podíem considerar menys alterats, són el resultat de transformacions relativament recents per part de les persones que els habiten. Per exemple, en contra del que podria semblar, els boscos més madurs que ara entenem com típicament mediterranis no són més que el resultat de polítiques segurament poc encertades de reforestació dutes a terme només en les últimes dècades, que han acabat per desplaçar espècies del gènere Quercus, que es substitueixen per altres de major creixement com el pi blanc. (Pinus halepensis Mill.)

És bastant habitual que aquest desplaçament, en termes netament ecològics, acabe per deixar de costat a més l’imaginari compartit que algunes persones tenien d’eixe paisatge i, amb el temps, aquell element característic que el definia originalment acabe per perdre rellevància i passe a un segon pla. No obstant això, per molt que es vulga negar l’evidència, en moltes ocasions aqueixa força latent que defineix la raó de ser del paisatge acaba per emergir: no hi ha més que veure, per exemple, com periòdicament la mar, els rius, i fins als volcans, trauen les seues escriptures i reclamen el que és seu, com es diu popularment.

Alguna cosa semblant ha ocorregut recentment en l’antiga Llacuna de Villena (Alt Vinalopó), un espai d’unes set-centes hectàrees inclòs en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, que també es troba protegit per la Directiva Europea d’Hàbitats sota la figura de Lloc d’Interès Comunitari gràcies a la presència de pasturatges salins mediterranis i estepes salines, tots dos de protecció prioritària per a la Xarxa Natura 2000.

Es tracta d’una llacuna originalment endorreica, és a dir, que no té connexió directa amb cap sistema de drenatge que facilite l’escolament superficial de les seues aigües, amb el que aquestes tendeixen a quedar-se estancades sense que es produïsca una renovació d’aquestes. Aquesta retenció de les aigües superficials es produeix en les depressions del sòl impermeable situades entre un seguit de de xicotetes elevacions de naturalesa salina i de textura argilenca conegudes localment com “cabezos”, sobre les quals es desenvolupen comunitats vegetals de gran diversitat, amb la presencia, també, d’algunes plantes endèmiques.

Mapa de la ubicació de la zona humida i de les microreserves de flora./ Santi H. Puig

De fet, és en els voltants de la Llacuna on es troben dues microreserves de flora catalogada: la de Cabecicos, que alberga espècies endèmiques gipsícoles de gran importància com la botja pudenta (Artemísia lucentica O. Bolòs, Vallès & Vigo)), l’Arenària o trencapedres (Herniaria fruticosa L.), la trincola (Gypshophila struthium L. subsp. struthium), o la acelga de salobrar (Limonium supinun (Girard) Pignatti); i la microreserva de Miramontes, amb aqueixes mateixes espècies a més de l’ensopegall (Liomioma caesium Kuntze) i el timó llanut (Teucrium gnaphalodes L’Hér.)  i (T libanitis Schreb.). A més, en les inmediacions de la mateixa Llacuna es poden trobar de forma generalitzada espècies vegetals adaptades ambients salins com la estepa de fulles esquamoses  (Helianthemum squamatum Pers.), així com diferents espècies del gènere Taramarix, Artemísia i Gypsophila.

I en el passat?

Vegetació gipsícola (Limonium caesium)./ Wikipedia

En realitat, el descrit fins al moment és cert tan sols de manera parcial: a principis del segle XIX la Llacuna va ser dessecada per ordre del monarca Carles IV mitjançant la construcció d’un sistema de drenatge vertebrat per la coneguda com a Sèquia del Rei, un canal que transporta l’aigua de Llacuna al llarg d’uns deu quilòmetres, amb un desnivell de tot just cinc metres fins la seua desembocadura en el llit del riu Vinalopó. Es tractava d’una mesura eminentment sanitària per a frenar la propagació de malalties com la malària o paludisme, transmeses pels mosquits que trobaven en les aigües estancades de la Llacuna un ambient idoni per a la seua reproducció.

Plànol històric de projecte de desecació.

A conseqüència d’aquesta obra d’enginyeria, el paisatge de Llacuna es va modificar substancialment en els següents dos segles: els espais inundats de manera més o menys permanent van donar pas a camps de cultiu, intensificats en les últimes dècades, i l’antic aiguamoll va anar jalonant-se de segones residències dels propis veïns i veïnes de la ciutat. Com es comentava a l’inici, l’imaginari paisatgístic associat a la Llacuna va anar desapareixent de manera paral·lela a la seua transformació, fins al punt que bona part dels habitants de la ciutat hui dia desconeixen la seua existència. No obstant això, com ocorria amb el cas de les mars, rius o volcans, aquest paisatge tan singular també conservava una força latent que ha acabat per fer-se visible després de les pluges de la primavera passada.

Llacuna actual. Intensificació agrícola i sèquia del rei./ Santi H. Puig

La llacuna s’obri camí

Les excepcionals precipitacions dels últims mesos en el nostre territori, des de la catastròfica DANA de setembre de 2019, a la borrasca Gloria de gener o les constants precipitacions viscudes durant el mes de març d’enguany, sumat al precari manteniment del sistema de drenatge, han provocat que determinats espais de la Llacuna (unes 15 hectàrees, prop del 2% de l’espai catalogat) s’hagen negat de forma continuada i hagen atret a un gran nombre d’ocells aquàtics característics d’aquests ambients humits com camallargs comuns (Himantopus himantopus), ànecs reals o collverds (Anas platyrhynchos) i fins i tot a flamencs rosats (Phoenicopterus roseus).

Flamencs./ Pedro Martínez

Aquesta explosió de vida, i particularment l’aparició dels icònics flamencs, ha generat una gran sorpresa entre la població de la zona, reavivant un anhel igualment latent en diferents associacions conservacionistes i professionals locals que aposten per la recuperació, almenys testimonial, d’aquest ecosistema humit. Ara ja es disposa d’una prova fefaent que una reinundació parcial que, com en el cas de les recuperacions d’ambients fluvials, garantira el que es denomina un cabal ecològic, podria resultar tot un èxit en termes mediambientals i fins i tot generar un nou recurs ecoturístic.

Un futur de recuperació incert

No obstant això, és evident que una iniciativa d’aquest tipus xoca frontalment amb les lògiques i les inèrcies que actualment defineixen aquest paisatge. Els propietaris de les segones residències que ara ho esguiten, construïdes dins de la legalitat, encara que de manera segurament imprudent, reclamen a l’administració local contínues campanyes de fumigació dels mosquits que prosperen en l’ambient de la Llacuna, la qual cosa en part resulta comprensible tenint en compte la incomoditat que generen. D’igual manera, tant veïns com productors agrícoles sol·liciten el manteniment en condicions del sistema de drenatge d’aquest espai per a evitar negaments que comprometen els seus habitatges i les seues collites respectivament.

Llacuna en maig de 2020./ Santi H. Puig

Arribats a aquest punt, ens enfrontem a la cruïlla més recurrent en qualsevol procés de restauració paisatgística en la qual només sorgeixen dubtes i preguntes: Com confrontar els valors actuals dels usos residencials i agrícoles amb el qual aportaria una hipotètica restauració ecològica? Són potser incompatibles tots dos usos? Està, en certa manera, obligada l’administració competent –en un escenari d’emergència climàtica i de destrucció accelerada dels ecosistemes naturals–, a recuperar un espai que ha donat mostres que podria convertir-se en un gran reservori de diversitat animal i vegetal?

La veritat és que existeixen antecedents de recuperació tutelada per l’Administració autonòmica valenciana d’ecosistemes similars, com és el cas de l’aiguamoll que conforma el Parc Natural de El Hondo d’Elx, on les aportacions d’aigua es produeixen de manera controlada, o els pròxims parcs naturals de les Salinas de Santa Pola i de les Llacunes de la Mata-Torrevieja, on la producció industrial de sal conviuen amb l’abundant avifauna i la rica flora, tan representativa d’aquests paisatges.

Ha quedat clar que la Llacuna de Villena té potencialitats suficients en termes ambientals per a adherir-se a una llista d’espais d’aquest tipus. De la mateixa manera, la societat civil ha donat tímides mostres d’apostar per aquesta recuperació encara que, almenys de moment, sembla no existir una voluntat d’obrir aquest debat per part de l’Administració local. A partir d’ara, s’inicia un procés tremendament gratificant per a aquelles persones, col·lectius i professionals que se senten interpel·lades a col·laborar en la reconstrucció d’aquest paisatge latent tan rellevant per a la història local i de compassar i, quan siga possible, potenciar aquest ressorgir que ens ha regalat.

Proposta de reinundació parcial de la llacuna./ Paisaje Villena
Etiquetes
Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de València.
Màster en Planificació Territorial per la Universitat de Barcelona (2015).  Especialitzat en l'ús d'eines cartogràfiques aplicades a l'ordenació del territori, el paisatge i la visualització de dades.

Send this to a friend