Agricultura

3 març 2020

Per una València comestible

Tarongers

És un dia qualsevol a la ciutat, anem a l'escola, o a treballar o bé a fer la compra. Hem de mirar els semàfors i els cotxes, i no sols no ens fixem en l'arbratge, sinó que tampoc ho fem en una part que aquest ens mostra desinteressat, la dels seus fruits. Us heu fixat que molts d'aquests fruits són comestibles? Se'ns ha ocorregut alguna vegada agafar-ne un? El nostre bloguer Santi H. Puig ens planteja en aquest article interessants qüestions sobre el tema.

Aquells que hem tingut la sort de créixer en entorns més o menys rurals, en els quals l’agricultura és un element consubstancial al paisatge, observem amb certa frustració com els espais urbans en els quals aquesta es fa present es redueixen, en el pitjor dels casos, a un mer decorat costumista. Com si d’un arbre prohibit es tractara, els veïns de València, immersos en general en el frenètic ritme que imposa l’urbs, mantenen una distància prudencial amb els fruits d’oliveres, garroferes, palmeres datileres i, per descomptat, tarongers que es distribueixen per tota la ciutat.

A València hi ha més de 12.0000 tarongers urbans. En la imatge, dos dels exemplars que es troben distribuïts per tota la ciutat.

Que l’agricultura, sobretot aquella menys tecnificada, ens reconnecta amb la nostra identitat com a poble i amb el nostre origen crec que és un fet. Han d’existir poques sensacions més intenses, almenys en el que a gola es refereix, que agafar un fruit al punt perfecte de maduració directament de l’arbre i engolir-lo a mossos. I és evident que la ciutat, almenys aquella que concebem com planificada, no és l’entorn més favorable perquè aquestes experiències puguen donar-se amb naturalitat.

Experiències d’agricultura urbana

És, de fet, en els marges d’aquesta planificació, metafòrics i literals, on en els últims anys han brollat les millors experiències d’agricultura urbana; i en aquest cas València no és una excepció. Espais com els horts urbans de Malilla i Benimaclet, o els conquistats pels centres socials d’aquest barri o del Cabanyal, demostren el gran interès que suscita la posada en marxa d’experiències agrícoles en el si de la ciutat que, a més, plantegen alternatives a la nostra relació habitual amb l’espai públic, basada fonamentalment en el consum.

Els horts en zones urbanes o pròximes a la ciutat susciten cada vegada més interés. En la imatge, hort a Alboraia, en la ronda nord de València. / M. J. Martínez

Sobre aquesta base, sorgeixen una sèrie de preguntes quasi de manera natural. Per què aquest tipus de propostes han de concebre’s sempre des de poc menys que la resistència? No podria ser la mateixa administració local la que, en la seua tasca de garant d’una infraestructura verda urbana de qualitat, introduïra nous criteris de productivitat agrícola a aquesta? Per què no incorporar l’arbratge productiu existent a un sistema agrícola de caràcter urbà?

Mapa amb la distribució de cítrics a la ciutat de València. / Santi H. Puig

Segurament els meus companys de València per l’aire m’advertirien que convertir la ciutat en un enorme camp de cultiu potser no és el més raonable tenint en compte les altes concentracions de contaminants atmosfèrics amb les quals conviuen aquests arbres fruiters, però la veritat és que en municipis del nostre entorn com Gandia ja s’estan plantejant estratègies innovadores en aquest sentit: els tarongers bords que poblaven la ciutat estan sent empeltats amb varietats dolces d’aquest cítric i, per tant, aptes per al consum humà.

A ciutats com Gandia els tarongers bords que poblaven la ciutat estan sent empeltats amb varietats dolces i comestibles d’aquest cítric.

Les dades que l’Ajuntament de València ofereix en el seu Portal de Transparència i Dades Obertes permeten fer-nos una idea aproximada de la magnitud de l’impacte que una mesura com aquesta podria tindre sobre la productivitat agrícola de la infraestructura verda de la nostra ciutat. Segons aquesta font d’informació a la ciutat hi ha més de 12.000 tarongers amargs (Citrus aurantium) susceptibles de ser empeltats, a més de 450 exemplars d’altres varietats de cítrics entre llimeres, mandariners, poncems i tarongers dolços.

Adaptació al canvi climàtic

Francament, en les últimes setmanes el consistori municipal ha iniciat per segon any consecutiu una campanya de recollida del fruit d’aquests tarongers bords per al seu compostatge que retirarà les taronges de prop de 10.000 arbres, collint de l’ordre de 350.000 quilos d’aquest cítric i canviant, per tant, la concepció que tradicionalment tenia cap a aquest arbre ornamental. No obstant això, tenint en compte que la gestió d’aquest fruit ha sigut recurrentment objecte de queixes ciutadanes, fa l’efecte que aquesta iniciativa sorgeix més de la necessitat de bregar amb la gestió d’un residu molest que de la voluntat de traure partit d’un recurs. En qualsevol cas, benvinguda siga la iniciativa.

A la ciutat de València, el consistori ha iniciat per segon any consecutiu una campanya de recollida del fruit dels tarongers bords per al seu compostatge. / S. H. Puig

Més enllà d’aquest gènere d’arbres fruiters, simbòlic per la representativitat que té en l’imaginari regional, altres espècies com l’olivera (Olea europea), amb prop de 1.100 exemplars, la palmera datilera femella (Phoenix dactylifera), amb uns 1.500, o la figuera (Ficus carica), amb prop de 100, ens donen peu a fantasiar amb un vertader rebost a la porta de la nostra casa.

Mapa de la distribució d’altres arbres fruiters (no cítrics) a la ciutat de València. / Santi H. Puig

A més, aquest conjunt d’arbres no es concentra únicament en zones verdes o jardins, sinó que es distribueix d’una manera més o menys homogènia per tota la ciutat al llarg de carrers i avingudes perimetrals.

Més enllà dels tarongers, altres espècies com l’olivera, la palmera datilera femella o la figuera ens permeten fantasiar amb un vertader rebost a la porta de casa.

Ara bé, una iniciativa d’aquestes característiques només podria entendre’s com una acció més dins d’un paquet de mesures de mitigació i adaptació de les ciutats a l’efecte del canvi climàtic: la regulació i, en concret, la descarbonització de la mobilitat privada, la reducció del consum energètic dins del procés de metabolisme urbà o fins i tot la recuperació de determinada fauna salvatge, serien indispensables per a pensar en una infraestructura verda urbana productiva en termes agrícoles.

L’autor es pregunta en aquest article per què no incorporar l’arbratge productiu existent a València a un sistema agrícola de caràcter urbà. / Santi H. Puig

A manera de reflexió final, resulta gratificant observar com en els últims anys en determinats sectors professionals i culturals s’aposta per la revaloració de la ruralitat i, particularment, de l’agricultura en la seua forma menys intensiva. M’inquieta, no obstant això, que eixes reivindicacions (entre les quals incloc aquest mateix treball) queden sempre en el pla d’allò teòric, i quasi diria d’allò al·legòric. Em pregunte si, a força de “civilitzar-nos”, en el seu sentit més etimològic, ja no som capaços de relacionar-nos amb naturalitat amb la pràctica agrícola i els seus sabers en els quals radica, ni més ni menys, l’origen de la nostra cultura i identitat.

Etiquetes
Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de València.
Màster en Planificació Territorial per la Universitat de Barcelona (2015).  Especialitzat en l'ús d'eines cartogràfiques aplicades a l'ordenació del territori, el paisatge i la visualització de dades.

Send this to a friend