‘Una flor en el asfalto’, l’entranyable oda a les herbes urbanes
Imagineu el que pensen de nosaltres les plantes que creixen lliurement en qualsevol racó del carrer? Les mal conegudes com a "males herbes" són les protagonistes d'Una flor en l'asfalt, de la il·lustradora Raquel Aparicio i de l'especialista en plantes i divulgador Eduardo Barba. Un impecable treball d'edició a càrrec de l'editorial Tres Hermanas, on les són les pròpies plantes les que ens conten la seua història i reivindiquen la seua importància de manera amena i divertida.
“M'he estés per tants llocs que ja ni els recorde Sabeu com vaig arribar a les illes britàniques? Perquè es creu que les meues llavors anaven ocultes en algunes escultures de marbre que es van emportar des d'Itàlia fins a Oxford Em fascina l'art!”
Així parla de si mateixa la picardia (Cymbalaria muralis) al llibre Una flor en el asfalto. Una herba que sap que és bella i el manifesta sense pudor, perquè diu que no li agrada la falsa modèstia. Sembla que Eduardo Barba, a qui també li fascina l’art, sap apreciar aqueixa bellesa, perquè en més d’una ocasió ha reconegut que la picardia és una de les seues herbes favorites o, possiblement, la seua favorita.
Herbes urbanes un poquet desllenguades
La picardia està acompanyada d’altres 49 herbes urbanes que apareixen en Una flor en el asfalto. La vida de las hierbas urbanas contada por ellas mismas, el llibre d’Eduardo Barba (textos) i Raquel Aparicio (il·lustracions), amb el pròleg de Gilles Clément, que va eixir a la venda el mes de setembre passat.
Com és lògic, no han pogut incloure totes les plantes, perquè són moltes, però sí han seleccionat les 50 espècies més esteses, que en un 90% creixen de manera espontània en carrers, murs, parcs i descampats de pobles i ciutats. Raquel, amb els seus bellíssims dibuixos realitzats amb pintura al tremp i aquarel·la, ha posat cara a unes herbes urbanes a les quals Eduardo els ha atorgat el do d’expressar-se amb gran eloqüència, una certa ironia i molta gràcia.
La idea de publicar aquest llibre es va gestar en la quarantena per la pandèmia, una primavera on els carrers es van poblar d’eixes herbes urbanes que ningú va alterar i que després van sorprendre els ciutadans per la seua bellesa o, simplement, perquè mai s’havien adonat de la vegetació que creixia a la seua ciutat. Durant el confinament, Eduardo es connectava amb l’exterior a través de videoconferències en Instagram, on repartia generosament consells sobre la cura de les plantes, alguna cosa que li va permetre seguir d’alguna manera en contacte amb elles. En aquest entorn virtual va ser on Raquel va contactar amb Eduardo i, posteriorment, li va proposar la seua idea sobre la publicació d’un llibre que parlara d’eixes herbes de carrer que tant li havien captivat en uns dies on creixien als carrers buits.
Una flor en el asfalto no és el clàssic llibre de consulta de plantes, de fet, no era això el que perseguien els seus autors: “l’objectiu no era fer una guia a l’ús, sinó un àlbum de família més emocional, amb diàlegs molt de carrer”. El resultat és un llibre on les plantes parlen amb gran desimboltura, cadascuna d’elles amb la seua personalitat o, com diria Raquel Aparicio, la seua “plantalitat”. Són plantes acostumades a créixer en sòls empobrits i sobreviure en entorns urbans hostils, que gràcies a Eduardo es tornen parlants per a poder contar-nos la seua vida, presumir de les seues virtuts i, quan és necessari, llegir-nos la cartilla per no saber apreciar-les ni respectar-les. “Les plantes es queixen que no les atenem, però també que som nosaltres els que colonitzem i contaminem” diu Eduardo Barba.
En la descripció botànica d’aquestes herbes parlants hi ha picades d’ullet a la relació de les plantes amb la història, l’art, la música o el cinema. El seu discurs a vegades ve carregat d’una certa pedanteria, això sí, amb molta gràcia, com la del card corredor: “Però Dürer també agradava del meu cos punxós… si no, no teniu més que mirar el seu autoretrat de 1493 per a veure’m entre les seues mans. Quina sort va tindre de poder compartir la seua presència amb mi!”.
Bellesa i altres valors de les herbes urbanes
“Lluïsc unes fulles d'un bell to glauc molt dividides, una mica a l'estil de la carlota o del julivert. Hi ha gent, gentussa, que les ha provades per a catar el seu sabor. Diuen que saben amargues i una mica salines. Pot ser que es dega a Lolita, la gosseta del tercer, que sempre que passa per la meua cantonada li agrada regar-me” Fumdeterra (Fumaria officinalis). Lolita no és un invent, és una gosseta que coneix bé Eduardo que s'ha colat en la narració perquè, al cap i a la fi, interactua en eixe paisatge urbà i, més concretament, sobre el fumdeterra d'eixa cantonada.
També apareix en el llibre el borrisol, una herba que veiem créixer en totes les prades i les diminutes flors blaus de les quals Eduardo ens recomana mirar en ombra, perquè és així com destaquen. “Si us heu fixat bé, la meua flor és molt bufona. Està lleig que jo ho diga, però no em podreu negar que és cert. Els blaus són una delícia, vius i lluminosos. Fins i tot tinc uns lleugeríssims tocs violeta. La gola de la meua flor és blanca, molt cridanera; és cap a ella on es dirigeixen les meus guies de nèctar” Borrisol (Veronica persica)
En realitat, la raó de ser d’aquest llibre és destacar tots els valors que podem atribuir a les plantes que creixen espontànies en qualsevol racó de la ciutat, com la seua bellesa i capacitat de crear xicotets jardins urbans plens d’inspiració per als jardiners. Però, més enllà del seu valor ornamental, Eduardo va voler destacar la importància per als ecosistemes urbans d’eixes herbes que creixen silvestres en escocells, bordures, murs i clivelles, convertint-se en reservoris que atrauen a una fauna auxiliar que inclou pol·linitzadors i espècies capaces de combatre plagues en l’arbratge i parcs urbans. “Sóc un recurs indispensable per a molts insectes de la ciutat. Borinots i abelles mel·líferes busquen amb autèntic desig el meu nèctar i pol·len, m’adoren. Ells em necessiten, i jo a ells” Trèvol blanc (Trifolium repens).
Eduardo Barba ha escrit cadascuna de les descripcions d’aquestes plantes amb la intenció que arriben a quantes més persones millor, cosa que significa, segons les seues pròpies paraules, que el seu públic objectiu abasta des d’una xavala de 12 anys, que s’està iniciant en el món de la ciència, fins a un botànic de 99, que possiblement pot trobar alguna cosa que desconega. Un llibre deliciós que no és necessari llegir d’una tirada, perquè ens permet anar “de flor en flor” i assaborir-lo amb calma, al mateix temps que identifiquem el nom d’eixa planta que tantes vegades ens hem trobat creixent en una cantonada i el nom de la qual desconeixíem.
Una Flor en el asfalto. La vida de las hierbas urbanas contada por ellas mismas.
Editorial Tres Hermanas (Col·lecció Clepsidra).
ISBN: 978-84-122911-5-5
Autor: Eduardo Barba (Textos)
Jardiner, paisatgista, professor de jardineria i investigador botànic en obres d’art. El seu llibre anterior, El Jardí del Prat, un deliciós recorregut per les obres mestres del Museu del Prado a través de la flora que apareix en elles, ja va per la seua setena edició.
Autora: Raquel Aparicio (Il·lustracions)
Il·lustradora professional que, des de l’any 2006, ha il·lustrat per a revistes, llibres, moda i publicitat. Les seues obres han sigut publicades a Espanya, França, Anglaterra, els Estats Units, Austràlia, Indonèsia, Corea i altres tants països.