Narcicisme britànic
Ampliem la informació de la planta del mes, els narcisos. Parlem del seu origen i de les seues característiques. Per què són tan britànics? Gaudeix dels narcisos i aprèn tot d’ells. Estan en flor!
La nadaleta (Narcissus tazetta) és la planta del mes de febrer i hem volgut dedicar-li un article perquè tenen molt més que ensenyar-nos. En el Jardí la trobem en la Muntanyeta, la zona dedicada als endemismes valencians, però, no era tan britànica aquesta flor? Què fa junt a la farigola, el romaní i l’espígol?
Narcissus sp. Imatge de Marcy Leigh
Si heu passejat per jardins britànics a primers de primavera, ho sabreu: poques coses hi ha tan britàniques com els narcisos. No solament els planten amb obsessió en tests, jardins i places, sinó que són els majors productors del món amb quasi 4.000 ha dedicades al seu cultiu.
Una obsessió nacional
El poeta William Wordsworth va escriure en 1802 un poema titulat Anava solitari com un núvol, molt més conegut com Els narcisos en el qual descriu extasiat un impressionant prat entapissat de Narcissus pseudonarcissus. Encara que el llibre de poemes Poems in Two Volumes no va ser molt celebrat pels seus coetanis, en l’actualitat, el poema de Els narcisos és un dels preferits pels britànics i és considerat un dels millors exponents del romanticisme anglès.
Poema de William Wordsworth escrit en 1802 conegut popularment com The Daffodils
Làmina elaborada per Alfredo Barra. Font: www.biodiversidadvirtual.org
Per donar eixida a aquesta passió popular, en els anys 30 hi havia un tren de la Great Western Railway anomenat Daffodil Specials que des de Londres portava hordes d’entusiastes britànics a contemplar, recollir i comprar narcissos a la zona situada entre Gloucestershire i Herefordshire. L’1 de març, festivitat de Sant David, patró de Gal.les, es llueixen narcisos en la solapa i diverses associacions contra el càncer han adoptat aquesta flor com el seu emblema. S’usa fins i tot com a moneda simbòlica i el govern local de les illes de Scilly paguen al Ducat de Cornualla un narcís a l’any en concepte de lloguer de les terres no habitades, per a la seua protecció.
Sembla que només el canvi de guàrdia en Buckingham és més genuïnament britànic que els narcisos i la sola idea que puguen ser introduïts i no natius a Gran Bretanya, fa lliscar les dents dels anglesos. No obstant això, tanta devoció no sembla correspondre’s amb l’origen d’aquestes plantes ja que gènere és mediterrani i, més concretament, de la península Ibèrica, on es coneixen més de 20 espècies silvestres.
Narcissus pseudonarcissus. Imatge de Carlos Aedo
El narcís que té més probabilitats (però no totes) de tenir la nacionalitat britànica en regla és Narcisuss pseudonarcissus, però altres espècies conreades i fins i tot naturalitzades com Narcissus bicolor o N. minor ssp.asturiensis, són endemismes ibèrics. Probablement i per a desesperació dels britànics, N. pseudonarcissus va ser el primer narcís que va arribar a Anglaterra i l’únic fins a 1548.
Com van arribar fins a allí?
La primera fase de la domesticació del narcís va haver de produir-se en l’Edat Mitjana pels àrabs, entre els segles X i XII. La segona fase es va produir entre els segles XVI i XVIII, quan diversos endemismes ibèrics van ser enviats a jardins centreeuropeus. Les varietats que es plantaven inicialment no eren conreades, sinó les plantes silvestres directament portades de les seues poblacions d’origen.
Imatge de *Psico Delia*
Això va produir el declivi i potser l’extinció d’algunes poblacions, especialment les més accessibles, i la reducció de la seua presència al mercat. A causa que algunes no eren massa resistents al fred, presumiblement les que venien de zones més meridionals d’Espanya, acabaven desapareixent en cultiu al cap d’un parell d’anys, raó per la qual es van empobrir els jardins europeus. Posteriorment, al segle XIX, la febre pel narcís va ressorgir, es van crear els primers híbrids i es van iniciar cultius des de llavor amb selecció sistemàtica i hibridacions.
Els bulbs es recollien a Pirineus, principalment, i es distribuïen a Europa. Responsables d’aquest tràfec van ser el fill del famós jardiner francès John Robin, que els va portar a França i també el botànic Xerris de l’Ecluse, conegut com Clusius. Aquest últim, els aconseguia dels seus contactes i els va distribuir per Holanda, França i Bèlgica.
La via d’entrada més plausible per a Gran Bretanya sembla ser Portugal, a través de Porto i França. Durant el ressorgiment del comerç en els anys 90 del segle XIX, es van fer exportacions massives de bulbs des d’Espanya i Portugal, de què sembla responsable el britànic Peter Barr, considerat el rei dels narcisos (Daffodil King) per la seva reivindicació d’aquestes belles flors. A ell se li atribueix l’obstinació en què els narcisos no foren considerats males herbes sinó joies de la jardineria anglesa.
Sissinghurts Garden. Jardí anglès especialitzat en bulboses. Imatge de Smudge 9000
Tot aquest tràfec de bulbs ha permès entrar en contacte a espècies que de forma natural estarien aïllades en diferents regions i ha propiciat la hibridació espontània, a la qual aquest gènere és molt aficionat. A això hem de sumar-li la selecció de varietats ornamentals, la creació d’híbrids artificials i la naturalizació de moltes varietats de cultiu, que són capaços de viure espontàniament en el medi natural i tornar a creuar-se amb les varietats originals. El resultat pot ser una alegria pel passejant, però és un malson per als qui intenten distingir el que és natural del que és antròpic i definir els límits de les espècies, que ja són complicats per si mateix, sense necessitat que caminem desdibuixant les fronteres a força d’entrecreuaments.
Fem-los un poc més de cas…
Ara que sabem que són més ibèriques que britàniques, aprofitem per conèixer un poc més d’aquestes plantes de curiosa morfologia floral, en la qual molts no reparen. Es tracta d’una monocotiledònia, les seves fulles tenen forma de cinta i les peces florals apareixen de tres en tres. Les flors, solitàries o reunides en un ramillet, surten de l’aixella d’una fulla modificada, sovint papiràcia, anomenada espata.
A més, la família de les amaril.lidàcies es caracteritza (almenys en el seu sentit més tradicional) per tenir l’ovari ínfer, és a dir, per baix del periant (calze més corol·la). El periant està format per sis tèpals similars (no es distingeixen els pètals dels sèpals) que formen un tub bastant llarg. Això fa que el peduncle de la flor semble, a un ull poc atent, bastant més llarg del que realment és, ja que continua amb l’ovari i el tub floral, abans d’arribar a la part lliure dels tèpals, que és el que vulgarment s’identifica com la flor. Els tèpals formen una corona interior, molt vistosa i sovint amb una coloració diferent dels tèpals. Els estams són també sis i l’ovari està format, com no, per tres unitats fusionades, anomenades carpels, que alberguen les llavors.
Així doncs, aquesta primavera gaudim la bellesa efímera dels narcisos silvestres, passejant pel camp o pel Jardí Botànic de la Universitat de València i aprenguem a apreciar-los. Per cert, res com els noms vernacles per reflectir el caràcter d’un poble i les seues prioritats. A Anglaterra perden el cap pels narcisos i ací els anomenem pixat de ruc. Ni pelat ni set-perruques…
Més informació:
Signatura Espores
