DÀLIA, LA PROSEPINA DE LES FLORS
Les dàlies són flors alegres i vives que podrien representar el mite de Proserpina ja que llueixen els seus colors de primavera a tardor i dediquen la resta de l’any a reposar sota terra.
Encara que va arribar tard a Europa, la dàlia va conquistar el Vell Continent quan alguns exemplars d’aquesta cridanera flor van començar a créixer en el Real Jardí Botànic de Madrid en 1789. Aquell any, la primera remesa de rizons d’aquesta flor enviada des de Nova Espanya va donar color al botànic madrileny. Alguns mesos després el naturalista valencià Cavanilles va dibuixar i va desxifrar la planta per primera vegada, donant-li el nom de Dahlia pinnata, en honor del botànic suec Andreas Dahl. Poc després la vistositat de les primeres varietats, obtingudes a Bèlgica, la va convertir ràpidament en una admiradíssima planta ornamental i la passió per les dàlies es va anar estenent per tota Europa.
Igual que en el mite de Proserpina, les dàlies viuen en plenitud durant la meitat de l’any, entre la primavera i la tardor mentre que a l’hivern, reposen forces
Al llarg de la història s’han pagat grans sumes de diners per a adquirir llavors de les varietats més belles. Fins i tot es va crear la Societat Nacional de la Dahlia a Gran Bretanya en 1780. En la dècada dels anys 1820 a 1830, les dàlies estaven de moda i els seus preus van pujar considerablement. Els especialistes les van catalogar prompte amb la categoria de flor decorativa. Tothom volia tenir dàlies en el seu jardí. Tant èxit va aconseguir que va començar a fer ombra al crisantem i es va organitzar en paral·lel amb aquesta última una sèrie d’exposicions. La dàlia era anomenada flor d’exposició o de fantasia. D’ací als encreuaments amb altres plantes o amb elles mateixes no va haver-hi més que un pas. En 1828 van aparèixer les dàlies nanes. En 1840, dàlies pompó i lil.liput. En 1870, les dàlies cactus i dàlies de fantasia. En 1900, dàlies colletes. En 1940, dàlies nenúfar. El nom dàlia s’usa comunament en quasi tothom, excepte a Rússia i a Ucraïna on se l’anomena georgiana.
Segons els escrits d’Hernan Cortés, la dàlia era un cultiu habitual del poble asteca, que, a més d’utilitzar-la com a planta ornamental i com a aliment per al bestiar, coneixia les seues propietats medicinals. En el Codex Badianus, datat en 1582, se cita com a remei de trastorns urinaris, mentre que les tiges de la Dhalia imperialis, gruixos i forts com els de el bambú, s’usaven, pel que sembla, per a canalitzar l’aigua fins als poblats. De fet, la dàlia és una de les flors més abundants en les muntanyes d’Amèrica Central, especialment de la zona de Mèxic, on podem trobar fins a més de 20.000 espècies diferents de la flor.
Dàlia Cactus
Sent estrictes, Dahlia, és un gènere de plantes pertanyent a la família de les asteràcies. Es reprodueix a través de bulbs, una espècie de ceba que conté els nutrients necessaris per al posterior desenvolupament del vegetal. L’època ideal per a conrear-los és el començament de la primavera, quan les gelades són menys rigoroses. Poden assolir els 90 centímetres d’altura i quasi totes tenen la tija buit. Existeixen moltes varietats de dàlies, però en totes el que més crida l’atenció són els seus pètals en forma de pompó, d’anemone, de nenúfar, de cactus, en collaret i desenes de varietats més. Respecte al color, les seues varietats també són múltiples i van des del colors únics a formes bicolor, i des de colors intensos com el carmesí o el fúcsia a altres més discretes com les blanques o les roses pàl·lid.
Dàlia Pompó
Les propietats medicinals i alimentàries de les dàlies són molt conegudes a Mèxic, el seu país d’origen. La flor va passar dels jardins va passar a la cuina i amb els seus pètals i tubercles s’elaboren torrades, tacs, sopa, aigua i infinitat de guisats. Entre les seues principals virtuts, que ajuda a prevenir l’obesitat i la diabetis. Els usos medicinals de la dàlia són molts. Posseeix propietats diürètiques i sudoríferes, ajuda a eliminar gasos i són usades en dermatologia enfront de malalties eruptives.
Malgrat el seu aspecte vistós i exòtic, les dàlies són una planta relativament fàcil de conrear. Les varietats modernes, la majoria dels híbrids en els quals se cerquen varietats tonals infinites, creixen sense problema en totes les latituds, encara que el seu pitjor enemic són les gelades. Creixen a ple sol en tot tipus de sòls, encara que prefereixen els rics i humits sempre amb un bon drenatge. Són plantes goludes que cal abonar amb regularitat perquè es desenvolupen be i tinguen una floració perllongada. En comprar els rizomes, s’ha de seguir el mateix tractaments que si foren carlotes, assegurant-se que estiguen frescos i sans. Les primeres gemmes s’han de pinçar per a afavorir l’aparició de nous brots i el desenvolupament arbustiu de la mata. Després, la millor manera de mantenir la floració és tallar algunes per a fer rams i eliminar les altres quan es marcisquen.
