Botànica funerària
Tot element vegetal té la seua simbologia i rellevància en el disseny dels jardins als nostres cementeris. No val qualsevol espècie per a aconseguir eixa harmonia visual que desprenen i en espores t'expliquem el perquè en el dia de tots els sants de la mà de la biòloga Carmen López.
Des de temps remots existeix la tradició d’envoltar de plantes els camposants, les tombes i les sepultures dels sers estimats. També d’oferir diferents ofrenes florals als difunts i d’embellir les làpides amb ornaments vegetals. És una tradició que es remunta a pobles molt antics com els celtes, egipcis, l’antiga Roma o la Grècia clàssica, i que avui dia es manté adaptada als temps que vivim. Però, deu un cementeri donar cabuda a tot tipus d’espècies vegetals en els seus jardins? totes les flors tenen el mateix significat? Hi ha espècies a evitar i unes altres, per contra, essencials en un jardí funerari?
Els jardins funeraris en la història
La pèrdua i comiat d’un ser estimat sempre és un moment delicat en la vida de qualsevol persona. Per aquesta raó, ja des de l’antiguitat s’han realitzat diferents ritus funeraris en pràcticament totes les cultures. De fet, associats a aquestes pràctiques s’ha pogut confirmar l’existència de jardins funeraris en algunes tombes egípcies, com les de Djehuty i Hery, tant en els relleus que les decoren com en les restes trobades.
Antiga Via Apia, Roma (Itàia). Imatge: LisArt
També en la Roma clàssica els difunts eren enterrats en monuments funeraris fora de les ciutats i muralles, envoltats de jardins dissenyats expressament per a ells. Era la forma que tenien de separar el món dels vius del món dels morts, a més la llei romana de les Taules XII i, posteriorment, el codi teodosiano prohibien els enterraments dins de la ciutat, per açò a voltes l’enterrament es feia en jardins propietat del difunt o en terrenys comprats per a aquest propòsit com és el cas dels enterraments que podem trobar als marges de la Via Apia en la capital italiana.
Ací a la Comunitat Valenciana recentment es va obrir al públic la Torre de Sant Josep i el seu jardí funerari romà a la Vila Joiosa (Alacant). En la restauració d’aquest jardí es van emprar murta, llorer, heura, espígol, vinya, roses roges i xiprer, suposadament les utilitzades en els jardins funeraris romans.
De la mateixa forma, molts enterraments en l’Edat Mitjana es feien en els recintes de les esglésies, als anomenats atris. Espais que tenien caràcter public on es reunia a la gent després de la missa i se celebraven diferents tipus d’actes. No obstant açò, i amb la finalitat d’evitar més contagis durant les freqüents epidèmies de l’època, també hi havia cementeris fora de les ciutats.
Cementeri de Sare (França). Imatge: Carmen López-Valiente
Cementeri de Sare (França). Imatge: Ongi Etorri Deneri
Cementeri en St Mary The Virgin, Downe (Inglaterra). Imatge dreta: Philip Talmage. Imatge esquerra: Carmen López-Valiente
En general en els cementeris espanyols hi ha vegetació, ben prèvia a la ubicació del camposant o posterior, però no hi ha hagut tradició de realitzar plànols de plantació. Es poden trobar alguns dibuixos esquemàtics i algun traçat de plantacions, però pràcticament no hi ha dissenys ben estudiats. Va ser a partir de l’Ordenança desenvolupada per la Real Cèdula de 1787 quan els cementeris van comptar amb un pla d’entramat harmònic entre les sepultures/vegetació/construccions del propi recinte, emprant-se el xiprer com a espècie dominant.
En 1885, Celestino Barallat i Falguera va publicar “Principis de Botànica Funerària”, amb l’objectiu de crear en els cementeris un lloc amb càrrega simbòlica. Un jardí funerari on les persones que acudeixen a recordar als seus éssers estimats troben un lloc de pau i assossec. L’autor del llibre no va ser un jardiner il·lustre ni un paisatgista, sinó un advocat i escriptor, una persona culta que va fer importants traduccions al català i al castellà d’obres de Mistral, Horaci o Wagner. També va col·laborar en diverses publicacions, va exercir el càrrec de regidor en l’Ajuntament de Barcelona, i va ser membre de la Junta de Cementeris i de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, a més d’especialista en qüestions funeràries.
A l’esquerra, Celestí Barallat i Falguera, d’Esplugas, La Ilustración Catalana. Creado el 3 de diciembre de 1905. A la derecha, Principis de botànica funeraria, de Celestino Barallat i Falguera (1885)
Un autèntic especialista en la matèria ja que el tema de la mort està molt present en tots els seus poemes i narracions. Al seu tractat de botànica funerària es poden estudiar dos aspectes sobre els jardins funeraris que detallarem a continuació: la simbologia de la flora i el disseny dels cementeris, seguint unes pautes d’ús de les plantes, perspectives i materials.
Simbologia de la vegetació, disseny de camposants i els seus ajardinaments en l’obra de Barallat
No són moltes les espècies d’arbres que resulten adequades per a un recinte funerari, i és que el port, la disposició de les branques, el color i l’estacionalidad de les fulles són elements limitants a tenir en compte. Per exemple, Barallat dóna importància al color verd fosc i per aquesta raó justifica la presència del xiprer (Cupressus sempervirens L.) en els cementeris, a més simbolitza l’eternitat, el seu port apunta al cel i l’aroma que desprèn és conforme al recinte fúnebre. Acompanyant a aquesta espècie es pot utilitzar la palmera (Phoenyx dactilifera L.) conjuminant així el símbol de la permanència amb el de la renovació, un element molt important tant per a la cultures orientals com a occidentals.
Tradicional filera de xiprers
Segons Barallat, queden fora de lloc els fruiters, oliveres (Olea europea L.), figueres (Ficus carica L.) i exemplars de palmera femenins, ja que no seria oportú veure i consumir fruits en un cementeri, però si són adequats l’auce ploraner (Salix babylonica L.) que simbolitza el dolor pels difunts o l’om (Ulmus minor Mill.) que representa la força. Menys concordes serien el roure (Quercus robur L.) i l’alzina (Quercus ilex L.) per la presència de les gles, o el llorer (Laurus nobilis L.) que tampoc és apropiat als camposants cristians per les seues branques vigoroses i la seua al·lusió a la joventut i la glòria.
D’altra banda, el record se simbolitza amb la sempreviva groga (Helichrysum stoechas (L.) Moench) i també amb les gomfrenes blanques o estatges (Gomphrena globosa L.), mentre que la humilitat es veu representada amb la violeta (Viola odorata L.). L’amor s’associa a la rosa (Rosa ssp.), generalment en forma d’ofrena floral, i l’afecte amb l’heura (Hedera helix L.).
Als jardins funeraris també hi ha simbolisme en les plantes medicinals o curatives, per aquesta raó s’utilitzen els asfódelos o gamones (Asphodelus ramosus L.) ja que representa la immortalitat a causa de les seues propietats d’antídot o contraverí poderós. Es recomanen a més espècies aromàtiques com el romaní (Rosmarinus officinalis L.) i l’eucaliptus (Eucalyptus globulus Labill.) per la seua peculiar fragància.
Segons explica Barallat, la transformació, la part material del procés de la mort se simbolitza amb flors com el narcís (Narcissus ssp.) o el pensament (Viola ssp.), però és més adequada simbolitzar-la amb la consolidació d’arbres i arbustos. Per a açò, l’autor fa referència a espècies que acompanyen als arbres com el boix (Buxus sempervirens L.) i les falgueres per les seues tonalitats verdes. Els iris (Iris odoratissima Jacq.) també són utilitzats per la seua simbologia, ja que la mitologia diu que la nimfa Iris conduïa les ànimes femenines en el viatge després de la mort. Altres flors serien l’assutzena (Lillium candidum L.) que simbolitza la puresa i la verbena (Verbena ssp.) que fa referència al pas de la vida a la mort. Respecte a les ofrenes florals, les més acceptades i que es vénen fent des de temps immemorials, són en forma de corones i també de rams.
Detall de la flor del narcís (Narcissus ssp.)
Detall de la flor del pensament (Viola ssp.)
La pau que ha de regnar en un cementeri no congenia amb plantes espinoses ni verinoses. Tampoc harmonitzen amb un jardí funerari les espigues de blat i els ceps, encara que si poden aparèixer en relleus d’escultures. No són adequades les espècies vegetals de formes i colors esplèndids, ni lletoses, ni considerades “lletges” o “vulgars”. El cas del teix (Taxus ssp) és curiós ja que en algunes cultures és un símbol molt important en els cementeris però en altres no.
Barallat explica en el seu tractat la importància del traçat del jardí funerari, ja que l’escassetat o absència de vegetació afegeix duresa al recinte. La distribució de les plantes ha de ser conforme a les seues altures i gradacions de tonalitat verdes, sense l’ús de tests, pitxers o podes artificials, sense discordança i sense geometries ni traçats de vies rectes. En cas d’incloure fonts o estanys, han de tenir caràcter auster.
Cementeri d’Elizondo (Navarra). Imatges: Carmen López-Valiente
També dedica diversos capítols a l’ús de les diferents espècies, ja no per la simbologia sinó pel colorit i les formes. L’objectiu és imitar a la natura i els boscos, de manera que les sepultures estiguen integrades en un conjunt visual verd mate. Per tant, queden descartats els colors vius, els fruits i aquells arbres amb fulla exuberant que no mostren una copa compacta i esvelta. Per als elements arquitectònics de les tombes, ha de predominar el blanc del marbre, ja que el negre (color del dol) confereix extrema tristesa. Les creus són els únics elements que poden elevar-se per sobre del dosser vegetal.
La realitat dels cementeris actuals a Espanya
Avui dia la posta en pràctica de les propostes de Barallat en els cementeris de les ciutats és complicada. Pràcticament no queden jardins funeraris i la presència vegetal quasi es redueix a les ofrenes florals. L’augment de la població ha provocat que molts camposantos hagen anat perdent el terreny dedicat a tombes, tant en túmul com en fossa de sòl, per a donar pas a construccions de nínxols. En alguns municipis han sigut eliminats elements dedicats al culte, figures arquitectòniques i escultòriques d’antics panteons per a deixar pas a fileres de nínxols.
Cementeri de Burjassot (València). Imatges: Carmen López-Valiente
En aquests casos predominen les làpides negres amb gravats i símbols, no hi ha avingudes enjardinades ni disseny de parc o jardí funerari. Lluny dels plantejaments de Barallat, aquests recintes s’han convertit en reticles geomètrics de ciment i rajola, esguitats d’alguns xiprers i pins antics.
En molts municipis grans i ciutats a Espanya, els cementeris presenten una estructura geomètrica en el seu traçat, predominant les construccions dels nínxols que formen un entramat quadriculat de carrers. Se situen a les afores, en llocs assenyalats per alts xiprers que contrasten moltes vegades amb les parets emblanquinades. Ja a l’interior del recinte és molt rar trobar un parc funerari ben dissenyat, ja que les construccions ocupen gran part de l’espai.
Cementeri de Benissanó (València). Imatge: Carmen López-Valiente
Malgrat la inexistència de jardins funeraris com a tal, molts camposantos reben visites pel seu enclavament i entorn paisatgístic, els seus grups escultòrics o les seues llegendes i història. Ací a Espanya destacarien els cementeris de *Sumacárcer (València), per la seua situació en la Solana del Castellet als peus de la muntanya del Castell de Peñarroya, el Cementeri de Ciriego (Santander), molt visitat pels seus grups escultòrics igual que el Cementeri de la Carriona a Avilés (Astúries), Cementeri de San José (Granada) o el de Casabermeja (Màlaga) per la disposició dels seus nínxols en tres parts. Una amb porta per a l’entrada del fèretre, una làpida en la part superior i un frontal amb elements arquitectònics declarat Monument Històric-Artístic per la Junta d’Andalusia.
De fet, existeixen rutes dissenyades per a conèixer l’art escultòric, sepultures de personatges històrics o populars. És l’anomenat necroturisme o turisme de cementeris que no cal confondre amb el tanatoturisme o també anomenat turisme negre. Sense anar més lluny, en el Cementeri General de València hi ha quatre rutes diferents que es poden seguir a través de la pàgina del Museo del Silencio, però cap fa referència a la vegetació.
Ofrenes florals en el s. XXI
Quan s’acosta la data de l’1 de novembre comencen a proliferar les ofrenes multicolors de flor natural o artificial, a gust de cada família. Moltes persones recorren a professionals de les floristeries per a triar colors i dissenys, però altres es decanten per establiments multipreus que ofereixen arranjaments artificials a preus més econòmics. Actualment s’utilitzen flors de gerbera (Gerbera ssp), crisantem (Chrysanthemum ssp.), margarides (Leucanthemum ssp.), gladiols (Gladiolus ssp.), roses (Rosa ssp.) lliris i assutzena (Lilium ssp.) i clavell (Dianthus ssp.), però se solen justificar no estrictament per la seua simbologia, que també la tenen, sinó per la seua durada i resistència.
Ramo de rosas (Rosa sp.) con gisófila (Gysophila paniculata)
Els crisantems han sigut molt benvolguts per coincidir la seua floració amb aquesta data tan assenyalada, però ara competeixen amb tot tipus de flors, ja que la demanda exigeix arranjaments florals vistosos, bonics i colorits. La gamma de colors varia segons les modes. Així, hi ha anys en els quals puja la demanda dels colors suaus com el blanc, el crema, el rosa pàl·lid, i uns altres on els rojos i els roses fortes estan més presents.
Segueix havent-hi demanda de flor natural però cada vegada més guanya terrè la flor artificial que imita les flors anteriorment citades. Es justifica tant pel preu com per la durada i la falta de temps per a anar a substituir les flors marcides per fresques.
Arranjament floral per a un nínxol. (Cortesia de Flores y Plantas Mònica, Mercat de Burjassot). Imatge: Carmen López-Valiente
