La Devesa del Saler com a recurs didàctic

La Comunitat Valenciana compta amb un espai natural d’incalculable valor ecològic i paisatgístic, el Parc Natural de l’Albufera. Amb una extensió de 21.120 hectàrees distribuïdes en diversos municipis, aquest espai singular, que inclou el llac de l’Albufera, l’entorn d’aiguamolls i la restinga o cordó dunar confrontant, va ser declarat parc natural en el Decret 89/1986, del 8 de juliol. Però no va ser fins al Decret 71/1993, quan es va establir el nou règim jurídic del Parc Natural de l’Albufera, el primer del nostre territori.

Hui dia aquest espai protegit, a tan sols uns quilòmetres de la capital valenciana, s’ha convertit en una de les zones humides més importants del Mediterrani i en un enclavament ideal i privilegiat per a gaudir de la natura, però també en una valuosa eina pedagògica gràcies als seus diferents itineraris didàctics. Un aula in vivo per recórrer amb l’alumnat dels diferents nivells educatius, ja que els recursos que ofereix són perfectament adaptables al currículum de diferents assignatures, com ara ciències de la naturalesa, ciències socials, biologia, geologia, geografia i història, i també cultura científica.

Compta també amb el Centre d’interpretació del Racó de l´Olla, situat entre el llac i la Devesa, que ofereix informació i diferents activitats divulgatives i exposicions temàtiques. En aquest centre se situa, a més, una zona de reserva integral destinada a la conservació de la biodiversitat, que no està oberta al públic. Una visita molt recomanable que pot completar-se amb passejos amb barca pel llac i recórrer les senderes que travessen la restinga, on es troba la Devesa. L’Itinerari Botànic que discorre pel cor d’aquest enclavament en concret és la base de la proposta didàctica detallada en aquesta ocasió.

L’Albufera, una llacuna costera

El llac de l’Albufera es va originar després del tancament del golf de València en formar-se una barra d’arena amb els sediments aportats pel riu Túria i altres cursos d’aigua que desemboquen al nord de la ciutat de València, arrossegats pels corrents marins dominants, en sentit nord-sud. Així, es va formar una llacuna costanera, inicialment d’aigua salada, que va anar endolcint-se per les aportacions de rius, barrancs i surgències, encara que va quedar connectada amb la mar per una sèrie de canals coneguts com a goles.

Actualment és un llac d’aigua dolça, eutrofitzat, que rep cada vegada menys aportacions d’aigua dolça i neta, i més residus de les poblacions i cultius que l’envolten. La Marjal o les àrees perifèriques del llac, amb aigües més succintes, van ser sotmeses durant dècades a soterraments per a la formació de camps destinats a l’agricultura, especialment des de mitjans del segle XIX i fins a la seua protecció per la Declaració de Parc Natural. Hui dia, el nivell d’aigua del llac està controlat artificialment per a fer compatible el cultiu de l’arròs amb la supervivència dels ecosistemes lacustres. Aquesta és la funció de les tres goles, regulades per comportes, i de les estacions de bombeig situades als tancats (finques de cultiu), on es fragmenta l’aprofitament agrícola de l’Albufera.

Un ambient aquàtic que tanca a més una gran biodiversitat, que podem admirar de prop gràcies als passejos amb barca. Aquesta activitat és perfecta perquè l’alumnat descobrisca la importància d’aquest parc natural, el valor de la fauna, especialment el de les aus, a més de descobrir la seua vegetació i d’entendre la interacció ésser humà/natura a través de l’aprofitament històric de la llacuna (cultiu de l’arròs, pesca, …). I és que aquest aiguamoll mediterrani és un dels més importants d’Europa pel seu alt valor ecològic. En 1989 va ser inclòs en la Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional, coneguda també com la ‘Llista de Ramsar’, ja que va sorgir de la Convenció sobre Aiguamolls celebrada a la ciutat iraniana en 1971. Una llista que s’ha anat incrementant fins a incloure en l’actualitat més de 2400 espais naturals. L’Albufera és també una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) de la Unió Europea des de 1990. Les ZEPA formen part de la Xarxa Natura 2000, la xarxa ecològica europea d’àrees de conservació de la biodiversitat. I, a més, és un enclavament seleccionat com a Lloc d’Importància Comunitària (LIC) des de 2006. En definitiva, un autèntic tresor natural.

Respecte a les plantes, en el llac es desenvolupen diferents tipus de vegetació lacustre que pot formar comunitats de hidròfits, plantes amb els òrgans vegetatius flotants o submergits, com nenúfars (Nymphaeae alba), pastures d’aigua (Potamogeton sp.) o miriofi·le (Myriophyllum sp.); helòfits, plantes arrelades al fons del llac amb els òrgans vegetatius emergents, com canyisos (Phragmites sp.), joncs (Juncus sp.), bogues (Typha sp.) o la malves de fang (Kosteletzkya pentacarpa); i higròfits, plantes que viuen en sòls humits temporalment entollats, com ensopegalls (Limonium sp.) o herbes salades (Salicornia sp.). Especialment notables són els densos canyissars que formen illes de vegetació, unes mates que apareixen disperses pel llac i on es refugien nombroses espècies d’aus aquàtiques.

La Devesa del Saler i el seu Itinerari Botànic

Aquest espai natural forma part del Parc Natural de l’Albufera i s’estén sobre una superfície de 900 ha. És la zona millor conservada de la restinga, territori format per una estreta franja de terra ferma que separa el llac de la mar, una barra arenosa d’un quilòmetre d’amplària que s’estén al llarg de 30 km, des de la platja de Pinedo fins al cap de Cullera. La restinga es va originar per l’aportació de sediments fluvials que van ser arrossegats cap al sud pels corrents marins dominants, fins tancar el Golf de València. El procés de tancament de la barra va començar fa 6.000-4.500 anys i va finalitzar en el s. XVIII, així que en termes geològics és una formació recent.

La Devesa, que s’estén al llarg de 10 km, és l’autèntic cor verd de la restinga, ja que compta amb un gran valor ambiental per la seua diversitat florística, faunística i paisatgística. Presenta tres zones diferenciades:

– Zona més externa: comprén la platja i franja litoral més influïda per l’onatge, i arriba fins a les dunes embrionàries, mòbils, fixes i estabilitzades (1,2).

– Les mallades: depressions del terreny amb sòls llimosos, impermeables, on les pluges tardorenques s’acumulen donant lloc a tolles estacionals que s’assequen a l’estiu, deixant sobre el sòl una crosta salina. Se situen entre totes dues zones (3).

– Zona més interna: ja en contacte amb el llac de l’Albufera, està formada per la vegetació preforestal, assentada en sòl estabilitzat (4).

D’entre els diferents itineraris o senderes que ofereix la Devesa, destaca especialment l’Itinerari Botànic, amb la possibilitat de caminar des de la zona de vegetació preforestal fins a la primera línia de platja. D’aquesta manera, l’alumnat pot veure com va canviant el paisatge en funció del tipus de sòl i la influència de la mar, traduint-se en una variació de la vegetació. Al llarg d’aquest canvi es veu com unes espècies vegetals van substituint a unes altres i s’enté la importància de la fitosociologia, és a dir, del coneixement de les comunitats vegetals i el valor paisatgístic. És una manera d’estudiar ecologia i geobotànica (o fitogeografia) in situ.

Amb uns 800 m de longitud en total, l’itinerari comença amb un panell explicatiu que marca el camí a seguir i una sèrie de panells, al llarg del recorregut, sobre la vegetació característica. Comença en el Pla de la Sanxa i finalitza en un dels vials que donen accés al llac artificial, l’anomenat Estany del Pujol, i a la Platja de la Devesa. Al nom de Sanxa se li han atribuït diversos orígens. Un data de finals del segle XIV i fa referència a una dona que portava a aquest lloc a pasturar les seues cabres i vaques. Un altre origen diferent apareix en una de les novel·les de Vicente Blasco Ibáñez, “Canyes i fang”, en la qual Sanxa és una serp que cuidava un jove pastor en aquesta zona.

La ruta discorre per una passarel·la feta de travesses de fusta o dorments, que s’utilitzaven antigament per a la construcció de línies fèrries, que solien ser de roure tractat amb creosota. Donada la toxicitat d’aquest producte, no està permés la reutilització de travesses antigues en interiors ni la seua venda, així com tampoc en terrenys de joc, parcs, jardins, instal·lacions d’oci a l’aire lliure i recreatives. Actualment per a jardineria s’usen travesses que imiten a les antigues. Per a la construcció de línies ferroviàries s’usen travesses de formigó ja des dels anys 50.

Al llarg de l’Itinerari Botànic es pot observar el tipus de vegetació preforestal pertanyent a l’associació Phillyreo angustifoliae – Rhamnetum angustifoliae. Està assentada sobre sòls totalment estabilitzats i será més o menys densa en funció de la distància a la mar i l’acció del vent. L’alumnat pot veure el mosaic que formen les plantes, una formació vegetal denominada màquia. La màquia fa referència a la vegetació mediterrània que pot arribar a mesurar 2,5 m d’altura i que està formada principalment per plantes escleròfiles, és a dir, de fulla dura i perenne. Aquesta paraula va lligada a maqui, (del fr. maqui, i aquest del it. macchia “camp cobert de mala herba”, segons la RAE), el nom que rebia la guerrilla francesa de resistència durant la Segona Guerra Mundial i també la guerrilla de resistència antifranquista en la postguerra civil espanyola.

Formen part de la màquia, entre altres espècies, l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arç negre (Rhamnus oleoides), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis), la coscolla (Quercus coccifera), l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium), l’estepa groga (Anthyllis cytisoides), el ginestó valencià (Osyris lanceolata), la murta (Myrtus communis), el bruc (Erica multiflora), el romaní (Rosmarinus officinalis), el pi blanc (Pinus halepensis) i també enfiladisses com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc (Lonicera implexa). Totes creen un bosc que pot arribar a ser impenetrable, encara que no és rar que apareguen xicotets clars de matoll poc dens en els quals es troba la Flor de Sant Joan o sempreviva borda (Helichrysum stoechas), o també la sisca (Imperata cylindrica), artemísia (Artemísia campestris) i la trompera (Ephedra distachya). També es poden veure exemplars de pinastre (Pinus pinaster) fàcilment reconeixibles i distingibles del pi blanc (Pinus halepensis) pel seu port, llargues acícules i pinyes de quasi 20 cm.

El coneixement d’aquesta vegetació és important per a apreciar la necessitat de la conservació d’aquest ecosistema tan fràgil. Es pot estudiar in situ el funcionament de l’ecosistema, les relacions que s’estableixen entre els éssers vius (biocenosis) i les que es creen amb el medi que habiten. Per exemple, entendre els processos de pol·linització o la disseminació de fruits i llavors mitjançant diferents agents com el vent o diferents tipus d’animals, tant invertebrats com vertebrats. També, segons l’època de l’any, els estudiants veuran processos de floració o fructificació, la qual cosa es tradueix en què, en funció de l’estació, poden comprendre la importància de les plantes relacionada directament amb la fauna que habita en un lloc. És molt interessant també poder veure les adaptacions de les plantes a les característiques físiques i químiques del medi (biòtop): tipus de sòl, influència de la proximitat de la mar, salinitat, exposició, etc.

Un poc d’història abans d’arribar a la Platja de la Devesa

Una vegada finalitzat l’Itinerari Botànic, que acaba pràcticament en a l’Estany del Pujol, es pot arribar sense pèrdua fins a la Platja de la Devesa eixint cap a l’esquerra pel vial. El passeig és molt agradable i alhora molt interessant, ja que mentre albirem les mallades, situades entre els cordons de dunes i la vegetació preforestal, es pot explicar als alumnes que fa unes dècades hi havia un projecte per a urbanitzar aquest lloc. Explicar la història és important per a entendre el valor de l’ecosistema en el qual ens trobem i comprendre per què va arribar a crear-se realment el Parc Natural de l’Albufera i per què és necessari protegir aquest territori.

Les mallades són zones on el nivell freàtic és pròxim a la superfície del sòl i que s’entollen en els períodes plujosos. A l’estiu, el sol evapora l’aigua deixant un sòl amb alta concentració de sals en forma de crosta. Aquesta característica permet que es puguen assentar plantes halòfiles com Sarcocornia fruticosa i Puccinellia fasciculata. Al parc natural es pot realitzar l’Itinerari Paisatgístic que inclou el pas per diferents emmallades com per exemple la Mallada Llarga. Aquests hàbitats singulars han sigut els que més mal han patit, ja que van ser contínuament dessecades per a realitzar plantacions d’eucaliptus, en aqueix intent d’urbanitzar la Devesa que va arribar a frenar-se gràcies al moviment ciutadà.

Una història que comença en 1238 quan, després de la conquesta de València per Jaume I, l’Albufera i la Devesa van passar a formar part del patrimoni real i es van convertir en Vedat de Real de Caça. L’Albufera i la Devesa del Saler van passar a ser de l’Estat en 1865 i van ser territoris catalogats com a “Béns segregats del Real Patrimoni”. En 1907 el govern nacional va autoritzar que s’obriren a la ciutadania i, en 1909, l’Ajuntament va anunciar que l’accés a la Devesa i a la platja eren lliures. En 1911 el rei Alfons XII promulga una Llei per a cedir a l’Ajuntament de València tant l’Albufera com la Devesa, però indicant que s’havia de conservar la Devesa i el seu sòl.

En 1925 es va projectar una gran avinguda per a unir València amb Natzaret, que incloïa també la possibilitat de construir habitatges, parcs etc. I tres anys més tard, en 1928, s’àmplia aquest projecte, fent-lo encara més ambiciós. L’arquitecte Emilio Artal proposa que la gran avinguda acabarà en el que va denominar “Ciutat Jardí de la Platja”. Aquests projectes no es van dur a terme, però indicaven ja un gran interés per l’enclavament enfocat al turisme.

Va ser el rei Alfons XIII, en 1927, qui signà l’acta de lliurament oficial del llac de l’Albufera i la Devesa a l’Ajuntament de València, previ pagament d’una mica més d’un milió de les antigues pessetes. Uns vint anys després, en 1946, apareix una proposta en l’Exposició del Pla General d’Ordenació Urbana de València denominada “Ciutat de Turisme del Saler”. Així, en els anys 50 del segle passat, l’Ajuntament de València va fer un esbós per a urbanitzar la Devesa. Un projecte que incloïa sanejar les mallades, construir xalets en la zona de dunes, i hotels i restaurants al voltant, entre altres actuacions. A la fi dels 50, la societat “Mata del Fang” va fer una proposta per a dessecar part de l’Albufera, però l’ajuntament no va aprovar la idea al·legant, entre altres raons, que aquesta acció podia afectar de manera negativa a l’ús turístic. En realitat, s’estaven gestant grans projectes urbanístics destinats a aquest efecte, de fet, en 1959 el govern espanyol va concedir un crèdit de tres milions de pessetes per a actuar a la Devesa.

Va ser ja en els 60 quan l’alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano, i l’empresa TEVASA van iniciar un projecte per a urbanitzar la Devesa, presentat oficialment en 1963 com el Pla d’Urbanització del Saler, aprovat per l’ajuntament en 1964 i en 1965 pel Ministeri d’Habitatge. El Parador Nacional de Turisme Luis Vives va ser una de les primeres construccions i es va inaugurar en 1966.

Els arquitectes madrilenys que van dissenyar el pla per a urbanitzar la Devesa tenien al cap un model de futur turístic: base econòmica a costa d’urbanitzar el litoral. Va haver-hi molta propaganda en premsa des de l’Ajuntament de València a càrrec d’Alejandro García Monerris, cap de premsa en aquells dies, que posava l’accent en l’aspecte de millora de la massa arbrada i enjardinada. També posava la Devesa com a punt de mira per a la creació d’un gran complex turístic. Fins a la “Gaceta Ilustrada”, en 1968, va dedicar a València un reportatge que incloïa dibuixos i fotografies del projecte d’urbanització del Saler. Corrien els temps en els quals es parlava de “progrés”.

Entre 1970 i 1975, una sèrie d’articles d’opinió publicats a les Províncies mostraven diverses línies argumentals contra el projecte d’urbanitzar la Devesa, entre elles destacaven els motius avalats per ambientalistes. En concret, tres articles consecutius signats per María Consuelo Reyna qüestionaven el pla d’urbanització de la Devesa. Però va ser realment un capítol de la sèrie “Vida Salvaje” de Félix Rodríguez de la Fuente, emés el 28 de juny de 1970 i dedicat a l’Albufera, el que va mostrar a la ciutadania les conseqüències de la urbanització d’aquest valuós espai natural.

L’any clau va ser 1974, quan un grup de diferents professionals, entre ells arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç, sociòlegs com Josep Vicent Marqués o historiadores com Trini Simó, entre molts altres, van iniciar un moviment ciutadà al costat de les associacions veïnals dels barris de València. L’eslògan “El Saler per al poble” es va estendre per tota la ciutat unit a diferents accions com una exposició, en el Col·legi d’Arquitectes, que explicava en panells l’abans i el després de la Devesa després de la urbanització, una recollida de milers de signatures, una convocatòria de manifestació i la publicació de “El Saler per al poble: dades per a una decisió col·lectiva” (Informe AEORMA). Encara així, a la fi del franquisme, la ciutadania va aconseguir parar els plans d’urbanització de la Devesa.

A principis dels anys 80 es va aprovar el Pla Especial de Reforma Interior de la Devesa del Saler. I el Decret 89/1986, de 8 de juliol, declarà parc natural al paratge format pel llac de l’Albufera, els aiguamolls adjacents i el cordó litoral.

Els cordons dunars

Finalment, afegir que després de les mallades, de camí a la Platja de la Devesa, es poden veure els diferents tipus de dunes fins arribar arran de mar. Les dunes fixes, mòbils i les embrionàries alberguen diferents associacions d’espècies vegetals condicionades per les característiques físicoquímiques del medi ambient. Un ecosistema molt particular i ja detallat en espores a través de la sèrie d’articles Prop de la mar I, II, III i IV.

Ací, l’alumnat pot observar com es van succeint les diferents espècies i les adaptacions que presenten, condicionades per les característiques físiques i químiques del sòl, la disponibilitat d’aigua i nutrients, la mobilitat de les dunes o l’impacte del vent de l’est carregat de sals, entre altres particularitats.

En conclusió, gràcies al moviment ciutadà, que va parar la urbanització projectada a la Devesa, es pot gaudir del magnífic, i alhora fràgil, paisatge que ofereixen aquestes comunitats vegetals. Encara així, aquests ecosistemes assentats en les dunes estan sotmesos a una forta pressió antròpica, ja que són zona de pas i accés a la platja. Gràcies a les actuacions de recuperació de la vegetació dunar i l’educació, és possible retornar a la Devesa tota la biodiversitat que va albergar en el seu moment. Per això, totes les actuacions, estudis i activitats dirigides a la conservació, protecció i aprenentatge són bàsiques per a preservar un enclavament tan singular.

Agraïments. Moltes gràcies als meus alumnes de 1r de batxillerat B (curs 2017/18) de l’IES El Clot (Carrer Just Ramírez, 34. 46009 València) per la seua participació.

Nota: aquest itinerari amb aquest alumnat en concret va ser realitzat abans de la pandèmia.