Humboldt: les col·leccions que mai no arribaren… a Espanya

L'artista Nuria Rodríguez es pregunta per què col·leccionar totes les muntanyes, totes les illes, totes les pedres, totes les plantes, totes les paraules, totes les coses, una vegada i una altra? Li contestaria: perquè és l'única forma de recordar, de comparar, de mesurar i, en conseqüència, d’aprendre.

Les col·leccions científiques són el principal resultat i testimoni de l’exploració científica dels recursos naturals. Els museus d’Història Natural i els centres d’investigació dedicats a la Botànica, Zoologia o Geologia conserven arreu del món milers de milions d’espècimens resultat del treball de viatgers, col·lectors i científics al llarg de la història. Encara avui dia, el testimoni de la descripció de nous espècies o del treball morfològic, molecular o corològic amb elles, ve referit a una mostra, un espècimen, dipositat en una col·lecció científica. Gràcies a aquest testimoni, ciències com la taxonomia, la sistemàtica, la biogeografia o la filogènia poden contrastar-se i ser sotmeses al mètode científic.

Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland al volcà del Chimborazo, Equador. Quadre de Friedrich Georg Weitsch, pintat el 1810. / Wikimedia

De vegades els expedicionaris posen un gran zel en que les seues mostres no siguen vistes per altres científics abans de ser estudiades per ells mateixos. Açò pot servir per a satisfer els egos individuals, però no contribueix a l’augment del coneixement ni a l’avanç de la ciència. Grans botànics com Carl von Linné (1707-1778), Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) o Carl Sigismund Kunth (1788-1850), a qui ens referirem al final d’aquest text, treballaren, estudiaren i descrigueren plantes col·lectades per altres botànics en llocs remots. Ningú d’ells eixí a penes del seu gabinet d’estudi, no recorregueren el món, però van saber descobrir els caràcters que feien diferents les plantes.

El viatge d’Alexander von Humboldt per Espanya i la seua posterior aventura equinoccial a les acaballes del segle XVIII i principi del XIX fou una mescla d’aventura i atzar, segurament com molts dels viatges que emprengueren en aqueixa època molts científics europeus per a visitar els confins del continent, que no es situaven en cap altre lloc que a la península Ibèrica.

Tanmateix, i malgrat la seua formació botànica inicial, Alexander von Humboldt (1769-1859) demostrà estar més interessat per l’astronomia, la meteorologia, la mineralogia, la geologia i la geografia. Això el dugué a ser més ecòleg que botànic i més biogeògraf que taxònom. Per aquesta raó ha passat a la història, lloc que potser no ocuparia si s’hagués dedicat a l’estudi conscienciós de les plantes que se li aparegueren en el seu camí i hagués volgut transcendir amb elles donant-los un nom per a la ciència.

Exposició de Nuria Rodríguez, “Sistema Humboldt. Pensar/Pintar”, al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. / Eduardo Alapont – La Nau

Nuria Rodríguez em demanà que aportés un text sobre la contribució botànica de Humboldt al catàleg de la seua exposició “Sistema Humboldt. Pensar/Pintar”. Per a la meua sorpresa, poc ha estat estudiada aquesta faceta de la seua monumental obra i del seu llarg periple per Amèrica. Una primera pista me la va donar Aedo (2018) i ella ens ha servit per a aprofundir en les col·leccions botàniques del viatge americà de Humboldt i buscar explicacions a la seua absència en les institucions espanyoles. Però, segurament, encara queden molts documents humboldtians sense analitzar i potser en ells podrem trobar arguments per tal d’explicar o corregir la visió que ara exposem.

Humboldt i el passaport de Carles IV

Sense haver complert encara els trenta anys, Alexander von Humboldt arribà a Espanya el dia 3 de gener de 1799, acompanyat pel naturalista, metge i botànic francès Aimé Bonpland (1773-1858) que ha estat considerat amic, acompanyant, ajudant o secretari del noble prussià. Ambdós arriben amb la idea d’anar de forma segura al Marroc, per a recórrer l’Atlas, després de veure fracassar els seus intents d’embarcar-se per acompanyar el capità Baudin en el seu viatge al voltant del món, i de viatjar a Algèria per des d’allà arribar a El Caire i La Meca (Puig-Samper & Rebok, 2007). Finalment, els viatgers tampoc abastaren a la costa africana, però després d’un breu periple per la península Ibèrica, iniciaren un viatge per Amèrica amb què es complia el somni de Humboldt d’“emprendre una gran expedició per a l’estudi de la història natural”, potser per a ampliar la seua visió del món forjada en els boscos Tegel, als afores de Berlín, on des de xiquet començà a col·leccionar pedres, plantes, papallones, i on passava llargues hores contemplant la naturalesa (Wulf, 2016).

A l’esquerra, retrat d’Alexander von Humboldt pintat el 1806 per Friedrich Georg Weitsch. / Wikimedia. A la dreta, passaport emès per Carles IV a Humboldt i Bonpland per a poder realitzar la seua expedició per Amèrica. / Col·lecció del Banco Central de Ecuador, per cortesia de Carmen Ulloa, Missouri Botanical Garden

Després del seu periple espanyol i una vegada a Madrid, el 23 de febrer de 1799, Alexander von Humboldt aconseguí, a les primeries del març, accedir a la Cort de Carles IV a Aranjuez i visitar el rei mateix a qui presentà les seues credencials i explicà les seues intencions. Aquesta presentació, fonamental per a la nova orientació dels seus plans de viatge cap als territoris americans de la Corona espanyola, fou propiciada per Mariano Luis de Urquijo, secretari d’Estat, el qual va atendre la petició del baró Phillip de Forell, ambaixador de Saxònia (Rebok, 2009).

Humboldt, acreditat pels seus treballs botànics i el seu nomenament com a conseller superior de mines pel rei de Prússia, exposà els seus mèrits, els seus projectes i la seua idea de realitzar un viatge útil per al coneixement de les ciències i els recursos naturals dels territoris americans sota domini espanyol. Especial atenció prestaren els ministres del rei a l’obtenció de recursos minerals, però no desdenyaren altres recursos naturals, particularment les plantes, quan ordenaren autoritzar i donar tot tipus de facilitats per a la tasca que Humboldt anava a encetar. Facilitats que no va trobar en la Corona britànica que li va denegar un passaport similar per a la seua planejada expedició a l’Índia. El secretari d’Estat signà el 7 de maig de 1799 el passaport definitiu que obria a Humboldt i a Bonpland les portes del Nou Món (Rebok, 2009). El contingut del passaport és extremadament generós amb el prussià i el seu desig d’exploració. No obstant això, estableix algunes condicions i compromisos amb la Corona. Aquella que més ens interessa ara es referia a com devien fer-se arribar a les institucions espanyoles les mostres recol·lectades durant els treballs de camp:

“Por quanto ha resuelto el Rey, …, conceder pasaporte a Don Alexandro Federico Barón de Humboldt, …, para que acompañado de su Ayudante o Secretario Don Alexandro (sic) Bonpland, pase a las Américas, … a fin de continuar el estudio de las minas, y hacer colecciones, observaciones, y descubrimientos útiles para el progreso de las ciencias naturales; por tanto ordena S.M.…no pongan embarazo alguno en su viage … ni le impidan por ningún motivo… colectar libremente plantas, animales, semillas, y minerales…, y además ordena y manda S.M. a todas las personas … reciban y hagan embarcar … con destino al Real Gabinete de Historia natural, todos los caxones que contengan objetos naturales pertenecientes a esta Historia, y que les fueren entregados por Don Alexandro Federico Barón de Humboldt a quien se ha encargado que recoja y colecte las expresadas producciones para enriquecer el Real Gabinete de Historia natural, y los Jardines Reales,… “

A partir de la transcripció del passaport (Rebok, 2009: 138).

Humboldt, en companyia d’Aimé Bonpland, abandonarien la península Ibèrica, rumb a Amèrica, el 5 de juny de 1799 des del port de La Corunya. Portava en la seua maleta el passaport reial que, a més de facilitar-los el trànsit pels territoris americans, els anava a permetre viatjar i allotjar-se a costa de la Corona espanyola, i tindre guies i suport a càrrec de les autoritats locals. La independència financera de Humboldt va trobar així un suport econòmic, no menor. Els expedicionaris ja no tornarien a Espanya, ja que el seu retorn a Europa es produí el 3 d’agost de 1804 a través del port de Bordeus. Cinc anys de viatge americà que no deixaren mostres en els herbaris espanyols.

Humboldt planta
Geranium humboldtii Spreng. Humboldt i Bonpland van agafar aquesta planta, potser al Chimborazo, però mai van arribar a descriure-la per a la ciència. Curt P. J. Sprengel (1766-1833) va trobar els plecs a l’herbari de Berlín i va dedicar-li l’espècie al científic prussià. / Carlos Aedo, Real Jardín Botánico, CSIC.

És cert que la Corona no era responsable ni científica ni financera d’aqueixa expedició. És cert que Humboldt es feu càrrec de totes les despeses i també de les posteriors per a la publicació dels seus estudis. Però també és cert que, sense aqueix passaport, no hauria pogut recórrer, estudiar, inventariar, mesurar, descriure ni descobrir els territoris americans, ni hagués pogut, segurament, convertir-se en un dels científics més notables del segle XIX i de la història de les Ciències Naturals.

Hi ha una única carta coneguda enviada per Humboldt a Cavanilles, i publicada per aquest en els Anales de Ciencias Naturales (6: 281-287. 1803). En ella, Humboldt, el 22 d’abril de 1803 i des de ciutat de Mèxic, comença fent referència a cartes prèviament enviades i de les quals no ha rebut cap resposta. Aquesta queixa està molt present en la correspondència de Humboldt amb els científics i polítics espanyols o acreditats a Espanya, i en ella fa referència habitual a l’enviament de minerals al Reial Gabinet d’Història Natural, però només en alguna ocasió de llavors per al Reial Jardí Botànic (cf. Rebok 2009).

Extracte de la carta que Alexander von Humboldt envià a Antoni Josep Cavanilles el 22 d’abril de 1803.

La carta que relata el viatge, al menys des de l’eixida de Lima el 25 de desembre de 1802, amb referència al recorregut de la ribera de l’Amazones o les neus gelades dels Andes, passant per Acapulco, Guayaquil o Loxa, no sembla que es tracte de la continuació d’una altra anterior ni que continga referències a possibles notícies que demanaven resposta i que s’havien perdut en missives no contestades.

Té una detallada informació botànica, en què relata les col·leccions realitzades amb el seu “amic i company” Aimé Bonpland, amb referències a gèneres i espècies col·lectats, a dibuixos del natural realitzats i a la més que probable descripció de nous tàxons, que esperaran a la seua tornada a Europa per a confrontar-los amb les publicacions dels “savis”. Precisa que la seua col·lecció “passa de 4.200 plantes”, de les quals han elaborat una descripció i fa referència a palmeres, melastomatàcies o gramínies, però cap a l’enviament passat o previst. Abans al contrari, Humboldt deixa ben a les clares que “Hem destinat alguns exemplars per a vm., que portarem al nostre retorn”.

Cavanilles escrigué immediatament a Pedro Cevallos, aleshores secretari d’Estat de Carles IV, demanant-li l’enviament de “les llavors, esquelets de plantes i cartes” que Humboldt hagués pogut enviar al Reial Gabinet d’Història Natural. El secretari d’Estat traslladà la petició que fou contestada per Eugenio Izquierdo, director del Reial Gabinet, informant que Humboldt només havia enviat al Reial Gabinet “produccions volcàniques” (Gónzález Bueno, 2002).

Als peus dels Andes Humboldt va prendre notes per a dibuixar més tard, a Europa, el seu ‘Naturgemälde’: una representació de la secció transversal del Chimborazo, sobre la qual va anotar les diferents espècies vegetals repartides en funció de l’altitud. / Wikimedia

La cosa certa és que a les institucions científiques espanyoles no va arribar cap mostra de plantes seques d’aquelles que hagueren pogut col·lectar Humboldt i Bonpland durant el seu periple americà, i només es té notícia de l’enviament al Reial Jardí Botànic d’un lot de llavors, que fou sembrat el 1801. Encara que el prussià i el francès sí deixaren testimoni de les seues col·leccions en els herbaris del Muséum National d’Histoire Naturelle a França, i del Botanischer Garten und Botanisches Museum Berlin-Dahlem, Zentraleinrichtung der Freien Universität Berlin, a Alemanya. A París es conserven 5.586 plecs i a Berlín uns 3.306, segurament duplicats de la col·lecció principal, unes quantitats que podrien ajustar-se a les manifestades per Humboldt en la seua carta del 1803 a Cavanilles, tenint en compte que encara s’estigueren quasi dos anys els expedicionaris a Amèrica.

Com justificar aquesta absència de col·leccions humboldtianes en les institucions botàniques espanyoles?  Hom pot preguntar-se si les plantes i cartes de Humboldt pogueren perdre’s en algun naufragi, si més no tenim notícies que una cosa així ocorregués. Una altra possibilitat és que Cavanilles i els altres destinataris de la correspondència de Humboldt s’hagueren desfet d’aquestes, quelcom poc probable en el cas del botànic valencià qui, tal com conta González Bueno (2002), guardava fins a la més mínima nota de despeses.

Açò ens duu a considerar que possiblement Humboldt entengué que els seus compromisos amb Carles IV es limitaven a l’enviament al Reial Gabinet d’Història Natural de mostres de minerals, cosa que sí que va fer, i que amb les plantes tenia més llibertat. La qual cosa li permetia, tal com ho conta a Cavanilles en la carta des de ciutat de Mèxic, l’enviament “a l’Institut nacional de França”, sense l’autorització de la Corona, d’“una curiosa colección de quinas de Nueva Granada, que consistía en cortezas bien escogidas, en bellos exemplares en flor y fruto, y en magníficos dibuxos iluminados en gran folio” regal de José Celestino Mutis (1732-1808). Possiblement va poder conèixer, per Casimiro Gómez Ortega, les disputes entre Cavanilles i els expedicionaris americans, especialment amb Hipólito Ruiz (1754-1816), per la manipulació i estudi que l’abat feia de les plantes enviades des d’Amèrica al Reial Jardí Botànic, dibuixant, descrivint i publicant tot allò que considerava nou per a la ciència sense comptar amb els col·lectors, dels quals arribà a dir: “no és el mateix ser viatjant que Botànic, ni veure plantes que ser jutge competent per a determinar la fructificació, gènere i espècie. No és autor aquell que recull plantes i llavors i les envia sense cap examen previ” (Quintanilla 1999).

Viola cheiranthifolia Bonpl., endemisme de la cimera del Teide descrita per Aimé Bonpland a partir dels materials col·lectats amb Humboldt durant la seua estada a l’illa de Tenerife el 1799. Voyage de Humboldt et Bonpland. Sixième partie, Botanique. Plantes Équinoxiales, table 32, (1807). / Biblioteca Digital del Real Jardín Botánico, CSIC.

Antoni Josep Cavanilles va morir el 5 de maig de 1804 sense poder veure al Reial Jardí Botànic les col·leccions de Humboldt, que mai no arribaren. Humboldt i Bonpland tornaren poc després a Europa, per França, i residiren a París on escrigueren i publicaren el resultat del seu viatge. Bonpland estudià les plantes i, en 12 anys, a penes descrigué 175 tàxons (gèneres i espècies) nous per a la ciència. Tots foren publicats, entre 1805 i 1817, en els successius lliuraments de la seua obra conjunta Plantes Équinoxiales, publicada en 17 fulletons reunits en dos volums, on tota l’aportació a la sistemàtica de les plantes es deu a Aimé Bonpland.

El lent avenç de l’estudi de les plantes americanes desesperava Humboldt qui buscà Carl Sigismund Kunth (1788-1850) perquè les estudiés. Kunth, un ordenat i sistemàtic botànic de gabinet, deixeble com el mateix Humboldt, de Carl Ludwig Willdenow (1765-1812), fou capaç d’estudiar sistemàticament els plecs i els dibuixos, i publicà entre 1816 i 1825, a París, els set volums de Nova Genera et Species Plantarum Quas in Peregrinatione ad Plagam Aequinoctialem Orbis Novi Collegerunt Bonpland et Humboldt on es descriuen 3.472 tàxons nous per a la ciència, la principal contribució botànica de l’expedició de Humboldt i Bonpland per les regions equinoccials entre 1799 i 1804.

El científic prussià acabà per comprendre, finalment, el que Cavanilles intentava explicar a Gómez Ortega i gràcies al treball sistemàtic de Kunth, que no havia participat en l’expedició americana, aconseguí que veren la llum nombroses espècies noves, que d’una altra manera haurien esperat el seu moment als estants de l’herbari de París, o en els espais naturals que recorregueren Alexander von Humboldt i el seu amic Aimé Bonpland.

Nota: Aquest text, lleugerament més breu, va ser publicat en el catàleg de l’exposició “Sistema Humboldt. Pensar/Pintar”, creada i comissariada per Nuria Rodríguez i que es va inaugurar al Centre Cultural La Nau, de la Universitat de València, el 20 de febrer de 2020.

Bibliografia

Aedo, C. 2018, El pasaporte de Humboldt a América, Quercus 391: 12-15.

González Bueno, A. 2002, Antonio José Cavanilles (1745-1804). La pasión por la Ciencia, Ediciones Doce Calles, Madrid.

Puig-Samper, M. A. i Rebok, S. 2007, Sentir y medir. Alexander von Humboldt en España, Ediciones Doce Calles, Madrid.

Quintanilla, J. F. 1999, Naturalistas para una Corte Ilustrada, Ediciones Doce Calles, Madrid.

Rebok, S. 2009, Una doble mirada. Alexander von Humboldt y España en el siglo XIX, CSIC, Madrid.

Wulf, A. 2016, La invención de la naturaleza: El Nuevo Mundo de Alexander von Humboldt, Taurus ediciones, Barcelona.

Etiquetes
Director i Conservador del Jardí Botànic i professor de la Universitat de València. Doctor en Ciències Biològiques

Send this to a friend