Oci verd

14 set. 2013

Un passeig pels inferns de Beppu

Entre sang, muntanyes i boira, així és com trobem els Nou Inferns de Beppu, el principal atractiu turístic de la prefectura japonesa de Oita i el lloc de naixement de nou punts geotèrmics amb propietats curatives per al cos i per a l’ànima. Segur que ho apuntes al teu llistat de viatges!

Si fem un repàs a les tradicions més arrelades de Japó, entre ressenyes i manuscrits sobre usos i costums trobem constants referències als onsen, nom amb el qual es coneixien (i es coneixen) a les termes i banys públics en el país. I és que, per als japonesos, el bany és molt més que una qüestió de condícia i higiene personal, és una forma de purificació del cos físic i també de l’esperit i per açò es tracta d’una pràctica cerimonial més amb els seus rituals propis heretats de sintoisme, antiga religió autòctona del país. 

Per a fer-nos una idea, els onsen japonesos serien semblantsr a les termes romanes o als banys àrabs, que potser ens resulten més familiars. Simplement hem d’afegir-los la peculiaritat que en el país nipó, per la seua orografia, la seua composició volcànica i la seua formació en illes, trobem alguns dels punts calents geotèrmics més importants del planeta, la qual cosa va donar origen a termes salvatges les aigües de les quals tenien propietats minerals especialment positives per al cos i per a la pell. Amb el pas dels anys i a causa del seu esperit ritualista i a la necessitat de perseverar el costum dels banys públics, els japonesos van construir onsen artificials als afores de les ciutats, encara que ells intenten apostar sempre pels onsen naturals. De fet, es calcula que les tres quartes parts del territori japonés està ocupat per muntanyes i boscos, per la qual cosa existeix un gran nombre de termes naturals (algunes fonts apunten que 2.000) al llarg de tot el país del Sol Naixent.

infierno_general

onsen

 

Normalment els banys termals estan enclavats en zones muntanyenques i suposen una de les principals atraccions de la població local, que veu en ells la unió perfecta d’oci, relaxació i tradició. Els banys són col·lectius encara que existeixen àrees separades per a dones i homes, doncs es prenen completament nus i amb una tovallola en el cap. Els japonesos prefereixen els onsen exteriors perquè mentre en ells el cos està calent (l’aigua sol estar a uns 40 graus) el cap segueix fred, evitant així el cansament i la somnolència que produeixen els espais tancats amb una temperatura elevada. 

A Japó existeixen dues zones amb onsen especialment famosos, una d’elles és la ciutat de Hanoke, que destaca pels seus balnearis luxosos. L’altra és Beppu, envoltada de centenars de spa naturals i coneguda com la capital dels onsen, per posseir el major volum d’aigua calenta del món, només superada pel Parc de Yellowstone. És ací on trobem els anomenats Nou Inferns, nou punts geotèrmics d’aigües especialment calentes la singularitat de les quals i bellesa converteixen al lloc en un paratge únic. Les aigües de la zona són riques en àcids, sulfurs, sals i aluminis, la qual cosa d’una banda embelleix els llacs amb colors vius i forts (com el roig, fruit de l’oxidació marina, el verd o el color caramel) i, per una altra, atorga a les aigües aqueix magnetisme i poder curatiu que les fa tan especials. I tot açò envoltat de grans boscos de bambú.

Nyuto-Onsen-1-530x354

 

Monstres, dracs i monjos
Els nou inferns estan, a més, plagats de llegendes i significat i és per açò que s’han convertit en un de llocs més cridaners de la regió sent visitats per més de tres milions i mitjà de persones a l’any. Segons la tradició popular la història dels Nou Inferns de Beppu es remunta al segle VIII, quan un déu va emmalaltir i la resta, sabedors de les propietats del sòl de la zona, van fer brollar aigües especialment riques per a guarir-li. En tot cas, més enllà de la tradició, el més probable és que els habitants de la zona conegueren i usaren els onsen des de feia centenars d’anys, encara que no acabaren de reconèixer les seues propietats termals o medicinals. 

Dit açò, la zona de Beppu va prendre fama local quan en el segle XII el samurai Otomo Yoriyasu, guardià de la prefectura de Oita, davant la invasió del rei mongol Genghis Khan, va decidir convertir la zona en lloc de repòs per a soldats i va construir cases-hostatgeries al voltant dels llacs. Amb aquest gest pretenia que els seus homes, a més d’estar relaxats per al combat, tingueren temps de guarir les seues ferides en tan medicinals aigües. Molts anys després, ja en la dècada dels quaranta del segle passat, la regió de Beppu es va fer famosa a nivell mundial perquè alguns famosos com Charles Chaplin o Paul Claudel es desplaçaven amb certa freqüència a Beppu per a prendre banys termals. L’home occidental quedava en Beppu seduït per un Japó ancestral que amb prou faenes s’obria a Occident i per aquestes increïbles aigües càlides d’efecte rejovenidor. Hi ha qui diu que més enllà de les aigües o de l’ambient de pau de la zona, el millor de Beppu és el canviant dels escenaris, que són totalment diferents “d’un infern a un altre” malgrat estar situats a molt poca distància.

infierno_rojo

 

Dels Nou Inferns hi ha dos que destaquen per l’espectacularitat de les seues aigües blaves, són l’Infern del mar, el més gran i espectacular dels onsen de Beppu, i l’anomenat Monstre de la muntanya, també envoltat d’aigües blaves i submergit entre l’espessa vegetació i una constant boira que li dóna un ambient sinistre. També blaves són les aigües de l’Infern de la muntanya, termes compostes per petits estanys amb aigua extremadament calenta i envoltada per un zoo. Pel que fa a l’Infern blanc, el seu nom li ve a causa de l’aigua calenta de color lletós que, diuen, inspira la fortalesa i, sobretot, la puresa. 

infierno_azul


Dins dels inferns més terrorífics destaquen per cridaners aquells que tenen les aigües roges. És el cas de la Caldera de l’Infern que, com podeu imaginar, impacta pels seus colors vermellosos però també per la presència de l’estàtua d’un diable que vigila, qui sap si també sota l’aigua, el moviment dels banyistes. Alguna cosa similar ocorre amb l’Infern del drac daurat, presidit per un enorme drac en un dels seus estanys i amb l’Infern de Sang, el més fotografiat pels turistes i que amaga baix les seues aigües un gran tresor encarnat pel ric mineral del ferro. 

infierno_Calder

chinoike

infierno_Sangre

Diuen que a l’Infern del Cap del Monjo les bambolles de color metal·litzat bullen constantment i que aqueix paisatge és el més torbador per al visitant, bé per jacuzzi natural o bé per les petites fonts de lava que voregen, a manera de fanalets, aquest infern de bambolles. L’últim dels inferns també és d’altura, es tracta del Doll de l’Infern que deu el seu nom al fet que, cada 30 minuts, l’aigua raja d’ell a manera de guèiser, a elevada temperatura, durant quatre o cinc minuts.

infierno_cabezamonje

infierno_burbujas

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend