Plitvice, paradís de llacs i cascades
Entre espessos i frondosos boscos emergeixen un autèntic paradís aquàtic format per llacs, cascades i rius que es caracteritzen pel seu color blau turquesa. Estem en el Parc Natural de Plitvice, Croàcia, un dels llocs més hipnòtics del planeta.
Croàcia conta amb vuit Nacionals, el de Kornati, format completament per illes; Paklenica, conegut per la seua aparença muntanyenca; Brijuni, característic per la seua vegetació mediterrània i la seua fauna marina; Rosnjak, prop dels Alps Julians; Krka, entre llacs i cascades; Mljet, un petit paradís format per la illa homònima i voltants, i el més cridaner de tots, el dels Llacs de Plitvice, inclòs en la llista de Patrimoni Natural de la Humanitat de la UNESCO des de 1979 i format per setze llacs interconnectats entre si.
Encara que tots aquests Parcs Nacionals croats fan honor a la bellesa del seu petit país, situat en la costa del´Adriàtic oriental i considerat un dels racons més bells del Mediterrani, alguna cosa té Plitvice que el converteix en únic: el seu gran laberint de cascades, rierols i salts d’aigua emergits del no-res i revestits d’un cridaner color blau intens. Potser per açò, o per molts altres motius, Plitvice és un dels racons més visitats de Croàcia i va ser candidat a ser una de les set meravelles naturals del món en el 2011.
Foto: Jack Brauer
El Parc de Plitvice amaga el seu major tresor entre Dalmàcia i Zagreb, en la serralada Velebit. Allí emergeixen els quatre rius més notables i cabalosos del país, el Cetina, d’incomparable bellesa, el Krka, el Zrmanja i el Neretva, i ho fan entre sinuoses muntanyes que permeten barrejar cims muntanyencs nevats amb la platja, situada a uns quilòmetres al sud. El bosc en el qual s’alberguen els llacs de Plitvice és espès i d’un verd fort, poblat per fajos (un 75%), avets i pins.
Però són moltes altres espècies vegetals les que viuen en aquest Parc Nacional, no cal oblidar que la presència d’aigua i de diferents altures a originat diversos microclimes, la qual cosa ha propiciat l’aparició d’una gran gamma de vegetals que cobreixen 22.000 de les més de 30.000 hectàrees de naturalesa impol · luta que ocupa el Parc Nacional. Dins d’aquesta àmplia vegetació és especialment conegut el travertí, un fenomen que transforma la “molsa en roca” i que sorgeix per la interacció de l’aigua amb la vegetació, bé en les molses que creixen en els ràpids, o en els joncs de les ribes dels dels recessos. Les tiges i altres estructures serveixen de nuclis de precipitació de carbonats i calçs de l’aigua, que s’incrusten i petrifiquen creant formes increïbles.
Segons la cartografia antiga, Plitvice era el jardí del diable, un nom que rebia a causa de la seua geologia irregular i altament rebuscada. No obstant açò, la denominació que més s’adapta a les condicions reals del Parc és la d’edèn natural, en la qual el verd vegetal es combina amb el gris d’alguns dels llacs més alts, que ens recorden a un clima de muntanya, o el transparent dels més baixos, que rememoren les platges del Carib. En tot cas, aquest parc té una riquesa de colors incalculable: l’aigua canvia de tonalitat en cada hora i en cada riba, i les pluges i la riquesa mineral, juntament amb els diferents animals que habiten en el Parc Nacional, fan que Plitvice tinga colors diferents pràcticament cada dia.
Foto: Ivina Letunic
Plitvice també era el jardí del diable per la quantitat d’ofegats i morts que es conten en els seus llacs, i que han donat lloc a centenars de llegendes a tot el món. De fet, molts dels llacs de Plitvice reben el seu nom precisament tenint en compte la quantitat d’històries ocorregudes sota les seues aigües. Tenim per exemple el llac del Gitano, el de l’Àvia, el del Pastor Mile, i el més gran de tots, que rep el nom de llac les Cabres perquè, segons una història, 30 d’aquests animals van intentar creuar-lo, cobert pel gel, fugint dels llops. La placa de gel, que ocupava els quasi dos quilòmetres i mig que ocupa el llac, es va enfonsar i els animals van morir.
Astacus astacus
Proteo
No obstant açò, altres éssers realment curiosos, autèntiques meravelles de la natura, són les vertaderes protagonistes joies de les aigües de Plitvice: sota aquestes gorgs viu el curiós cranc de riu Astacus astacus, que utilitza el material calcari per a revestir la seua closca fent-se cada vegada més de pedra, i el proteo, una insòlita salamandra que només habita per aquestes coves i que té com a principal característica que manca d’ulls i pigmentació, per la qual cosa està completament en carn viva, per dir-ho d’una forma col·loquial. La granota, l’ós bru, l’àguila, el mussol, el linx i quasi dues-centes espècies d’aus són la resta de pobladors d’aquest increïble parc.
