La platja dels ous de drac
La de Koekohe (Nova Zelanda) és una de les platges més curioses del món. En ella l’atzar i el temps han col·laborat de la forma més capritxosa deixant al seu pas grans roques esfèriques que semblen ous de drac. Un paradís com tret d’una època remota.
Van existir realment els dracs? Virtualment, totes les cultures tenen alguna classe de creença en els dracs. A Xina aquest animal representa tradicionalment el domini dels quatre elements (terra, aire, foc, aigua) i porta l’essència de la vida en forma d’alè celestial. Així mateix, els déus dels asteques i inques adoptaven la forma de serps voladores que podríem semblar dracs, i la tradició cristiana no defuig de la seua presència, encara que normalment, en ella apareixen representats com a símbol del mal. Per exemple, la llegenda de Sant Jordi explica que heroic personatge es va guanyar la fama i el reconeixement per haver matat a un drac que tenia terroritzats als pobles de Capadòcia.
En tot cas, reals o no, els dracs formen part de la nostra cultura. Solem imaginar-los solcant els cels, majestuosos, imbatibles batent les seues ales o arrasant collites amb la seua ardent llengua de foc. A causa de la seua grandària i al seu parentiu amb els rèptils, els dracs no podien nàixer d’un altre lloc que no foren ous de gran tamany. Passejar per la platja de Koekohe, a Nova Zelanda, és la visió més propera que podem tenir de trobar-nos entre ous de drac. En aquest paradisíac escenari situat uns quaranta quilòmetres al sud de Oamaru, la localitat més important de l’illa Sud de Nova Zelanda, la platja està clapejada per grans roques esfèriques que podrien ser germen de dracs. Porten allí segles i les teories sobre la seua aparició són moltes: des de meteorits apareguts en l’època juràsica fins a l’obra d’algun artista mahorí que va voler deixar la seua empremta en forma de misteriosos ous de drac gegants. La visió en aqueix escenari, per descomptat, és espectacular, com si les pedres generaren en els visitants un magnetisme inexplicable.
Mites que naixen sota la Terra
Oamaru vol dir “lloc de Maru”, déu de la guerra maori i Moeraki, el topònim que dóna nom a aquestes formacions, vol dir “dia endormiscat”. Les llegendes locals atribueixen l’origen d’aquestes boles al naufragi de Arai-te-uru, una de les grans canoes que van arribar des de l’ illa mítica de Hawaiki, considerada l’origen dels pobles polinesis i el lloc al que tornen les seues ànimes. Les grans boles, anomenades te-kai-hinaki (cistelles de menjar) representen els mornells, carabasses i moniatos que van arribar arrossegats fins a la riba, mentre que la canoa va quedar petrificada a la punta anomenada Matakaea situada al sud de Moeraki.
L’explicació científica de la seua procedència és la següent: sota la superfície marina es van dipositant sediments argilencs i en les primeres fases d’aqueixa sedimentació, abans que es produïsca l’enduriment de la roca, precipiten cristalls de calcita en els buits (o intersticis) que actuen com a ciment. Aquest procés confereix a aquestes bitlles més duresa i resistència a l’erosió que el substrat argilenc que els alberga. Amb el temps, per processos no del tot clar, tal vegada per compressió, es formen esquerdes a l’interior de la concreció. Aquestes esquerdes, més gruixudes a l’interior que a les vores, es van emplenant amb cristal·litzacions posteriors i confereixen l’aspecte final d’escates o septes, per la qual cosa en geologia són coneguts com a concrecions septaries. El fenomen, que no és en absolut únic a Nova Zelanda ni al món, però que té ací un magnífic exemple, es va produir durant el Paleocè, fa uns 60 milions d’anys i s’estima que una bola de 2 metres de diàmetre va poder tardar de 4 a 5,5 milions d’anys a formar-se.
Encara que es van formar sota la superfície del mar, aqueixos terrenys són terres emergides en l’actualitat. L’erosió de les ones i l’acció del vent ha anat descobrint una a una les grans pedres i han anat arribant arran de mar després de desprendre’s dels penya-segats que envolten la platja. Des de llavors han sigut venerades per la població local, que ha generat al voltant d’elles tot tipus d’històries i llegendes. Les seues formes variades i irregulars i la seua grandària (algunes aconsegueixen 3 metres de diàmetre) han convertit als ous de drac en el principal atractiu turístic de la zona i ara és també una reserva científica. I per descomptat, igual que ocorre amb altres fenòmens naturals inexplicables (com a l’Illa de Pasqua) les roques semblen exercir algun tipus de poder magnètic nascut a l’interior de la Terra.
A més de la solitària platja de Koekohe, la visita a aquest racó de Nova Zelanda té molts altres atractius. Des que Nova Zelanda es va separar del supercontinent la seua flora i la seua fauna han evolucionat d’una forma única donant lloc a plantes i criatures úniques i molt interessants. Pel que fa a la seua flora, el 80% de les espècies són endèmiques, és a dir, solament viuen de forma natural a Nova Zelanda. La seua fauna, menys diversa però molt singular, manca de mamífers terrestres (excepte espècies introduïdes per l’home) i, en absència d’aqueixa pressió selectiva, van sorgir les curioses aus no voladores de les illes, com el famós kiwi.
Pohutukawa (Metrosideros excelsa), l’arbre de nadal de Nova Zelanda, amb els caracteristics estamens cridaners de les mirta´cies que donan el color roig a les flors.
Takahe (Porphyrio hochstetterii) de la familia dels ral·lids. Au no voladora emparentada amb la polla blava (P. Pophyrio) que només viu a l’illa sud de Nova Zelanda.
A Nova Zelanda hi ha catorze parcs naturals que compten amb gran varietat de paisatges i vegetació. El 20% de la superfície del país està coberta per zones protegides, tant àrees boscoses com a reserves, la qual cosa atrau cada any a milers de visitants i turistes amants de la naturalesa i de les activitats a l’aire lliure.
