Oci verd

23 des. 2014

Inventa’t tu el final!

Per iniciativa de la nova bloguera Ángela Garnes, us convidem a inventar un final per aquest fragment del conte de Dylan Thomas titulat El Nadal d’un Nen Gal.lès.

No és la primera vegada que Espores ens anima a llegir per vacances. Els contes de Nadal són plens de la màgia a què renunciem la resta de l’any pel fet de ser adults. Hui et contem un fragment d’un conte, el final l’hauràs d’inventar tu i fer-nos-lo arribar a espores@uv.es. No dubtes en contar-lo vora el foc a la teua família, ells t’ajudaran a perfilar-lo.

 

Dylan-Thomas-014

Dylan Thomas

 

Dylan Thomas ja sabia que Nadal era temps per llegir i per això us recomane aquesta lectura tan entranyable, carregada de sensibilitat i de detalls que sols un bon escriptor amb una magnífica traducció pot aconseguir. Llegir als xiquets en veu alta, cantar nadales, sentir la musicalitat dels poemes, escriure històries, acudits, dramatitzacions… i convidar menuts i grans a il.lustrar-los. Tot açò és literatura i val la pena exposar els xiquets a aquest món perquè assimilen la seua cultura, desenvolupen el seu propi univers i troben respostes, inventades o no, per comprendre la bogeria en què vivim.

 

Tants i tants escriptors han confessat que inventaven tot un món de fantasia que difícilment se separava de la realitat a conseqüència de l’exposició incessant a la literatura. I és que, qui no ho ha fet? Qui no ha vist les petjades dels rens que empenyen el trineu del pare Noel als núvols? Qui no ha assegurat que el patge reial li ha garantit que la carta arribarà a l’Orient? Qui no ha escoltat com els camells dels reis es bevien l’aigua que els havíem deixat?

 

o-GARCA-MRQUEZ-facebook

Gabriel García Marquez. Imatge de www.huffingtonpost.es

 

Necessitem inventar per trobar respostes, per entretenir-nos i en definitiva, per viure el passat i el futur perquè la infantesa es el període més llarg de la nostra vida. Es ben sabut que el novel.lista Gabriel García Márquez s’inspirà en l’univers de supersticions i històries que la seua iaia creava a casa quan, de menuts, les històries més increïbles es perfilaven com les úniques i les vertaderes. A més, recordem que grans obres com El Hobbit, de JRR Tolkien, sorgiren arrel de les històries que l’escriptor inventava cada Nadal per als seus fills fent front al incessant què passarà després? dels xiquets.

 

Per suposat, no podem oblidar-nos dAna María Matute, una de les novel.listes més inoblidables de la literatura del segle XX, delicada, fantàstica i màgica, que ressaltà al seu discurs d’acceptació del premi Cervantes 2010 allò de Qui no inventa no viu i ens recordà una infància plena d’invencions en què cal creure perquè les hem inventades i és que la literatura es perfila, des de ben menuts, com el guió d’una vida. Ací va el conte de Dylan.

 

Durant aquells anys els Nadals s’assemblaven tant que ara són passat en aquell racó del poble de la costa on els sorolls ja s’han esvaït per sempre, llevat de la remor de veus distant que, de tant en tant, encara escolte durant uns segons abans d’adormir-me. Mai no puc recordar si va nevar sis dies i sis nits seguides quan jo tenia dotze anys o si va nevar durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.

 

 dlImg redownload

 

Tots els Nadals rodolen cap a les dues llengües de mar, com una lluna freda i impetuosa que corre pel cel, que era el nostre carrer, i es detenen al caire de l”abisme de gel, on es glacen els peixos, i jo endinse les mans a la neu i trec la primera cosa que hi trobe: la meua mà topa amb aquella bola blanca de llana adormida amb el frec de la mar que canta cançons nadalenques i d’ella en trec la senyora Prothero i els bombers.

 

Era el vespre de la vigília de Nadal i jo em trobava al jardí de la senyora Prothero, amb el seu fill Jim, a l’aguait dels gats. Sempre nevava, per Nadal. Desembre, en els meus records, és blanc com Lapònia, encara que no hi havia rens. Però hi havia gats. Carregats de paciència i de fred, impertorbables, amb les mans embolicades en calcetins, esperàvem per llançar boles de neu als gats. Àgils i esvelts com jaguars i amb uns bigots aterridors, els gats escopien i rebufaven i s’esmunyien i s’arrossegaven per damunt les taques blanques del fons del jardí. Els caçadors d’ulls de linx, en Jim i jo, amb gorres de pell i mocassins de la badia de Hudson, llançàvem les nostres mortíferes boles de neu directament al verd dels seus ulls.

 

dlImg subs

 

Els gats més llestos no apareixien mai. Estàvem tan quiets com els caçadors professionals de l’Àrtic amb peus d’esquimal en el silenci amortidor de les neus perpètues (des del dimecres) que no vam sentir el primer crit de la senyora Prothero des del seu iglú al fons del jardí. O, si el vam sentir, va ser com el desafiament llunyà del nostre enemic i presa, el gat polar dels veïns. Però la veu no trigà a fer-se més potent.

-Foc!- cridava la senyora Prothero mentre colpejava el gong d’anunciar el dinar.

I vam córrer jardí avall, amb un braçat de boles de neu, en direcció a la casa, i, en efecte, del menjador sortia una gran fumaguera, i el gong no parava d’ensordir, mentre la senyora Prothero anunciava la fi del món com un dels pregoners de Pompeia. Allò era millor que tots els gats de Gal.les asseguts en fila damunt d’una paret. Vam entrar a la casa a corre-cuita, carregats amb les boles de neu, i ens detinguérem davant la porta oberta del menjador, que estava inundat de fum.

 

 foc

 

Alguna cosa es cremava; potser era el senyor Prothero, que després de dinar sempre hi pesava figues amb el diari sobre la cara. Però el senyor Prothero era al mig de la sala i repetia: Ara sí que tindrem un bon Nadal!, mentre esbatussava el fum amb una sabatilla.
-Aviseu als bombers- exclamà la senyora Prothero sense parar de colpejar el gong.
-Avui no hi seran- va dir el senyor Prothero; és Nadal.

No es veien flames enlloc, només núvols de fum i el senyor Prothero, que s’estava enmig del fum, brandant la sabatilla com un director d’orquestra.

-Feu alguna cosa- va dir.

I nosaltres vam llançar totes les boles de neu cap al fum – pense que sense tocar el senyor Prothero – i eixirem corrent de la casa cap a la cabina de telèfons.

-També hauríem de telefonar la policia – I a l’ambulància i a Ernie Jenkins! Li agraden molt els incendis –va dir Jim.

 manguera

 

Però només vam telefonar els bombers que no es van fer esperar. Tres homes cepats amb casc van fer arribar la mànega fins a l’interior de la casa del senyor Prothero i el senyor Prothero aconseguí fugir moments abans que l’engeguessin. Hauria estat impossible tenir una vespra de Nadal amb més renou. I quan els bombers van tancar la mànega i encara eren al menjador ple de fum i aigua, la tia de Jim, la senyoreta Prothero, baixà les escales i se’ls quedà mirant. En Jim i jo vam esperar molt callats per sentir què els deia. Perquè sempre deia allò més escaient, sempre. Contemplà els tres bombers amb els seus cascs lluents, palplantats entre tot aquell fum i cendres i boles de neu a mig fondre, i va dir:

– Us agradaria alguna cosa per llegir?

 

I no us contem més. Esperem els vostres finals! Bon Nadal!

Mestra d'educació primària per la Universitat de València amb màster en investigació en didàctiques específiques.
Col.leccionista de contes infantils i juvenils. Apassionada lectora.
Send this to a friend