Lectures

30 set. 2022

Natura per a ser menys salvatge

Portada 2

Per què quan algú es mimetitza amb la natura es deia abans que era un o una salvatge? El contacte amb el nostre entorn natural ens allunya de la civilització o, per contra, ens afegeix nous valors? En Plantes contades vos recomanem tres divertides històries i una revista imprescindible on la vida “salvatge” resulta rica, inspiradora i, como no, recomanable.  

Al meu poble, quan els nens corrien descalços pels bancals, la seua pell estava daurada pel sol, i els cabells feia temps que no s’acostaven a una pinta, es deia que estaven “asalvatjats”. El comentari podia ser malintencionat i referir-se a famílies que criaven als seus fills i filles de forma poc convencional. Però la majoria de vegades no tenia un fons roïn, i s’usava sobretot a l’estiu, quan no hi ha horaris ni obligacions, i la gent passava temps a les casetes de camp. Era aleshores quan la xicalla, prou acostumada de normal al contacte amb la natura per estar a un poble a tocar de la muntanya, se submergia directament en ella entre sèquies, tarongers, riu raus i figueres, agafant caragols, pujant als arbres, fent cabanes de branques i gaudint dels fruits directament de la seua font de producció. Els genolls estaven una miqueta pelats però pagava la pena. Nens, plantes i animals, eren tot una cosa i s’hi donava un equilibri perfecte. 

Avui aquesta situació cal anar a buscar-la perquè no es dona tan fàcilment, ja siga perquè les vacances s’acurten i s’acomoden a les dels pares i mares, ja siga perquè per diversos patiments i perills, reals o imposats, la llibertat infantil està prou més acotada. Mirem d’acostar als xiquets i xiquetes més a la natura i de donar-los una vida més salvatge. Amb aquestes publicacions podem fer, encara que siga, un primer pas en eixa direcció.  

En busca de lo salvaje  

Un xiquet i una xiqueta deixen enrere el seu entorn urbà i se submergeixen en allò salvatge per a reflexionar sobre què és. Amb frases que son quasi versos, passegem pel que se suposa que és salvatge, i que pot ser tan diminut que escape a la nostra vista o tan gran i exuberant que siga impossible d’ignorar.  

Allò salvatge estimula els nostres sentits, podem embriagar-nos dels seus aromes, sentir-ho a la nostra pell, escoltar-ho aprenent a desxifrar-ho, tocar-ho i notar tot tipus de textures… És perillós allò salvatge? Pot ser-ho, clar, però també és aventura, és descobriment i és gaudir d’allò que tenim al nostre abast. A banda, està ple de secrets que, si estem disposats a buscar-los, poden suposar un estímul constant que no deixarà que estiguem adormits.  

Tot i que allò salvatge no està per tot arreu, de vegades està amagat sota un ordre asfaltat, recte, calculat i traçat. Sota edificis, semàfors, embussos… HI ha lloc per a allò salvatge en un espai així? 

Una història amb la natura “salvatge” inundant les il·lustracions per a pintar-nos un somriure mentre comprovem com unes simples taques verdes, de sobte, poden fer que tot es veja diferent. És el nostre costat salvatge, que desperta.  

Cómo hacer una casa en un árbol 

Tot allò que necessites per a fer una casa a un arbre és temps, i mirar cap a dalt.  

Així de senzill?  I les eines, els materials, els plànols… No els trobarem a aquest llibre que convida més bé a imaginar i a somiar. El que sí que trobarem son ganes d’aventures, molts tipus de cases, diferents paisatges, i xiquets i xiquetes per tot arreu treballant junts en un projecte comú en el que ve molt de gust participar.  

En aquesta història entranyable sense final definit, el text és pràcticament poesia, i solament cal llegir la primera frase per a voler passar totes i cadascuna de les pàgines. Perquè hi trobarem torres des de les que veure l’horitzó, nusos, idees per a jardineres, un cel tot florit d’estrelles, engronsadors, sacs de dormir, pluja i ombres que no fan por. Un llistat llarg de coses que els nens i nenes de las ciutats i pobles grans tenen cada vegada més lluny. Per què no els convidem a pensar en la possibilitat de tenir el seu propi refugi, un lloc a la seua mida on compartir jocs i secrets, on fugir cap a una vida on les cases son als arbres? 

Una de les nostres preguntes recurrents a les entrevistes verdes d’espores.org és si l’entrevistat o l’entrevistada sap pujar a un arbre. Assumim que amb l’edat anem perdent eixa capacitat d’enfilar-nos a tot allò que suposa un repte. Tant de bo que llibres com aquest ens ajuden a mirar als arbres no només des de baix quan deixem enrere la infantesa.  

La tribu que apesta 

Creus que la tribu que fa pudor serà un mal exemple per als teus fills i filles? Això és perquè encara no has conegut aquest grup entranyable i anti sistema. Veuràs, sobreviuen directament d’allò que la natura els ofereix: fruits, baies, peixos… S’apanyen d’allò més bé: saben orientar-se, busquen aigua potable, fan foc, gestionen els residus (fins i tot els que s’han abocat al riu sense vergonya), es fan amics dels animals… Si, clar, hi ha una pega, els xiquets i xiquetes de la tribu son orfes i fan pudor.  

Perquè fan pudor? És evident, no? Perquè no es banyen! I aquesta situació és inconcebible per als adults, que volen per tot i per totes capturar aquesta tribu i portar-los a un orfenat per a que aprenguen en taules rectes i ben ordenades, es llaven en banyeres impecables i es comporten com s’han de comportar, i no com ho fan a la tribu.  

Una història divertida i tendra, plena d’escenes delirants, on es fa xantatge amb grans pastissos i dolços, els menuts i menudes estan més espavilats del que sembla, i res no és el que sembla. La tribu que fa pudor està desatesa i perduda? O son els adults els qui no volen entendre que no sempre tenen raó? Arribaran a un acord? Així que sí, que aquest és un toc d’atenció per a repensar una mica la nostra mirada cap a la infantesa, i per a enraonar sobre com el temps ens fa oblidar algunes coses. Si llegint aquest conte en família i veient a la tribu que fa pudor, ens situem indubtablement a favor de la tribu, és que en realitat sabem que el nostre costat salvatge crida per sortir.  

Pantera  

Aquesta impecable publicació es presenta com una revista sobre la natura i les persones que la protegeixen, per als xiquets i xiquetes que sí salvaran al planeta, i ja compta amb set interessants números. Nosaltres, en veure la florida portada del número cinc i la temàtica, món vegetal, ens hem decidit sens dubte per parlar-vos de la publicació a través d’un exemplar que camina en equilibri entre revista divulgativa i llibre il·lustrat.  

Sempre fa il·lusió rebre una subscripció a casa en paper, ara que allò digital ha envaït la nostra forma de consumir informació. Cristina Camarena, l’editora de la revista, que du a les seues esquenes altres projectes editorials originals i exitosos, coneix bé aquest sentiment i sap que si imprimim en paper és perquè allò que produïm ha de tenir un valor que ho justifique i ser digne de voler ser conservat.  

I Pantera ho és? Ens ho respondran les mateixes il·lustracions acolorides i cuidades fins al detall, els textos que aprofundeixen en la botànica, senzills però igualment interessants, les propostes d’acció, les curiositats, les idees artístiques… efectivament, tot això vol dir sí. A la revista trobem de tot, ampliarem coneixements amb les notícies, les curiositats de les plantes, com l’arrel de la mandràgora o la flor del bes, les carnívores, els líquens, eixes meravelles que ens atrauen quan sortim al camp i que no son plantes, i coneixes a les tres germanes, tres plantes que es cuiden entre elles dins d’un mateix ecosistema?  

A més, amb Pantera ens posarem mans a la feina perquè ens expliquen com fer un herbari, consells pràctiques per a crear un  hort al nostre balcó, ens parlen del compost, ens donen apunts d’art i natura… I la part que més ens agrada, la que tracta de seduir-nos amb la botànica, obrir-nos els ulls, agafar el nostre sentir i transformar-lo. Com? A través de contes i històries, però també d’unes plantes molt reivindicatives que ens parlen dels seus drets, en un univers verd i meravellós, de consells per a escoltar-les, que no ens parlen en un llenguatge que coneixem, ni molt menys, pel que hem d’estar preparats i preparades per a canviar la perspectiva, i amb reflexions per a una cosa tan important com parar. Sabem parar? Anem a menjar al camp, deixem que la nostra mirada es perga en el verd, notem l’herba als nostres peus, i dediquem un ratet a la lectura d’aquesta revista que ens farà gaudir de la natura des de les múltiples mirades d’un espectacular calidoscopi.  

Bibliografia

Megan Wagner Lloyd (2018). En busca de lo salvaje. Abigail Halpin (il.) Errata naturae. 26 pàg.  

Carter Higgins (2018). Cómo hacer una casa en un árbol. Emily Huges (il.). Libros del zorro rojo. 32 pàg.  

Elise Gravel (2017). La tribu que apesta. Magali Le Huche (il.) Litera. 26 pàg.  

Revista Pantera (2021). Mundo vegetal (n. 5). Savanna Books. 85 pàg.  

 

Etiquetes
Responsable de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic UV
M'agrada la música, els llibres, viatjar, escriure, la divulgació científica i anar al cine amb totes les conseqüències; fer cua, menjar monges... Em diverteix ordenar amb els meus fills la col·lecció de cotxes de Cars. Mai he comprès les regles del tenis i m'esmussa tallar la pizza amb forqueta i ganivet.
botanic Equip botànic

Send this to a friend