Visitants de terrasses urbanes III

La meua terrassa

La terrassa, orientada a ponent i a uns escassos cent metres del Jardí del Túria a València, és un lloc de pas de molts animals. Potser és la raó per la qual es poden veure diferents espècies d’invertebrats, com escarabats, papallones, abelles, aranyes, pregadéus, … i també ocells i algun rèptil. Això dependrà de les espècies vegetals ornamentals que es tinguen i què ofereixen: pol·len, nèctar, fruits, llavors, … o recer. Amb una mica de paciència ens podem sorprendre amb parelles curioses, com la formada per un escarabat i un àloe, una aranya i una lavanda o una empusa i un arbre dels dits.

L’escarabat i l’àloe

Aquesta vegada us presente un coleòpter que em vaig trobar passejant per un Àloe aculeata Pole-Evans i pel sòl de la terrassa. L’Àloe aculeata pertany a un gènere de plantes suculentes que compta amb unes cinc-centes espècies. Forma part de la família de les Xanthorrhoeaceae. El gènere és originari d’Àfrica, Madagascar i també la Península Aràbiga. La nostra espècie és sud-africana. Les plantes tenen una tija curta rematada per una roseta de fulles, amples en la base, de color verd més o menys fosc i glauc (blanquinós), amb espines en el marge i per les dues superfícies foliars. Pel seu fàcil cultiu, la floració espectacular i la vistositat de les seues fulles, el seu cultiu ornamental es troba estés per tot el món. No necessita una cura meticulosa, simplement un reg abundant, però sense embassada a fi d’evitar la podridura, i molta llum, que pot ser directa.

Vaig anar seguint a l’escarabat diversos dies per la terrassa i vaig aconseguir veure que li agradava passejar-se per un A. aculeata que tinc des de fa uns 20 anys en un test. Potser era el mateix exemplar que caminava uns dies abans pel sòl. Aquests escarabats poden volar i, quan ho fan, el seu vol és similar al d’una abella, produint un brunzit molt semblant. En l’A. aculeata no tenia flors per a alimentar-se. De fet, mai ha florit. L’escarabat és un exemplar de Protaetia morio (Fabricius), molt freqüent en la Península Ibèrica i fàcil de trobar a la primavera. És un insecte coleòpter, de la superfamília Scarabaoidea i família Cetoniidae. Aquest escarabat de color negre presenta punts blancs de grandària irregular i moltes vegades pot confondre’s amb l’escarabat del sudari (Oxythyrea funesta Poda). Tenen un aparell bucal mastegador i s’alimenta principalment de les flors de les plantes. Aquesta característica de la seua alimentació fa que siga un insecte pol·linitzador. Els pelets curts que recobreixen la seua part ventral s’impregnen de pol·len d’una planta i aquest pot arribar a un altre exemplar. Aquest tipus de pol·linització biòtica es diu entomòfila perquè la realitzen insectes. Pot consumir pol·len de diferents flors i, a més, diferents parts de la flor. En aquest sentit, és un insecte polífag.

En la seua etapa de larva pot devorar les arrels de les plantes de jardí o jardineres, ja que és bastant voraç. Si danya les arrels es veurà afectada la planta en el seu conjunt. Per aquesta raó, podria ser una amenaça important per partida doble: danyen les arrels perquè les consumeixen en la seua etapa larvària i, a més, d’adults roseguen i consumeixen pràcticament tots els òrgans florals.

L’aranya tigre i la lavanda

Una vesprada, quan el sol estava ja baixant vaig veure una tela d’aranya a contraclaror en un exemplar de Lavandula dentata L. En fixar-me vaig veure que la seua propietària estava preparada per a caçar, situada en el centre de la teranyina. Era un exemplar d’Argíope bruennichi (Scopoli), coneguda vulgarment com a aranya vespa. De les nombroses plantes de les jardineres, l’aranya vespa va triar una Lavandula dentata com a base d’operacions. Aquesta planta pertany a la família Labiatae i es distribueix per tot el mediterrani meridional, des de la Península Ibèrica fins a Tunísia; per les illes Canàries i a Cap Verd. El gènere Lavandula està format per unes vint espècies, moltes d’elles conegudes popularment com a lavandes. És molt apreciada en jardineria per la seua aroma i el color de les seues inflorescències en espiga de color malva. Les seues fulles de vora dentada són de color verd intens quan són joves i més apagat conforme passa el temps. La floració pot durar diversos mesos, iniciant-se a la fi de l’hivern i prolongant-se fins a la tardor. De manera natural es troba en zones de matoll, clivelles de roques, penya-segats i llocs pedregosos.

La lavanda, també dita espígol, cantueso arrissat o garlanda, és perenne i pot arribar a mesurar quasi un metre, formant una mata densa arrodonida molt apreciada en jardineria. Requereix unes cures bàsiques com una bona exposició a la llum solar, temperatures suaus, bon drenatge del sòl i abonament líquid cada quinze dies durant el període de floració. No sol tindre plagues ni malalties, per la qual cosa els tractaments fitosanitaris són escassos. En alguns llocs es cultiva per a la recol·lecció de la flor i el seu posterior ús en perfumeria. També s’utilitzen algunes parts de la planta en infusió, ja que se li atribueixen propietats medicinals (antisèptiques, antiespasmòdiques i tòniques).

És molt curiós veure detalladament la manera de teixir de la Argíope bruennichi, fent teles de forma arrodonida, molt transparents i enganxoses. Les teles són molt resistents (s’estima que un fil d’1 mm² de secció podria suportar 149 kg), més que un fil d’acer. Són fàcils de reconéixer perquè en la teranyina apareix una banda en ziga-zaga anomenada estabiliment, de color blanc, situada per damunt i per davall del centre de la teranyina, punt en el qual es col·loca la propietària, cap cap avall preparat per a caçar. No està molt clara la seua funció, però sembla estar implicada en una millora de la caça ja que aquestes estructures reflecteixen els raigs ultraviolats atraient així a les possibles preses.

Aquestes boniques aranyes deuen el seu nom científic a Argiope, una nimfa, filla de Teutrante, rei de Misia, i d’Auge, sacerdotessa d’Atena, el nom de la qual significa d’ulls brillants. Els huit ulls d’aquesta aranya brillen en la foscor en ser il·luminats, a causa del tapetum lucidum que cobreix el fons dels seus ulls i reflecteix la llum incident. Com el de totes les aranyes, el seu cos està dividit en dos segments o tagmes: prosoma (o cefalotòrax) i opistosoma (o abdomen). La coloració de l’abdomen recorda a la d’una vespa de gran grandària, la qual cosa és un advertiment per als possibles depredadors. Aquesta espècie d’aranya presenta dimorfisme sexual, les femelles poden ser quasi tres vegades més grans que els mascles. Tant mascle com femella poden compartir teranyina, però després de l’aparellament el mascle fuig perquè pot ser menjat per la femella.

L’empusa i l’arbre dels dits

L’arbre dels dits, és una espècie àmpliament distribuïda per les regions tropicals seques des d’Àfrica oriental fins a l’Índia. El seu nom científic és Euphorbia tirucalli L. i pertany a la família de les Euphorbiaceae.

En estat silvestre pot arribar a ser un arbre fins de 15 m d’altura, encara que en cultiu no sol passar de 4 o 5 m, i si es manté en test, rares vegades supera els 2 m. Les tiges són cilíndriques, de color verd pàl·lid, més o menys grisenc (glauc); són com a dits fins, de joves, però formen gruixudes tiges llenyoses en envellir. Pràcticament no presenta fulles i les inflorescències són molt xicotetes. Aquestes se situen en els extrems de les tiges joves formant unes inflorescències anomenades ciats. Quan les tiges es trenquen, la planta allibera un làtex blanc que s’asseca en contacte amb l’aire, i que és molt irritant. No és freqüent veure-la en jardineria malgrat ser molt elegant i molt poc exigent en regs i cures. Però al Jardí Botànic de la Universitat de València hi ha un gran exemplar.

Un dia mirant la tija llisa i grisenca de l’arbre dels dits vaig veure que alguna cosa caminava cap a la part superior de la planta. Des de lluny no imaginava què podia ser ja que, pel color, es mimetitzava en l’entorn. En acostar-me vaig veure que es tractava d’un exemplar en fase de nimfa d’Empusa pennata Thunberg, vulgarment coneguda com empusa, dimoniet o pregadéu pal. Aquest insecte, de la família Empusidae, a diferència dels pregadéus, presenta una cresta al cap. És freqüent en la zona del mediterrani occidental. Les antenes de les femelles són filiformes i les dels mascles plomoses. La coloració pot variar i presentar tons verdosos i marrons, adaptant-se la coloració al mitjà en l’estan. És freqüent trobar-la per herbassars de llocs secs i càlids. Té hàbits diürns i es mimetitza per a aguaitar a les seues preses (mosques, saltamartins, …). Els adults presenten ales i poden volar, però les nimfes són àpteres. El seu cap és xicotet amb grans ulls compostos i mandíbula forta (és carnívora). El tòrax presenta els tres parells de potes característics dels insectes, però el primer parell està molt separat dels altres dos i és el que utilitza per a caçar. El seu abdomen és molt curiós, perquè presenta tubercles que s’enrotllen en estat nimfa o es troba estès en els adults.

A diferència dels pregadéus religiosos, la femella no mata al mascle per a menjar-s’ho després de la còpula. És rar que ocórrega. El seu cicle de vida és d’un any. Després de la posada dels ous en una ooteca (depòsit en forma de carcassa que protegeix un conjunt d’ous), naixen unes 30 nimfes que muden 6 vegades fins a convertir-se en adults. Malgrat el seu aspecte fer, és un insecte delicat que es va deixar agafar per a una sessió de fotos.

És sorprenent veure la diversitat d’invertebrats que es poden trobar en una terrassa urbana amb plantes ornamentals. El pas, de les cada vegada més difuminades estacions, permet observar com alguns d’ells ens delecten amb el seu vol, amb els seus colors o, per contra, ens arruïnen un exemplar.