Passeig botànic amb… Pablo San Juan

Un passeig botànic amb… Pablo San Juan

“El que més em meravella d’una flor és la seua relació amb l’efímer i el miracle”

El passeig pel Jardí encara és fresc, la primavera ha sigut humida i les col·leccions, agraïdes, llueixen eixa verdor que té valor botànic i estètic. Sabem que vindrà l’estiu i que ho farà amb força, que buscarem ombres, però encara no, avui busquem respostes. El fotògraf Pablo San Juan ha inaugurat una mostra al Jardí amb un títol sugerent, també ho és el cartell que la presenta, i ell ho sap, però aquesta intenció provocadora no és un reclam buit, darrere de les fotografies hi ha tota una reflexió sobre les plantes, i en concret sobre les flors. Parlem de bellesa, evidentment, tot i que també ho estem fent de reproducció, d’atracció, de dotar a les flors d’un significat que va molt més enllà del que veiem a primer cop d’ull, i de canviar la mirada que depositem habitualment sobre el paisatge. El Jardí encara és fresc i ho anem a aprofitar per a parlar una estona.

Pablo, entrar a la teua sala és fer-ho a un autèntic jardí, i això que només passejant deu metres ja estem dins del Jardí de veritat. Les flors tornen bojos als insectes, i sabem per què, els sedueixen amb colors i premis per a que no s’obliden de la seua necessària tasca de pol·linització. Però no deixa de continuar sent un misteri botànic l’atracció que les persones sentim cap a elles. L’escriptor Christian Bobin escrigué textos bellíssims sobre les flors que comprava per a casa i que anaven marcint-se dia a dia. En el teu cas, quin és el major atractiu de les flors? Allò que a tu concretament t’ha tornat boig.

Després d’anys fotografiant flors, no deixen de sorprendre’m la seua delicadesa i la seua presència. Cada primavera em meravella eixa cascada de vida que es manifesta, per al qui vulga veure-ho, per tot arreu, quan els arbres i les plantes exhibeixen els seus preciosos atributs florals. El contacte amb la naturalesa genera sensacions de plaer, calma, benestar, potència les emocions positives i la creativitat. En este àmbit, a part de les seues formes, colors i aromes, el que més em meravella d’una flor és la seua relació amb l’efímer i el miracle, la promesa que una flor implica: d’un fruit, d’una llavor, un auguri de provisió, de vida i avenir. Un balcó obert a l’infinit.

Un balcó que té unes vistes impressionants! Aquesta és una mostra de retrats, que pretenen treure a la llum un costat no sempre amagat de les coses però sí moltes vegades invisible als nostres ulls. Les flors es mostren amb tu estèticament impecables, i el teu discurs està esguitat de sensualitat mentre parles de reproducció vegetal. Estem davant d’una mescla innegable de botànica i seducció?

La veritat és que el títol la mostra, Botanica amoris, és bastant descriptiu quant al seu contingut, donat que a les imatges s’explora la sensualitat i el poder captivador de les flors. El treball vol expressar un diàleg metafòric sobre la vida, l’amor, la sensualitat i el sexe.

Per tant el teu enfocament és de les flors com a òrgans sexuals.

Ho són en la majoria de les plantes, les angiospermes, i es presenten vestides de colors preciosos i cridaners, amb formes i textures extraordinàries, i amb delicades aromes. Això suposa una incitació per a molts dels agents que ajuden en la pol·linització. Alguns insectes, atrets per flors que reprodueixen les seues formes, fins i tot l’olor de les seues feromones, ejaculen sobre elles confonent-les amb una femella de la seua espècie.

Les flors i la sensualitat estan lligades. Linneo, naturalista i botànic, pare de la classificació de les plantes a partir del seu sistema sexual, va utilitzar al·legories sexuals per a descriure la seua reproducció.

I va ser una revolució…

Sí, va generar controvèrsia i rebuig en la societat puritana de l’època, era mitjans del S. XVIII, i consideraren les seues observacions pecaminoses i immorals. En Espanya, José de Viera y Clavijo, diaca catòlic i biòleg, va compondre en 1806 un preciós poema titulat “Les bodes de les plantes” sobre aquest tema.

Nota: uns dies després Pablo comparteix amb mi uns versos:

Colocado en su centro peregrino

El Estambre, con borla y filamento,

Es un miembro del sexo masculino.

A servir á su Dama muy atento.

Pero el Pistilo, de puntero fino,

Con el germen y ovario por asiento.

Provocando su Estigma mil amores,

No es sino el bello sexo de las flores.

Tot i això, aquesta ja és una mirada professional i adulta, però no puc evitar pensar amb els inicis, quan va sorgir en tu la vocació de fotografies. Quina és la primera vegada que et recordes amb una càmera a la mà?

De xicotet la càmera de fotografiar semblava un objecte màgic, amb un magnetisme captivador. Mon pare tenia una Yashica, que utilitzàvem en les excursions familiars. No va ser fins als 27 anys quan vaig comprar la meua primera càmera en un viatge a Londres. A partir d’eixe moment, la càmera ha passat a formar part de la meua vida, un artefacte indispensable en la meua relació amb el món.

I en aquesta relació Botanica amoris suposa, tot i no ser una sèrie de retrats formals, un autèntic homenatge a la bellesa de les flors. També has treballat molts altres tipus de retrats, et veus capaç de retratar qualsevol cosa?

No ho crec, la fotografia abasta nombrosos àmbits que requereixen molta especialització. Quan vaig iniciar Botanica amoris, el meu primer treball d’estudi i totalment apartat de la fotografia que fins aleshores feia, i que continue realitzant, vaig pensar que es tractava d’un divertiment en un temps de crisi creativa.

Evidentment, et vas equivocar. Com és que s’ha quedat amb tu aquest treball tan allunyat dels anteriors?

Per a Robert Frank, la fotografia és un acte d’amor i he tingut la fortuna que quasi sempre he estimat el motiu del meu treball. Els meus inicis en la fotografia tenien el viatge com a marc d’actuació. Retratar gents, cultures i paisatges diferents m’ajudava a aprofundir en el coneixement i en la comprensió del que m’envoltava, situar-me en el món. Al principi el meu treball se centrava en reportatges sobre minories ètniques, conflictes bèl·lics de baixa intensitat o contextos de problemàtica social a Àsia i Mig Orient que es publicaven en diferents mitjans de comunicació. A partir del meu treball sobre El Monsó, entre 1991 i 1993, que comprèn Filipines, Vietnam, Cambodja, l’Índia, Nepal i Bangladesh, convergeixen la lírica i el relat autobiogràfic en els meus treballs. Diferents assajos fotogràfics comencen a elaborar un discurs narratiu que mostra, a partir de diferents realitats sociopolítiques o culturals d’un món compartit, el reflex d’un entorn íntim i la necessitat d’expressar sentiments i evocacions. Crec que és aquest discurs el que justifica la coherència d’un treball d’estudi com Botanica amoris amb uns altres de naturalesa tan diferent.

Donat que treus el tema dels viatges, hi ha algun en concret el qual, com a fotògraf, consideres que va canviar la teua visió o la teua forma de relacionar-te amb les imatges?

Existeix un punt d’inflexió en els meus treballs que es produeix després d’un viatge a Filipines. Una seqüència d’imatges preses a Manila, sota la pluja del monsó, em fan descobrir el potencial líric de la fotografia. Eixes fotografies, que em commouen al positivar-les en el laboratori, em feren experimentar emocions íntimes i evocadores i van marcar un camí definitiu en el meu treball, al qual continue sent fidel. Nuria Enguita escriuria al pròleg del llibre El Monzón: “Pablo s’ha fotografiat a si mateix, com a silueta, en unes fotos silencioses, mínimes, fent seu un espectacle que no li pertanyia, però que ara ha passat a formar part de la seua ànima”.

Paraules molt boniques… També n’han dedicat moltes al teu treball des del catàleg que acompanya la mostra. En ell, per exemple, la subdirectora del Jardí, Olga Mayoral, explica que “una de les raons per les que moltes persones no se senten atretes per les plantes és la seua naturalesa sèssil, donat que el món vegetal sembla estàtic”, tot i que ens pareix així perquè “els seus processos responen a una escala temporal diferent a la nostra”. Els teus bodegons botànics no es mouen davant la càmera. És més fàcil o més complicat treballar amb ells que amb “models mòbils”?

És molt més difícil fotografiar elements mòbils, on el fotògraf ha de dominar, a més de la tècnica, l’escena, el motiu, un entorn no sempre amable i perseguir la presa adequada superant l’imprevist. Resulta molt exigent i esgotador. A més a més, en estos casos, no sempre existeix una segona oportunitat per a aconseguir el resultat buscat, imaginem un fotògraf de premsa o un reporter de guerra.

Per contra, normalment la fotografia d’estudi, arquitectura, paisatge o retrat, s’elabora en un ambient controlat pel fotògraf que, encara en situacions complexes de llum o atmosfèriques, pot adaptar la seua tècnica i generalment disposa de temps per a obtenir un resultat precís. Però no dic que això siga fàcil. Imagine al meu amic, el fotògraf Jesús Rocandio, en la penombra d’un bosc primari entollat, lluny de la civilització, assaltat pels insectes, amb un complex i pesat equip tècnic i realitzant, per a una sola presa, múltiples fotografies mitjançant la tècnica del bracketing o forqueta, a costa de que la brisa o el vent t’arruïnen la sessió. Així que en realitat res és fàcil.

Mentre parlem fem un passeig pel Jardí, explotant primavera, i anem també a la sala, per la qual passege de tant en tant per diferents motius. I quan vaig acompanyada d’algú, sempre em passa el mateix: usen la paraula “japonès” per a descriure algunes de les teues peces. Així que em senc obligada a preguntar-te si tens alguna influència.

És cert, a mi també em passa, però no puc trobar una influència oriental en el meu treball, més enllà del gust per la sensibilitat que caracteritza aquest art. Els retrats de les flors busquen la simplicitat i la tècnica utilitzada intervé el resultat de manera atzarosa, aportant elements pictòrics que recorden els adorns o l’escriptura orientals. Si analitzem les imatges des d’un punt de vista estètic, poden tindre relació amb elements de la filosofia zen, tan influent a l’art japonès: són retrats de naturalesa en composicions simples i harmonioses; per altra banda les tonalitats pastel , característiques de la pel·lícula instantània i la calidesa del paper de cotó on estan impreses les imatges, inspiren serenitat i evocació. Simon Dent també al·ludeix, en el seu pròleg del catàleg, a una possible relació d´aquetes fotografies amb els poemes japonesos “haikus indesxifrables sobre la fertilitat, la transitorietat i l’eternitat”.

Com hem parlat des que inaugurares al Jardí, la teua mostra ha tingut molt bona acollida. Jorge Alacid descrivia en premsa el teu treball com “el discret, i insospitat, encant de la natura”. Si algú s’acosta a la sala després de llegir les ressenyes de l’exposició, què creus que és el que més li pot sorprendre?

L’exposició acull dos sèries molt diferents. D’una banda, Botanica amoris, amb una estètica vibrant pel color i els efectes pictòrics en obres que representen flors en la seua màxima plenitud. Crec que la primera impressió de qui la visita se centra en la delicada i inusual estètica de les seues composicions, per a després deixar-se portar pel joc metafòric d’unes fotografies que acreixen la sensualitat de la flor suggerint qualitats antropomòrfiques.

D’altra, Caecitas ad plantes, és una sèrie vinculada al concepte de la “ceguesa vegetal”, eixe biaix cultural humà pel qual les plantes són desconegudes i ignorades, ocupant, en la jerarquia natural aristotèlica, l’últim lloc només per damunt de les pedres. Les seues imatges monocromàtiques i les transparències encapsulades en quaderns, despertaran la curiositat i estranyesa del visitant davant el discurs complex que plantegen. Les dos sèries són diferents, però es complementen, mostrant un missatge d’acostament, una crida al coneixement i sensibilització cap al món botànic i al nostre entorn natural a través de l’art.

Aquesta segona sèrie, Caecitas ad plantas, efectivament acompanya un discurs molt coherent sobre la ceguesa vegetal, eixa tendència, com dius, tan nostra d’ignorar les plantes del nostre voltant. Com creus que contribueix el teu treball a pal·liar aquest fenomen?

Depenem de les plantes, uns éssers vius amb meravelloses facultats i propietats, resultat d’un procés evolutiu fascinant, indispensables per a la vida en el planeta tal i com la coneixem. I malgrat això, som incapaços d’identificar-les o conèixer les seues propietats. Les subestimem o, simplement, les ignorem. La sèrie Caecitas ad plantas tanca, en cuidats estotjos i quaderns, imatges parcials de plantes, producte del desmantellament de fotografies. Així, despullades de color i de formes definides, només els queda el seu nom, que les fa recognoscibles en els luxosos quaderns que les contenen. I són luxosos per la importància del seu contingut, la imatge representativa d´una planta, una joia, un miracle natural.

No obstant això, després d’obrir l’estoig i accedir a les imatges, estes no són capaces de donar més enllà d’una exigua informació sobre elles. Les seues característiques, propietats, usos ancestrals, el seu comportament, el seu hàbitat suposen un misteri que s’amaga darrere d’eixa pobra, encara que atractiva, imatge.

És tota una metàfora…

Sí, que mostra les nostres limitacions per a veure, amb majúscules, i conèixer les plantes, constrenyent la curiositat i l’afany de l’espectador per a descobrir els misteris amagats de cada planta. Caecitas ad plantas vol ser una contribució més als esforços de tants altres professionals de l’art, la ciència i l’educació, que reivindiquen l’interès el coneixement i l’amor per les plantes.

M’has de permetre que et diga que en temes de fotografia vaig molt perduda. Per això, em resultava difícil aplegar al significat últim de les paraules del fotògraf Simon Dent al catàleg, on explica que a les teues imatges “els pètals i filaments de les flors s’uneixen amb les arbitràries i viscoses figures i trames produïdes pel revelat intervingut”. També explica que amb el tractament que fas a les fotografies, “més que un esborrar o desfigurar la composició, les capes de químics secs del suport donen lloc a un diàleg amb les flors”. Així que t’ho he de demanar, explica’ns, als poc entesos, com és l’acurada, però curiosa tècnica, que has usat en part de les fotografies de la mostra, i que confereixen a les fotografies el seu aspecte suggerent i original, eixe “efecte pictòric” del que parla Simon al seu text.

Abans que existira la fotografia digital, a l’estudi era habitual l’ús de pel·lícula instantània com a test de visualització previ a la imatge definitiva. Les pel·lícules peel apart estan formades per un sandvitx disgregable en el qual se separen les dos fulles que el formen després de la presa. En la seua estructura incorpora saquets amb gelatines químiques necessàries per a què es produïsca un auto-revelat que dura dos minuts; és pràcticament immediat. Després, es poden obrir les dues cares del paquet perquè aparega, en una d’elles, la imatge.

La intervenció en eixe procés de revelat mitjançant canvis bruscos de temperatura i pressió abans d’obrir el sandvitx modifica els químics i fa que aquests passen a formar part de la imatge de manera residual. El resultat són taques atzaroses, textures aleatòries per la cristal·lització química sobre la superfície del retratat. Cada imatge obtinguda així és única. Les obres exposades són ampliacions dels originals, a partir de la seua digitalització, sense cap tipus de manipulació o retoc posterior. Lamentablement, aquest tipus de pel·lícula, molt apreciada per les seues possibilitats creatives, es va deixar de fabricar en el 2016. Actualment es poden trobar caducades, encara que els preus són prohibitius.

Com que aquest passeig està acabant, no vull acomiadar-me sense dir-te que al Botànic estem molt satisfets amb la teua proposta i com s’ha desenvolupat, i em consta que el sentiment és recíproc. Ara que ens coneixes de més a prop, al Botànic treballem per a consolidar-nos com un referent en divulgació científica, educació ambiental, però també com a espai cultural. Quin diries que és el nostre fort com a lloc expositiu?

T’he de dir que és increïble l’activitat diària als espais del Botànic, és frenètica. M’encanta veure el Jardí ple de joves estudiants a les activitats educatives envoltats pels magnífics arbres. Pense en la importància que aquesta tasca té per a una societat cada vegada més necessitada de reconciliar-se amb la naturalesa. A més, fa temps que les propostes expositives del Jardí Botànic són d’una gran qualitat. Si l’objectiu és acostar i divulgar els valors i la importància de la naturalesa al públic a través de l’art i la ciència, està àmpliament aconseguit, sent cada vegada un espai més considerat en el circuit expositiu de València.

Podria comentar un bon nombre d’exposicions magnífiques: la inspiradora Scriptum Lucem de Gerardo Stübing, l’elegant reivindicació de les garroferes i les Macollades de Nuria Ferriol, les sensibles propostes de Yasmina Benabdelkrim i Susan Mowbray, aquesta última encara a l’Estufa Freda, passant pels excel·lents dibuixos i les aquarel·les de Marcelo Fuentes o José Saborit.

Quan ho enumeres així no em puc creure la quantitat de noms que passen per ací, de vegades se m’oblida.

Però és que, a més de l’encertat dels continguts, és a la gestió que feu on resideix el punt fort de la proposta expositiva. Els tractaments museogràfics són de qualitat, curats i elegants, molt ben atesos per professionals. També la difusió i promoció, amb l’edició d’un catàleg, materials de sala i la participació de les xarxes socials i la pàgina web del Botànic. El Jardí Botànic destina molts recursos econòmics, humans i tècnics a les exposicions i darrere de cada una hi ha un extraordinari treball de coordinació. Un esforç, el resultat del qual no seria el que és, sense el gust i amor pel que es fa. Tinc un sincer agraïment i valoració pel treball que desenvolupes, Eva. T’he de donar les gràcies, també a les persones que han intervingut en aquesta i altres propostes. En el meu cas, no puc estar més content amb el pas de Botanica amoris pel Jardí, lloc al que tinc en gran estima. Em senc content i agraït per participar en un projecte tan important i ambiciós com el que realitzeu.

T’agraeisc molt les teues paraules Pablo. Els projectes que passen pel Jardí ens fan créixer en tots els sentits, i el teu no ha sigut una excepció. Hem d’acomiadar-nos i vaig a fer-ho amb una foto final i demanant-te que tires d’imaginació. Estem en un moment en el que el món sembla fondre’s en un complex entramat de problemàtiques de molt diversa índole. Sense posar-nos massa dramàtics, imagina una escena apocalíptica molt cinematogràfica, en ella veiem a una persona, càmera en mà, davant d’una flor, tractant de prendre delicadament tota la seua essència per a dipositar-la en paper fotogràfic. Com titularies aquesta escena?

Aparentment, tal com ho planteges, l’escena és de bojos. Tinc sentiments dispars pel que fa a la valoració del nostre món. D’una banda, la impotència i el sofriment diari per situacions com la de Palestina, també d’estupefacció davant la incapacitat de combatre un desbocat capitalisme i les seues conseqüències. Però permet-me donar-li la volta i dibuixar un món amb homes i dones que treballen, s’esforcen i es relacionen en pau, científics que avancen en el coneixement, mestres, doctores que ens atenen, persones que lluiten per la justícia, artistes que generen canvis en la cultura i la societat… M’agradaria titular-la, “Resistència”.

Resistirem Pablo. Gràcies pel teu temps, per les teues imatges i per posar la paraula “amor” a les nostres parets.

Gràcies a vosaltres, ha sigut un plaer.