Qui ens olora?

Arbres que semblen ballar el limbo a les pendents muntanyoses, flors fugisseres que creixen retorçudes als rebaixos de les finestres i plantes que es comuniquen gràcies a l’olfacte. Sí, açò té lloc al nostre planeta, per marcià que sone.

Aigua, minerals, llum, matèria orgànica i de vegades conversa. Sabem què necessiten les plantes però, com ho obtenen? La botànica explica que les comunitats vegetals no són tan pacifistes com semblen. La lluita per la llum, la colonització de nous ambients i el parasitisme són practicats pels vegetals sense moure’s del lloc, o sí?

Els mossos de les carnívores o les capgirades dels gira-sols no són els únics moviment que els vegetals poden fer, és ben sabut que les plantes d’interior creixen buscant la llum i per a fer-ho de vegades s’han de retòrcer. Un altre exemple semblant el trobem als arbres que viuen a les pendents muntanyoses que eleven els troncs de forma paral•lela a la direcció de la gravetat. En ambdós casos, el creixement presenta una tendència, és a dir, una direcció, basada en un estímul concret, la llum o la força de la gravetat i és aquesta tendència allò que anomenem tropisme.

El fototropisme és un exemple de tropisme en el qual l’estímul és la llum

Plantes que no ho semblen

Què diríem d’una planta que ni és verda ni te fulles? Cuscuta pentagona és el nom d’aquesta aberració enfiladissa i és a més, protagonista d’una investigació universitària a Pennsilvània que pretén descobrir el funcionament de l’olfacte de les plantes. La cuscuta germina com una planta qualsevol, però posat que no té clorofil•la i no pot sintetitzar la seua pròpia matèria orgànica com la resta de vegetals, ha d’afanyar-se per trobar una planta propera. Quan la troba, s’enfila a ella i fusiona el sistema circulatori amb el de la planta hoste d’on prendrà la matèria orgànica per mantindre’s viva.

Al laboratori de Consuelo de Moraes, cap de la investigació, els científics conreaven cuscuta entre tomaqueres i blat, però ves per on, la planta paràsita preferia les tomaqueres! Això va despertar la curiositat dels botànics que decidiren fabricar eau de tomaca on sucaven cotó en pèl que col•locarien a masseters propers a la cuscuta. No va ser cap sorpresa que la cuscuta creixés en la direcció de la aroma de la falsa tomaquera.

Cuscuta pentagona intentant aplegar a la tomaquera per parasitar-la. Brian McClatchy/De Moraes and Mescher Labs

Comunicació vegetal

Abelles que mengen nèctar, rats penats que sincronitzen les seues migracions amb la floració dels cactus dels deserts mexicans o flors pudentes irresistibles per a les mosques, la comunicació entre organismes tan diferents no ens estranya, perquè hauria de fer-ho entre els vegetals mateixos?

Flor cadàver

A Mèxic s’estudià un fenomen curiós. Les fulles del garrofó (Phaseolus lunatus) pateixen l’atac indiscriminat d’uns escarabats que, en rossegar les fulles estimulen la producció foliar d’unes substàncies que repel•leixen l’atac dels coleòpters. Però no sols la planta que és menjada reacciona d’aquesta forma sinó que les plantes veïnes també ho fan. Potser mai ho havíem pensat però, i si les plantes oloren l’aroma que desprenen?

L’originalitat publicitària ens va presentar fa una mesos una falguera twittera que viu a un museu de Barcelona. Coneguda com Mister Melville Green, aquesta planta té un dispositiu que detecta els nivells d’humitat i de temperatura i respon a preguntes com Tens set? a través de les xarxes socials. Ara ja no sembla tan desbaratat que les plantes es comuniquen entre elles.

Dispositiu electrònic que permet a la planta xatejar a les xarxes socials. Imatge propietat de Botalicalls, creador del dispositiu

El sentit oblidat

L’olfacte és el sentit menys valorat fora del món de la perfumeria o del tast. Quan posem el nas per olorar qualsevol cosa, entren a través de les nostres fosses nasals xicotetes partícules que acompanyen l’aire que respirem. En adherir-se als receptors corresponents, el bulb olfactori funciona com a transformador i envia senyals nerviosos al cervell que s’encarregarà de dir-nos si ens agrada o no eixa aroma.

Per suposat, les plantes no tenen cervell ni nas, però sí responen a estímuls químics volàtils. En el cas de la cuscuta, la planta paràsita, respon fisiològicament a les substàncies volàtils que l’hoste emet i creix a vida o mort cap a la tomaquera mentre que el garrofó adverteix els seus veïns de l’atac de l’escarabat.

Garrofó

Una companyia immillorable

Milers d’anys d’evolució conjunta han fet que l’home mantiga una estreta relació amb les plantes i amb els seus aromes. L’all i la ceba, tan presents a la nostra cuina, tenen propietats antisèptiques, les aromàtiques espanten els mosquits o, qui no ha posat mai un ramellet de gessamí a la tauleta de nit?

Creixem seguint la direcció dels estímuls voltants, de la mateixa manera que un arbre creix retorçut a una vessant muntanyosa. Rebre els estímuls correctes representa un gran percentatge del desenvolupament personal però a l’altre costat de la balança hem de col•locar les respostes, els tropismes. Sols nosaltres som capaços de gestionar-los amb optimisme i bondat. Més ens val posat que no sabem mai qui ens olora.