Conservació

15 abr. 2018

L’espiral del bosc valencià

Raul Soler, www.flickr.com/photos/labrujulainquieta

Els nostres boscos mediterranis han estat sotmesos a multitud d'agressions de tot tipus. Danys originats principalment per una mala gestió per part dels éssers humans que ha desdibuixat per complet eixos complexos ecosistemes que cobrien tres quartes parts del territori valencià amb paisatges dominats per sureres, carrasques, roures valencians, savines i fins i tot pins, però autòctons, acompanyats d'un sotobosc madur amb més importància de la que pensem. Però aquesta situació es pot revertir o és massa tard? D'allò i molt més ens parla el nostre bloguer José Aparici!

Si ens qüestionem què és un bosc potser contestem que és un conjunt d’arbres. Però també un camp alcoià d’ametlers, un albaidí d’albercoquers o una albereda de la Ribera són un conjunt d’arbres i no acaben de ser un bosc. Caldrà considerar més aspectes. I es que en un bosc hi ha molt més que arbres. Existeix tota una diversitat d’espècies herbàcies, matollars, lianes, falgueres, molses, líquens… interrelacionats entre si. Però que és vital en un bosc mediterrani? En aquest article junt amb la segona part, abordarem diverses preguntes, reflexions, on destaca el paper fonamental de l’arbust en l’estructura bàsica del bosc valencià i per què no, ser més crítics quan caminem per les nostres serres.

Més enllà d’un bosc i els seus arbres…

Òbviament, existeix un divers ventall d’animals grans i menuts que es nodreixen, es refugien, crien i viuen al bosc. Però alguns d’aquests resulten essencials per a la supervivència de moltes espècies vegetals, com és el cas dels insectes pol·linitzadors o d’altres animals que disseminen els fruits i les llavors. Altres passen desapercebuts i tenen un paper importantíssim en la dinàmica del bosc. Parlem dels fongs i els bacteris ja que són els responsables de descompondre la matèria orgànica i aportar nutrients al sòl. Sense ells, ni les plantes podrien viure, ni el sòl podria formar-se correctament.

Foto 1Fongs. Imatge: Pablo Martínez, flickr 

Tots aquests organismes no estan agrupats per casualitat o per voluntat humana com en un conreu o jardí urbà. Els components del bosc formen una xarxa d’interrelacions creuades, ja siguen els organismes vius o el medi físic que els envolta, serveixen uns d’aliment a d’altres, i això s’anomena ecosistema. Interaccions mútues permeten el manteniment de la vida i el més important, sense la necessitat de cap ajut ni intervenció humana. I si aquesta és irrespectuosa i interessada, ja sabem el desenllaç: empobriment i desaparició total de l’ecosistema.

Per què necessitem els boscos?

Com sabem, el bosc aporta molts recursos naturals als humans: fusta, varietat d’aliments, substàncies medicinals i materials industrials; bé que ho sabem els noruecs a través d’un autèntic “espoli” en els seus mantells de coníferes. Però el bosc també compleix altres funcions que no sempre valorem adequadament perquè simplement encara no tenen preu. Sent realistes, confonem valor i preu i pensem que no valen res. Al contrari, les funcions ecològiques del bosc són essencials per a la nostra supervivència i la de tot el planeta. Ara per ara, comencem a calcular el preu que hauríem de pagar per aquests serveis que el bosc ens ofereix gratuïtament, i valen més del que ens imaginem!

Foto 2Pol·linització. Imatge: Pablo Leautaud, flickr

El bosc contribueix al manteniment dels equilibris atmosfèrics (aportació de gran part de l’oxigen que respirem). Preserva els cicles climàtics globals i a escala més menuda, els microclimes locals (increment de la humitat, modera les temperatures, rebaixa les ratxes de vent…); com també els cicles hídrics (recarrega els aqüífers i minimitza les crescudes fluvials en terres costeres després d’episodis de pluja torrencial). Però principalment, acull gran part d’espècies vives conegudes amb valor per si mateixes i pels productes que ens ofereixen. En realitat totes les propietats esmentades entorn al bosc, ho hauríem de dir de la vegetació forestal en general. I es que un matoll dens, fins i tot que no tinga arbres, pot fer gran part de les funcions del bosc i arriba a ser quasi tan valuós com aquell. Per contra, un bosc alterat i esclarissat, sense part dels seus components naturals, pot arribar a complir deficientment les funcions ecològiques.

Com eren els boscos valencians en èpoques passades?

Els humans hem transformat tant el nostre entorn, el nostre medi, que hem de distingir entre la situació que ara tenim (vegetació actual) i la que hi havia originàriament sols dependent de factors naturals com el substrat o el clima, abans que la nostra acció fóra important (vegetació potencial). És a dir, en pocs racons del territori valencià l’acció antròpica ha sigut respectuosa i per tant la vegetació actual poc es pot semblar o, fins i tot, coincidir amb l’original. I es que tres quartes parts del País Valencià, han tingut boscos de forma natural, exceptuant aquelles àrees més seques.

Foto 3Detall foliar d’un exemplar de roure valencià (Quercus faginea). Imatge: César García, flickr 

Les pistes del pol·len fòssil, l’estudi de les àrees de distribució potencial de les espècies, troballes de vestigis històrics o l’observació d’aquelles àrees no modificades excessivament per la mà de l’home ens porten al nucli: la reconstrucció de la vegetació originària valenciana de la mà que els nostres boscos foren dominats pels carrascars. Mentre en àrees de muntanya subhumida i amb un sòl prou desenvolupat destacava el roure valencià (Maestrat castellonenc), en zones elevades, fresques i ventoses s’instal·laven boscos de savines (Racó d’Ademús). En indrets més limitats i sobre terrenys àcids, teníem boscos de sureres (Serra del Buixcarró o d’Espadà); i sense la intervenció humana, sols posseíem extensions limitades i madures de pinedes autòctons de pi roig si sobrepassàvem els 1.600 m d’altitud (Cim Calderón o Penyagolosa).

Açò pot resultar confús si ens preguntem el per què estem rodejats de tants de pins? Són o no autòctons? En realitat hi ha 5 pins que podem considerar plenament autòctons: el pi roig, el pi blanc, el pi negral, el pi pinyer i el pi rodeno. En condicions originàries i sense acció humana, tots aquests pins ocupaven un discret paper en els boscos valencians, sols eren acompanyants dels extensos mantells de carrasques. En canvi, els pins sí que podien abundar si anteriorment s’havia donat una alteració de la vegetació originària: incendi, clarianes, llocs amb poc de sòl i major pendent, etc. És a dir, l’activitat humana ha afavorit els pins, alhora que han eliminat i dificultat la recuperació dels boscos de fulla ampla, els carrascars.

Foto 4Detall de la pinya del pi blanc (Pinus halepensis). Imatge: Tony Rodd, flickr 

Una bona part, potser la meitat de les actuals pinedes, procedeixen de repoblacions forestals efectuades sobretot en les últimes dècades del segle passat. La resta s’ha instal·lat com a conseqüència de l’eliminació continuada i dràstica de la vegetació inicial (transformació del paisatge en conreus, zones molt sobrepasturades, àrees on s’ha arribat a extraure les arrels per obtenir llenya i carbó…). En cessar l’actuació humana, la vegetació natural tendeix lentament a recolonitzar l’espai, però encara pot ser el ritme més lent si les espècies inicials han desaparegut sense poder garantir a penes un banc de llavors en el sòl.

I ara per ara, que ens queda de tot allò?

L’actual vegetació és ben diferenciada de la que hem descrit abans en gran part del territori valencià i a més, el punt crític resideix en què la superfície forestal ha retrocedit aproximadament a la meitat en el territori valencià. La resta està ocupada per cultius, ciutats i altres activitats que han no eliminat, sinó devastat completament la vegetació originària. Es més, eixa meitat de superfície considerada forestal no posseeix necessàriament boscos. Només un terç d’aquesta està dominada per arbres. La resta, o bé no té arbres o bé són escassos o dispersos sense que es puga considerar un autèntic bosc. Per tant, en la vasta superfície forestal regna l’ocupació de diferents tipus de matollars (màquia, brolla, garriga…) o per herbassars. Fins i tot, tenim zones absolutament ermes, amb només algunes pobres herbes o petits arbustos disseminats, que deixen gran part del sòl nu, sense coberta vegetal.

Detall de la fulla i la flor dels regnants matollars valencians liderats per romer (Rosmarinus officinalis). Imatge: Manel, flickr

En eixe terç de boscos, hi ha pins, molts pins. Mentre s’estimulà el creixement de pinedes, els boscos de carrasques (roures i sureres) han patit un greu retrocés, inicialment cobrien entre el 70% i el 80% del territori, ara a penes ocupen el 2% de la superfície valenciana. No únicament ocorre açò. Molts dels llocs que denominem boscos perquè hi ha una coberta dominant d’arbres, tenen una estructura molt alterada, es tracte de pinedes o de carrascars. Arbres joves i de poca grandària, allunyats d’assolir la maduresa i, en molts casos, abunden arbustos del bosc modificat i de les etapes més joves, pioneres (de menor valor ecològic). Cal sumar que en gran part de les pinedes de repoblació com en altres tipus de bosc, l’home s’ha esmerat en esborrar el sotabosc.

El cim de males pràctiques: l’eliminació del sotabosc

Començaren els nostres avantpassats i, nosaltres, els ciutadans tant urbanites com rurals ho hem intensificat sota intolerants lemes “els arbustos són el refugi de perillosos animals”, “són la brutícia, el fem del bosc”, “són la pólvora dels incendis forestals”. Se’ns dubte, aquesta visió absent de sensibilització s’estén al llarg de les serres valencianes. Dit això, caldria subratllar que un bosc sense els arbustos característics és un bosc més enllà d’incomplet, mutilat i que compleix malament i, de vegades de manera molt deficient, les funcions ecològiques. Deixa el sòl més desprotegit i en perill de ser arrossegat per l’erosió hídrica.

Detall del fruit i de la fulla de l’aladern o llampedrell (Rhamnus alaternus). Imatge: Wikifaunia

Com hem descrit, la reconstrucció natural del bosc pot ser molt lenta mitjançant distints mecanismes de recolonització, quan desapareix l’agent pertorbador que ha eliminat el bosc. Lenta o no dependrà de la vegetació originària i del tipus d’impacte o agressió que haja patit el bosc. Per què diem açò? No és el mateix la recuperació després d’un incendi d’una pineda sense vegetació arbustiva, o només amb arbustos menuts no rebrotadors front a la regeneració d’un carrascar amb un sotabosc d’etapa adulta, que solen ser en la seua majoria, format per espècies rebrotadores després del pas de les flames.

Ací està l’epicentre de la reflexió ja que convé distingir entre els menuts arbustos de les etapes primerenques, joves de la successió ecològica i els corresponents a les etapes madures. Els primers arbustos (romaní, estepes, argelagues, timonet i altres arbustos de fulla menuda i espinescent) es troben adaptats a la forta insolació, solen ser més inflamables i no tenen capacitat de rebrot. Si deixem avançar el temps, es dona la substitució de la mà d’arbustos més madurs, de major grandària, de fulles més amples i amb major contingut hídric, més adaptats a l’ombra del bosc; és a dir, són menys inflamables i sí, solen tenir la capacitat de rebrotar (estem parlant del marfull, l’arbocer, l’aladern, el llentiscle, entre altres).

Què hem fet nosaltres per a merèixer la deriva del bosc valencià?

No es ninguna novetat que els humans portem segles i segles modificant el nostre medi i açò és especialment representatiu en ecosistemes mediterranis com el nostre, vast territori de confluència de regnes i imperis, de cultures i tradicions, en el qual, des del neolític, hem influït poderosament sobre la vegetació. Repetida intervenció sobre les muntanyes i es que hi ha testimonis molt antics que mostren episodis de desforestació intensa en àrees mediterrànies, semiàrides d’entorn als dos mil anys. En èpoques més recents, el nostre apreciat Cavanilles ens posava ja de manifest un ús i abús intens dels boscos, totalment exterminat en molts llocs…

Bancal llaurat d’ametllers en flor. Imatge: Lamarinaplaza 

Ja remuntats en el temps, les causes més antigues i responsables de la transformació del bosc resideixen en l’agricultura, la ramaderia i les tales per obtenir fusta. És veritat que totes aquestes activitats no són tan destacades com en èpoques passades, de manera que podem infravalorar la seua importància en eixe passat. En canvi, em negue a pensar així. L’extensió de l’activitat agrària, la ubicació del conreu va implicar prèviament una reducció del bosc. Una salvatge, inconscient crema de vegetació natural, tala d’arbres i modificació de l’estructura de valls i vessants per a implantar els bancals, les terrasses agrícoles. En això s’han convertit per exemple, gran part de les comarques valencianes centrals, en les nostres singulars toscanes.

La ramaderia, ara també residual en el nostre motor econòmic, porta actuant durant milers d’anys. Una gran quantitat de ramats de cabres i ovelles han anat transformant poderosament el nostre paisatge. Des de les marjals litorals fins al cim del Montcabrer, han retallat el bosc i han afavorit la pèrdua de sòl en molts casos. I que seria d’un ramat sense els incendis provocats? El foc es feia servir per tal d’ajudar a estendre les pastures i impedir la regeneració de la vegetació llenyosa. Aquest còctel el tanca les citades tales. Aquestes han arribat a ser molt intenses en el passat ja que la fusta era objecte de moltes utilitats: construcció, mobiliari, navegació, carbó…

Ramat de cabres. Imatge: M. Peinado

En el dia d’avui, altres agressions es sumen a les antigues: obres públiques (quan més faraònica millor), parcs industrials, urbanisme dispers, contaminació variada, turisme d’interior mal gestionat… són els ingredients que calien per decorar encara més el còctel, afegeixen el toc de degradació de la casa. Tot i que, no cal oblidar les velles pràctiques, tot i que molt més reduïdes que fa segles, segueixen actuant en alguns llocs, de vegades allà on més mal fa.

Percepció generalitzada que els incendis és l’únic factor de degradació d’un bosc?

I tant que tenim arrelada eixa percepció i sembla una simplificació no només absurda, sinó al fi i al cap, preocupant. Per una banda, ens fa oblidar altres causes molt importants i poderoses que han actuat i que actuen i, que poden tenir efectes tan destructius con les flames. Per altra banda, des de l’Administració pública i des dels mitjans de comunicació és promou la manipulació social quan ens venen la justificació d’intervencions pressupostaries preventives, però que tenen greus contrapartides perquè ni eviten els incendis ni ajuden a parar el ritme de degradació del bosc. Desafortunadament, moltes de les activitats mediambientals en matèria de prevenció d’incendis o fins i tot de repoblació postincendi, són tan destructores o més que els incendis. Sí, efectivament, com veurem en la segona part, la gestió forestal s’ha convertit en sí mateix, en un dels motors de la fragmentació, degradació del bosc valencià durant les últimes dècades.

Mitjans aeris combatin un incendi. Imatge: leonoticias

Arribats a aquest punt, vorejant la fi de la primera part d’aquest article, cal recordar que unes formacions vegetals són més resistents al pas del foc que d’altres i que en alguns casos, es poden recuperar ràpidament després del incendi. Això sí, si el sentit comú haguera superat les ànsies de destruir, si no haguérem eliminat dràsticament els boscos originaris i potencials de la major part del territori valencià; el impacte dels incendis, tant arrelats al clima mediterrani, serien molt menors. Catifes de carrasques, de sureres, de rouredes amb els pins i arbustos acompanyants resistien millor el pas del foc i es recuperaven ràpidament mitjançant el rebrot. Si ara no els tenim a les muntanyes no és pels incendis, sinó per l’agricultura, la ramaderia, les tales, el carboneig… D’aquell “les seues guerres, els nostres morts” a “les seues agressions de l’entorn, les nostres pinedes inflamables”.

Estimat lector, no es tracta que desitge llevar-li importància al foc, però cal situar el seu impacte en la mesura justa i en un context històric. No obstant, quines són les conseqüències de perdre el nostre bosc?, com es realitza una adequada prevenció? I l’essència, repoblem amb suficient coherència i respecte amb l’entorn? Noves qüestions en una segona part. Fins la pròxima!.

Etiquetes
Graduat en Biologia per la Universitat de València
A meitat camí entre les Ciències Naturals i les Jurídiques. Postgrau d’Ecologia Avançada i Gestió del Medi Natural i Postgrau de Dret Ambiental i de la Sostenibilitat per la Universitat d’Alacant. He crescut en el Jardí Botànic i en el Parc Científic de la Universitat de València, en el Museu de Ciències Naturals de València o en la Conselleria de Transició Ecològica de la GVA. Membre d’Acció Ecologista – AGRÓ i del Fons Valencià per a la Solidaritat. Escriptor i arquitecte de cor. Addicte a la natació i il·lustració. Mai em veuràs tocar una serp.
extern Signatura Espores
Send this to a friend