Investigació

28 març 2020

Espècies invasores, una dispersió silenciosa a la vora de l’asfalt

Segons la mitologia grega, abans que Pandora baixés a la Terra, Zeus li va regalar una caixa que havia de  vigilar acuradament. Ella, encegada per la curiositat, la va obrir i van ser alliberats tots els mals del món. Pandora es va adonar de l’error que havia comès i va tancar la caixa. Però era massa tard. El seu mode d’actuar causà conseqüències imprevisibles. Igual que fem nosaltres, amb l’imparable maneig d’espècies exòtiques invasores (EEI), les quals són atractives a priori però molt nocives en molts contextos socioambientals, en molts enclavaments, fins i tot en aquells insignificants per a l’ull humà com els afectats per infraestructures lineals.

Si ens hi fixem, en trobarem un bon grapat: Coniza canadensis (coniza canadenca), planta anual resistent a l’herbicida més comú i causant de més d’un mal de cap en cultius. Oenothera glazioviana (herba de l’ase), espècie utilitzada en jardineria amb capacitat de produir grans quantitats de llavors. Achillea filipendulina (aquilea groga), de mata vigorosa donada la seua multiplicació per divisió cada dos o tres anys. Eschscholzia californica (rosella de Califòrnia), exigent quant a necessitats lumíniques per l’exposició directa al sol. Cortaderia selloana (plomalls), espècie ginodioica, és a dir, amb uns individus amb flors femenines i altres amb flors bisexuals, adaptada al fred i que incrementa el risc d’incendis. Carpobrotus edulis (bàlsam), suculenta reptant d’origen sud-africà que es propaga per llavor o fragments vegetals, originant catifes. Acacia dealbata (mimosa comuna), arbre natiu del continent australià que amb els més de 10 m d’alçada i els seus glomèruls grocs, inunda els parcs urbans.

L’Ailanthus altissima (ailant) és una de les problemàtiques ambientals del PN de la Font Roja (Alcoi, Alacant), especialment present a l’anell d’amortiguament de l’espai natural i als boscos de ribera d’alt interès conservacionista (LIC). Estació Científica de la Font Roja – UA

Agave americana (Atzavara), de les tres milions plantades a Almeria als anys 50 a l’intent polèmic d’extraure–la de l’imaginari col·lectiu local. Robinia pseudoacacia (acàcia blanca) que, superant els 300 anys de la seua introducció, s’usà extensivament al segle passat per repoblar cunetes de vies de comunicació. Ailanthus altissima (aliant), la resistent en sòls degradats de la qual es gira en contra per la seua alta capacitat de rebrot. Durant els desplaçaments diaris fins al nostre lloc de treball, des de la finestra del cotxe, aquest ventall florístic és una tònica general als talussos o marges adjacents a les franges de servei de carreteres i entre aquest seguit de peculiaritats, un element comú les identifica: són espècies exòtiques invasores (EEI).   

L’efecte vora de les carreteres, el bressol de les EEI 

Ara per ara, en un context de canvi global, una de les forces de la disminució de la diversitat biològica és el retrocés i fragmentació de la connectivitat funcional del medi natural causat per la intensificació agrària, l’expansió urbana o el desenvolupament d’infraestructures lineals com indica el programa Landscape Fragmentation in Europe de l’Agència Europea de Medi Ambient. I és que a les últimes dècades, la xarxa estatal de carreteres ha crescut ràpidament i encara que la seua densitat s’ha estabilitzat, s’estan portant a terme transformacions de carreteres convencionals en vies de gran capacitat. De fet, l’extensió longitudinal de la xarxa supera ja els 165.000 km i la densitat d’aquesta, permet estimar que les àrees degradades ascendeixen a més de 5.000 km2

La utilització del baladre (Nerium oleander) com a tanca vegetal s’ha estés molt a les medianes de les autovies i carreteres en els darrers anys, ja que es tracta d’una espècie mediterrània i molt rústica. Però el seu sistema radicular és molt agressiu i ja s’ha tingut que eradicar en alguns llocs de les illes Balears perquè les arrels poden alçar l’asfalt afectant a la seguretat vial.

Malgrat la millora de la velocitat, seguretat i confort durant els moviments per carretera, l’entramat de vies de comunicació difereix d’altres pertorbacions per ser estructures lineals que interactuen amb les propietats abiòtiques locals. Si parem atenció a la calçada pavimentada, està dissenyada per drenar les escorrenties de pluges a les seues vores, on la textura, profunditat i composició bioquímica del sòl és sotmesa al removiment de terres durant les tasques de construcció i manteniment. Cal sumar que les vores de carretera són un pas constant de vectors humans i animals que faciliten els propàguls d’espècies exòtiques, dispersats pels corrents de vent del trànsit motoritzat o per jardins urbans propers. És a dir, passadissos de propagació, de baixa competència que estimulen una gran abundància i riquesa d’espècies no autòctones, moltes de les quals esdevenen en invasores, sent menys sensibles a la periòdica poda i desbrossament mecànic respecte a les autòctones. 

Remuntant–se al concepte clàssic d’ecotò, il·lustres ecòlegs introduirien un paradigma atractiu, tot i que tal vegada inquietant, ja que proposaven afavorir les zones limítrofes per tal de preservar la pervivència de les comunitats biològiques. Una visió tradicional respecte a la conservacionista que, en el marc actual de l’ecologia de poblacions, afirma que l’efecte vora o la permeabilitat d’un ambient marginal exposat a pertorbacions externes, debilita la qualitat dels hàbitats. Així doncs, com conjuguem l’efecte antagònic que desencadenen les vies de circulació: el de barrera i connector?

Els impactes ambientals i socioeconòmics de les EEI

Sembla inqüestionable l’existència d’una major densitat d’espècies invasores exòtiques en ruderals de talussos i replanells respecte a zones més allunyades de la carretera. Vores de vies on també han sigut expulsades autòctones, inclús endèmiques, donada la pressió dels cultius adjacents. Dit això, quins impactes ocasionen les invasions biològiques en els ecosistemes receptors? Les EEI són una de les cinc causes principals de pèrdua de biodiversitat juntament amb la destrucció d’hàbitats, la sobreexplotació, la contaminació i el canvi climàtic i, és a partir de les últimes dècades de globalització, quan ha tingut lloc un ritme negligent d’introduccions sense precedents. Amb tot, un 10 % de les espècies exòtiques es naturalitzen en adaptar-se a les noves condicions ambientals i tan sols un 1 % es converteixen en invasores en funció del cicle vital, l’ecosistema receptor i la modalitat d’introducció; sent aquestes les que es propaguen i provoquen alteracions a les regles de joc en la nova àrea de distribució. A Europa, de les 12.000 espècies exòtiques identificades, s’han documentat impactes ecològics i socioeconòmics en un 11 i 13 % del total aproximat, respectivament; a més dels escassos pronòstics tant dels ritmes de propagació com d’estimacions monetàries relatives a les perdudes de biodiversitat.

Figura 1. La importància de la prevenció quan l’àrea afectada per EEI i les despeses pel seu control encara són baixes. / National Invasive Species Council U. S.

Entre els danys ecològics, trobem desequilibris a les dinàmiques naturals, és a dir, a l’estructura i composició dels marges viaris; des dels cicles biogeoquímics fins als patrons de drenatges i fertilitat edàfica. Així mateix, les EEI originen processos d’hibridació i d’introgressió en espècies natives, abocant-les a extincions locals, o competeixen per la disponibilitat de recursos fins a inhibir la seua germinació i reemplaçar-les, cosa que propicia l’entrada de noves invasores que homogeneïtzen l’entorn.

Respecte als costos logístics de prevenció, erradicació, contenció o gestió a llarg termini per minimitzar els efectes de les EEI (fig. 1); la pèrdua de serveis ecosistèmics per al benestar humà i els problemes sanitaris derivats dels reservoris de vectors patògens presents a les EEI, encapçalen les despeses econòmiques. En clau europea, en els últims 15 anys, la Unió Europea ha finançat 300 plans xifrats en més de 130 milions d’euros que aborden els danys d’un grup reduït d’EEI que ascendeixen als 12.500 milions d’euros. Per contra, al nostre país, la informació sobre actuacions de gestió és testimonial i dispersa, centrada en espais naturals protegits o duanes; i la xarxa d’infraestructures lineals? Sense oblidar el més preocupant: que no existeix una definició d’EEI acceptada universalment, atès que alguns autors no especifiquen els impactes negatius d’aquestes.

Atributs de les EEI

Des de la reconeguda obra de Charles S. Elton, The ecology of invasions by animals and plants (1933), fins a l’actualitat, l’esfera acadèmica coincideix en què no hi ha una explicació única que justifique l’èxit o fracàs de les EEI. Aquestes depenen de la seua abundància i distribució cosmopolita, el grau de susceptibilitat de l’ecosistema receptor, la facilitat d’eradicació i, al fi i al cap, dels trets funcionals que expliquen el caràcter invasor. Hi ha nombroses classificacions dels atributs de les EEI, habitualment dividits en reproductius, de tolerància ambiental i d’habilitat competitiva. 

Guerra bioquímica en plantes. La toxicitat s’ha explorat especialment en espècies invasores que inhibeixen el creixement de la flora autòctona. En el cas d’Acacia dealbata (mimosa comuna), les substàncies al·lelopàtiques s’acumulen a les fulles i passen al sòl amb la descomposició de la fullaraca. / BelleDeesse, Wallpaperup

En primer lloc, quant als atributs reproductius, senyalem l’inici primerenc del cicle reproductiu, gran síntesi de llavors de fàcil dispersió a curta i llarga distància, reproducció asexual per creixement vegetatiu o capacitat d’autofecundació, llargs períodes de floració que acaparen la pol·linització. Respecte a la tolerància ambiental per a fer front a limitacions abiòtiques i biòtiques o estressos ambientals, trobaríem la carència de depredadors, amplis rangs de distribució latitudinal i altitudinal, respostes germinatives sense requeriments específics o formació de persistents bancs de llavors. Per últim, l’habilitat competitiva és caracteritzada per la relació distant, taxonòmica entre EEI i autòctones, síntesi de metabòlits secundaris al·lelopàtics o massives introduccions en una àrea. 

Amb tot, no totes les EEI posseeixen aquest conjunt de propietats i, si les tingueren, potser no actuen com a invasores. De fet, s’han dut a terme treballs comparatius entre espècies autòctones i exòtiques d’aspecte teròfit en carretera, on s’han demostrat diferències morfològiques que afavoreixen aquestes darreres. Amb tot, no presenten divergències quant a la plasticitat fenotípica vist que posseeixen gradients lumínics o de nutrients similars. Sense dubte, l’ecologia de l’EEI permet diagnosticar el risc que una espècie desenvolupe un potencial invasor, reconèixer estats vitals decisius durant els quals es més adequat el maneig, o precisar l’estructura genètica que li confereix plasticitat genotípica o una ràpida evolució.

El paper ornamental de les EEI a les nostres carreteres

Partint que la percepció social sol tipificar espècies invasores com autòctones, per què la integració ambiental de les carreteres tendeix a ser secundaria en el disseny de la infraestructura? És negligent simplificar el tractament de les EEI en marges viaris a solucions estàndard, allunyades de plans rigorosos de restauració ecològica? L’atenuació dels impactes ambientals de carreteres i el condicionament estètic d’aquestes solen presentar mesures correctores allunyades quan en la pràctica, interaccionen.

Proliferació de Cortaderia selloana (plomalls) a la vora d’una carretera marcada per la generació d’un sistema radicular voluminós i de milers de llavors que el vent pot desplaçar. Narón (Galicia) / tercerainformacion.es

Una mostra és la hidrosembra d’espècies autòctones en talussos per minimitzar l’erosió hídrica mentre s’opta per la plantació en filera a les faldes de talussos i mitjanes d’espècies ornamentals amb un reconegut caràcter invasor, capaces de propagar-se fàcilment causant seriosos danys ambientals en espais naturals pròxims o de degradar més l’entorn viari. A casa nostra, aquesta situació empitjora perquè els responsables del disseny, execució i gestió de les infraestructures lineals desconeixen l’ecologia de les EEI i del risc de propagació al llarg de la via. 

Parlem de pautes més pròpies de jardineria urbana que d’una estratègia coherent de restauració del medi natural, que tingueren el seu clímax als manuals de la dècada dels 90, quan trobem repetides referències de “restauració” de talussos sense cap criteri ecològic i sense valorar els efectes que aquestes actuacions podrien ocasionar en la flora autòctona. Caldria centrar en primer lloc, els esforços en millorar les pràctiques de jardineria i així enfortir el control d’EEI? Ara bé, quan s’assoleix un mínim aprenentatge sobre els impactes d’EEI, noves problemàtiques afloren com l’ús d’herbicides per mitigar les EEI. En moltes ocasions, poden ser més perjudicials que beneficiosos atès que poden debilitar l’establiment i creixement d’autòctones, incrementant així la competència de les invasores. 

Accions preventives marcades per la restauració ecològica

La imprevisibilitat de les invasions biològiques obliga a plantejar sistemes d’inspecció eficaços amb un marc normatiu de bioseguretat. I encara que igualment es poden produir noves invasions, almenys s’activarien respostes ràpides. També cal emfatitzar en la prevenció com a element clau de les polítiques de gestió en matèria d’EEI, que pose el punt de mira en la detecció dels primers estadis de la seqüència d’invasió amb l’objectiu d’interrompre la transferència de noves espècies com les de llarg temps de residència.

Jornada d’eradicació del bàlsam del Jardí Botànic UV a les dunes de la Devesa de l’Albufera (El Saler). Campanya de sensibilització Detenir la invasió / Elisa Caballer 

A l’Estat espanyol, l’interès per part de les administracions s’ha accentuat, però es redueix sobretot a la realització de campanyes de sensibilització ciutadana o de mitigació enfocades a aquelles espècies EEI més problemàtiques, deixant a banda l’estatus legal d’altres invasores, no incloses en catàlegs oficials. A més, no s’analitzen amb més profunditat les dinàmiques espacials i temporals del grau d’invasió, associades als canvis d’usos del sòl o introduir l’ecologia d’aquestes en les guies de bones pràctiques orientades als equips de manteniment de carreteres, on els tècnics han d’adoptar decisions: prevenció, control, erradicació o restauració, segons la fase en què es trobe l’EEI (fig. 2).

Si ens fixem en els plans de revegetació de talussos degradats, no només són necessaris per a contenir la propagació d’EEI, sinó per a recuperar les espècies autòctones, la resiliència de les quals pot proporcionar una menor vulnerabilitat davant de les invasores. En definitiva, la restauració ecològica enfront de la creixent dispersió d’EEI en zones afectades per vies de comunicació és un imperatiu legal com a part de la integració ambiental real de les carreteres; amb tot, acompanyat amb programes de seguiment i de monitoratge de l’eficàcia de les mesures executades.

Fases del procés d’invasió d’una EEI (fig. 2). / Trends in Ecology & Evolution

Conscients de la complexitat d’avanços a mitjà termini, una vegada consolidats, no serien imprescindibles les accions correctores perquè la remodelació de la carretera hauria estat incorporada a les dinàmiques ecològiques. No es parlaria d’impactes, sinó de reordenació del medi seminatural. Els talussos no serien simples plans inclinats i llisos, purament artificials. L’efecte barrera de la via seria usat per a bloquejar fluxos tant edàfics, com hídrics o poblacionals no desitjats. És més, les calçades no sols canalitzarien el flux de passatgers i transport de mercaderies, sinó que també permetrien adequar corredors ecològics per a la connexió de poblacions faunístiques, fragmentades. En definitiva, aquests avanços succeiran i, d’alguna manera, pensem que ja s’albiren, impulsats per la consciència ecologista que s’estén en la nostra vida quotidiana. Per una banda, la reivindicació d’un paisatge funcional de valors naturals i culturals des de la nostra finestra del cotxe i, per l’altra, el coneixement científic-tècnic que posarà punt final a la desfasada visió de simplement ornamentar els marges de les nostres carreteres.

Etiquetes
Graduat en Biologia per la Universitat de València
A meitat camí entre les Ciències Naturals i les Jurídiques. Postgrau d’Ecologia Avançada i Gestió del Medi Natural i Postgrau de Dret Ambiental i de la Sostenibilitat per la Universitat d’Alacant. He crescut en el Jardí Botànic i en el Parc Científic de la Universitat de València, en el Museu de Ciències Naturals de València o en la Conselleria de Transició Ecològica de la GVA. Membre d’Acció Ecologista – AGRÓ i del Fons Valencià per a la Solidaritat. Escriptor i arquitecte de cor. Addicte a la natació i il·lustració. Mai em veuràs tocar una serp.

Send this to a friend