Empremtes a l’Antàrtida III. Briòfits perquè sí

Última entrada, de moment, sobre l’Antàrtida, on la nostra bloguera Belén Albertos ens explica què se li ha perdut per aqueixos mons llunyans.

Quan algú pregunta “per a què serveixen les molses?” o “per què hauríem de conservar-les?”, alguna cosa dins de mi es posa en guàrdia. Sé bé que el mateix li ocorre a altres biòlegs dels antigament anomenats naturalistes i aqueixa punxada interior és, en general, inversament proporcional a la grandària de l’organisme en qüestió. No és que la pregunta tinga difícil resposta, és que per molta cura que posem, el resultat és invariablement un gest d’escepticisme en la cara de l’interlocutor (“si tu ho dius”) i la pròpia certesa que “a aquest tampoc l’he convençut”. I ja fa un temps que pense que l’estratègia ha de ser una altra. Perquè qui fa una pregunta així, espera una resposta del tipus: “aqueixes plantes podrien guarir el càncer” o “hi ha molta gent que viu d’aqueixes plantes”. Cap altra resposta els va a deixar satisfets.

Una de les molses més habituals a l’Antàrtida: Sanionia georgicouncinata.

Al meu entendre, la pregunta és, en si mateixa, perversa i tractar de contestar-la amb rotunditat és com llaurar en arena. El concepte que tot el que no és directament útil a l’home ha de justificar la seua permanència en el món no té cap lògica. Allò que és lògic és que qui pretenga prescindir d’algun component d’aquest complex engranatge que és la vida al planeta, encara tan desconegut per a l’home, és qui hauria de justificar-se, no a l’inrevés. Tal vegada hauríem de començar a contraatacar a la gallega amb un “què et fa pensar que en podem prescindir?” en lloc de desplegar tota una bateria d’arguments ètics i científics que resulten paraules vanes quan el que s’espera és alguna cosa imperiosa, tangible, immediata i, sobretot, quantificable.

Brio-què?

He de dir que fins ara m’he abstingut de cridar a les coses pel seu nom ja que en realitat, quan dic molses, vull dir briòfits, terme estrany per a molts. I també convé aclarir que les molses no tenen en comú amb els líquens res més que el ser companys d’hàbitat. Però és que hui i ací, saber què és la prima de risc és cultura general, però distingir un liquen d’una molsa és només per a especialistes.

Líquens i briòfits convivint sobre sòl en Illa Barrientos (illes Shetland del Sud), formant una fràgil comunitat molt sensible al calcigament.

Doncs aquestes plantes de nom tan poc familiar, em van portar a l’Antàrtida i fins a allí em van perseguir aqueixes preguntes incòmodes. I açò que a l’Antàrtida marítima els briòfits són com els arbres a la selva amazònica. En la zona de clima més suau, on el gel es retira parcialment a l’estiu, hi ha grans extensions cobertes completament per aquestes plantes i constitueixen la base dels ecosistemes terrestres. Entre altres coses, són un important embornal de carboni atmosfèric i refugi de molts invertebrats.

Efecte protector
Al fil del problema que comentava en l’article anterior, una de les raons que expliquen que solament dues plantes vasculars siguen natives de l’Antàrtida és que sota la superfície existeix una capa de sòl permanentment congelada, anomenada permafrost, que dificulta l’arrelament de les plantes. I aquesta és una característica important i definitòria del territori antàrtic. Doncs bé, la catifa de briòfits que apareix en les zones no cobertes pel gel a l’estiu, no solament regulen la disponibilitat d’aigua en l’ecosistema, alliberant-la lentament, sinó que funciona com un excel·lent aïllant tèrmic que protegeix el permafrost i ho manté congelat. En el moment en què la coberta de briòfits s’altera, el sòl queda nu, es descongela el permafrost i la possibilitat d’arrelament d’espècies vegetals invasores augmenta considerablement.

Els processos de congelació i descongelació sota el sòl produeixen moviments de terra, especialment visibles a zones de sòl descobert.

Per aquestes raons, a més de perquè sí, i pel fet que la conservació de l’Antàrtida està en el mateix cor del seu estatus actual, va sorgir l’alarma en una reunió del Tractat Antàrtic davant els danys que va patir la coberta muscinal d’un petit illot a les illes Shetland del Sud, anomenat Barrientos. L’illot no té més de quilòmetre i mig de llarg (en orientació est-oest), menys de 500 m d’ample i 70 metres d’altitud, però malgrat la seua petita grandària, és un lloc freqüentment visitat pels creuers turístics, per la seua bellesa, accessibilitat i la gran quantitat de fauna que pot veure’s en tan breu passeig: elefants marins, foques de Weddel, llops marins, pingüins papú i pingüins de collar, petrells gegants, corbs marins imperials i paràsits grossos, entre altres. A l’any rep uns 5.000 visitants que generalment usaven una ruta que creua l’illa d’est a oest per la part interior. Aquesta ruta és bastant visible en l’actualitat pel trepitjar acumulat durant una dècada llarga. L’any 2005 es va proposar una ruta alternativa, que discorre una mica més al sud, amb la intenció de donar un respir al camí antic i permetre la recuperació dels briòfits de l’interior de la illa.

Briologia en acció
Per desgràcia, la solució va ser adoptada sense informació suficient i va ser pitjor el remei que la malaltia. Espanya i Equador van presentar un informe conjunt realitzat per equips de recerca de la Universidad Autónoma de Madrid i la Universidad de San Francisco de Quito. L’informe va ser presentat a la Reunió Consultiva del Tractat Antàrtic en 2012, i incloïa imatges dels danys causats per l’ús de la nova ruta. Açò va provocar una resolució que va dictaminar el tancament temporal al turisme de les senderes que creuen l’illa i es va instar als dos països a continuar els estudis i el seguiment de la possible recuperació. Incorporada a l’equip com briòloga (amb erra de briòfit, per a emprenyar més) em vaig encarregar en la campanya del 2012-2013 de la recollida de dades per avaluar la situació actual, assessorar sobre les mesures més adequades de gestió i monitoritzar l’evolució de la coberta muscinal.

Pingüí de collar (esquerra) i pingüí papú (dreta).

Aspecte d’una de les extenses pingüineres de Barrientos.

Femelles d’elefant marí descansant a Barrientos.

Pingüins papú al costat d’una vèrtebra de balena.

El resum de la situació és que les condicions que es donen a la sendera més nova ho fan massa sensible al tràfec de turistes. Les comunitats de briòfits no són totes igualment sensibles al calcigament, depenent de la quantitat d’humitat que absorbeixen i l’estructura de les diferents espècies que les componen. En el cas de Barrientos, la nova sendera transcorre vessant a baix i arreplega tota l’aigua de desglaç que és aprofitada pels briòfits per a crear una magnífica catifa absorbent de més de deu centímetres de grossor en alguns punts. Quan unes poques petjades (300 segons estudis realitzats) deixen el sòl al descobert, apareix fang, que és espontàniament envoltat pels visitants, per la qual cosa es genera una senda cada vegada més ampla.

Efecte de les petjades sobre la prada de Sanionia en la nova sendera. Foto: Javier Benayas.

A la foto s’aprecia l’extensió que arriba a aconseguir l’erosió pel trànsit a les zones enfangades. Foto: Javier Benayas.

A la sendera antiga, la cicatriu generada està en terreny més sec, no hi ha fang i sembla bastant estable. A més, altres mesures realitzades indiquen que la riquesa biològica d’aquesta sendera antiga és menor que la de la nova. Òbviament no és desitjable anar a un lloc quasi pristí com l’Antàrtida i trobar una senda marcada a força de empremtes, però si hem de sacrificar una zona per al pas de turistes, sembla millor aquesta opció. A més, el fet que siga una senda visible, limita el risc que els visitants s’equivoquen i s’isquen del traçat.

Arreplegant una mostra per a l’estudi de col·lèmbols del sòl. Foto: Daniela Cajiao.

El problema és complex i el capítol no està encara resolt. El tancament d’una zona de visita al turisme és indubtable que millora les possibilitats de recuperació dels briòfits, però pot provocar un augment de la pressió de visites en altres llocs. Els operadors turístics desplaçaran els seus grups a altres punts de les Shetland del Sud, tal vegada més sensibles, per la qual cosa les decisions referents a la gestió han de prendre’s amb una perspectiva tan àmplia com siga possible.

I amb aquest informe de petjades, acabe aquesta sèrie d’entrades antàrtiques, que espere hagen deixat alguna empremta en el lector.