Investigació

11 set. 2014

Empremtes a l’Antàrtida II. Del turisme i altres invasions

Nova entrada sobre l’Antàrtida, en la qual es plantegen les principals amenaces per a la conservació d’un dels territoris més sensibles del planeta i el més recentment exposat a la influència humana.

 

Com ja hem comentat en la primera entrada d’aquesta sèrie per a Espores, en 200 anys la presència humana en l’Antàrtida ha passat de ser inexistent a un fet habitual, i la nostra petjada en les últimes cinc dècades és ja un fet molt evident.

 

Un continent aïllat
Fins a fa cinquanta anys, l’Antàrtida (entesa com les terres al sud del paral·lel 60º) era el paradigma de l’ecosistema pristí, apartat de la influència humana. Durant 30 milions d’anys l’Antàrtida ha sigut un continent aïllat per la gran distància que’l separa d’altres terres: uns 1.000 Km en la Península Antàrtica i 2.500 en l’Antàrtida continental. I aïllat igualment pels patrons de circulació atmosfèrica i dels corrents marins que dificulten l’arribada de llavors i espores des d’altres latituds. Per si foren poques dificultats, el clima extrem que es dóna en el territori limita fortament l’èxit de la colonització dels pocs éssers vius que aconsegueixen arribar fins a allí. Aquestes circumstàncies han conformat una flora i fauna molt limitada, amb espècies de cicles de vida curts i capaces de suportar el fred i la manca d’aigua líquida.

 

 Briofitos y Deschampsia

Deschampsia antartica (a baix a la dreta) una de les dues plantes vasculars natives de l’Antàrtida, al costat dels briòfits Sanionia uncinata i Polytrichastrum alpinum. Foto: Belén Albertos.

Usnea AJeffs 

Liquen del gènere Usnea. Foto Allan Jeffs

 

Els ecosistemes terrestres antàrtics es caracteritzen per estar dominats per criptògames i invertebrats, que moltes vegades es denominen plantes i animals inferiors, per a desesperació de qui ens dediquem al seu estudi. Aquests grups d’éssers vius (briòfits, microartròpodes i també algues, líquens i bacteris) de gran simplicitat estructural i generalment menyspreats per bona part de la societat, aconsegueixen triomfar en les condicions més adverses, en les quals els seus cosins més sofisticats i famosos, fracassen. Sembla que com més complex el problema, més simple la solució encertada.

 

El factor humà
Amb la conquesta de l’Antàrtida, l’home ha guanyat un altre terreny per al coneixement i el desenvolupament de la ciència i també per a l’oci modern. Però com encaixar aquesta presència humana en un territori que suposadament hem de preservar? En la majoria dels ecosistemes, l’home forma part de l’engranatge des de fa milers d’anys i, encara que és necessari mantenir la influència humana en uns nivells tolerables per al bon funcionament del sistema, no sol ser raonable, ni útil, ni viable, l’eliminació total del factor humà. No obstant açò, en l’Antàrtida la situació és una altra. L’home no forma part de la història del continent, no fins a fa 200 anys i, per tant, qualsevol tipus de presència humana és en si mateixa una agressió.

 

IRisopatron RGijon

 Instal·lacions abandonades a la base antàrtica xilena Luis Risopatrón. Foto Rosa Jijón.

 

Malauradament, l’agressió humana pot desenvolupar-se sense necessitat de presència física (vegeu el cas del canvi climàtic), mentre que l’avaluació dels danys generats a l’Antàrtida difícilment pot fer-se sense la presència de científics mesurant, per exemple, la reculada de les glaceres. El cas és que la ciència i l’Antàrtida estan irremeiablement unides des de la signatura del Tractat Antàrtic, i per açò (i per la lluita que subjau pel control d’aquest nou territori) la presència humana és també un fet irrenunciable.

 

I llavors arribà el turisme
Malgrat les veus que periòdicament advoquen per la limitació de les visites a les activitats estrictament científiques, la veritat és que el turisme és a cavall de l’activitat econòmica i la lliure circulació de ciutadans, i tancar l’Antàrtida al públic és una decisió difícil de justificar. D’altra banda, l’experiència ens assenyala que la gent no protegeix el que desconeix o considera aliè, i el coneixement i la implicació de la societat solen ser grans aliats de la conservació.

  

Turismo antartico

Turistes desembarcant a un illot de les Illes Shetland del Sud. Foto Rosa Jijón.

 

L’activitat turística en l’Antàrtida va començar a la fi dels anys 50 quan Xile i Argentina van incloure passatgers de pagament en bucs de avituallament de les estacions científiques. Després vingueren vaixells específicament construïts per a aquest tipus de viatges, mescla de creuer i viatge educatiu, que van anomenar expedition cruising. A mitjan els anys 80 sorgiren també els viatges a terra per a fer escalada, esquí, etc. Aquestes primeres activitats econòmiques mancaven de regulació real, ja que no existia una jurisdicció clara ni normes d’ús consensuades. Durant la temporada 1991-92, quan els turistes anuals amb prou faenes arribaven a 6.500 i els operadors turístics eren sol 7, es va fundar la IAATO (International Asociation of Antarctica Tour Operators), amb la finalitat de regular les seues activitats i supervisar les seues bones pràctiques. En l’actualitat, la IAATO, està present en les reunions consultives del Tractat Antàrtic com a expert convidat i representa a més de 100 companyies que porten 37.000 turistes a l’any.

 

L’oferta turística antàrtica va des del creuer amb grans vaixells sense visites a terra, fins a expedicions al Polo Sud geogràfic i viatges privats amb vaixell o avió, però l’opció més demandada és la dels creuers que ixen des dels ports d’Ushuaia (Argentina) i Punta Arenas (Xile) en bucs amb un passatge inferior a 200 persones, que tenen autoritzat el desembarcament en l’Antàrtida. Aquesta opció de creuer amb passejos té un preu que oscil·la entre els 5.000 i 40.000$ per 12 a 17 dies de viatge. Les principals zones de desembarcament compten en l’actualitat amb una guia per a la visita editada pel Tractat Antàrtic que arreplega una sèrie de limitacions sobre el contingent diari de visites, el nombre de persones que es permet en terra simultàniament, les zones que no estan obertes al trànsit, la distància que ha de guardar-se en tot moment amb els animals i períodes diaris de descans per a la fauna i flora.

 

Antartida maritima BAlbertos

A l’Antàrtida marítima el gel es retira en bona mesura durant l’estiu. Foto illa Greenwich. Autor: Belén Albertos

 

Els turistes i operadors, independentment de la grandària del vaixell o campament, no poden deixar cap tipus de residus en terra: tot resta de l’activitat humana ha de confinar-se al propi vaixell. Els residus orgànics s’alliberen en alta mar i els altres residus són transportats de tornada. El que no poden portar-se a casa, inevitablement, són les trepitjades dels passatgers, especialment agressives en els llocs on el gel es retira a l’estiu, és a dir, en les Illes Shetland del Sud, la Península Antàrtica i resta de l’Antàrtida marítima. Però d’aquestes petjades, en parlarem en una altra ocasió.

 

A aquesta pressió turística hem de sumar-li les 75 bases científiques que acullen a 4.000 científics i personal de suport a l’any. Perquè, encara que els turistes han augmentat exponencialment, els científics estem més temps i ens movem per terra molt més que ells. Sens dubte, les àrees més degradades de l’Antàrtida es troben a l’entorn de les bases i la majoria d’elles es troben a la zona més accessible i també més sensible, la mateixa zona preferida pels operadors turístics. I turistes i científics, lògicament, també coincidim a viatjar a l’Antàrtida durant l’estiu austral (desembre a març), que tot condeix més amb més llum i menys gel.

 

Perill d’invasió
A més dels danys directes causats pel tràfec de persones, un dels perills que més preocupa en l’actualitat és l’entrada d’espècies invasores a l’Antàrtida, que alteren la composició de la seua peculiar flora i fauna terrestres. D’una banda, les alteracions dels ecosistemes suposen que les espècies natives sensibles als canvis reduïsquen el seu rang geogràfic natural i, d’altra banda, la mateixa influència humana que porta l’alteració, porta també la propagació accidental (o no) d’espècies foranes. Aquelles que són capaces a sobreviure en un rang de condicions molt àmplies, anomenades generalistes, poden instal·lar-se amb èxit en detriment de les espècies natives, i donar-se un procés denominat homogeneïtzació biòtica que comporta una reducció dràstica de la biodiversitat.

 

poa annua Iryna Kozeretska

Poa annua es considera un risc real per a les comunitats terrestres antàrtiques. Foto: Iryna Kozeretska.

 

Aquest perill es veu agreujat en un escenari de canvi climàtic com l’actual, en el qual es preveu un augment de les temperatures. L’escalfament facilita l’assentament d’espècies per a les quals fins al moment l’Antàrtida era un lloc massa fred. L’augment de la quantitat d’aigua líquida disponible també pot donar major capacitat de competència a les espècies introduïdes enfront de les natives. El resultat, segons alguns autors, és que la probabilitat d’assentament de noves espècies en l’Antàrtida és ara 100 vegades superior al esperable per processos de dispersió naturals.

 

La situació és relativament bona encara, almenys en comparació de zones limítrofes. Mentre en la zona subantàrtica (entre els 48º i 54º de latitud Sud), amb més presència humana i des de fa més temps i amb un clima més benigne, es comptabilitzen quasi 200 espècies invasores, en l’Antàrtida solament s’han confirmat cinc espècies: dos invertebrats (Eretmoptera murphyi i Christensenidrilus blocki) y tres gramínies (Poa annuaP. pratensis i P. trivialis).

 

I és que la introducció d’espècies és una gran especialitat humana. Fins i tot quan no ho pretenem, portem llavors, ous i espores en les sabates, hi ha insectes a la fusta amb la qual construïm i als embalatges. El nostre benvolgut velcro, present en quasi qualsevol abric de muntanya és, en realitat, un artefacte per al transport de fruits i llavors. En l’actualitat, els bucs i tot el material que es porta a l’Antàrtida és sotmès a protocols de neteja que intenten minimitzar l’entrada de noves espècies que puguen arribar a assentar-se. La vestimenta humana s’aconsella que siga usada únicament a l’Antàrtida: als turistes li la proporciona la companyia i els científics, si no tenim un equipament exclusivament antàrtic, netegem les nostres botes amb un raspall de dents i desinfectant abans de deixar la nostra empremta a l’Antàrtida.

 

Imatge de capçalera: Illa Greenwich. Illes Shetland del Sud, Antàrtida. Autor Allan Jeffs.

Professora de Botànica a la Universitat de València
Les plantes em donen menjar, literalment i figuradament com no les vaig a voler! Faig calceta i, si valores la teua vida, no em preguntes res quan estic comptant punts. En els viatges sempre porte les meues aquarel·les, lectura, punt i música antiga.
extern Signatura Espores
Send this to a friend