El Jardí Botànic com a refugi de microbiodiversitat: el cas de Trebouxia valentina

Fins ara, totes les espècies conegudes de Trebouxia, un gènere de microalgues verdes, havien sigut descrites exclusivament en simbiosi amb fongs, formant líquens. No obstant això, les roques del Jardí Botànic de València amagaven una excepció sorprenent: Trebouxia valentina, la primera espècie del grup descrita a partir d’una soca de vida lliure. Este descobriment trenca amb una idea establida des de fa dècades i planteja noves preguntes sobre l’ecologia i l’evolució d’estes algues.

Què són els líquens i per què és tan especial esta Trebouxia?

Els líquens són associacions simbiòtiques entre un fong i organismes fotosintètics, habitualment microalgues del gènere Trebouxia o cianobacteris. Una relació mutualista que permet que els líquens colonitzen ambients extrems com deserts, penya-segats o zones polars. Dins del liquen, les microalgues proporcionen nutrients al fong a través de la fotosíntesi, mentre que el fong protegeix l’alga de la dessecació i la radiació solar. És una relació tan eficient que els líquens representen alguns dels organismes més resistents a condicions ambientals extremes del planeta.

En este context, Trebouxia és el gènere més freqüent de microalgues associades a líquens. Encara que fins ara se n’han descrit formalment 34 espècies, els estudis moleculars revelen que la seua diversitat real podria ser molt major. La raó és simple: per a descriure estes espècies és necessari extraure-les del liquen, i aïllar estes microalgues és extremadament difícil. Com que estan integrades en el teixit del liquen, es requerixen tècniques de cultiu avançades, anàlisis d’ADN i estudis ultraestructurals mitjançant microscòpia electrònica per a descriure-les correctament.

Precisament per això, el descobriment de Trebouxia valentina va ser tan sorprenent. Mentre que totes les espècies del gènere descrites fins aleshores s’havien identificat formant part d’un liquen, esta va aparéixer creixent lliurement sobre una roca del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Una troballa inusual en un lloc inesperat

La història de Trebouxia valentina comença l’any 1997, durant una visita al Jardí amb motiu del XII Simposi de Botànica Criptogàmica, la que estudia molses, algues, fongs i falagueres. Allí, una investigadora portuguesa va recol·lectar una mica d’un biofilm verd, una capa plena de microorganismes, sobre una roca. Esta mostra va ser processada i se’n va obtindre un cultiu d’una microalga que es va conservar durant més de dos dècades en la Col·lecció d’Algues de Coïmbra (ACOI), on va romandre catalogada com una Trebouxia sense classificar.

La història fa aleshores un salt de més de vint anys. Ja com a investigador a la Universitat de València, mentre consultava el catàleg de soques de Trebouxia conservades en ACOI, vaig trobar una soca que encara no havia sigut descrita científicament. Després de posar-me en contacte amb la col·lecció portuguesa, les dos institucions, ACOI i ASUV (la Col·lecció d’Algues Simbiòtiques de la Universitat de València), vam iniciar una col·laboració científica per a estudiar aquell enigmàtic aïllament. Gràcies a la combinació d’anàlisis moleculars, estudis morfològics i el treball conjunt dels dos equips, es va demostrar que no es tractava d’una espècie coneguda, sinó d’una nova espècie per a la ciència, la descripció formal de la qual es va publicar en 2025. La troballa va resultar encara més sorprenent perquè esta nova espècie no viu associada a un liquen, com ocorre amb la immensa majoria de les espècies del gènere, sinó de manera lliure, i, a més, va ser descoberta per primera vegada en un entorn urbà.

Continua existint al Jardí?

Actualment, l’espècie només es coneix a partir de les soques conservades en cultiu en ACOI i ASUV. Des del seu aïllament original no s’ha tornat a trobar en la natura, ni tan sols al lloc on va ser descoberta. Este fet ens planteja preguntes importants: continua vivint al Jardí Botànic? Ha desaparegut del seu hàbitat original sense deixar rastre? Per a intentar respondre a estes qüestions, tenim previst realitzar nous mostrejos en diferents zones del Jardí amb condicions ambientals similars a les del lloc on es va trobar per primera vegada.

A més, este cas també convida a reflexionar sobre un tipus de biodiversitat que passa desapercebuda. L’anomenada microbiodiversitat inclou microorganismes que habiten en llocs comuns com pedres, escorces, façanes o teulades, i que poques vegades són observats o estudiats. Com apunta l’ecòleg britànic Richard Smith, els jardins urbans, especialment els botànics, són importants refugis de criptògames —com líquens, briòfits i algues—, molts d’ells inadvertits per al públic general i, sovint, també per a la ciència.

I si no era d’ací?

Tampoc podem descartar que Trebouxia valentina arribara al Jardí acompanyant alguna planta exòtica. El Jardí Botànic alberga espècies vegetals dels cinc continents; per tant, és possible que esta microalga vinguera adherida al substrat o a l’escorça d’una planta procedent d’un ecosistema poc explorat. Tal vegada no siga rara, sinó simplement desconeguda. Com que moltes regions del món encara no han sigut estudiades a escala microbiana, esta espècie podria ser comuna en algun racó recòndit del planeta. Com planteja la investigadora i liquenòloga Zuzana Fačkovcová, els jardins botànics poden actuar com a «illes de biodiversitat» en plena ciutat, i ser refugis per a espècies rares o encara desconegudes.

Durant molt de temps, la microbiologia va estar marcada per la idea que «tot està a tot arreu», concepte introduït per Baas Becking en 1934, segons el qual els microorganismes tindrien una distribució pràcticament global i serien les condicions ambientals les que determinarien quins prosperen en cada lloc. No obstant això, esta visió ha sigut qüestionada en el cas de les microalgues i, en particular, dels simbionts liquènics. Ho aclarix l’experta en macroalgues i investigadora del Museu d’Història Natural de Londres, Juliet Brodie, que afirma que hi ha evidències que algunes algues estan en perill i que altres s’han extingit en els últims anys a causa de l’impacte de les activitats humanes. Per a aconseguir una protecció realista d’estes algues, és necessari aplicar estratègies ex situ, com l’ús de col·leccions de cultiu, i també estratègies in situ, com l’aplicació de lleis ja existents per a protegir espècies i hàbitats.

Una localitat tipus urbana… i insòlita

Una localitat tipus és el lloc on es va recollir l’exemplar emprat per a descriure una espècie per primera vegada. Molt més que un simple punt geogràfic, constituïx el punt de referència científic permanent per a eixa espècie. Quan apareixen dubtes sobre la seua identitat, es descobrixen noves poblacions o les tècniques d’estudi permeten obtindre informació que abans era inaccessible, els investigadors tornen sempre a la localitat tipus a la recerca de nous exemplars. Per això, recentment s’ha proposat que les localitats tipus siguen considerades un element prioritari en les estratègies de conservació, ja que representen un patrimoni científic irreemplaçable i constituïxen el punt de referència per a l’estudi i la protecció de la biodiversitat.

Que la localitat tipus de Trebouxia valentina es trobe en ple centre de València resulta, per tant, extraordinari. Quan pensem en el descobriment de noves espècies, solem imaginar selves, muntanyes, deserts o regions remotes encara poc explorades. No obstant això, esta microalga va aparéixer sobre una roca del Jardí Botànic de la Universitat de València, un espai verd immers en una gran ciutat. Este caràcter excepcional va inspirar també el seu nom específic, valentina, un homenatge tant a la ciutat actual com al seu nom romà, Valentia.

Si en el futur esta microalga torna a trobar-se al Botànic, la seua localitat tipus adquirirà un valor científic excepcional. Redescobrir una població natural permetria disposar d’un reservori de l’espècie, essencial en cas que les soques conservades en ACOI i ASUV es perderen per qualsevol motiu. A més, oferiria una oportunitat única per a estudiar com viu esta microalga en estat lliure, quines són les condicions ambientals que necessita i com es manté sense l’associació amb un fong liquenitzat.

El seu descobriment demostra que fins i tot els espais verds situats al cor de les ciutats poden albergar organismes desconeguts per a la ciència, i posa de manifest la importància de conservar estos enclavaments, no sols per les plantes que contenen, sinó també per l’extraordinària biodiversitat microscòpica que alberguen i que, en gran manera, continua sent desconeguda.

Més enllà de l’ull humà

El cas de Trebouxia valentina ens recorda que encara queda molt per descobrir. La ciència no sols avança als laboratoris més sofisticats, sinó també observant allò quotidià amb ulls curiosos. Esta microalga urbana ens parla de la riquesa de l’invisible, de la importància dels jardins botànics com a espais de conservació i del paper fonamental que exercixen els microorganismes en el funcionament dels ecosistemes.

Un descobriment que també posa en relleu el valor de la col·laboració internacional i de la conservació de mostres biològiques durant llargs períodes. Sense el treball conjunt entre ACOI i ASUV, i sense el manteniment de les col·leccions de cultiu durant quasi tres dècades, Trebouxia valentina probablement hauria romàs com una soca anònima o fins i tot s’hauria perdut per sempre. Les col·leccions biològiques no són simples arxius: constituïxen autèntiques biblioteques de biodiversitat que preserven un patrimoni científic de valor incalculable per a les generacions futures.

En un món que s’enfronta a una pèrdua accelerada de biodiversitat, reconéixer l’existència d’esta «vida invisible» resulta essencial. Conservar els ecosistemes urbans no significa únicament protegir arbres, aus o mamífers; també implica preservar l’hàbitat de milers de microorganismes que sostenen el funcionament dels ecosistemes i que, en molts casos, continuen sent desconeguts per a la ciència. Una xicoteta roca coberta per un discret biofilm verd pot albergar una espècie única.

Potser la pròxima gran espècie nova per a la ciència no es trobe en una selva tropical ni en una illa remota, sinó sobre una roca qualsevol, al cor d’una ciutat. La història de Trebouxia valentina ens recorda que encara queden mons sencers per descobrir, fins i tot als llocs que creiem conéixer millor. Perquè la biodiversitat no entén de grandàries i, de vegades, allò més extraordinari està just davant dels nostres ulls, encara que no puguem veure-ho.