Caçadors de boira
Van nàixer en els anys seixanta en les zones més desertes del planeta com l’immens Desert del Neguév (Israel) o les abruptes dunes de Atacama (Xile). Avui dia s’usen a Guatemala, Equador, Nepal, gran part d’Àfrica i en l’arxipèlag canari. El seu objectiu? Que cap gota d’aigua de boira se’ls escape.
És l’enginy el que ha fet evolucionar a la Humanitat als llarg dels últims tres mil anys. Observar el món i lligar el que a priori semblen caps per lligar és una tasca complicada a la qual només la casualitat, l’obstinació o la desesperació pot donar llum. Alguns problemes del nostre planeta no van a desaparèixer mai. Com a molt poden canviar, poden mutar, poden transformar-se perquè els vegem des d’un altre punt de vista. L’aigua, com ja hem vist en moltes ocasions, és un d’aqueixos problemes.
El recurs natural blau, tan necessari per a la gran majoria com cobejat per la minoria obstinada a controlar a la resta, ha sigut, és i serà motiu de guerra, de pau i de controvèrsia. La seua escassetat atemoreix al món. Mai podríem subsistir sense aigua sana, aigua neta i no contaminada. La necessitem per a hidratar els nostres cossos i els nostres camps. La necessitem per al cultiu i per a donar de beure als animals. En definitiva, la necessitem per a viure. Per açò, de llarg a llarg del planeta, són molts els homes i dones que aguditzen fins a punts extrems el seu enginy per a aconseguir aigua d’on no la hi ha. Els denominats atrapaboires són una prova d’açò.
Un principi bàsic: convertir el gasós en líquid
El Desert d’Atacama és un dels llocs més secs del món. Situat al nord de Xile inclou els deserts d’aquest país i també els de Perú. En ell trobem grans salessis de bellesa sorprenent, termes i guèisers, així com mines de coure i altres minerals. Les quebrades fèrtils i els oasis existeixen, però són pràcticament un miratge en els més de 100.000 quilòmetres quadrats ocupats pel desert. Malgrat estar considerat com el desert més sec del món, la població allí és relativament elevada des de sempre. Com és possible que en un lloc així puguen sobreviure durant centenars d’anys els humans? D’on trauen l’aigua?
Al llarg de la història els habitants de la zona van anar desenvolupant mètodes senzills però eficaços per a aconseguir aigua. Un d’ells, recol·lectar l’aigua que es quedava estancada en les fulles i peus d’arbres i arbustos de les zones poblades de vegetació. Un altre, totalment per mimesi amb la natura, era esperar al fet que els núvols xocaren contra els turons costaners perquè es trencaren fracturant-se en centenars i milers de gotes d’aigua. De fet, a Perú i a Xile (i també en altres zones del litoral sud-americà o a Canàries) es va desenvolupar una tècnica que consistia a excavar en els peus d’aquests turons clots en els quals queia i es filtrava l’aigua una vegada que els núvols havien xocat amb ells. El principi d’aquest sistema és bàsic, l’aigua canvia d’estat contínuament.
Va ser aquest antic principi el que va donar origen a la idea de voler transformar la boirina en aigua de forma intencionada i, alhora, sostenible. Així que si hem de donar una definició bàsica d’atrapaboires direm que es tracta d’un invent per a atrapar les gotes d’aigua microscòpiques que conté la boirina, ajuntar-les i arreplegar-les. El sistema és bastant senzill davant els nostres ulls. El que veiem és una estructura metàl·lica formada per dos pals que sostenen una malla amb petits forats orientada en direcció a la boira. Normalment, aquestes estructures inclouen en la seua part més baixa algun tipus de recipient de magatzematge on cau l’aigua que va relliscant per la xarxa.
Com es fan i com funcionen aquestes xarxes miraculoses?
Els atrapaboires són una solució viable davant la falta d’aigua. Potser és cert que no han de ser projectats a gran escala, ja que no s’exploten comercialment. No obstant açò, es tracta d’un mètode bastant eficaç: aquest sistema únic que arreplega la rosada i ho condensa pot aconseguir una quantitat diària d’entre 5 i 15 litres d’aigua i, tot i que aquesta no està suficientment neta per al consum humà immediat, sí que apta per al reg, la qual cosa ofereix una interessant alternativa per a petites plantacions i granges. És per açò, que en alguns països aquests atrapaboires són coneguts també com a xarxes miraculoses.
El gran avantatge dels atrapaboires és que són relativament barats i fàcils de muntar i mantenir, encara que la seua eficàcia és molt menor en els mesos de l’any lliures de boirina. però en zones més muntanyenques poden utilitzar-se durant gran part de l’any. El normal és situar-lo en zones més altes i connectar-lo mitjançant un sistema de canonades a un dipòsit d’aigua.
No hi ha un model únic d’atrapaboires. Utilitzant el seu principi bàsic es poden crear diferents varietats segons condicions i èpoques de l’any. El funcionament en tots és el mateix: els corrents d’aire amb certa humitat (sobretot les que porten boira, rosada o similars) passen a través de la malla. En aquesta es van acumulant gotes que creixen cada vegada més (al principi tenen una grandària microscòpica) i després descendeixen per la malla fins a arribar a una canaleta que dirigeix l’aigua a un altre recipient.
El rendiment d’aquest sistema dependrà de moltes variables tant ambientals com a topogràfiques, així com de la geometria del sistema. També cal tenir en compte altres detalls com la humitat de la zona i de l’aire, la velocitat dels corrents o la proximitat a nuclis urbans grans. Considerar-ho tot permetrà que sapiem tant la quantitat com la qualitat d’aigua que anem a recol·lectar i, per tant, per a quina i en quines condicions podem utilitzar-la. Normalment es consideren més eficaços els atrapaboires plans.
Respecte als materials, varien en funció de la grandària de l’atraboires. Normalment s’aposta per materials inoxidables i galvanitzacions, moltes vegades de PVC i per malles d’ombra amb un espessor del 35%. En moltes ocasions, i fent gala del seu caràcter sostenible, aquells que tenen petits horts o plantacions utilitzen per a construir materials reciclables. A l’hora de triar materials també es pot optar per aliatges i materials lleugers però resistents per a poder facilitar el transport i instal·lació en terrenys abruptes o de difícil accés.
També és important calcular les dimensions tant de la malla com dels llocs on va a acumular-se l’aigua en cas que l’atrapaboires no estiga connectat a una xarxa major. En tot cas la capacitat de l’estany emmagatzemador s’ha de calcular en funció de la longitud i quantitat de captadors (xarxes), del seu rendiment per metres quadrats i del nombre de dies en els quals no hi ha captació. Si l’aigua va a ser utilitzada per a beguda d’animals l’acumulador ha de ser xicotet (aproximadament amb una capacitat de 1000 litres) posat que els mateixos poden consumir la totalitat de l’aigua captada en el dia. Si la utilització és per a altres finalitats, com el reg, es pot utilitzar un acumulador de 3.000 litres, la qual cosa permet emmagatzemar l’aigua per 15 dies amb total seguretat.
Atrapaboires pel món
En 1956, la ciutat d’Antofagasta, al nord de Xile, va patir la pitjor crisi de falta d’aigua potable. Un grup d’enginyers xilens i israelians van situar un primer atrapaboires fabricat amb fils de niló en el turó més alt de la ciutat. Vist l’invent, vistes les possibilitats. El primer atrapaboires va ser patentat l’any 1963. La majoria dels quals s’utilitzen avui dia a un nivell important van ser desenvolupats al llarg de la dècada dels anys 60 a Israel. Estan formats per un pedestal metàl·lic en què hi ha un gran marc, d’uns 6 metres de llarg per 4 d’alt.
És molt comú veure camps envoltats de grans malles especialment a Xile i a Perú. És en el primer on es va instal·lar en primer atrapaboires en un lloc habitable, en poble Chungungo, a 73 quilòmetres de la Serena. En aquella regió segles abans els agricultors ja atrapaven l’aigua amb sacs de creïlles estesos en un arc d’acer. També és ací on trobem el atrapaboires més gran del món gràcies a un projecte de la Consultora Agrària Sud i la Universitat Catòlica de Santiago. Consisteix en dues estructures de 9 metres d’altura i 150 metres quadrats de malles, situades a 700 metres sobre el nivell del mar. Les primeres instal·lacions col·lectives d’atrapaboires també s’han desenvolupat a Xile: 400 veïns de Puchuncaví (en la regió de Valparaíso) han tingut proveïment d’aigua aquest estiu gràcies a aquest sistema.
En el nostre país Canàries és el lloc pioner en la utilització d’aquesta tècnica. Va començar a utilitzar-se en el Parc Rural de Teno (Tenerife), on l’aigua ha servit, entre altres usos, per a la reforestació dels boscos de laurisilva. La gran curiositat de l’arxipèlag canari és que allí s’obté tres vegades més aigua de la boira que de la pluja. De fet, cauen menys de 500 litres per metre quadrat mentre que amb la boira es poden aconseguir fins a 2.600 litres.
