Prosèrpina o la simbologia botànica en l’obra de Dante Rossetti

Britànic d’origen italià, el poeta i pintor Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) va ser el líder de la Germandat Prerafaelita, un moviment artístic que es va caracteritzar, entre altres coses, per utilitzar l’element botànic per a representar conceptes de manera intuïtiva.

A l’esquerra, autoretrat de Rossetti datat el 1847. / WikiArt. A la dreta, Rossetti segons un retrat pintat per George Frederick Watts (c. 1871). / WikiArt

Famós en la seua joventut pel seu atractiu, Rossetti va ser un home apassionat que va seduir moltes de les seus models. Començant per la desgraciada Elizabeth Siddal, delicada bellesa de cabells vermellosos amb la qual acabaria casant-se. I acabant per Jane Burden, la dona del seu col·lega William Morris.

A l’esquerra, Elizabeth Siddal (“Lizzie” per als amics) retratada el 1854 pel seu marit. / WikiArt. De salut fràgil i tendències depressives, Elizabeth moriria el 1862 per sobredosi (pel que sembla, intencionada) de làudan. Sentint-se culpable per la mort de la seua esposa, i poc temps després de perdre-la, Rossetti va començar a pintar la inquietant Beata Beatrix (1880), a la dreta, la seua obra mestra. Un quadre que immortalitzaria Lizzie i en què va representar una flor blanca de cascall (Papaver somniferum L., Papaveraceae) per a simbolitzar el preparat amb el qual aquesta es va suïcidar. / WikiArt

En la imatge, Papaver somniferum (var. blanca). / Philmarin – Wikimedia

Pel que sembla, va ser la infelicitat conjugal la que va portar Jane a convertir-se en amant de Rossetti, amb qui mantindria una relació que, iniciada el 1869, duraria diverses dècades. Durant aquest temps, la senyora de Morris no sols ajudaria l’artista a suportar la greu depressió que el va torturar des de la mort de la seua esposa fins al final dels seus dies sinó que també va passar a ser la seua musa i model favorita, posant per a molts dels seus quadres. Entre aquests, per a Proserpina.

En la imatge de l’esquerra apareix Jane Morris (Rossetti, 1869-1870). / WikiArt. A la dreta, retrat de l’arquitecte, dissenyador i escriptor William Morris (Frederick Hollyer, c. 1887). / Wikimedia Commons

El mite de Prosèrpina i el naixement de les estacions

Anomenada Persèfone pels grecs, Prosèrpina és la protagonista del mite clàssic que explica el naixement de les estacions. Segons aquest, quan es trobava recollint flors en les prades d’Enna, a Sicília, la deessa va ser raptada per Plutó, déu de l’inframón i dels morts, qui se la va emportar al seu regne per a casar-se amb ella. Captiva i enyorant la seua vida sobre la terra, Prosèrpina va menjar quan estava a l’Hades uns pocs grans d’una magrana, desconeixent que qui provava els aliments de l’inframón quedava per sempre encadenat a ell. No obstant això, i gràcies a la intervenció de Júpiter, Plutó va permetre que a partir de llavors la seua recent esposa passara part de l’any en el món dels vius, al costat de Ceres, la seua mare i deessa del cereal i de l’agricultura. Aquesta, feliç per tornar a veure a la seua filla, fa que les plantes florisquen i fructifiquen.

Pertanyent a la família de les litràcies, el magraner (Punica granatum L.) és un arbust o arbret, amb nombroses branques normalment espinoses i fulles caduques, brillants pel feix i una mica dures. Les seues cridaneres flors són roges. Cultivat des de l’antiguitat amb finalitats ornamentals, alimentàries i medicinals, el magraner és originari d’Àsia, estenent-se des de Turquia fins a l’Afganistà; i va ser introduïda en la conca mediterrània pels cartaginesos. / DOP Granada Mollar de Elche – Wikimedia

El nom científic d’aquesta planta, que deriva de les paraules llatines punicus, -a, -um = cartaginés, púnic i granatus, -a, -um = magraner, abundant en grans o llavors, és en al·lusió als grans que formen el seu fruit. / Adrian Cerón – Wikimedia

A més de mare de Prosèrpina, Ceres (Demèter per als grecs) era la deessa romana dels cultius i els cereals, plantes de la família de les poàcies que se sembren pel seu fruit (gra) i el nom del qual deriva del d’aquesta divinitat. En la imatge, Ceres (Osmar Schindler, 1900-1903). / Wikimedia Commons

Les Prosèrpines de Rossetti

Gran coneixedor de la mitologia grecollatina, Rossetti va prendre la història de Prosèrpina com a base per al seu quadre homònim. Una obra que el mateix Rossetti va descriure en el text datat el 1878 que, recollit per Sharp en el seu estudi de 1882, traduïm a continuació:

“La figura representa a Prosèrpina com a emperatriu de l’Hades . . . La deessa es troba en un ombrívol corredor del seu palau, amb el fruit fatal a la seua mà. En la paret que està darrere d’ella es reflecteix la llum procedent d’alguna entrada que, sobtadament oberta, comunica per un moment l’inframón amb el món superior. Immersa en els seus pensaments, Prosèrpina dona una ullada furtiva a aquesta. El cremador d’encens que apareix [a la cantonada inferior esquerra del quadre] és un atribut diví. La branca d’heura del fons [un afegit decoratiu al sonet escrit en la cartel·la] pot ser presa com un símbol del record perdurable”.

Dalt, a l’esquerra, il·lustració del magraner i els seus fruits en Gottorfer Codex (Hans-Simon Holtzbecker, 1649-1659). / Wikimedia. A la dreta, il·lustració de l’heura en Flora Londinensis (William Curtis, 1777). / BHL 

Pròpies de llocs ombrívols i moltes vegades cultivades, les heures (Hedera spp., del llatí clàssic edera, -ae = la heura, paraula que ve de l’indogermànic ghed- = agafar) són plantes enfiladisses de la família de les araliàcies, que poden trobar-se a Europa, Àsia i nord d’Àfrica. Presenten fulles perennes, brillants i més aviat dures. D’aquestes, les que naixen de les branques amb flors (aquestes són verdes) poden ser des d’ovalades fins arredonides; les altres, tenen forma palmada. El fruit de les heures té la grandària aproximada d’un pésol, és carnós, negre quant madura i, com la resta de la planta, tòxic. / Alexphoto – Freepik

Jane Morris també és la model del quadre La Pia de’ Tolomei pintat per Rossetti entre 1868 i 1880. / Spencer Museum of Art, University of Kansas – Wikimedia

Compost en italià, el sonet al qual al·ludeix Rossetti, del qual també és autor, es titula Proserpina i la seua primera versió, que data de 1872, és la següent:

Lungi la luce che in su questo muro

Mi giunge appena, un breve istante scorta

Del mio palazzo alla lontana porta.

Lungi quei fiori d’Enna, o lido oscuro,

Dal frutto tuo fatal per cui snaturo.

Lungi quel cielo dal tartareo manto

Che qui mi cuopre: e lungi ahi lungi ahi quanto

Le notti che saran dai dì che furo!.

 

Lungi da me mi sento; e ognor sognando

Cerco e ricerco, e resto ascoltatrice;

E qualche cuore a qualche anima dice,

(Di cui mi giunge il suon di quando in quando,

Continuamente insieme sospirando)—

“Oime per te, Proserpina infelice!”.

 Rossetti (1970)

Algun temps després d’escriure el citat poema, Rossetti compondria un altre desconsolat sonet amb el mateix títol i tema, però en anglés:

Afar away the light that brings cold cheer

Unto this wall, – one instant and no more

Admitted at my distant palacedoor.

Afar the flowers of Enna from this drear

Dire fruit, which, tasted once, must thrall me here.

Afar those skies from this Tartarean grey

That chills me: and afar, how far away,

The nights that shall be from the days that were.

 

Afar from mine own self I seem, and wing

Strange ways in thought, and listen for a sign:

And still some heart unto some soul doth pine,

(Whose sounds mine inner sense in fain to bring,

Continually together murmuring,) –

“Woe’s me for thee, unhappy Proserpine!”.

Marillier (1899)

Desde lejos, la luz trae un frío

hechizo

hasta este muro; llega durante

un instante,

y no más, a la puerta de mi

lejano palacio.

Lejos de este fruto quedan las

flores de Hena,

de este funesto fruto, que una

vez probado, aquí debe subyugarme.

Qué lejos están aquellos cielos

de este sombrío Tártaro

que me deja helada; y lejos, qué

lejos,

las noches que podrían ser de

los días que fueron.

 

Qué lejos me veo de mi aspecto

de entonces, y abrigo

extrañas formas de pensamiento,

y espero un signo,

y todavía un corazón espera por

un alma,

mi propio sentir se complace al

traer aquellos sonidos

que murmuran continuamente:

¡lo siento por ti, desgraciada

Proserpina!

García (2008)

Fins a vuit versions de Proserpina

Encara que poques d’elles estan completes, existeixen almenys huit versions a l’oli de Proserpina, cosa que ens permet fer-nos una idea de l’interés de Rossetti per aquesta composició pictòrica, que tenia una gran importància emocional per a ell. I és que, el pintor va codificar en ella els detalls de la complicada relació triangular en la qual estava implicat. De fet, la raó d’utilitzar Jane com a model per a la deessa de l’inframón es va deure al fet que la identificava amb aquesta perquè, igual que Prosèrpina, va ser una esposa infeliç condemnada a una existència fosca al costat d’un marit al qual no estimava. D’ací, l’expressió trista de la divinitat i el fet que mostre una magrana oberta, símbol botànic que, en aquest context, fa referència a la captivitat a la qual la va condemnar un matrimoni infeliç que la forçava a romandre en un món fosc, del qual només podia escapar durant els curts períodes de llibertat en els quals vivia amb el seu amant.