De males herbes a Bones Herbes

Durant generacions, moltes de les plantes que hui arranquem d’horts i camins van formar part de la nostra alimentació, la medicina popular i la cultura quotidiana. El Festiva Bones Herbes del Jardí Botànic va nàixer per recuperar aquests sabers, canviar la mirada sobre les anomenades «males herbes» i imaginar quin lloc poden ocupar en el present i en el futur.

Què converteix una planta en una «mala herba»?

El concepte “mala herba” és un terme despectiu amb què els humans hem mal anomenat aquelles plantes que normalment creixen de forma espontània entre els cultius, als marges dels camins, als solars, jardins i, fins i tot, entre les escletxes d’edificis i a les teulades (com el nostre estimat raïm de pastor, Sedum sediforme). Són plantes adventícies que tenen la mala sort, una mala sort molt relativa, que les seues llavors hagen sigut dispersades a través del vent, les persones, l’aigua o els animals i hagen acabat germinant i creixent en un lloc on no les volen. Però elles, lliures, fortes, adaptatives i lluitadores, creixen en aquests llocs gestionats pels humans, on, la major part de les vegades, acabaran arrancades, segades o, en el millor dels escenaris, simplement “invisibilitzades” o rebutjades.

Però què passaria si canviàrem la mirada i, en comptes de veure-les com enemigues, les veiérem com un tresor per a la biodiversitat i revaloràrem el seu potencial etnobotànic, que ha format part de la nostra cultura des de temps ancestrals? Perquè algunes d’aquestes mateixes plantes que hui anomenem males herbes van alimentar durant generacions les persones que van habitar la nostra terra abans que nosaltres. Coneixien els seus noms, sabien quan recol·lectar-les, quines parts utilitzar i com portar-les a la cuina.

Les plantes silvestres han acompanyat la humanitat des dels seus orígens. Abans de l’agricultura, la recol·lecció de fruits, fulles, arrels, llavors i brots formava part essencial de l’alimentació i exigia un coneixement profund del territori i dels seus cicles. Al seu voltant, es van construir sabers gastronòmics, medicinals, artesanals i culturals que, durant molt de temps, es van transmetre de persona a persona. Però en poques generacions una part important d’aquest coneixement s’ha anat diluint. La transformació del sistema alimentari, l’homogeneïtzació de la dieta i la progressiva desvinculació de la vida rural han contribuït al fet que moltes plantes que abans tenien nom, usos i receptes siguen hui desconegudes. Però les plantes continuen creixent al nostre voltant; sovint, simplement el que hem perdut és la capacitat de reconèixer-les i saber com utilitzar-les.

El germen d’unes Bones Herbes molt concretes

El Festival Bones Herbes va nàixer, en certa manera, d’una sorpresa. Eva Pastor, del Jardí Botànic de la Universitat de València, després de llegir un article sobre Gastrobotánicas en la Guía Hedonista de Valencia Plaza, va convocar Amanda, una de les seues creadors, a una reunió al mateix Botànic. Des de Gastrobotánicas pensàvem que la proposta seria col·laborar fent alguna activitat al Jardí, i ja estàvem molt emocionades amb aquesta idea. Però damunt la taula va aparèixer una idea molt més ambiciosa: i si organitzàvem juntes un festival dedicat a les plantes silvestres?

La proposta connectava de ple amb una inquietud que està en l’origen de Gastrobotánicas: recuperar els coneixements associats a les plantes silvestres i trobar noves formes de mantenir-los vius. No es tractava només de parlar de plantes comestibles, sinó de reunir tot l’univers que s’ha construït històricament al seu voltant: gastronomia, etnobotànica, medicina popular, artesania, memòria, art, música i cultura. Era un repte però l’agafàrem amb ganes, la primera edició del festival la fixàrem per al 23 i 24 de maig.

D’ací va sorgir també el nom, inspirades en part per Maria Roselló, companya divulgadora etnobotànica del projecte Endèmica Natura. Davant del nom despectiu de les males herbes, volíem despertar l’interès i revaloritzar les nostres estimades plantes silvestres, pel que vam decidir anomenar al nostre festival Bones Herbes. No per idealitzar-les, sinó per qüestionar una etiqueta que diu molt més de la nostra mirada que de les plantes mateixes. Quan aprenem el nom d’una planta, a identificar-la, a saber quan apareix, com s’ha utilitzat o quin sabor té, deixa de ser simplement una cosa que cal arrancar. Canviar la mirada és el primer pas per canviar la relació que tenim amb una planta. I nosaltres tenim aquest propòsit ben endins de la missió del projecte Gastrobotánicas.

Un llegat que només existeix si es transmet

Recuperar les plantes silvestres no significa únicament no arrancar-les quan ixen on no volem. Suposa conéixer la gran biodiversitat cultural que contenen: saber què es recol·lecta, on i quan; quines parts s’aprofiten; com es preparen; quines receptes pertanyen a cada territori; i quines històries, paraules i pràctiques les acompanyen. Durant la taula redona del festival Bones Herbes, «Passat, present i futur de les plantes silvestres», aquesta transmissió va ocupar un lloc central. Casimir Romero, divulgador de la cuina tradicional valenciana i autor de nombrosos llibres, entre ells Herbes Mengívoles, va compartir una manera d’aprendre que durant segles va ser habitual: de la mà de sa mare i de la seua àvia, recol·lectant i cuinant herbes mengívoles, preparant coques i pastissets i incorporant aquest coneixement a la vida quotidiana.

I és que quan aquesta cadena es trenca, no desapareix només una recepta, desapareix una manera de reconèixer el paisatge. Per això, mantenir viu aquest llegat no pot ser només guardat en llibres, herbaris o vitrines, necessita tornar a ser experimentat, compartit, cuinat i reinterpretat. I ací és on entra el paper de projectes com el Col·lectiu Eixarcolant, a Catalunya, i Gastrobotánicas, Vanesa Bustos, Ausiàs de Ruralment i Endèmica Natura, ací a la Comunitat Valenciana, que estan centrant els seus esforços, passió i dedicació a revaloritzar, mantenir i sembrar noves possibilitats per a incorporar les plantes silvestres a la nostra vida moderna.

Tradició que mira cap al futur

Una de les idees que va travessar la reflexió del festival és que la tradició no hauria de ser una peça immòbil: el repte és transmetre els sabers rebuts i, alhora, permetre que dialoguen amb el present. Recuperar les plantes silvestres no ha de significar necessàriament tornar a menjar exactament com ho feien les nostres àvies, sinó conservar el coneixement que ens van deixar i donar-li noves possibilitats adaptades a la nostra realitat contemporània.

Les plantes també ens recorden una altra manera d’habitar el temps. Enfront de la velocitat que travessa bona part de la vida contemporània, la natura manté els seus propis ritmes: cada llavor germina quan es donen les condicions, cada planta floreix en el seu moment i cada fruit necessita el seu temps per a madurar. No tot es pot accelerar, forçar o avançar. Aprendre a observar les plantes és també aprendre a esperar, a reconèixer els cicles i a entendre que cada cosa té el seu lloc exacte en el temps.

Amb la industrialització, però, no només va canviar la manera de produir, sinó també la nostra relació amb molts d’aquests sabers i amb el temps que necessitaven. Els nous materials i la producció industrial van anar desplaçant objectes artesanals elaborats amb fibres vegetals; la medicina moderna va relegar i, sovint, va llevar valor a molts coneixements tradicionals sobre les plantes; i el desenvolupament tecnològic ens va acostumar progressivament a la immediatesa i a ritmes cada vegada més accelerats. Recuperar els sabers vinculats a les plantes silvestres pot ser, per tant, alguna cosa més que recuperar usos o receptes: pot ajudar-nos a recuperar una manera més atenta d’observar, esperar i relacionar-nos amb els ritmes del territori.

Aquesta és també una de les línies de treball de projectes com Gastrobotánicas: reconnectar biodiversitat, gastronomia i cultura popular, i explorar com aquests ingredients poden tornar a formar part de la nostra alimentació quotidiana des d’una mirada contemporània, creativa, lenta i arrelada al territori i als cicles naturals. Per això Bones Herbes no es va plantejar com un congrés d’etnobotànica, ni com un festival gastronòmic, ni com una fira d’artesania, volíem crear un lloc on totes aquestes dimensions pogueren trobar-se. Un espai en què el coneixement tradicional poguera conversar amb la cuina contemporània, l’art, la música, l’artesania, la investigació, la infància i les noves formes d’habitar i entendre el territori.

Un jardí ple de Bones Herbes

Els dies 23 i 24 de maig de 2026, aquella idea es va convertir en una primera edició del festival al Jardí Botànic de la Universitat de València. Durant el cap de setmana, centenars de persones van participar en tallers, visites guiades, xarrades, degustacions, activitats infantils, propostes artesanals, mercat i música. I tot i la incertesa sobre com funcionaria aquesta primera edició, moltes de les activitats havien esgotat les places abans de començar.

La programació permetia aproximar-se a les plantes silvestres des de llocs molt diferents. Es podia descobrir el seu potencial gastronòmic en una degustació de creacions culinàries silvestres de Gastrobotánicas, reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la gastronomia amb plantes silvestres amb la taula redona, i també conéixer com es fa l’herbero (beguda tradicional de plantes) o el raïm de pastor (encurtit tradicional valencià), o participar en activitats que connectaven plantes, memòria i creació.

Algunes escenes condensaven especialment bé l’esperit de trobada del festival: desenes de persones reunides al voltant de la font del Jardí trenant espart amb l’Associació Arrelaires; el mural col·lectiu de «Flors contra l’oblit»; xiquets i xiquetes experimentant amb cuina silvestre, aquarel·les vegetals, suro natural o estampació botànica; i, al final del cap de setmana, la música d’arrel de Raquel Cruces convertint la plaça Carles Pau en un gran rogle de dansa comunitària.

Tornar a mirar

La resposta del públic a aquesta primera edició va confirmar el que intuíem: hi ha un interès creixent per recuperar una relació més pròxima amb el territori, la biodiversitat i els coneixements que durant generacions han format part de la nostra cultura etnobotànica. Potser el futur de les plantes silvestres no consisteix a tornar enrere, sinó a aconseguir que el fil no es trenque, transmetre el foc en comptes d’adorar les cendres. Que les noves generacions puguen tornar a conéixer allò que creix als marges. Que coneguem les històries que hi ha darrere d’una herba, però que també tinguem llibertat per inventar-ne nous usos, noves receptes i noves formes de relacionar-nos amb elles.

Potser deixar de dir-ne “males herbes” és només el principi. Anomenar-les, reconèixer-les, cuinar-les i transmetre allò que sabem sobre elles és una manera de mantenir viu un llegat. Bones Herbes va nàixer precisament per això: per mirar cap arrere sense deixar d’imaginar cap avant.