«La societat urbana ha d’integrar l’horta al nou concepte d’espai verd»

Quin paper podria tindre el Jardí Botànic en el desenvolupament del SIPAM?

Sens dubte, hauria de ser una part integrant pel seu protagonisme en la conservació d’espècies tradicionals. És clau tindre un espai per a fer un seguiment dels mètodes de producció, el cultiu, les característiques de les varietats o els diversos impactes climàtics. El Jardí Botànic de la Universitat de València és una porta magnífica amb grans possibilitats perquè la societat valenciana urbana aprecie l’horta i un nou concepte d’espai verd, més enllà dels grans dissenys paisatgístics de la ciutat.

Després d’un any de la declaració, com es troba la iniciativa?

Una de les claus de l’èxit del reconeixement era demostrar que hi hauria solidesa per al seu manteniment. En aquest sentit, el Consell de l’Horta és l’entitat que, a més de representar institucionalment el SIPAM, té el mandat d’executar el Pla de Desenvolupament Agrari del Pla d’Acció Territorial de l’Horta. Tots els protocols s’estan dissenyant i disposem de cinc anys –ens queden quatre- per a presentar proves de verificació del pla a la FAO, encara que ens poden auditar en qualsevol moment. Per aquest motiu, és tan important que estiguem atents a allò que succeeix en punts concrets de la nostra gran metròpoli agrària, per exemple, en el Pla d’Acció Integral (PAI) de Benimaclet, el solar de Jesuïtes o el desplegament del Pla Verd i per a la Biodiversitat.

S’ha aprovat recentment el conveni per al desenvolupament del Jardí de Trini Simó dedicat a la biodiversitat de l’horta. Què n’opina?

Resulta molt il·lusionant que l’Ajuntament de València tinga aquesta aposta, en coordinació amb la Universitat de València, per a transformar l’emblemàtic solar de Jesuïtes en el Jardí de Trini Simó dedicat a la biodiversitat de l’horta. Més que un centre d’interpretació, serà primordial promoure un espai per a posar en comú coneixements sobre horta, on confluïsquen cultius i qüestions humanes. Donar a conéixer els sistemes de reg, les tandes, la memòria col·lectiva, revaloritzar les persones, el paper de les agricultores i els agricultors, acostar el món rural a l’urbà.

L’agricultura també és valor de la ciutat moderna i innovadora…

El disseny innovador no pot deixar de costat els valors històrics. Cal combinar-los, en cas contrari, estem renunciant a oportunitats, a aconseguir el valor de la diferenciació cultural. És fonamental que s’habiliten espais agraris per a la ciutadania, integrats en la societat urbana perquè l’alimentació no pot alienar-se de la realitat quotidiana. En aquest sentit, el barri de Benimaclet, davant els plans urbanístics, representaria un exemple de trinxera entre aquestes dues visions, mentre que el Jardí Botànic representa una via de trencar aquest tipus de trinxeres. Si s’aporten serveis i i educació ambiental, la societat respectarà el vessant agrari del seu territori i els serveis ecosistèmics que ofereix.

Quin va ser el germen del SIPAM de l’horta?

La veritat és que tot va sorgir gràcies al suggeriment d’una amiga, Laura Lorenzo, directora del Fòrum Rural Mundial, després del reconeixement del sistema històric de producció de sal de la Vall d’Añana a Àlaba. I, per la nostra trajectòria, ens vam proposar començar la iniciativa de la millor forma possible, obrint un ampli procés de participació, a més de comptar amb el suport institucional, des del Govern central a la Diputació, la Generalitat i l’Ajuntament de València. De fet, estem especialment satisfets d’haver aconseguit una gran implicació de diversos sectors a través de diverses accions.

La candidatura es va realitzar quan l’horta ja havia patit un procés de degradació molt rellevant. Com va afectar-hi a la tramitació?

Mai es va ocultar la realitat de l’horta, al contrari, ha de mostrar-se la seua vulnerabilitat, la qual revela la necessitat de preservació i reconeixement internacional. No obstant això, el sistema de reg tradicional de l’horta de València té un gran valor: continua actiu, presenta un gran dinamisme i capacitat d’adaptació a les pressions climàtiques. Podem assegurar que ens trobem davant un paisatge mil·lenari i les séquies, encara que ara siguen de formigó, han mantingut la seua amplària, per exemple, com una característica molt singular. A més d’altres fórmules de governança i sistemes de reg per torn, administrats pel Tribunal de les Aigües o la Reial Séquia de Montcada.

La Càtedra de Terra Ciutadana compleix una dècada de trajectòria. Què en destacaria?

S’ha consolidat com a espai d’investigació-acció de l’Escola d’Enginyeria Agronòmica i del Medi natural de la UPV, catalitzador de coneixement. També de debat sobre la responsabilitat social dels professionals de l’enginyeria davant la sostenibilitat del planeta. Hem aconseguit crear un fòrum d’aprenentatge mutu per a multitud d’associacions que treballen per un sistema alimentari just, agricultura i pesca responsables. Actualment, a més a més, comptem amb el patrocini de l’Ajuntament de València, en aquesta etapa, molt més sensible davant el sistema d’alimentació urbana i a donar suport a una estratègia per a la ciutat a través del Consell Alimentari. La nostra vocació, com a universitat pública, ha de ser la Ciència Oberta i espais d’impacte social.

Es mostra molt orgullós de l’àmbit de formació oferit a l’estudiantat. Per què?

Sí, perquè és un espai que obri expectatives a estudiants per a mobilitzar la seua manera de veure el món. Més d’un centenar s’hi han beneficiat de pràctiques que suposa una inserció òptima a nivell professional. Emprendre per crear impactes reals de transformació, amb actitud oberta. La càtedra va ser un dels primers espais a llançar challenges, com els relacionats amb reptes per a reduir el desaprofitament alimentari. Hem apostat per enviar a alumnat a altres països, com ara Vietnam, Guatemala o diferents de l’Àfrica a fi d’estudiar els reptes de l’economia llauradora en l’adaptació al canvi climàtic.

Assegura que ha trobat un costat menys negatiu de la pandèmia per COVID-19.

En 2020, la FAO va reconéixer la resiliència del sistema de l’Horta de València per a proveir d’aliments sans i saludables la població. Durant la pandèmia, la comunitat agrària va actuar heroicament, potser amb menys aplaudiments i eufòria, però de manera eficaç. La població, segons algunes evidències publicades, ha millorat la seua adherència a la dieta mediterrània i ha cuinat a casa amb productes més frescos, molts, de proximitat. De fet, es van crear xarxes de comerç de proximitat i es va accelerar el procés de consciència. Tot això ha suposat un factor clar a favor de l’estratègia preventiva anticovid.

Amb optimisme, augura el triomf de l’agricultura ecològica:

S’argumenta que l’agricultura ecològica és només per a rics i no hem de caure en el parany. Tenim capacitat per a superar aquesta contradicció i, a més, disposem de la tecnologia per a fer accessibles productes més saludables i respectuosos amb el medi natural.