Entrevistes

7 abr. 2020

Botànica del mes: Isabel Martínez-Nieto

Isabel Martínez-Nieto

És una persona amb una curiositat insaciable i això es nota quan parla de totes les facetes que desenvolupa tant en el camp de la Botànica com en altres àmbits. Afirma que el fet de provindre d'una família dedicada a l'agricultura va influir segurament en la seua vocació. Li agrada l'oportunitat que la ciència li ofereix d'estar aprenent constantment. Considera necessària la divulgació i la comunicació permanent amb la societat i en Espores donem fe d'això. Isabel Martínez-Nieto és la nostra Botànica del mes.

Què et va atraure de la Botànica?

Supose que des de menuda he estat en contacte amb la natura i, especialment, amb el món de les plantes, ja que procedisc d’una família que es dedica a l’agricultura i això ha pogut influir en els meus interessos. Durant la carrera, encara que no existien itineraris específics, sempre em van interessar més les assignatures que em parlaven de botànica, de vegetació i de diversos aspectes de les plantes en general. Al cap i a la fi, són els organismes que estructuren els ecosistemes terrestres i els que els defineixen, i estan en la base de les cadenes tròfiques.

Isabel Martínez-Nieto
Isabel Martínez-Nieto durant la recol·lecció de mostres per al desenvolupament de la seua tesi doctoral sobre plantes d’algeps ibèriques al desert de Monegros (Saragossa). Al costat d’ella, dos dels seus companys del grup de Juan Mota: Paco Pérez García (de roig) i Juan Antonio Garrido. / Juan Mota

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

De manera semi-professional, vaig començar col·laborant en el laboratori d’Isabel Mateu –que havia sigut la meua professora en T.A.C.O. (Tècniques Automatitzades de Classificació i Organització) i acabava d’aconseguir un projecte en temes de filogeografia de plantes mediterrànies–, i vaig trobar el camp d’investigació que més m’apassiona. Posteriorment vaig realitzar el meu doctorat a la Universitat d’Almeria amb el magnífic equip de Juan Mota, també en filogeografia i altres temes relacionats amb la conservació de plantes, però en aquest cas d’aquelles que creixen en sòls rics en algeps. Allà vaig poder seguir treballant durant un temps en aquests temes. Després vaig tornar a la Universitat de València, de nou de la mà d’ Isabel Mateu i al costat de la botànica i investigadora Eva Barreno, en un projecte relacionat amb l’arboç en què vaig aprendre moltíssim sobre tècniques que no dominava. Els últims anys seguisc en el grup d’Eva Barreno i he començat la meua marxa al Jardí Botànic, inicialment en el Banc de Germoplasma, encara que ara no sols faig tasques per a aquesta unitat. M’encantaria poder seguir ací durant un llarg període. D’altra banda, la precarietat pròpia que caracteritza la carrera científica m’ha portat a fer tot tipus de coses entre contractes, sempre en l’àmbit de l’educació, i també a reinventar-me i convertir-me en la botànica versàtil que crec que sóc avui dia.

Isabel Martínez-Nieto
Isabel Martínez-Nieto junt al pòster que va presentar en el seu primer congrés, a Menorca, mentre feia la tesi doctoral. / Esteban Salmerón

En què consisteix el teu treball actual?

Col·labore amb dos grups d’investigació amb els quals realitze activitats d’allò més diverses: des de treballs purament microbiològics, fins a actualització de bases dades de biodiversitat vegetal, passant per treballs relacionats amb la filogeografia i altres tècniques moleculars dedicades a l’estudi de les plantes.

La teua especialitat és la filogeografia. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

Són moltes les branques de la biologia de les plantes amb què estic relacionada. No obstant això, la filogeografia és el camp que conec d’una manera més profunda i, sense dubte, el que més m’entusiasma. És una àrea relativament nova, que sorgeix a partir del desenvolupament de les tècniques moleculars a la fi de segle XX. Els estudis filogeogràfics tracten de desentranyar els processos històrics que podrien ser els responsables de la distribució actual dels diferents organismes, basant-se en diferents evidències, però principalment en l’estudi de les genealogies de marcadors moleculars. Em resulta molt divertit, es podria comparar amb un treball detectivesc en el qual usem les mateixes tècniques moleculars que els forenses però, a més, eixim al camp a conéixer de primera mà la distribució de l’espècie i usem altres dades de tipus climàtic o relacionades amb els fòssils. Finalment, fem un exhaustiu treball bionformàtic que possibilita la resolució del cas. M’encanta el fet de trencar la tricotomia de pertànyer al sector de biòlegs de “bota”, de “bata” o de “tecla”… faig de tot i aquesta diversitat és molt entretinguda.

Isabel Martínez-Nieto
Imatge del dia de la seua defensa de la tesi doctoral. En el tribunal, Francisco Gómez, Gabriel Blanca i Pedro Sánchez. D’esquenes, apareixen els seus directors, Juan Mota i Encarna Merlo. / Melchor Juan

Explica’ns en quin projecte treballes ara mateix.

Estic implicada en diversos projectes. D’una banda, porte treballant un parell d’anys al Jardí Botànic on col·labore amb diferents aspectes del manteniment del Banc de Germoplasma i implemente anàlisis moleculars, de tipus filogeogràfic o filogenètic, en alguns dels projectes d’investigació que s’estan desenvolupant. D’altra banda, també col·labore amb el grup Symbioliquen, dirigit per Eva Barreno, on estic implicada en l’aïllament de microorganismes associats en els complexos liquènics.

Isabel Martínez-Nieto
Grup d’investigació liderat per Eva Barreno (amb jaqueta blava en la primera fila) en 2016, el dia en què es va doctorar Fernando Martínez Alberola (primer a l’esquerra de la tercera fila des de baix), company de carrera i de grup d’investigació d’Isabel Martínez (primera a la dreta de la primera fila).

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Em fa molta il·lusió formar part d’un projecte relacionat amb la Jara de Cartagena, que es considera l’espècie vegetal més amenaçada en el territori nacional, fins al punt que existeix un grup de treball també d’ambit nacional com per al linx o el trencalòs.

Quina és la teua relació amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

Actualment gran part de la meua carrera professional la desenvolupe a l’entorn del Jardí. És un espai que sempre m’ha fascinat i més des que vaig començar a col·laborar en el departament de Botànica de la Universitat de València. Em sent molt orgullosa de pertànyer ara a la família del Botànic.

Isabel Martínez-Nieto
Grup d’investigació del qual Isabel Martínez-Nieto forma part en el Jardí Botànic. Començant per l’esquerra apareixe ella junt a Elena Estrelles, conservadora del Banc de Germoplasma; Amel Bensouna, estudiant de doctorat algeriana que cursa una estada actualment al Jardí; Luis, estudiant que ha realitzat les practiques del grau en el Banc recentment; Pilar Soriano, professora titular del departament de Botànica de la Universitat de València i Josefa Prieto, tècnica del Banc de Germoplasma.

Ha canviat el teu treball amb els anys?

La meua carrera encara no és massa llarga, però he viscut en persona l’exponencial desenvolupament de les tècniques moleculars. Quan vaig començar, realitzar la seqüenciació d’un fragment era relativament car i treballàvem sobretot amb una altra mena de marcadors moleculars. Actualment, amb la implementació de les tècniques de seqüenciació massiva, es poden seqüenciar organismes complets en tot just unes hores per un preu molt competitiu.

Com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu?

No estic molt segura si els animaria que es dedicaren al mateix que jo, és un àmbit dur que implica molts períodes de precarietat laboral. No obstant això, és un treball plenament vocacional, que es viu i es gaudeix. Així que només animaria als estudiants que ho visquen així, que senten que la Biologia és la seua gran afició, ja que del contrari és impossible seguir aquesta carrera per molt de temps.

Isabel Martínez-Nieto
Recol·lectant Ramalina farinacea a el Toro (Terol) per al projecte en el qual s’aïllen els microorganismes associats en el complex liquènic, en el grup d’Eva Barreno. / Salvador Chiva

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Sí, a moltíssimes. Començant per tota una xarxa de botànics espanyols amb els quals he tingut la sort de col·laborar en alguna ocasió o coincidir amb ells d’alguna manera. Em va encantar conéixer Jesús Izco, autor del llibre principal amb què estudiàvem Botànica en la carrera, en un congrés que organitzàrem quan estava a la Universitat d’Almeria; o a Gabriel Blanca, que va ser el president del meu tribunal de tesi. Totes dues trobades crec que van ser molt enriquidores, per destacar un parell de grans figures de la botànica nacional. Però internacionalment, quasi sempre gràcies a l’assistència a jornades i congressos científics, he coincidit amb científics de la talla del matrimoni Grant, Rosemary i Peter Grant, hereus dels treballs de Darwin; o biòlegs importantíssims en el meu camp com Frederic Medail en filogeografia o Michael Moore en l’estudi de les plantes d’algeps del desert de Coahuila (Mèxic). És fascinant poder conversar amb les persones els treballs de les quals guien el dia a dia de les teues investigacions.

Isabel Martínez-Nieto
Trobada amb Peter i Rosemary Grant, biòlegs evolutius de la Universitat de Princeton. / Esteban Salmerón

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

En el meu cas, aprens sobre una àmplia gamma de coneixements científics a causa de la diversitat de treballs que duc a terme. Però el fet de dedicar-te a la ciència crec que t’ajuda a veure la vida des d’una perspectiva analítica i assossegada.

Quina importància penses que té la divulgació científica?

De res serveix fer ciència a una cova, dirigida solament a experts. El nostre treball depén de com siguem d’útils per a la societat i hem de fer-li arribar aquest missatge. D’altra banda, vivim en l’era de les comunicacions, envoltats d’informació de tota mena, de postveritats que no deixen de ser falsedats. Crec que en aquest sentit, els científics tenim un paper important, almenys amb la informació que concerneix els nostres camps de coneixement. Tots no podem ser experts en tot, però una mica de didàctica de part dels entesos en cada àrea ens pot ajudar a guanyar criteri davant tanta interferència informativa.

Isabel Martínez-Nieto
Foto grupal de botànics europeus en la “Segona Setmana de Conservació de Plantes Mediterrànies” a la qual Isabel Martínez-Nieto va acudir com a representant del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Has parlat de la dificultat de fer carrera en la ciència. Com valores la situació laboral del sector?

En general, la carrera investigadora sempre ha sigut molt complicada i, concretament a Espanya, comporta molts períodes de precarietat laboral. No obstant això, crec que en aquest moment la formació en algunes branques de la biologia, com biotecnologia, biologia molecular o bioinformàtica, ofereixen una eixida laboral bastant prometedora en l’empresa privada. Un bon exemple és la gran quantitat de personal amb formació biològica que està sent necessària per a la gestió de la pandèmia que estem vivint a causa del SARS-COV-2: investigacions bàsiques sobre el virus, sobre la seua evolució, treballs aplicats a la consecució de tractaments i vacunes, fins i tot per a l’execució de les diferents tècniques que permeten detectar els qui estan o han estat contagiats.

De qui et consideres deixebla?

Potser no deixebla exactament, però hi ha alguns botànics als qui tinc molt a agrair. Crec que la principal és Isabel Mateu, a qui considere la meua major mentora, ja que em va obrir les portes del departament de Botànica i em va donar a conéixer el camp de la filogeografia. És una persona que sempre ha estat ahí. Però també està Juan Mota, el meu director de tesi i una de les persones més íntegres que conec. Igualment, he de citar a la multidisciplinària Eva Barreno amb qui s’aprén cada dia. I en aquests últims anys no puc estar més agraïda a l’equip del botànic amb Elena Estrelles, Pilar Soriano, Jaime Güemes… equip en què crec que m’he integrat molt bé i amb el qual m’agradaria continuar treballant per molt de temps.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

Des d’un punt de vista una miqueta romàntic m’hauria encantat viure l’època dels grans viatges amb Humboldt, Darwin… segurament es vivien moltes penúries, però davant d’ells s’obria tot un apassionant món per descobrir.

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

La científica que més m’haguera agradat conéixer no és botànica, sinó més aviat una biòloga evolutiva que va revolucionar en el segle passat les teories de l’evolució en els seus aspectes més profund; per tant, el seu treball va influir, ha influït i influeix en totes les branques de la Biologia. Aquesta científica és Lynn Margulis, a qui vaig tindre oportunitat d’escoltar en directe en la que va ser la seua última conferència a València. Sense cap dubte, m’haguera agradat conversar amb ella i conéixer-la personalment, ja no sols per les seues troballes sinó també pel seu caràcter combatiu, rebel i entusiasta.

Isabel Martínez-Nieto
Trobada pel canvi climàtic, celebrada al Jardí Botànic, en què van participar gran part dels membres de l’AIMJB (Associació Iber-macaronésica de Jardins Botànics) i el Climate-Kic, en la qual es van abordar temes relacionats amb els serveis que poden oferir els jardins botànics en la cerca de solucions davant els problemes del canvi climàtic. / Elisa Caballer

En tots aquests anys com a botànica, t’has trobat amb alguna situació curiosa (que es puga explicar)?

Sobretot en les eixides de camp és quan més anècdotes succeeixen. Sempre recorde que, després d’estar recollint mostres per a la meua tesi, una vesprada de juliol al desert de Monegros, en tornar al cotxe amb cert mareig i beure aigua, vaig descobrir com de fàcil i perillós és arribar a una situació de deshidratació. Un altre moment memorable va ser quan, també amb el grup d’Almeria, havíem de passar tot el dia al cim de la Serra de Gúdar, on no hi havia cobertura, i la dona d’un company estava a punt de donar a llum. També mostrejant sola em vaig trobar en una ocasió un impresentable que em va fer passar una estona una miqueta incòmoda. I recollint llavors per al banc, recorde un moment en el qual hi havia un núvol de mosques similars a les de la fruita que pretenien ficar-se’m als ulls, no sé si perquè és la zona més humida exposada, però va ser realment desagradable.

Treballes sola o en equip?

Treballe en equip, cosa que em resulta molt enriquidora i m’encanta. Pense que hui dia, per a desenvolupar un projecte competitiu, són imprescindibles els equips multidisciplinaris, ja que existeixen tants flancs pels quals abordar la botànica que és impossible ser expert en tots ells.

Quina és la pitjor part del teu treball? I la més gratificant?

Diuen que la paciència és la mare de la ciència, i així és, es necessita molta constància per a aconseguir resultats. A més, la precarietat que et fa saltar de contracte a contracte moltes vegades trunca una línia en què havies posat moltes il·lusions. No obstant això, quan estàs en un projecte, comences a tindre resultats i anàlisis rere anàlisis les peces comencen a encaixar, és una sensació realment gratificant.

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend