Botànica del mes: Isabel Martínez-Nieto

Què et va atraure de la Botànica?

Supose que des de menuda he estat en contacte amb la natura i, especialment, amb el món de les plantes, ja que procedisc d’una família que es dedica a l’agricultura i això ha pogut influir en els meus interessos. Durant la carrera, encara que no existien itineraris específics, sempre em van interessar més les assignatures que em parlaven de botànica, de vegetació i de diversos aspectes de les plantes en general. Al cap i a la fi, són els organismes que estructuren els ecosistemes terrestres i els que els defineixen, i estan en la base de les cadenes tròfiques.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

De manera semi-professional, vaig començar col·laborant en el laboratori d’Isabel Mateu –que havia sigut la meua professora en T.A.C.O. (Tècniques Automatitzades de Classificació i Organització) i acabava d’aconseguir un projecte en temes de filogeografia de plantes mediterrànies–, i vaig trobar el camp d’investigació que més m’apassiona. Posteriorment vaig realitzar el meu doctorat a la Universitat d’Almeria amb el magnífic equip de Juan Mota, també en filogeografia i altres temes relacionats amb la conservació de plantes, però en aquest cas d’aquelles que creixen en sòls rics en algeps. Allà vaig poder seguir treballant durant un temps en aquests temes. Després vaig tornar a la Universitat de València, de nou de la mà d’ Isabel Mateu i al costat de la botànica i investigadora Eva Barreno, en un projecte relacionat amb l’arboç en què vaig aprendre moltíssim sobre tècniques que no dominava. Els últims anys seguisc en el grup d’Eva Barreno i he començat la meua marxa al Jardí Botànic, inicialment en el Banc de Germoplasma, encara que ara no sols faig tasques per a aquesta unitat. M’encantaria poder seguir ací durant un llarg període. D’altra banda, la precarietat pròpia que caracteritza la carrera científica m’ha portat a fer tot tipus de coses entre contractes, sempre en l’àmbit de l’educació, i també a reinventar-me i convertir-me en la botànica versàtil que crec que sóc avui dia.

En què consisteix el teu treball actual?

Col·labore amb dos grups d’investigació amb els quals realitze activitats d’allò més diverses: des de treballs purament microbiològics, fins a actualització de bases dades de biodiversitat vegetal, passant per treballs relacionats amb la filogeografia i altres tècniques moleculars dedicades a l’estudi de les plantes.

La teua especialitat és la filogeografia. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

Són moltes les branques de la biologia de les plantes amb què estic relacionada. No obstant això, la filogeografia és el camp que conec d’una manera més profunda i, sense dubte, el que més m’entusiasma. És una àrea relativament nova, que sorgeix a partir del desenvolupament de les tècniques moleculars a la fi de segle XX. Els estudis filogeogràfics tracten de desentranyar els processos històrics que podrien ser els responsables de la distribució actual dels diferents organismes, basant-se en diferents evidències, però principalment en l’estudi de les genealogies de marcadors moleculars. Em resulta molt divertit, es podria comparar amb un treball detectivesc en el qual usem les mateixes tècniques moleculars que els forenses però, a més, eixim al camp a conéixer de primera mà la distribució de l’espècie i usem altres dades de tipus climàtic o relacionades amb els fòssils. Finalment, fem un exhaustiu treball bionformàtic que possibilita la resolució del cas. M’encanta el fet de trencar la tricotomia de pertànyer al sector de biòlegs de “bota”, de “bata” o de “tecla”… faig de tot i aquesta diversitat és molt entretinguda.

Explica’ns en quin projecte treballes ara mateix.

Estic implicada en diversos projectes. D’una banda, porte treballant un parell d’anys al Jardí Botànic on col·labore amb diferents aspectes del manteniment del Banc de Germoplasma i implemente anàlisis moleculars, de tipus filogeogràfic o filogenètic, en alguns dels projectes d’investigació que s’estan desenvolupant. D’altra banda, també col·labore amb el grup Symbioliquen, dirigit per Eva Barreno, on estic implicada en l’aïllament de microorganismes associats en els complexos liquènics.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Em fa molta il·lusió formar part d’un projecte relacionat amb la Jara de Cartagena, que es considera l’espècie vegetal més amenaçada en el territori nacional, fins al punt que existeix un grup de treball també d’ambit nacional com per al linx o el trencalòs.

Quina és la teua relació amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

Actualment gran part de la meua carrera professional la desenvolupe a l’entorn del Jardí. És un espai que sempre m’ha fascinat i més des que vaig començar a col·laborar en el departament de Botànica de la Universitat de València. Em sent molt orgullosa de pertànyer ara a la família del Botànic.

Ha canviat el teu treball amb els anys?

La meua carrera encara no és massa llarga, però he viscut en persona l’exponencial desenvolupament de les tècniques moleculars. Quan vaig començar, realitzar la seqüenciació d’un fragment era relativament car i treballàvem sobretot amb una altra mena de marcadors moleculars. Actualment, amb la implementació de les tècniques de seqüenciació massiva, es poden seqüenciar organismes complets en tot just unes hores per un preu molt competitiu.

Com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu?

No estic molt segura si els animaria que es dedicaren al mateix que jo, és un àmbit dur que implica molts períodes de precarietat laboral. No obstant això, és un treball plenament vocacional, que es viu i es gaudeix. Així que només animaria als estudiants que ho visquen així, que senten que la Biologia és la seua gran afició, ja que del contrari és impossible seguir aquesta carrera per molt de temps.

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Sí, a moltíssimes. Començant per tota una xarxa de botànics espanyols amb els quals he tingut la sort de col·laborar en alguna ocasió o coincidir amb ells d’alguna manera. Em va encantar conéixer Jesús Izco, autor del llibre principal amb què estudiàvem Botànica en la carrera, en un congrés que organitzàrem quan estava a la Universitat d’Almeria; o a Gabriel Blanca, que va ser el president del meu tribunal de tesi. Totes dues trobades crec que van ser molt enriquidores, per destacar un parell de grans figures de la botànica nacional. Però internacionalment, quasi sempre gràcies a l’assistència a jornades i congressos científics, he coincidit amb científics de la talla del matrimoni Grant, Rosemary i Peter Grant, hereus dels treballs de Darwin; o biòlegs importantíssims en el meu camp com Frederic Medail en filogeografia o Michael Moore en l’estudi de les plantes d’algeps del desert de Coahuila (Mèxic). És fascinant poder conversar amb les persones els treballs de les quals guien el dia a dia de les teues investigacions.

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

En el meu cas, aprens sobre una àmplia gamma de coneixements científics a causa de la diversitat de treballs que duc a terme. Però el fet de dedicar-te a la ciència crec que t’ajuda a veure la vida des d’una perspectiva analítica i assossegada.

Quina importància penses que té la divulgació científica?

De res serveix fer ciència a una cova, dirigida solament a experts. El nostre treball depén de com siguem d’útils per a la societat i hem de fer-li arribar aquest missatge. D’altra banda, vivim en l’era de les comunicacions, envoltats d’informació de tota mena, de postveritats que no deixen de ser falsedats. Crec que en aquest sentit, els científics tenim un paper important, almenys amb la informació que concerneix els nostres camps de coneixement. Tots no podem ser experts en tot, però una mica de didàctica de part dels entesos en cada àrea ens pot ajudar a guanyar criteri davant tanta interferència informativa.

Has parlat de la dificultat de fer carrera en la ciència. Com valores la situació laboral del sector?

En general, la carrera investigadora sempre ha sigut molt complicada i, concretament a Espanya, comporta molts períodes de precarietat laboral. No obstant això, crec que en aquest moment la formació en algunes branques de la biologia, com biotecnologia, biologia molecular o bioinformàtica, ofereixen una eixida laboral bastant prometedora en l’empresa privada. Un bon exemple és la gran quantitat de personal amb formació biològica que està sent necessària per a la gestió de la pandèmia que estem vivint a causa del SARS-COV-2: investigacions bàsiques sobre el virus, sobre la seua evolució, treballs aplicats a la consecució de tractaments i vacunes, fins i tot per a l’execució de les diferents tècniques que permeten detectar els qui estan o han estat contagiats.

De qui et consideres deixebla?

Potser no deixebla exactament, però hi ha alguns botànics als qui tinc molt a agrair. Crec que la principal és Isabel Mateu, a qui considere la meua major mentora, ja que em va obrir les portes del departament de Botànica i em va donar a conéixer el camp de la filogeografia. És una persona que sempre ha estat ahí. Però també està Juan Mota, el meu director de tesi i una de les persones més íntegres que conec. Igualment, he de citar a la multidisciplinària Eva Barreno amb qui s’aprén cada dia. I en aquests últims anys no puc estar més agraïda a l’equip del botànic amb Elena Estrelles, Pilar Soriano, Jaime Güemes… equip en què crec que m’he integrat molt bé i amb el qual m’agradaria continuar treballant per molt de temps.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

Des d’un punt de vista una miqueta romàntic m’hauria encantat viure l’època dels grans viatges amb Humboldt, Darwin… segurament es vivien moltes penúries, però davant d’ells s’obria tot un apassionant món per descobrir.

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

La científica que més m’haguera agradat conéixer no és botànica, sinó més aviat una biòloga evolutiva que va revolucionar en el segle passat les teories de l’evolució en els seus aspectes més profund; per tant, el seu treball va influir, ha influït i influeix en totes les branques de la Biologia. Aquesta científica és Lynn Margulis, a qui vaig tindre oportunitat d’escoltar en directe en la que va ser la seua última conferència a València. Sense cap dubte, m’haguera agradat conversar amb ella i conéixer-la personalment, ja no sols per les seues troballes sinó també pel seu caràcter combatiu, rebel i entusiasta.

En tots aquests anys com a botànica, t’has trobat amb alguna situació curiosa (que es puga explicar)?

Sobretot en les eixides de camp és quan més anècdotes succeeixen. Sempre recorde que, després d’estar recollint mostres per a la meua tesi, una vesprada de juliol al desert de Monegros, en tornar al cotxe amb cert mareig i beure aigua, vaig descobrir com de fàcil i perillós és arribar a una situació de deshidratació. Un altre moment memorable va ser quan, també amb el grup d’Almeria, havíem de passar tot el dia al cim de la Serra de Gúdar, on no hi havia cobertura, i la dona d’un company estava a punt de donar a llum. També mostrejant sola em vaig trobar en una ocasió un impresentable que em va fer passar una estona una miqueta incòmoda. I recollint llavors per al banc, recorde un moment en el qual hi havia un núvol de mosques similars a les de la fruita que pretenien ficar-se’m als ulls, no sé si perquè és la zona més humida exposada, però va ser realment desagradable.

Treballes sola o en equip?

Treballe en equip, cosa que em resulta molt enriquidora i m’encanta. Pense que hui dia, per a desenvolupar un projecte competitiu, són imprescindibles els equips multidisciplinaris, ja que existeixen tants flancs pels quals abordar la botànica que és impossible ser expert en tots ells.

Quina és la pitjor part del teu treball? I la més gratificant?

Diuen que la paciència és la mare de la ciència, i així és, es necessita molta constància per a aconseguir resultats. A més, la precarietat que et fa saltar de contracte a contracte moltes vegades trunca una línia en què havies posat moltes il·lusions. No obstant això, quan estàs en un projecte, comences a tindre resultats i anàlisis rere anàlisis les peces comencen a encaixar, és una sensació realment gratificant.