Entrevistes

28 oct. 2021

Botànica del mes: Belén Albertos

En el Jardí Botànic de la UV. Imagen: M.J. Picó

La gran diversitat del món vegetal va despertar la vocació de la nostra botànica del mes, Belén Albertos. Inestabilitat i perseverança defineixen la carrera d'aquesta especialista en briòfits, que treballa en pro de la seua conservació. Una tasca complexa ja que, encara que les molses juguen un paper crucial en els ecosistemes, en general, són poc conegudes pel públic i la ciència degut a la seua reduïda grandària i la falta de finançament. Els viatges, els jardins i l'art completen les passions d'aquesta investigadora i professora de la Universitat de València, que considera que la pedra angular de la docència és la curiositat.

Què et va atraure de la Botànica?

Crec que de les plantes em va fascinar adonar-me de com estaven tan a prop, tan assequibles i tan sorprenents quan se’ls presta una mica d’atenció. En batxillerat vaig fer una eixida d’estudis a Doñana i em va semblar que mai havia aprés tant, en tan poc temps i amb tant de plaer. Encara que vam veure molts animals, vam veure moltes més plantes, en una diversitat que em va semblar infinita i les plantes estaven sempre allí, no calia esperar-les ni aguaitar-les. Els primers noms científics que vaig conéixer, van ser de plantes i fou una experiència reveladora. Ja en la universitat (Autònoma de Madrid), vaig tindre molta sort perquè, encara que el segon curs va ser un any de vagues on vam perdre tot el segon quadrimestre, la primera meitat del curs amb Vicente Mazimpaka va ser més que suficient per a decidir la meua vocació. Vaig començar l’any següent a col·laborar amb ell i Paco Lara, i amb ells vaig acabar fent la tesi doctoral en briologia.

Ens podries resumir la teua trajectoria professional?

La meua trajectòria és un poc heterodoxa, no perquè haja fet coses molt rares, sinó perquè no ha seguit un camí clarament ascendent, més aviat sembla sinuosa i amb reculades. Ara, amb més perspectiva, puc dir que sí ha sigut sempre un avanç, només que, com els passa als planetes, des d’un determinat punt de vista, pot semblar un moviment estrany i retrògrad.

Equip de briologia de la UAM (2000). D’esquerra a dreta: Ricardo Garilleti, Isabel Draper, Vicente Mazimpaka, Belén Albertos i Francisco Lara.

Vaig començar amb una tesi doctoral en la Universitat Autònoma de Madrid, molt completa i molt densa, en la qual em vaig desenvolupar com briòloga. Vaig aprendre sobre briòfits (especialment briòfits epífits), biogeografia i ecologia. Eixa fase es va desenvolupar en condicions poc avantatjoses per la falta de beca. Després d’uns quinze anys molt dedicada a la ciència, amb perspectives molt fosques, vaig arribar a un punt de fatiga personal i emocional que no em va deixar seguir per aquest camí. Així, vaig aparcar durant un temps la botànica justament quan vaig arribar a València i, quan em vaig recompondre un poc, vaig tornar a enganxar-me a ella amb una perspectiva professional tècnica. Necessitava sentir que tot el meu bagatge formatiu em servia per a guanyar-me la vida. Sembla una obvietat, però puc assegurar que no ho és. Durant uns quants anys vaig estar treballant amb contractes i encàrrecs i vaig anar derivant la meua línia de treball cap a la conservació vegetal en general i, quan ha sigut possible, a la conservació de briòfits. Finalment, i des de fa dos cursos, contra tot pronòstic (o almenys contra els meus pronòstics) vaig traure una plaça en la Universitat de València d’Ajudant Doctora que m’ha retornat de ple a la vida acadèmica i científica.

Treballant al laboratori de l’estació Maldonado d’Equador en Greenwich. Illes Shetland del Sur, Antàrtida. Imatge: R. Jijón

Així que puc dir que he acabat en el punt del qual vaif fugir, però amb una perspectiva enriquida pel contacte amb altres mons, amb un poc més d’aplom i moltes ganes de fer coses. Els canvis pels quals he passat els vaig viure en el seu moment com a fracassos, però ara comence realment a apreciar tot el que m’ha aportat caminar per senderes laterals durant bona part del camí.

En què consisteix el teu treball?

Doncs això depén d’en quin moment de la meua trajectòria et fixes. Les meues rutines de treball han patit canvis vertiginosos al llarg del temps. Des d’intens treball d’identificació, amb una lupa i microscopi, molts mostrejos de camp en diferents llocs i amb objectius diversos, a treball d’ordinador analitzant dades o escrivint informes o articles. També he tingut bastant d’organització d’equips de treball i gestió de projectes i coses brutalment diferents com organitzar exposicions, tallers i activitats de divulgació, en el Jardí Botànic de la Universitat de València. Ara li afegeix la docència en classe, en el laboratori i, de guinda, en format tant presencial com virtual. Reconec que m’agrada molt canviar de rutines.

De segur que de tots els projectes on has treballat et sents orgullosa d’algun en especial, no és així?

Hi ha dos projectes que m’han marcat molt. ABrA (Atlas y Libro Rojo de los Briófitos Amenazados de España) va ser un salt molt important per a mi . Amb eixe projecte vaig entrar en el món de la conservació vegetal, que em va permetre un desenvolupament professional que necessitava molt i que ha marcat la meua línia actual d’investigació. És un terreny molt necessitat d’atenció dins de la botànica i em sent orgullosa de poder aportar un poc a ell. També l’haver pogut treballar a l’Antàrtida és un privilegi que agraïsc molt i que m’agradaria repetir. Allí convergeixen els meus interessos en la conservació, en aquest cas sobre impactes humans en la vegetació, amb una experiència humana i científica molt especial.

Sessió de fotos a l’Antàrtida. Imatge: R. Jijón

I ara mateix, quin estàs desenvolupant?

Tinc un projecte de conservació, BRYOS, amb suport de la Fundació Biodiversitat del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, que espere que done un nou impuls a la protecció de briòfits en aquest país i que està sent molt interessant des de l’inici. Espanya té serioses dificultats per a complir amb els compromisos de conservació dels briòfits protegits pels convenis europeus, a causa de una sèrie de llacunes d’informació que volem cobrir. A més, el projecte té com a objectiu augmentar la llista d’espècies protegides, que ara mateix és anecdòtica en el cas dels briòfits. És un cercle viciós que ens impedeix millorar el coneixement, perquè els fons es restringeixen a les espècies llistades i sense fons no es genera el coneixement necessari per a avaluar-les adequadament. Es tracta de un projecte molt variat, com a mi m’agrada, perquè són molts els fronts que cal cobrir. Això és el més estimulant de la conservació i, alhora, la seua major dificultat: és necessari molt de coneixement i molt divers per a poder prendre decisions encertades. A Espanya, la briologia té un desenvolupament molt notable, però no en totes les àrees. Necessitem saber més.

El Atlas de los Briófitos Amenazados de España, coordinat a 2012 per Ricardo Garilleti i jo, i el projecte BRYOS són el passat i present de la línia de conservació que desenvolupe.

També participe en projectes de taxonomia d’una família de molses (Orthotrichaceae) dins de l’equip en el qual em vaig formar, que ara és molt més gran i potent, repartit fonamentalment entre Madrid (UAM) i València (UV). En el projecte del Ministeri de Ciència i Innovació que ens acaben de concedir, OTHOCRYPT, explorarem la diversitat críptica de la família, que s’està revelant extraordinària. Tindre el suport d’aquest equip ha sigut fonamental per a poder rellançar la meua activitat científica i professional i és un goig i un privilegi poder col·laborar amb un dels equips més reconeguts internacionalment en la taxonomia de briòfits.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic UV?

Vaig estar durant dos períodes treballant allí en el departament de Cultura i va ser una experiència molt reveladora. Em va donar l’oportunitat de desenvolupar altres capacitats, treballar de forma completament diferent i col·laborar amb molta gent valuosa i encantadora. Valore especialment l’oportunitat d’entrar en el món de la divulgació científica, a la qual m’agradaria poder dedicar-li més temps.

Si en la botànica vivim contínuament amb el hàndicap que el públic té més facilitat per a percebre els animals que les plantes, en la briologia, que ens ocupem de plantes molt xicotetes, es pot un imaginar que eixa Plant Blindness es pateix de forma més bèstia. És necessari i urgent reivindicar la importància d’aquests organismes, tan antics com actuals, que juguen un paper crucial als ecosistemes i en els cicles biogeoquímics del planeta.

Muestrario de briófitos en Ginkakuji, Kyoto. Visita con amigos y familia (2005). Imagen: R. Garilleti

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Moltes, sí. A més de col·legues que han sigut companys d’aventures més o menys llargues, bona part del meu cercle social està directament o indirectament relacionat amb el meu treball. En alguns casos, he conegut gent en un context científic però l’amistat s’ha consolidat entorn d’altres coses que no tenen res a veure, però que ens uneixen, fins i tot, més. Per exemple, tinc un grup d’amigues inicialment format entorn de la ciència, al qual s’han unit altres amigues, disperses en quatre províncies, i que ens ajuntem tot el que podem per a fer punt. Som un grup un poc peculiar, una xarxa de suport meravellosa i que donaria per a un guió de cinema, la veritat.

D’expedició en Alaska amb Ricardo Garilleti i Franscisco Lara (2011)

I per descomptat, el meu marit, Ricardo Garilleti. Ens vam conéixer en el laboratori de Briologia de la UAM i des de llavors hem compartit vida més intensament que la majoria de les parelles. Si m’hagueren dit això quan tenia 20 anys, hauria eixit corrent, però de veritat que mai m’han pesat les hores (quasi totes les del dia i quasi tots els dies) que passem junts. És el millor company en totes les facetes de la meua vida.

En tots aquests anys com a botànica, quina és la situació més curiosa o divertida, que es puga comptar, en la qual t’has trobat?

Entre les anècdotes més divertides, hi ha diverses del Japó. Allí vam estar quasi un mes en zones rurals on l’anglés no està en absolut estés. Cada intent de comunicació, entre traductors automàtics i els meus rudiments de japonés, era tota una aventura. En una ocasió vam anar a una oficina de correus per a enviar unes mostres i el funcionari ens va preguntar pel contingut del paquet. Li vaig explicar que eren molses i, encara que sorprés, va semblar entendre-ho (koke, koke!). Va revisar la seua llista de comprovació i va preguntar impertèrrit: “bateries?” Vaig mantindre el componiment com vaig poder i vaig respondre molt seriosa que no, que no portaven piles. Encara discutim sobre què pensava l’home que estàvem enviant.

Cercant Utlotas al Japó, a la Vall de Sounkio (2012). Imatge: R. Garilleti

Galícia, el territori que vaig estudiar per a la meua tesi doctoral, també ha donat per a molt. Sense GPS i en eixe món de llogarets escampats, consells, pedanies i topònims repetits, allò més normal era perdre’s cada dos dies. Quan això passava, sempre hi havia un vilatà recolzat en el seu gaiato, veient-nos anar i vindre sense dir res. Finalment ens decidíem a preguntar (cosa que evitàvem perquè ja ens coneixíem el final) i les dues respostes possibles eren “I per a què voleu anar allí?” o també “però si allí no hi ha res!”. Però l’Óscar a la millor resposta se’l va emportar l’home que, sense separar la barbeta del puny del bastó, ens va dir simplement: “van malament”.

També hi ha hagut alguna trobada poc agradable durant tots aquests viatges, però afortunadament mai tan dramàtics com per a no acabar en el sac de les anècdotes de les quals rius. Al Marroc vam patir l’arrogància i ganes d’exercir l’autoritat de la policia, que ens va fer perdre un temps molt valuós, a més de que va resultar bastant vexatòria per a les dones de l’equip. Per fortuna no va resultar en res més seriós i eixes vivències acaben estrenyent llaços en els equips.

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

A mi, viatjar m’ha donat molta perspectiva. No sols de com es viu en altres llocs, o de com són altres biomes o de com es fan les coses en altres països. La visió de les coses quotidianes del nostre entorn canvia molt quan tornes a casa i la meua apreciació en particular de l’art, tenen molt a veure amb allò que han vist els meus ulls observant el món. Però supose que la meua passió pels jardins és el més evident i el coneixement de la natura condiciona molt la meua visió.

Quaderns de camp de diferents viatges. Imatge: B. Albertos

Per posar un exemple, la primera vegada que vaig visitar el Japó va ser en un viatge de turisme on vaig visitar molts jardins. Com tothom, vaig quedar fascinada. Em van semblar bellíssims i carregats de simbolisme, però també els vaig veure molt formals, una miqueta irreals, diferents en el seu concepte dels jardins britànics, per exemple, que són més paisatgístics, un estrafaig de la campanya anglesa.

Volcà perfecte a l’illa de Hokkaido, en el cràter d’Aso, i un calc als jardins de Ginkakuji, a Kyoto. Imatge: B. Albertos

En una altra visita al Japó, aquella de les molses a piles, quasi no vam trepitjar les ciutats i vam poder veure els paisatges naturals del país. Això va canviar per complet la meua visió dels seus jardins. És cert que alguns, especialment els jardins zen secs, són molt formals, però moltes de les coses que em semblaven simbòliques als jardins de Kyoto, com eixe flam perfecte d’arena de Ginkakuji, les vaig trobar al camp tal qual existeixen! Els japonesos també imiten el paisatge als seus jardins, només que són altres paisatges que jo no coneixia.

En l’exercici de la docència, què consideres important avui dia?

En la docència jo em vaig estrenar molt prompte, al poc de llicenciar-me, en una escola de disseny de jardins. Allí molts dels meus alumnes eren professionals de la jardineria o arquitectes. També vaig tindre docència universitària després de la tesi, però feia molt de temps que no exercia aquesta activitat i, ara que torne a ella, la meua perspectiva ha canviat bastant. Seguisc convençuda que allò més necessari és estimular l’entusiasme natural dels estudiants. Afortunadament, en els graus on impartisc hi ha una proporció significativa de gent molt vocacional i això és una benedicció per a un docent; la curiositat és la pedra angular de la docència hui i sempre.

El que sí ha canviat és que avui, que la informació està a l’abast d’un clic, els professors ja no som tan necessaris per a transmetre el coneixement. La nostra funció hauria de ser més la d’una brúixola enmig d’aquesta mar de sobreinformació. M’agradaria poder-me centrar en estimular la curiositat i la capacitat de judici dels estudiants, en lloc d’omplir-los d’informació amb un embut, com si foren oques, que és una pràctica habitual. Generalment, els atipem des del batxillerat i no fem més que comprovar que alguna cosa falla, perquè no recorden quasi res al curs següent. Però aconseguir el que busque no és tan fàcil com dir-ho ací i trobe que només estic començant. Espere anar acostant-me cada any un poc més al meu objectiu.

En la teua opinió, quin futur l’espera a la botànica?

L’entrada dels estudis moleculars en la botànica ha sigut un canvi al·lucinant. Vivim una revolució que ens fa plantejar-nos moltes coses fonamentals, des del concepte d’espècie, a la formació i el treball dels botànics. Crec que estarem durant un temps en la boira (segurament més del desitjable), però confie que al final acabarem reprenent algunes coses antigues, de la vella botànica, sense les quals els avanços metodològics no ens portaran tan lluny com voldríem. El major problema és que la vella botànica porta molt temps de formació i vivim en un món amb molta pressa per a tot.

Expedició pel sud de Turquia. Savinar de Kasyaylasi (2006). Imatge: R. Garilleti

En el camp de la conservació d’espècies, allò que més em preocupa és la burocratització dels esforços. Els recursos són escassos i només s’inverteixen en allò sobre què hi ha una obligació legal i això és molt limitant, sobretot quan partim de llistes d’espècies protegides insuficients i inadequades. D’altra banda, cada vegada tenim més potencial científic i tècnic, la qual cosa és, òbviament, molt positiu, però encara no sabem moltes més coses i, de la majoria de les espècies, no sabem quasi res. Seguim amb una visió molt parcial i és molt perillós creure que podem reparar els danys que causem. Molts d’eixos danys, probablement ni els veiem, ni els veurem.

Treballes a soles o en equip? T’agrada treballar així?

Es parla molt de la col·laboració científica i és veritat que és molt important, però també és un món on és imprescindible tindre una bona capacitat de treball autònom. Jo no crec que ningú puga traure una tesi endavant sense això. Cada vegada hi ha més col·laboració, perquè els equips són més grans i més segmentats en la seua especialització, i el treball de camp sol fer-se en equip perquè diversos parells d’ulls i cames són molt benvinguts, però la ciència té també molta faena solitària i jo reconec que no és el que més gaudisc. Em sent més a gust treballant amb altres persones amb les quals discutir els detalls i les possibilitats, però els equips tampoc funcionen si els seus components no són capaços de treballar pel seu compte. També he hagut de coordinar grups de persones i no és fàcil aconseguir consensos i que la maquinària funcione correctament, però quan funciona, és de les coses que més satisfacció em proporcionen.

Mostreig en la Fageda de Montejo amb Lisa Pokorny, Rafael Medina i Isabel Draper (2003)
Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend