Botànic del mes: Patricio García-Fayos

Què et va atraure de la Botànica?

Va ser una vocació tardana i accidental. Com molts de la meua generació, de xiquet estava fascinat pels animals a causa del contacte directe amb la natura i a la influència de Félix Rodríguez de la Fuente. En ingressar a la Universitat, la Botànica no estava entre les meues preferències i el meu interés es repartia entre l’Ecologia i l’Etologia. De fet, vaig suspendre l’assignatura de Botànica general de segon curs i vaig haver de repetir-la. Quan va arribar el moment de triar especialitat, vaig donar suport a una proposta per a implantar l’especialitat d’Ecologia a la Universitat de València, cosa que no vam aconseguir. Així les coses, el més lògic hauria sigut triar Zoologia, però desavinences i desil·lusions amb diversos professors d’aquesta especialitat, em van impulsar cap a la Botànica. Em vaig consolar pensat que, almenys, em permetria reconéixer les plantes de les quals els ocells s’alimenten, en les quals niuen o es posen, etc., el que intuïa que em seria útil per a establir relacions ecològiques, que era al cap i a la fi el que m’agradava. Això vaig fer i no em vaig penedir. Al final em va fascinar ser capaç de reconéixer les plantes i les seues característiques per se i establir relacions entre aquestes i els factors del medi que pogueren explicar la seua presència o absència. De fet, això va constituir l’objecte del meu treball de llicenciatura (la tesina) sota la direcció de Rafael Currás, professor aleshores de l’assignatura d’Ecologia, i tristament desaparegut el mes de març passat.

I des d’aquells primers moments, com ha seguit la teua trajectòria professional?

En acabar la carrera al juny de 1979, José Mansanet, cap del Departament de Botànica, em va oferir un contracte com a professor no numerari. Vaig acceptar encantat, tot i que li vaig advertir que a l’octubre havia d’incorporar-me al servei militar, però que no es preocupara que quan acabara “la mili” podia comptar amb mi. Però clar, ell necessitava professors ja per al següent curs, així que no va poder ser. En tornar de “la mili”, en 1981, juntament amb Antoni Aguilella, guanyem un projecte d’investigació de la Fundació Alfons el Magnànim amb el qual preteníem extraure generalitats a partir de creuar la distribució geogràfica de la vegetació amb la dels factors ambientals i biòtics de la província de València. Un d’aquests factors era el sòl així que, per a aconseguir la informació necessària, vaig acudir a José Luis Rubio, que havia sigut professor nostre d’Edafologia i treballava al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

En aquells moments, juntament amb el professor Juan Sánchez (de la Universitat de València), lideraven un ambiciós projecte de cartografia de sòls i necessitaven gent. Em van proposar participar en l’equip i, més tard, que la meua col·laboració es convertira en la meua tesi doctoral. Però als dos anys, davant la falta d’un sou o beca i amb tot el treball de camp i laboratori acabat, vaig preparar i vaig guanyar una plaça de professor de Formació Professional i vaig canviar la investigació per la docència en Ensenyament Secundari. Gràcies a la insistència d’amistats i família, vaig analitzar les dades obtingudes i vaig defensar la tesi doctoral, la qual em va permetre presentar-me en 1988 a una plaça de científic titular del CSIC, que vaig guanyar. Des d’aleshores m’he dedicat a la investigació, primer en l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments i després al Centre d’Investigacions sobre Desertificació.

En què consisteix la teua ocupació actual?

Dividisc el meu temps entre la direcció del Centre d’Investigacions sobre Desertificació, la investigació i una xicoteta contribució a la docència i la divulgació. La direcció de qualsevol centre d’investigació comporta molta gestió i coordinació per a tractar de facilitar que el personal investigador faça un treball d’excel·lència científica i aconseguir que dispose dels serveis i mitjans necessaris per a fer-lo. Quant a la investigació, intente mantindre’m al dia en el meu camp i desenvolupe els projectes en què estic involucrat, la qual cosa comporta reunions, eixir al camp, publicar, formar tècnics i científics… A una menor escala de dedicació, també impartisc algunes classes de grau i de màster a la Universitat de València, així com xarrades quan em conviden.

La teua especialitat és l’edafologia. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

L’encasellar-me com edafòleg ve perquè la meua tesi va tractar de cartografia edafològica i, des de llavors, molts dels meus companys d’estudis i algunes autoritats han considerat que aquesta era la meua especialitat. Aquesta idea s’ha reforçat, a més, perquè he desenvolupat quasi tota la meua carrera al Centre d’Investigacions sobre Desertificació, on s’ha fet molta cartografia edafològica i estudis sobre l’erosió del sòl. Però realment, si es miren els projectes, tesis dirigides i publicacions en les quals he participat, dirigit i realitzat, la meua activitat em defineix com ecòleg vegetal.

D’aquests projectes que comentes, hi ha alguns dels quals et sentes més orgullós?

Hi ha dos projectes que recorde especialment i que han estat determinants per a la meua carrera com a científic. En un d’ells –que, en realitat, en van ser tres concatenats sota la direcció d’Adolfo Calvo– vaig començar a investigar la vegetació de zones dels badland en el sud-est de la Península Ibèrica. Els badland són àrees intensament abarrancades i erosionades a conseqüència de la litologia i la geomorfologia, i al final em vaig dedicar a intentar contestar a la pregunta de per què no tenen quasi plantes, de quins eren els factors que limitaven la colonització vegetal. Amb el treball sobre el llentiscle, que en realitat era la tesi de Miguel Verdú, vaig aprendre el que és el cicle vital de les plantes, a veure-les no només com un binomi en llatí, un component d’una comunitat vegetal, o a mirar sols el clima, el sòl i l’ús com a factors que expliquen la seua distribució geogràfica. Vaig començar a comprendre que la seua presència o absència, en definitiva, l’èxit a deixar descendència, es deu també a les interaccions amb altres éssers vius, incloses altres plantes, i amb el medi immediat en què viuen. Se’m va obrir el món de la biologia reproductiva, la dispersió de llavors, la germinació, l’evolució, etc.

Quin va ser l’ensenyament que et van deixar aquests projectes?

Amb aquests projectes vaig aprendre realment a investigar, a buscar i posar a prova diferents hipòtesis que pogueren explicar els fenòmens que observàvem o que uns altres o la teoria predeien; a buscar les maneres d’abordar les meues pròpies investigacions a partir del que s’havia fet en investigacions prèvies,; a ser creatiu a proposar hipòtesi i prediccions, dirigir equips d’investigació, publicar, etc. Amb això vaig anar adquirint la suficient confiança en mi mateix i es va configurar la meua carrera investigadora posterior.

Ens agradaria que ens parlares del teu equip d’investigació. Qui el conforma i com es complementen els diversos membres?

Igual que amb els temes d’investigació, no he tingut un grup d’investigació de persones tancat, sinó que sempre he col·laborat amb els uns i els altres. He treballat estretament amb geògrafs, geomorfòlegs, edafòlegs, zoòlegs, ecòlegs, botànics, enginyers agrònoms i forestals, estadístics; i he treballat amb persones expertes des de la biologia reproductiva, taxonomia, filogènia, i ecofisiologia, a les interaccions amb els animals i amb el sòl. De manera important també, en el meu equip han treballat estudiants de màster i doctorat, així com tècnics de Cicles Mitjans i Superiors que, a més de l’ajuda directa, m’han enriquit amb les seues idees i m’han fet reflexionar a partir de les seues preguntes.

I en quin projecte d’investigació treballes ara mateix?

Ara mateix estic treballant en dos. En un d’ells, del Ministeri de Ciència i liderat per Esther Bochet, juntament amb investigadors de les universitats d’Alcalá de Henares i Saragossa i de l’US Forest Service, estem intentant determinar si l’aridesa induïda pel canvi climàtic des de mitjan segle passat ha conduït als alzinars situats en les zones més seques del Sistema Ibèric a un punt de no retorn, tant des del punt de la funcionalitat del sòl i la vegetació com des del punt de vista demogràfic, i si la reforestació amb alzines té sentit en aquest context. En l’altre projecte, finançat per la Fundació Biodiversitat i liderat per Francesco de Bell, juntament amb altres companys del CIDE, personal del CIEF i de Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana, estem muntant una xarxa de seguiment a llarg termini dels efectes del canvi climàtic sobre la biodiversitat. Ara com ara ens limitem a la vegetació i els organismes del sòl, però estem oberts a incloure nous grups tròfics a mesura que vagen sumant-se altres especialistes.

Quina repercussió tenen investigacions com aquesta per a la societat?

Els resultats per a la societat en els projectes esmentats són clars. En el primer, contribuirà al debat de com gestionar aquests alzinars i si té sentit continuar repoblant amb alzines en aquest territori. En el segon, els tècnics i científics disposarem d’una xarxa d’observatoris que permetran monitorar en temps real com el canvi climàtic està afectant la nostra natura i tractar d’entendre i anticipar-nos als canvis.

Al llarg d’aquests anys, com penses que ha canviat la teua especialitat?

Des dels meus estudis inicials de descripció de la vegetació i sòls, vaig passar a investigar les relacions entre ocells i colonització vegetal i entre les plantes, el sòl i l’erosió. Aquestes investigacions perseguien en alguns casos el coneixement per se, i en uns altres objectius aplicats concrets com, per exemple, comprendre les limitacions a la colonització vegetal als talussos de carretera i derivats de la mineria, o com proposar protocols de recol·lecció, magatzematge i ús de llavors forestals per al Servei Forestal de la Generalitat Valenciana. Sense proposar-m’ho, totes les investigacions que anava emprenent al llarg de la meua carrera comportaven treballar amb llavors i el medi en el qual investigava eren sistemes semiàrids i degradats. D’aquesta manera m’he anat centrant en comprendre els mecanismes que controlen la colonització vegetal en zones semiàrides i degradades, des de la producció de llavors fins a la germinació, passant per la dispersió, supervivència i germinació, i com el sòl, la disponibilitat d’aigua, l’erosió i els animals interactuen amb això. Si mire arrere, jo diria que no és que haja canviat la meua especialitat, sinó que he anat relacionant tot el que he anat aprenent i aprofundint.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

La meua relació amb el Jardí va començar de xiquet jugant a l’amagatall els matins d’estiu amb els meus germans. La meua col·laboració professional va començar en 1981, ajudant en la recol·lecció i emmagatzematge de llavors d’espècies silvestres per a l’Index Seminum. Més endavant, des de la posada a punt del Jardí per Manuel Costa fins a l’actualitat, he gaudit d’aquest espai únic en congressos, conferències, presentacions, exposicions, concerts, i fins i tot he estat convidat a impartir alguna conferència i seminari. També he utilitzat les seues instal·lacions com a lloc de reunió de projectes d’investigació en els quals participava. A més, amb totes les persones que han dirigit el Jardí des d’aleshores m’han unit llaços que ja venien d’abans. Sóc company de promoció d’Antoni Aguilella, Isabel Mateu em va donar pràctiques en la carrera, i amb Jaime Güemes m’uneix una amistat que ve de molt de temps arrere. I amb tots ells he investigat i tinc publicacions.

Com animaries als actuals estudiants de Biologia al fet que es dedicaren al mateix que tu? Quines qualitats fan falta?

Crec que hi ha molts joves als qui els encanta la natura. Aquesta és la base. Després, cal tindre la tenacitat i la passió suficients per a seguir avant en aquells temes pels quals un té curiositat i interés i véncer les dificultats i descoratjaments que sempre sorgeixen. I, finalment, cal mantindre sempre oberta la ment, disposada a aprendre, per al que cal anar a la literatura científica no sols del propi tema i treballar amb científics i en grups diferents al que un s’ha format o està desenvolupant la seua professió.

Quina importància té la divulgació? En el cas de la desertificació, per exemple, se li dona suficient cobertura?

A la divulgació li done molta importància, però al mateix temps em sent frustrat i crec que no ho estem fent bé. Malgrat la urgència per a la nostra pròpia existència de temes com el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, i malgrat la gran cobertura que li donen els mitjans de comunicació, no aconseguim que aquests temes trenquen la inèrcia de continuar vivint sense renunciar al nivell de confort que tenim o perseguim. També és cert que, a vegades, el nostre discurs com a científics és tan alarmista que immobilitza i, en altres casos, la incertesa inherent al coneixement científic fa que el nostre missatge perda força. En el costat oposat, els negacionistes no tenen vergonya ni empatx a donar per certes, amb la mateixa rotunditat i lluminositat que un venedor, informacions incompletes, esbiaixades o directament mentides, però que connecten amb la comoditat de la nostra vida i amb la inèrcia a canviar-la. Compensar aquests defectes i aconseguir convéncer per a l’acció hauria de ser la nostra tasca divulgativa.

Quin futur li espera a la botànica?

Existeix un lament general que disciplines com la Botànica interessen cada vegada menys als qui comencen la seua carrera i que tenen cada vegada menys pes en el camp de la investigació. Jo no ho crec així. D’una banda, la natura continua sent atractiva per a les noves generacions. I, per un altre, com ens ensenya la Història, tot el coneixement es va transformant al mateix temps que avança i ho fan també les tècniques amb les quals ens aproximem a aquest. Només hem de pensar en la revolució que ha suposat per al coneixement de les plantes l’estudi dels gens i la seua expressió o com l’evolució i la biogeografia han guanyat amb les eines filogenètiques i la paleobotànica. Les preguntes continuen sent ací i crec que seguiran en el futur. El que hem de fer és intentar contestar-les.

En tots aquests anys com a botànic, Quina és la situació més curiosa o divertida amb què t’has trobat?

Recorde una vesprada al camp, prop de Cosa (Terol). Estàvem Esther Bochet i jo en un vessant de timoneda instal·lant primer cintes i cordes amb unes piquetes per a delimitar una parcel·la i després fent l’inventari de plantes, quan un pastor que va eixir d’un corral amb el bestiar a uns 500 m de nosaltres ens va veure i es va anar aproximant a poc a poc intrigat. A la fi es va atrevir a preguntar-nos què féiem i li contem la veritat, que estàvem fent un estudi de la vegetació i del sòl. Però l’home es va quedar mirant-nos i ens va dir que li estàvem mentint, que el que estàvem fent era buscar or. Per molt que vam insistir no aconseguírem convéncer-lo… ni fer-nos rics!

Quines eines necessites per al teu treball?

Per al camp, generalment em basta tindre cintes mètriques, aixada, sobres de paper i de plàstic, llibreta, llapis i marcadors, etiquetes i filferros per a marcar plantes, flors i fruits. També una motxilla per a ficar-ho tot dins i desplaçar-me. En arribar a l’institut necessite lupa, ordinador per al processament de les dades, connexió a internet, accés a bibliografia, diners per a anàlisis de dades, càmeres de germinació, premses, hivernacle i, sobretot temps!!

Imagina que tens tant pressupost com vols. Com seria aleshores el teu treball? Quines coses milloraries?

No es tracta tant de tindre molts diners com tindre garantida la continuïtat del finançament sempre que un treballe bé i no s’adorma en la glòria del primer èxit. L’única cosa que demane és que el finançament siga estable, amb regles de joc clares i que no depenguen de la conjuntura del moment ni de la ideologia dels qui administren els diners públics.