Conservació

1 febr. 2013

Una vacuna per a la biodiversitat aquàtica

L’aqüicultura, el cultiu de peixos, mol·luscs, algues o altres organismes aquàtics, s’ha convertit en una pràctica vital per a la pesca. Però també per a altres usos com la producció de medicines i biocombustibles, i com una tècnica més per a la recuperació d’espècies en perill d’extinció. 

A dia d’avui l’aqüicultura és el sector productiu alimentari amb el major creixement a tot el món, amb unes xifres que aconsegueixen el 10% com a mitjana anual. En el cas del nostre país és el principal productor pesquer, i s’estima que gràcies a aquestes tècniques de cultiu s’obté més d’una quarta part de la pesca d’Espanya segons l’Observatori Español d’Aqüicultura (OEA), un organisme del Ministeri de Medi ambient.

Però també és el sector que més s’ha diversificat en els últims anys: es crien espècies tant de riu com de mar en països de tot el planeta, i encara que en l’actualitat l’activitat aqüícola se centra a satisfer les demandes alimentàries, és cada vegada més comú el seu ús per a altres activitats. Per exemple, l’elaboració de complements vitamínics, el combat contra malalties com el càncer, la producció de cosmètics, l’elaboració de biocombustibles de segona generació (com les microalgues) o per a la recuperació d’espais naturals degradats. 

 

ACUICULTURA

Xina ha desenvolupat l’aqüicultura des de fa milers d’anys. En l’actualitat, Àsia s’ha convertit, amb diferència, en el primer productor a gran escala d’aliments procedents d’aquest sector. No obstant açò la comunitat internacional ja ha alertat sobre els perills que pot comportar la sobreexplotació de recursos d’aqüicultura, ja que les mesures mediambientals en aquest sentit són mínimes en països com Xina, Indonèsia, Filipines o Vietnam

L’avanç de l’aqüicultura és tan fort que des de l’ONU s’assegura que en els pròxims anys el control d’aquesta en països com Xina, Filipines o Indonèsia, on els requeriments mediambientals sobre aquest tema són mínims, serà determinant dins d’una gestió sostenible i respectuosa amb l’entorn aquàtic.

 

acuicultura_microalgas

acuicultura_espirulina

Les microalgues són microorganismes fotosintètics que poden créixer de manera autotrófica o heterotrófica. En general són altament eficients en la fixació de CO2 i utilització de l’energia solar per a produir biomassa. Gràcies a l’aqüicultura, el seu cultiu s’està doblant, la qual cosa augmenta les seues possibilitats d’ús. L’espirulina és una de les varietats més demandades i utilitzades

 

Quan va començar l’aqüicultura? 
No és una pràctica recent, porta desenvolupant-se centenars d’anys i les primeres referències històriques es remunten a Xina entorn de l’any 3.800 a. C. És en aquest país on es promulgarien les primeres lleis contra els lladres de peix que es van arreplegar en el llibre de Fau Lai, el primer tractat sobre el cultiu de la carpa. Igual que la xinesa, moltes altres cultures mil·lenàries com Egipte, Babilònia o Grècia van deixar algun tipus de constància sobre el cultiu d’espècies aquàtiques, i diverses civilitzacions precolombines també van practicar aquest tipus de tècniques, centrades sobretot en la producció d’espècies ornamentals. 

Les tècniques de producció aqüícola van canviar amb el temps adaptant-se a les diferents activitats humanes i als avanços científics de cada època. Se sap, per exemple, que durant domini de l’Imperi Romà, Andalusia (llavors denominada Baetica), era una de les principals províncies productores de salaons de Roma i que es practicava l’ostricultura. Aquesta troballa es va produir l’any 2010 quan un grup d’investigadors compost per antropòlegs, arqueozoòlegs i biòlegs especialitzats en pesca es van desplaçar fins a l’antiga Iulia Traducta (actual Algesires) per a realitzar un estudi biomètric de les valves (cadascuna de les parts de l’esquelet exterior) d’aquests ostreids trobades en la zona, i constatar que algunes d’aqueixes ostres havien crescut sobre fragments ceràmics romans, documentant així l’existència d’un viver que va funcionar almenys fins al segle V d. C.

 

acuiculturaandalucia

Ostres trobades en les fàbriques de salaons de l’antiga Iulia Traducta (actual Algesires)

 acuicultura_roma

Les tècniques d’ostricultura van ser descrites per autors clàssics com Columela i il·lustrades iconogràficament en multitud de suports, com les conegudes sèries de botelles de vidre de Baia i Puteoli en el Golf de Nàpols (Itàlia)

Després de l’època daurada de l’Imperi Romà caldrà esperar fins que els monestirs i abadies recuperen aquestes pràctiques en el segle XII, aprofitant estanys alimentats per lleres fluvials en els quals el cultiu consistia en l’engreixe de carpes i truites per a consum propi. Després, ja en el segle XVIII, Stephen Ludving Jacobi descobrirà la fecundació artificial en ous de salmons i truites i, quasi un segle després, els francesos Remy i Gehin van obtenir respostes viables a aquestes pràctiques aconseguint alevins de truita que van desenvolupar amb èxit en un estany.

 

Aquest descobriment va portar a l’Acadèmia de Ciències de París a aprofundir en la troballa, i amb açò la creació de l’Institut de Huninge, el primer centre de recerca en aqüicultura. Per la seua banda, a Espanya l’aqüicultura moderna va sorgir en 1866, en la històrica primera piscifactoria dels Jardins del Palau de la Granja (Segòvia), gràcies al suport real. Un any més tard, la família Muntadas va construir el primer centre privat d’aqüicultura en el Monasterio de Piedra, bressol de la piscicultura espanyola.

 

acuicultura_monasteriopiedra

acuicultura_monasteriopiedra2

L’entorn natural del Monasterio de Piedra (província de Saragossa) es va convertir en escenari ideal per a posar en pràctica la primera piscifactoria del nostre país

 

Cultius aqüapònics: present i futur de l’aqüicultura
L’aqüicultura, a més de col·laborar en l’augment de les poblacions que viuen en les aigües, té la possibilitat d’ajudar a conservar les espècies que, per haver estat exposades a una excessiva explotació, es troben en perill d’extinció. Com és el cas d’alguns crustacis com la llagosta; el abuló entre els mol·luscs; la totoaba en els peixos; els cocodrils i les tortugues entre els rèptils; i les foques entre els mamífers. 

Els sistemes de producció aqüícola són variats i van des de sistemes integrats en el propi medi aquàtic fins a uns altres que recreen i controlen en una instal·lació les condicions òptimes. Cada espècie té les seues pròpies característiques, fins al punt que alguns cultius reben noms propis: salmonicultura (salmons), carpicultura (carpes), truticultura (truites), camaronicultura (gambetes) o alguicultura (algues).

El cultiu de clòtxines, cloïsses o ostres es realitza de forma directa en el mar, sobre fons sorrencs, en estructures recolzades en el fons o flotants, com les famoses batees de les ries gallegues.  A voltes s’utilitzen basses d’aigua a les quals s’afigen nutrients minerals, com l’espirulina, una espècie d’alga utilitzada en alimentació i cosmètica. 

Últimament les recerques se centren a crear majors formes dels denominats cultius aqüapònics, paraula que sorgeix de la fusió d’aquàtic i hidroponia, que consisteix en la producció de vegetals i animals aquàtics de forma conjunta. En aprofitar aqueixa simbiosi, el cost i l’impacte ambiental és menor que per separat. A Estats Units algunes persones han posat de moda aquest sistema com una varietat més d’hort urbà, i diverses universitats i centres de recerca treballen en el seu desenvolupament, considerat com un dels vessants més ecològics de l’aqüicultura.

 

acuicultura_acuapona1

acuicultura_acuapona2

Cultius aqüapònics

 

L’aqüicultura com a impulsora de la biodiversitat

Encara que tradicionalment l’aqüicultura s’ha usat com a mètode d’explotació pesquera, el cultiu de noves espècies com el lluç, el polp o la tonyina roja, així com la repoblació, actuen com a motor en la preservació de la biodiversitat convertint a l’aqüicultura en un mitjà per a conservar ecosistemes, protegir espècies amenaçades o alleujar les provisions pesqueres. 

Un dels punts en els quals més treballen els investigadors és en el potencial de microalgues per a diferents usos. Una de les línies més importants en aquest sentit es basa en la substitució en un futur dels pinsos que s’elaboren amb farines i oli de peix per productes derivats de biomassa de microalgues. També s’estudia l’obtenció de biodièsel a través d’aquest cultiu, així com la seua aplicació en cosmètica i usos terapèutics. La repoblació també juga un paper important de la conservació de la biodiversitat gràcies a l’aqüicultura, rescatant espècies en alguns ecosistemes destruïts. Per exemple, el cultiu d’espècies com la truita podria contribuir a preservar la població autòctona d’algunes zones. 

 

acuicultura_alevinesrodaballo

Alevins de rèmols

Exemples de l’ús de l’aqüicultura per a impulsar la biodiversitat tenim molts. A Huelva es van alliberar llenguados, acedias i parrachos després de la cria en captivitat i marcatge de les espècies. Per a la recaptura es va sol·licitar la col·laboració dels pescadors de la zona i es va obtenir un 2,4% dels exemplars. En el cas de Galícia, després de la catàstrofe ecològica del Prestige, es van alliberar cries en captivitat de turbot en la Costa da Morte per a contribuir a la recuperació de l’ecosistema. Anys després, els experts han destacat una repoblació quasi total gràcies a la col·laboració dels mariners. A més del turbot, també es va escollir el llamàntol per a repoblar la zona de la reserva marina de Lira en Carnota, afectada per la sobreexplotació pesquera.

 

acuicultura_patella

Patella ferruginea

 

En aquest mateix sentit, l’any 2011 el CSIC va desenvolupar el “Pla d’acció per a les propostes de viabilitat de la llepassa en perill d’extinció, Patella ferruginea”, liderat per Annie Marchordom, del Museu de Ciències Naturals (CSIC). El seu objectiu era tractar d’aprofundir en la reproducció d’aquesta espècie de llepassa en la natura i en captivitat, per a aconseguir individus juvenils mitjançant tècniques d’aqüicultura, pensant a restaurar poblacions que pogueren patir els efectes d’algun desastre natural.

 

DOCUMENTS INTERESSANTS SOBRE AQUEST TEMA:
Utilització dels recursos genètics aquàtics per a finalitats d’aqüicultura, inclosa la pesca basada en el cultiu de recursos vius aquàtics (FAO)

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend