San Francisco, la badia de les espècies invasores

Segons les últimes dades la badia de San Francisco és el lloc més envaït del planeta amb quasi 250 espècies exòtiques identificades i amb tres animals o vegetals invasors nous de mitja cada any. Serà que l’home no és l’única espècie que cerca el somni americà? 

L’any 1999 el llavors vicepresident i avui representant de l’ecologisme mundial, Al Gore, feia pública la seua intenció de crear una estratègia de control d’espècies exòtiques en la costa californiana. Aqueix mateix any, el president Clinton presentava una llei federal centrada en la protecció dels ecosistemes nord-americans de possibles (i reals) invasors biològics. Cap d’aquestes reaccions era casualitat, i és que durant els anys previs, entre 1993 i 1997, un grup de biòlegs liderats per Andrew Cohen havia pres mostres en la badia de Sant Francisco obtenint resultats d’allò més preocupants. I és que van descobrir que aquesta badia rebia cada any 3,7 espècies invasores noves, cosa que la convertia en un dels espais naturals més envaïts del planeta. Així, multitud de biòlegs interessats van escriure al Congrés d’EUA per a cercar solucions immediates a aquest problema mediambiental.

Per què envair la badia?
La invasió de la badia de San Francisco per espècies no autòctones o exòtiques no és casual però tampoc és un fenomen intencionat. Respon a dues qüestions molt bàsiques, la primera és que en tractar-se d’un ecosistema marí està més exposat als invasors, que poden accedir a ella per diferents fronts, aigua, terra o aire. 

Però la principal raò d’aquest gran invasió és que és una zona de molta activitat humana, sobretot pel que fa a la pesca i al tràfic marítim de mercaderies, que ha augmentat considerablement en els últims 30 anys, a causa de la seua localització geogràfica tan accessible des de l’oceà pacífic. Vaixells que arrepleguen grans quantitats d’aigua de mar, mitjançant el llast per a estabilitzar-se, que transporten d’un lloc a un altre i donant refugi a espècies oportunistes que poden establir-se a les aigües de San Francisco.

Una de les espècies que més està danyant la badia de San Francisco són els crancs asiàtics, els denominats mitten crabs (Eriocheir sinensis), que s’enterren en els bancs dels rius i que erosionen els molls. Aquests crancs estan molt establits en els estuaris i desplacen a les espècies natives, a més s’establisen de forma massiva a les bombes d’aigua de les piscifactories, danyant-les per complet.

mitten crab

L’altra espècies que amenaça especialment la badia de San Francisco és la serp pitó, la població de la qual s’ha duplicat de forma incontrolada en els últims anys. Malgrat açò, crustacis i rèptils no són els únics invasors de Sant Francisco. Aproximadament el 40% de les espècies invasores de la badia procedeixen d’altres parts d’EUA, sobretot de la costa nord de l’Atlàntic. D’ells, el 15% són peixos i altres vertebrats i quasi el 70% invertebrats com a crustacis i cucs que malgrat la seua escassa grandària, per la seua facilitat de reproducció estan alterant l’ecosistema de la badia. 

Però no solament els animals són invasors, també les plantes poden ser-lo. És el cas de quatre espècies exòtiques del gènere Spartina que van ser introduïdes a la badia de San Francisco a mitjans dels segle passat, on destaca la spartina atlàntica (Spartina alterniflora). Una planta herbàcia de fàcil reproducció vegetativa que amenaça els aiguamolls de la zona perquè està desplaçant a la spartina nativa (S. foliosa) i a les salicòrnies típiques d’aquells ecosistemes. A més, S. alterniflora i S. foliosa poden hibridar-se donant lloc a una planta molt millor adaptada i més agressiva encara. Aquesta invasió no solament ha reduït la diversitat vegetal de la zona sinó que també està afectant als animals que habiten l’aiguamoll. De fet, segons les recerques, la disminució de la població de rascons de manglar (Rallus longirostris), au gruiforme pertanyent a la família de les grues i les avitardes típica dels manglars i pantans de la costa centroamericana, es deu a aquesta forta variació de vegetació en la zona.

Rallus longirostris

Spartina spp

Cytisus scoparius

L’altra gran planta invasora de la Badia de Sant Francisco és la ginesta negra (Cytisus scoparius), de la família de les lleguminoses i típica de la Península Ibèrica i de l’Europa atlàntica. La remata negra ha proliferat molt en la badia perquè no troba cap tipus de competidor natural o predador, la qual cosa fa que s’estiga estenent a un ritme molt alt. En algunes zones de la badia fins i tot creixen xicotetes selves salvatges d’aquesta espècie que pot aconseguir els dos metres d’altura.

El perill de les invasions biològiques
Durant els últims 200 anys, milers de noves espècies han sigut introduïdes a EUA. De totes elles, una de cada set s’ha convertit en invasora, la qual cosa vol dir que pot causar importants danys tant de tipus ambiental, com econòmic i fins i tot perjudicials per a la salut humana. 

Lythrum salicaria, una planta que va ser introduïda a EUA en 1800 amb fins ornamentals i medicinals. No solament no ha sigut eradicada sinó que actualment es troba al top 6 d’espècies vegetals invasores del país

Es denominen espècies invasores o exòtiques a aquelles espècies animals o vegetals que són introduïdes en una regió aliena i que tenen la capacitat de reproduir-se ràpidament per l’absència de predadors o competidors naturals. En moltes ocasions, aquestes espècies estranyes s’estableixen amb tanta força que desplacen a les autòctones desorganitzant sistemes que evolucionen junts des de fa milers d’anys i arribant, en casos extrems, a causar l’extinció de les espècies natives. És el cas de la badia de San Francisco on ja existeixen varietats d’ocells i arbustos que són a punt d’extingir-se per l’arribada dels invasors. 

Aquestes espècies també poden instaurar-se de tal manera que siga molt complicada la seua eradicació als ecosistemes danyats. Per exemple, en el desert californià, el salze autòcton s’ha tornat depenent del tamarix (Tamarix aphylla) un petit arbust llenyós típic d’Orient Mitjà i de l’Índia, fent que la seua eliminació siga pràcticament impossible. Per tant, els plans de restauració davant espècies invasores han de ser acuradament dissenyats tenint en compte les característiques biològiques dels invasors i també tots els factors ecològics que puguen intervenir. Hem de conèixer bé al nostre enemic per a poder vèncer-lo!

Tamarix aphylla

Llac Michigan

Parlem d’EUA perquè s’ha convertit en el país amb més espais envaïts de tot el món. A més de la badia de San Francisco, els Grans Lagos, que banyen una trentena d’importants ciutats nord-americanes com Chicago, Búfal i Cleveland a EUA i Torontó, a Canadà, sumen 1,8 espècies alienes noves cada any, i en el conjunt dels cinc llacs (Superior, Michigan, Fura, Erie i Ontario) es descobreix un vegetal o animal procedent d’un altre entorn dues vegades a l’any. D’altra banda, la gegantesca conca del Hudson que abasta la gran ciutat de Nova York compta amb una espècie nova cada dotze mesos. 

I creuant el toll, molt similar al cas de Nova York és el del Tàmesi, en el cor de la capital britànica. Aquest riu és un dels ecosistemes aquàtics més importants del Regne Unit i suma cada any una nova espècie invasora, la qual cosa suposa que entre les seues aigües es troba el 72% de totes les espècies invasores del Regne Unit. Un altre dels territoris aquàtics amb major ritme d’acolliment d’okupes és el Mar Bàltic, que rep 1,2 noves espècies invasores anualment i que en total ja ha catalogat fins a 900 espècies alienes a l’ecosistema instal·lades en les seues aigües, la majoria de les quals accedeix al Bàltic pel Canal de Suez.