L’oportunitat del periurbà
Imaginar un cinturó verd en una ciutat pot semblar positiu, però és un arma doble. Malgrat el seu valor natural i agrícola, el creixement periurbà sol tenir tractament de segona classe i un desenvolupament que tendeix al caos. Però es pot superar amb èxit la frontera entre allò rural i allò urbà creant un entorn perifèric que cobrisca necessitats recreatives i d’oci, i que aculla usos agrícoles de proximitat. T’apuntes a la periurbanització de qualitat?
La frontera que delimita la separació entre el món urbà i el rural cada dia es mostra més borrosa. En el nostre entorn mediterrani, la ruptura amb el model tradicional de ciutat compacta i l’aposta per la desconcentració urbana han motivat l’aparició d’espais marginals de vora, que assumeixen els usos que la ciutat expulsa per no tenir cabuda en el seu si. Aquesta periurbanització es duu a terme d’una manera molt precària sobre una base territorial pobra en serveis municipals i activitats productives però que, en moltes ocasions, presenta un alt valor natural i agrícola.
Es tracta d’un fenomen guiat per la inèrcia que imprimeix el procés urbanitzador del territori, que no solament afecta a la proliferació d’usos típicament urbans en l’entorn rural, sinó que també comporta la difusió de valors culturals de la urbs en aquest espai. Com a conseqüència d’aquesta condició de marginalitat que assumeix l’espai periurbà, és freqüent que en ell tinga lloc un conflicte d’usos no ordenats que degraden ambiental i visualment el territori: abocament il·legal de residus, “barraquisme” (lligat normalment a horts informals), moviment de terres, aparcaments improvisats, etc. Aquests usos, a més, solen situar-se en zones adjacents a grans infraestructures de transport que plantegen un risc per a les pròpies persones que els duen a terme.
Des d’un punt de vista ambiental i paisatgístic, la generalització d’aquest tipus d’usos fomenta l’aparició de territoris fronterers sense discurs, on impera una sensació de caos i desconcert. Es produeix una homogeneïtzació i banalització del paisatge periurbà, que es converteix en comú denominador a totes les ciutats d’una determinada grandària, i que trenca la seua relació amb els assentaments urbans originals.
L’abandó de l’activitat agrícola periurbana, amb l’engegada del “guaret urbà”, sol derivar en la ruderalització d’aquest tipus d’espais mitjançant la colonització per espècies vegetals acomodatícies, que manquen d’interès ecològic, productiu i paisatgístic. Especialment dramàtics resulten els casos en què s’ha dut a terme una urbanització incompleta d’un sòl periurbà urbanitzable, que deixa com resultat un espai impermeabilitzat i fragmentat, on els problemes de drenatge d’aigües i els fenòmens erosius del sòl es converteixen en una constant.
Possibles millores
Davant aquest escenari, i en un context global de pèrdua de sòl agrícola fèrtil, solament queda repensar l’ordenació i gestió d’aquests espais sobre la base de criteris de sostenibilitat i resiliència de l’ecosistema urbà en totes les seues dimensions, perquè suposen al mateix temps un actiu social i econòmic per als habitants de les ciutats. En aquest sentit, existeixen eines de planejament urbà i de concertació entre agents públics i privats a la disposició de les administracions locals per a transformar aquesta càrrega social i econòmica en un motor de dinamització municipal d’abast territorial.
Cinturó verd de Vitoria-Gasteiz
Parc Agrari del Baix Llobregat
Algunes d’aquestes eines amb una certa trajectòria històrica com el cinturó verd de la ciutat de Vitòria o el Parc Agrari del Baix Llobregat, a l’entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, han demostrat ser instruments constrictius per al creixement urbà desordenat, al mateix temps que constructius en la generació d’un teixit social i productiu, donant resposta a necessitats ciutadanes recreatives i d’oci, però també acollint usos agrícoles de proximitat, fomentat així la creació d’un nou imaginari de la perifèria urbana. És precisament la creació d’aquest teixit, aliè a les perverses dinàmiques urbanitzadores, el que aferma la consolidació i la defensa per part d’una majoria d’agents socials d’una infraestructura verda que compleix a més una funció ecològica de regulació.
Es tracta de només dos exemples entre el gran nombre d’iniciatives que intenten millorar de manera integral les relacions de frontera entre l’àmbit urbà i el rural i que, en certa manera, recuperen les teories de l’urbanisme utòpic de finals del segle XIX i principis del XX. El Parc Agrari de Sabadell, el Cinturó Verd de Saragossa o Santiago de Compostel·la, l’Anella Verda de Terrassa, el Banc de Terres de la Diputació de València o el futur Pla de l’Horta de Villena, posen a més l’accent en la promoció d’un producte agrícola ecològic i de proximitat mitjançant la creació d’una marca lligada de manera indissociable al territori, amb una repercussió evident sobre la sobirania alimentària local.
Revertir la dinàmica d’artificialització de l’entorn rural, guanyant terreny a l’asfalt i regulant la implantació de noves infraestructures que fragmenten encara més el territori, resulta fonamental en la creació d’un ecosistema urbà complex en termes ecològics. La concatenació de zones verdes interiors amb una xarxa d’espais agrícoles i naturals periurbans, tindria conseqüències directes en la regulació del cicle hídric i de les temperatures a una escala local, al mateix temps que augmentaria la diversitat de fauna en l’entorn urbà.
L’Horta de Valencia
Per a acabar, resulta obligat recórrer a un cas paradigmàtic d’espai periurbà agrícola productiu, del que s’ha parlat en profunditat en aquest i altres mitjans, com és el de l’Horta de València. Un paisatge cultural irrigat d’incalculable valor, lligat històricament a una agricultura de tipus intensiu, que se situa en la tercera àrea metropolitana de l’Estat espanyol i que es troba sotmès a pressions urbanístiques de gran magnitud. La importància estratègica d’aquest espai com a garant d’una agricultura de proximitat, però també com a element d’oposició al creixement urbà desordenat i especulatiu, obliga a aprovar de manera urgent, d’una vegada per sempre, mesures de protecció i dinamització.
Signatura Espores
