Marjal de Pego-Oliva, riquesa ambiental vs econòmica

El Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva és una zona humida situada entre les comarques de La Safor i La Marina Alta, als municipis de Pego i Oliva, com indica el seu nom. Les serres de Mostalla, Migdia i Segaria envolten aquest espai natural de gran biodiversitat que compta amb 1.225 ha d’extensió.

Per descriure la seua gènesis cal remuntar-se uns 3.000 anys. I és que, com en la majoria de les zones humides i marjals al llarg de tota la nostra costa, la marjal de Pego-Oliva és el resultat de la formació d’una restinga arenosa originada per les corrents marines i que hui dia encara podem trobar limitant la comunicació de la zona humida amb el mar.

Des de l’àmbit hidrogràfic presenta dos rius fonamentals en la seua dinàmica natural, el Bullent, en la vessant nord, i el Racons, per la sud, que juntament amb els seus afluents i ullals conformen unes aigües de gran qualitat. És per això que reuneix una de les millors representacions de macròfits de les marjals valencianes, a més de la gran quantitat d’espècies endèmiques o en perill d’extinció que s’hi troben representades, tant vegetals, com és el cas dels briòfits, com animals, sobretot aquàtics, com el fartet, però també gran quantitat d’aus migratòries.

Per altra banda, altre tret característic de l’espai en qüestió és el gran índex pluviomètric, un dels majors del nostre territori, amb una alta irregularitat, al qual li hem de sumar la baixa permeabilitat dels terrenys. A més, cal destacar la química de les aigües de l’aiguamoll, que presenten una salinitat baixa en comparació amb altres zones humides del nostre litoral. 

Una marjal, per tant, amb un molt bon estat ecològic que està inclosa en el Conveni de RAMSAR i la Red Natura 2000, i ha estat declarada zona ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus). A nivell estatal, la inclusió en la xarxa d’Espais Naturals Protegits i la consideració de Parc Natural fa que la Marjal Pego-Oliva estiga obligada a la redacció d’un PORN (Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals), per regular les seues activitats i recursos, garantint així la conservació.  Fet molt rellevant en aquestes riqueses ambientals que es destaquen.

Història d’una marjal i d’un poble

La marjal de Pego-Oliva ha mantingut durant molt de temps una gran relació productiva i d’abastiment amb els municipis que l’envolten. És ben sabut que els assentaments humans sempre han estat vinculades a les zones accessibles d’aigua dolça, on hi ha aigua hi ha vida. I és que el control d’aquesta permet abastir les necessitats de les poblacions assentades i és un valor intrínsec per a la productivitat agrícola i ramadera. Una acció antròpica sobre els espais humits que ha deixat sòlides empremtes físiques que han perdurat en el temps i que en el cas de la Marjal de Pego-Oliva s’ha produït amb l’ús històric de diverses cultures, costums i  conflictes. 

Així, per a entendre la complexitat mediambiental d’aquesta zona humida, caldrà reconstruir un poc la història de l’espai natural en relació als éssers humans. Iniciarem el nostre viatge històric en l’època islàmica de la península, al segle VIII, que va suposar grans avanços en l’agricultura tant en l’organització com en l’ús de les eines de cultiu. Malgrat la relació dels pobladors islàmics amb els sistemes de canalització, en la Marjal de Pego-Oliva no es té cap constància documentada de la seua intervenció. Previsiblement, la dificultat productiva provocada per la seua estructura geològica juntament amb l’abundant espai de cultiu ben regat de l’entorn van evitar la seua transformació. La marjal, per tant, va ser un espai destinat exclusivament a la ramaderia, la caça i la pesca en aquesta època.

Amb l’arribada dels nous colons cristians, la pressió demogràfica va augmentar i les hortes es van millorar i ampliar, però no va ser suficient. Al principi, les noves transformacions agràries es van concentrar en altres planures de la vall, retardant l’ocupació de l’aiguamoll fins a finals del segle XV, moment en el qual s’inicià el procés de conquesta agrícola de les zones baixes del terme, situades en la part més alta de la marjal.

Malgrat la dificultat de la transformació i els perills que comportava el treball en les zones humides, durant les dos darreres centúries la marjal va ser clau per al sistema productiu dels municipis veïns. En aquest primer moment, el seu ús encara estava més vinculat a la ramaderia i elaboració de farratges i vegetació tèxtil, sense cap vinculació documentada amb el cultiu de l’arròs. Però ja a finals del segle XVIII,  s’han documentat evidències sobre l’increment del moviment colonitzador de les terres de l’aiguamoll, tal i com ho constata Cavanilles. El conegut botànic demostrava constantment la seua poca ‘simpatia’ per marjals i espai humits, els considerava insalubres i productors de les pitjors malalties, encara així va fer referència als usos de la marjal i va deixar constància de la seua activitat agrària.

En aquell temps s’inicien dos tipus d’explotació. Per una banda, les realitzades pels oligarques agraris de la zona que van fer servir importants inversions per a aconseguir explotacions de cultius rentables. Per altra, es va produir una ocupació de petits lots de terres marginals creades per a jornalers i llauradors amb un escàs poder econòmic.

Aquest procés de transformació, especialment intens en la segona mitat del segle XIX, va produir una modificació de la tipologia agrària, que va passar de ser merament de subsistència, amb explotacions ramaderes i de poca qualitat, a generar una agricultura basada en la comercialització dels excedents de la producció agrícola. Entenent aquest moment com l’inici de l’explotació intensa del medi natural, portat amb ella un procés de transformació de l’espai físic.

Un procés que es complementa amb l’assecament de les zones més altes de la marjal, que se dediquen al cultiu de cítrics, en els quals es faria ús de pous i motors de reg. A aquest fet li hem de sumar que la producció d’arròs es trobava a l’alça i cada vegada eren més els propietaris que el cultivaven, fins a arribar al punt àlgid d’aquestes produccions al 1925. No va ser fins a cinc anys després que, juntament amb la gran crisi que va patir tota la península, va començar un període d’estancament i descens de la producció, perdent gran part de la rendibilitat de l’espai.

No és fins a finals del segle XIX, i més encara en la segona mitat del segle XX, quan s’introdueix el cultiu de l’arròs. Aquest procés es va poder realitzar gràcies a concessions d’algunes de les aigües dels rius propers i a la transformació per al sanejament de l’espai. En comparació a altres aiguamolls del litoral València, podem afirmar que aquesta introducció agrícola de l’arròs es va produir més tard. L’orografia que incrementa la dificultat de l’evacuació i circulació de les aigües, les quals tendien al estancament, ha estat un problema constant.

Per altra banda, cal destacar l’agricultura intensiva que s’ha dut a terme a la marjal des del segle XVIII, on es produïen hortalisses i alguns cítrics, i en major mesura arròs, especialitzats en les varietats bomba i el Pegolí.

Durant tots aquests períodes hi ha una tradició ramadera, principalment ovina i bovina, que roman hui en dia pasturant en el terme de l’aiguamoll  i passant la nit en tanques dins del propi espai. En els anys vinents, es sumaran altres explotacions agropecuàries, i fins i tot turístiques, per augmentar la capacitat extractiva de l’aiguamoll, deixant a banda els cultius i la conservació de la marjal fins arribar al 1995, on es va declarar la Marjal de Pego-Oliva com a Parc Natural.

Com en altres paisatges rurals, la història social de l’aiguamoll la van construir els habitants de les rodalies amb el propòsit de traure-li un profit agrícola i ramader. Des d’aquesta perspectiva, aquesta activitat  és la causant d’alguns dels errors comesos en la gestió d’aquest territori. Errors que avui s’intenten recuperar o si més no minvar la seua repercussió, gràcies a les figures de protecció i a la consciència ambiental que té la societat actual.

L’especulació contra una marjal

Amb el pas del temps, els espais litorals han estat un gran reclam per a especulacions immobiliàries en les que hi havia grans interessos econòmics, per una banda de certs propietaris i per altra dels gran cacics del poble. A meitat del segle passat, la marjal no presentava cap tipus de protecció legal que impedirà la construcció i l’alteració dels seus serveis ecosistèmics naturals. És per això que es dugueren a terme certes especulacions immobiliàries que més tard comentarem.

Afortunadament no totes arribaren a desenvolupar-se però, igual que en molts espais del litoral, moltes de les accions foren desmesurades, com en el cas del Safari Park o les urbanitzacions del sud com Monte Pego i Bellavista, que arribaren a plantejar la creació d’un aeroport esportiu o un camp de golf.

La diversitat i complexitat de l’explotació de l’aiguamoll  ha fet que en la darrera part del segle  XX s’hagen generat molts problemes de caràcter social,  la gran majoria relacionats amb l’ús de les aigües. I és que no podíem fer una reflexió sobre aquest espai natural sense anomenar la famosa guerra de l’aigua. Un fet que va aixecar a tot un poble i on entrarien el malmés cultiu agrari, basat en una explotació poc rendible de l’arròs, unes expectatives institucionals mal gestionades i, sobretot, la gestió de l’aigua que enfrontà a l’ús terciari turístic evers l’ús agrari.

A  l’agost del 1984 la Conselleria d’Obres Publiques va decidir realitzar un transvasament d’aigua des dels pous de la Marjal cap a el litoral turístic. Un enfrontament que territorialment s’identifica amb Pego, com representant agrari, front a Dènia, com a símbol del turisme. Aquest fet va generar grans revoltes al poble, en les quals varen eixir més de 5.000 persones des dels municipis d’Oliva i Pego per a concentrar-se en mig de les obres de perforació i tallar la N332 en forma de protesta. Aquesta acció va aconseguir la paralització de les obres.

A més del bloqueig a la nacional, es produïren diverses manifestacions a les portes de l’empresa concessionària, pujant la intensitat i la violència de les protestes, fins a arribar cremar una nau i diversos automòbils situats en l’explotació.  

El fet és que els pobladors de Pego tenien molt clar que aquelles perforacions i transvasaments no sols significaven el perill d’enfonsament de la malmesa producció agrícola i ramadera, si no que es posava també en risc el valor de la marjal com a identitat col·lectiva.

Aquest és l’origen més pales pel que els municipis d’Oliva i Pego varen presentar reticències a formar part d’un consorci regulador de l’explotació d’aigües. Aquest fet, que va marcar la valoració del paratge, va estar continuat per un seguit de circumstàncies que agreujaren el malestar dels habitants de la Marjal.

D’una guerra de l’aigua a un castell de princeses

Una vegada va baixar tota la intensitat de la batalla produïda per les aigües, la marjal va rebre un altre colp dur, que posava en perill tota la integritat de l’espai natural que coneguem avui dia. L’any 1983, el ministre de Transport, Turisme i Comunicacions, Enrique Barón, va enviar una carta als responsables de Walt Disney Productions, per a mostrar el seu interés per acollir el projecte del parc d’atraccions Disneyland a Espanya. Des del govern nacional es proposaren tres zones de la costa valenciana, entre les quals es trobava el nostre benvolgut aiguamoll.

Dos anys més tard, els tècnics del projecte visitaren la marjal descartant les altres alternatives possibles de la costa del llevant. Finalment mostraren interés per la zona humida del municipis de Pego i Oliva, considerant aquest indret com un espai idoni per a la seua instal·lació.

Novament es varen exaltar els nervis que van obrir el conflicte, a més a més, els mitjans de comunicació van mediatitzar el conflicte. Per una banda es posicionava una part de la població a favor del parc de les princeses dels contes, argumentant que augmentarià l’ocupació laboral quasi en un 50%. I per altra banda, estaven certs ciutadans del poble i els col·lectius ecologistes, els quals defenien l’actuació com una barbàrie ambiental.

Al final d’aquest mateix any, Disneyland anunciava que era Marne la Vallée la regió escollida per instal·lar el parc d’atraccions. I fou eixa la causa de que, finalment, no arribara la sang al riu.  

Després dels contes, els comptes que no estan clars

Després de tanta agitació i malestar, la marjal va quedar com a un tema intocable durant una temporada. Des de les actuacions de l’IRYDA als anys 70, que havien iniciat un procés de concentració parcel·laria per iniciar la transformació agrària i que mai no es va produir, fins a la guerra de l’aigua i l’arribada de Disney, ningú s’atrevia a actuar sobre l’aiguamoll. Des del 1985 diversos col·lectius, sorgits dels anteriors enfrontaments, aconseguiren arrimar postures amb les institucions i finalment es va decretar al 1995 el Parc Natural de la Marjal Pego-Oliva.

Aquest fet, era considerat per una part de la població com una derrota, be per unes expectatives no complides o be per la incomprensió d’una figura conservadora. En aquest sentit, l’equip de govern de l’ajuntament, ha estat posteriorment jutjat i condemnat penalment pel Tribunal Superior de Justícia per impulsar, entre 1996 i 1998, certes accions en contra de la conservació ambiental de la marjal, després que la Generalitat declarara aquesta zona com a espai protegit.

Amb una voluntat populista, s’iniciaren processos de transformació per a cultivar arròs i amb la intenció de valoritzar les parcel·les particulars que es trobaven a l’entorn. La concentració parcel·laria dels anys 70 impedia l’actuació individual dels propietaris, per la qual cosa, qualsevol acció havia de estar consensuada per la majoria d’ells.

El govern municipal d’aleshores va obviar qualsevol procés de propietat i es va adjudicar un espai dins de la marjal per iniciar una explotació agrària amb criteris opacs i interessats. Per la qual cosa, la institució municipal, va instal·lar bombes d’aigua, obrir camins per a vehicles, i cremar i desbrossar vegetació de l’aiguamoll, entre altres coses. Però les agressions continuades no sols varen estar dirigides al medi natural, sinó també a qualsevol responsable de la qualificació i inspecció ambiental.

Tot plegat, va ser a l’any 2007 quan el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va condemnar a pagar tots els danys que es van produir a l’espai natural de la Marjal de Pego-Oliva. Ingressant durant 7 anys a la presó al major responsable dels actes, a l’alcalde de Pego.

De tot aquest procés, hi ha una bona referència bibliogràfica en l’obra que l’escriptor Rafael Chirbes va crear amb una narrativa verídica, incisiva i atractiva, que està inspirada en personatges i espais d’este indret.