Conservació Entrevistes

2 febr. 2024

Irene Teixidor: «sense persones i comunitats que valoren la biodiversitat i sàpiguen i vulguen usar-la, les col·leccions perden valor»

Parlem amb Irene Teixidor, una investigadora en etnobiologia que des de la seua base a França, entre Marsella i Montpeller, col·labora amb professionals de la ciència de disciplines molt diferents, amb persona expertes indígenes i locals, i membres d'associacions i organitzacions no governamentals, per a posar en valor Coneixements Indígenes i Locals en ecologia i sobre la biodiversitat. Una investigació que va des del inter fins al transdisciplinar, i a la qual li suma la formació de la noves generacions a través de cursos en programes de màster, formacions d'investigació i supervisió d'estudiants, amb un compromís especial cap als països del sud i al suport de joves dones en ciència. Va visitar el Jardí Botànic de la Universitat de València amb motiu de la quarta setmana mediterrània de la conservació vegetal i aprofitem per a submergir-nos en el seu món.

Encara que t’obrim les portes d’espores per a parlar del teu treball, ens interessa molt saber la teua trajectòria fins a arribar fins ací. Segur que ens ajudarà a entendre millor a què et dediques…

Vaig fer una llicenciatura en biologia i ecologia, seguida d’un màster en ecologia marina a la Universitat de Barcelona. No obstant això, encara que tinc una formació acadèmica en ciències naturals, sempre em vaig interessar pels sabers “profans” sobre el medi ambient. Vaig créixer en un poble del pre pirinenc català, on la meua àvia i la meua mare tenien una perruqueria en la qual he passat moltes hores de la meua infància i joventut. Eixe temps entre dones em va formar a l’entre- ajuda, a la història oral del territori i, d’alguna forma, a l’etnografia. Després dels meus estudis i d’un temps de viatges, vaig tindre l’oportunitat de realitzar un doctorat en etnobiologia en la Universitat de Reading, al Regne Unit, durant el qual vaig passar molt de temps en el Gran Atles del Marroc estudiant els coneixements de plantes medicinals. Després del doctorat, vaig tindre la sort d’obtindre un finançament postdoctoral amb dos col·legues a Noruega per a l’estudi de les dinàmiques espai temporals dels Coneixements Indígenes i Locals sobre plantes a Escandinàvia. Ací va ser quan em vaig interessar en el rol d’aquests sabers, i les persones que els posseeixen, en la sostenibilitat.

Explica’ns què són els aquests Coneixements Indígenes i Locals (ILK – Indigenous and Local Knowledge – en anglés) dels quals parles.

Són corpus de coneixements, pràctiques i cosmovisions (i aquests tres aspectes estan íntimament interconnectats) sobre les relacions entre éssers vius, incloent-hi l’ésser humà, i d’aquests amb el seu ambient. Aquests coneixements són generats a través de relacions i experiències en un determinat lloc, i transmesos principalment de manera oral entre individus de diferents generacions, o una mateixa generació a través de processos de transmissió cultural. A més, aquests corpus no són estàtics al llarg del temps, per la qual cosa parlar de “coneixements tradicionals” pot ser enganyós. En realitat canvien i s’adapten a noves condicions ecològiques, climàtiques, socials, polítiques, culturals, etc.

Es parla molt de la relació entre els posseïdors del coneixement i la naturalesa, quina és eixa connexió?

Els Coneixements Indígenes i Locals no sols pertanyen als individus, també a les comunitats i les institucions de governança locals. Les relacions entre individus, institucions i comunitats, i la naturalesa poden ser molt diverses, en funció de les condicions i història de cada lloc, però es construeixen sobre una base de valors, observació i gestió de diversos aspectes de l’ambient: des d’espècies a paisatges.

Com a Jardí Botànic que som ens interessa molt el treball al voltant de la conservació de llavors per a la seua utilització a llarg termini. Com es vincula aquesta activitat amb el concepte de Coneixement Indígena i Local?

Quan preservem llavors, preservem la possibilitat de fer-les créixer i florir, i si són llavors de plantes amb un valor cultural, la possibilitat de poder usar-les d’alguna forma. Les persones coneixedores de la biodiversitat que s’està conservant poden aportar moltíssim en el procés de conservació de llavors (a nivell d’informació tècnica), però més important és el fet que sense persones i comunitats que valoren la biodiversitat i que sàpiguen i vulguen usar-la, les col·leccions perden valor. Hui sabem que els ILK s’estan perdent tan o més ràpid que la biodiversitat i protegir-los és tan important com protegir la biodiversitat materialment.

Una cooperació entre les comunitats d’indígenes o locals i els qui gestionen els bancs de llavors sembla necessària. D’una banda, implica el que totes dues parts compartisquen el material vegetal de treball. Explica’ns com es faria.

Actualment ja hi ha molts bancs de llavors que comparteixen llavors amb individus i associacions que volen plantar-les. Als països del nord això és relativament fàcil, ja que les persones que ho desitgen poden posar-se en contacte amb els bancs de llavors. Però als països del sud, en zones rurals, on la biodiversitat i els coneixements s’estan perdent de forma més accelerada, la gent no necessàriament coneix l’existència o té accés als bancs de llavors. Per això és important que els mateixos bancs, directament o a través d’investigadors, associacions o ONGs, es comuniquen amb les poblacions locals per a cooperar en la conservació de biodiversitat i coneixements. Això és encara més important quan les llavors en qüestió pertanyen a espècies i varietats domesticades o semi domesticades per aquestes poblacions i els seus ancestres.

Aquesta cooperació de la qual estem parlant, entre les comunitats indígenes i locals (in situ) i els Bancs de Germoplasma (ex situ) requereix d’un reconeixement del treball i contribució de la comunitat indígena o local en la conservació de la biodiversitat. Què creus que hauria de tindre’s en compte?

Les comunitats indígenes i locals han sigut històricament marginades per les ciències naturals, no obstant això, hi ha molta evidència escrita sobre la seua contribució a la conservació de la biodiversitat. D’una banda, es poden millorar les formacions dels professionals de la ciència i la conservació incorporant cursos interdisciplinaris sobre els ILK i sobre la transdisciplinarietat, però encara sense noves formacions, el respecte i l’escolta són ingredients indispensables. I d’altra banda, aquesta cooperació està regulada pel marc legal del Protocol de Nagoya i altres legislacions a nivell nacional de cada país, que tenen per objectiu protegir les comunitats locals i assegurar una certa reciprocitat en els intercanvis entre aquestes i institucions com els Bancs de Germoplasma.

Nota: La transdisciplinarietat és un enfocament d’investigació en el qual tots els interessats a resoldre un problema complex col·laboren per a trobar respostes i desenvolupar un solucions holístiques i integratives.

Com queda reflectit eixe “coneixement” i la seua propietat a l’hora de conservar material vegetal en cooperació amb comunitats locals i indígenes? El registre de dades que es fa, té en compte les contribucions de les persones locals?

La millor manera de conservar coneixements és fent costat a les persones i comunitats que els tenen, valorant la seua cultura i permetent i donant suport a la seua expressió cultural. En determinats contextos, es poden preservar aspectes d’aquests coneixements de manera escrita (el que mai serà una conservació completa). Aquest procés sempre ha de ser secundat pel consentiment (lliure, previ, i informat) de les comunitats i persones involucrades, i han de ser ells els qui decidisquen de quina forma es tenen en compte les seues contribucions.

En definitiva, estem parlant de compartir coneixement i valors. Quan tractem els serveis ecosistèmics, eixos beneficis que obtenim de la naturalesa i dels quals depenem ja que sustenten la vida humana, no hem d’oblidar la importància del coneixement tradicional d’aquestes comunitats indígenes del qual es beneficien també els sistemes naturals. Ens ho pots desenvolupar un poc més?

El marc conceptual del Plataforma Intergovernamental Científic-normativa sobre Diversitat Biològica i Serveis dels Ecosistemes (IPBES en les seues sigles en anglés) proposa un avanç gegant referent a això. Ja no es parla de serveis ecosistèmics, sinó de contribucions de la naturalesa a les persones, que són coproduïdes entre la naturalesa i les persones, i per tant depenen dels seus coneixements. Si posem l’exemple del servei d’alimentació que procuren les plantes anomenades salvatges, per a obtindre alimentació d’elles és necessari el coneixement de com recol·lectar-les i preparar-les.

I no oblidem que les contribucions de la naturalesa a les persones també poden ser negatives, com és el cas de les malalties transmeses per insectes o les plantes tòxiques, i existeixen Coneixements Indígenes i Locals adaptats al maneig d’aquestes. A més, hi ha una gestió indígena o local dels ecosistemes per a assegurar la durabilitat de les contribucions de la naturalesa a les persones percebudes com a positives, per exemple, albirant rutes de pasturatge per a afavorir la quantitat i qualitat de pastura, o si seguim amb l’exemple de les plantes salvatges, afavorint la reproducció d’aquestes espècies.

El Model Alimentari global és un dels grans reptes per diverses raons, com la seua relació amb el Canvi Climàtic o la necessitat d’alimentar cada vegada a un major nombre de persones. Com es relaciona amb el coneixement de les comunitats locals i indígenes?

Els ILK sostenen un model d’agricultura multifuncional, basada en una alta diversitat d’espècies i varietats cultivades (agrobiodiversidad), i adaptada a les condicions ambientals locals, sovint mimetitzant els ecosistemes locals, com la agroforestería o agro-sylvo-pastoralisme. Aquests models antics aporten solucions als problemes moderns que pateix l’agricultura, com la resistència a malalties, per exemple afavorint la biodiversitat cultivada i no cultivada en els camps, o la seua aportació importantíssima de CO₂ a l’atmosfera, ja que l’agricultura amb menys inputs químics contribueix a la formació de sòls rics en matèria orgànica que capturen més CO2.

Què significa el terme “repatriació del coneixement”?

Es refereix a la revitalització d’aspectes de Coneixements Indígenes i Locals per la part de comunitats i individus a partir d’informacions escrites o d’artefactes (per exemple, cistells que mostren tècniques de teixir). Les comunitats actuals poden no saber que uns certs objectes o informacions es troben en col·leccions diverses o en textos (acadèmics o no acadèmics), i la idea de repatriació indica la responsabilitat de la comunitat acadèmica de contactar amb les comunitats per a col·laborar en la conservació dels Coneixements Indígenes i Locals.

Quant als ODS, el 17 fa referència a la necessitat d’establir aliances per a aconseguir els objectius i metes que ens ajudaran a transitar a societats més justes i equilibrades. Són aquestes aliances essencials en el treball que tu realitzes?

Clar, i no sols en el meu. La investigació en etnobiologia és pionera a teixir aliances entre els qui investiguen en ciències naturals, socials i humanitats, poblacions locals, i organitzacions governamentals i no governamentals, i també a reclamar la participació de comunitats indígenes i locals en investigació i política sobre el medi ambient. En 1993 la Societat Internacional d’Etnobiologia va emetre la “Declaració de Belém” per a reclamar els drets dels pobles indígenes i comunitats locals, per aquesta raó, l’etnobiologia està relacionada amb la ciència de la sostenibilitat, que busca trobar solucions als reptes complexos presents.

Ens ha quedat clar que conservar la biodiversitat va de bracet de preservar el coneixement de les comunitats locals i comptar amb la seua irreemplaçable experiència. Què es requereix a l’hora d’establir una estratègia de conservació integrada ex situ-in situ?

Per a mi el requeriment bàsic és dedicar el temps necessari a trobar els bons col·laboradors, i crear i mantindre relacions basades en el respecte, la reciprocitat i la confiança amb ells. Això necessita de flexibilitat a l’hora de definir i implementar estratègies, no hem d’oblidar que no sols compten els nostres objectius i prioritats, sinó també els dels nostres col·laboradors d’una forma igual o fins i tot més important.

Quin paper juguen les dones en la conservació dels Coneixements Indígenes i Locals i en particular de les llavors d’espècies locals?

En moltes zones rurals del món les dones juguen un paper crucial en la conservació de coneixements i llavors. Per exemple, als Andes de l’Equador i el Gran Atles al Marroc, dues regions de muntanya que conec directa i indirectament, hi ha una elevada emigració masculina i són les dones les que romanen als pobles de muntanya, conservant un valuós patrimoni biològic i cultural. De manera general, els Coneixements Indígenes i Locals no són sempre compartits entre homes i dones, i en qualsevol cas és necessari tindre en compte els aspectes de gènere.

Comenta’ns, per a tancar l’entrevista, què és el que més t’agrada del teu treball i quins són els reptes o dificultats que més et preocupen.

El gran plaer en el meu treball és la gent amb la qual el realitze: veure a estudiants formar-se i créixer, compartir idees i experiències amb gent molt diversa, i continuar creixent amb el que aprenc. I crec que el que més em preocupa són l’auge de l’extrema dreta, que com ja hem vist amb Trump i Bolsonaro, té un impacte nefast per a la sostenibilitat a nivell global.


Doctora en Biologia. Professora del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials
botanic Equip botànic
Enginyera Agrònoma per la Universidad Politécnica de Madrid, investigadora del Jardí Botànic de la UV i Professora Associada del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials.
botanic Equip botànic
Send this to a friend