Ecologia en femení

Les dones i la seua relació respectuosa amb la natura centra les bases de l´ecofeminisme, un moviment que va sorgir a finals dels 70 i que concep la conservació del entorn natural com a una qüestió essencial per a garantir la supervivència de la nostra societat. Una història paralela d’explotació, de manca de drets i de lluita per la sostenibilitat que cal escoltar. 

Intentar parlar d´ecofeminisme o feminisme ecològic és endinsar-nos en un terme complex i transversal en el qual intervenen factors polítics, filosòfics, sociològics, econòmics i històrics. Un moviment liderat per les dones que posa de manifest la necessitat d’anteposar la cultura de la cura i el manteniment de la natura front al seu domini. A ningú se’ns escapa que al llarg de la història recent la natura ha estat dominada, de forma unilateral, per l’esperit científic de l’home blanc, el que avui cridaríem home del Primer Món. Per tant, és normal que l’explotació i devastació del nostre entorn s’haja associat amb les accions d’aquest home al llarg de centenars d’anys de domini absolut. 

L´ecofeminisme intenta trencar amb aquesta idea de domini exclusiu heretada d’un sistema patriarcal i ho fa advocant per la igualtat d’oportunitats d’accés a la presa de decisions que afecten a la preservació del medi ambient, aplicant per a açò la ciència moderna i una legislació que asseguren el desenvolupament sostenible. En aquest sentit el feminisme ecològic es planteja com a una alternativa real per a superar l´androcentrisme, fomentant de forma universal valors com la compassió i la cura de les persones, els animals i els ecosistemes, lluitant per un món millor a per a tots.

Per què les dones? 
A més de suposar la meitat de la població mundial, les dones també han patit al llarg de la història l’explotació per part de l’home com a conseqüència del seu domini i de l’ordre patriarcal imperant. Però, a més de connexions històriques i socials entre la natura i la dona, també trobem un instint biològic per part de les fèmines de protegir el nostre entorn, com a proveïdor d’aliments i lloc que habitem. I és que no hi ha que oblidar, que des de sempre són elles les que han garantit i garanteixen l’aliment, l’aigua i la salut. Una pràctica molt evident a les zones rurals del Tercer Món on encara són les dones les que conreen la terra, establint un vincle directe amb ella. Així, han estat les primeres víctimes del desequilibri ecològic i també les primeres a haver de solucionar conflictes a peu de camp. 

En aquestes zones més desfavorides les dones controlen pràcticament totes les fases del cicle alimentari. A Amèrica Llatina i a Àsia produeixen més del 50% dels aliments disponibles i a Àfrica aquest percentatge s’eleva fins al 80%. A més, en el continent negre les dones també s’encarreguen de la recollida de llenya i de proveir-se d’aigua potable. A canvi, només disposen de l’1% de les terres en propietat i tenen tancat l’accés directe a crèdits, ajudes, educació i cultura. 

Tenint en compte aquest panorama general no és d’estranyar que l´ecofeminisme es veja des de fora com una tendència de pobres, doncs la pobresa, tant en el nord com en el sud, té cara de dona. Encara així, és evident que a l’hora de parlar d´ecofeminismo cal parlar de diferències geogràfiques. En el Primer Món es desenvolupa un camp més ideològic i teòric mentre que en el Tercer Món albiraríem alguna cosa molt més pragmàtica com a conseqüència de la dependència del mitjà rural per a la sustentació de les dones. Però en tots dos mons, la principal aportació de la dona a un nou model de desenvolupament integral es basa en l’aproximació al concepte de sostenibilitat, conservar la terra i el seus recursos com a part vital de la nostra supervivència i com a conjunt de valors ambientals essencials per a la nostra societat.

Feminisme ecològic, el binomi natura-dona
Encara que els primers corrents ecofeministes i el terme com tal van ser encunyats a Europa durant l’últim terç del segle XX, és a l’Índia on s’ha desenvolupat el moviment més important del món. En l’antiga Hindustán les dones han protagonitzat diverses mobilitzacions per la falta d’accés a l’aigua, cosa que les obliga a viatjar constantment durant hores amb enormes cànters per a proveir-se.

Per no parlar de les males condicions de la mateixa, que provoca l’augment de la mortalitat en els seus fills i en les seues famílies. També han sigut les dones de l’Índia les que han lluitat per la recuperació dels hàbits tradicionals sostenibles gràcies al moviment Navdanya, una corrent que lluita per acabar amb el paper subordinat de la dona en l’agricultura i amb l’ambició de les grans empreses per les patents de les llavors, mitjançant una xarxa de guardians de llavors tradicionals que s’estén per tot el país.

La teorització d’aquest problema s’ha dut a terme per dues dones índies que gaudeixen de gran prestigi professional a tot el món i que s’han convertit en el rostre de l’ecofeminisme asiàtic, estem parlant de la filòsofa Vandana Shiva i l’economista Bina Agarwal. Igual que ocorre amb la diferenciació entre nord i sud, també elles representen dos models diferents d’entendre l’ecofeminisme, la primera advoca pel ecofeminisme radical més clàssic en el qual els enemics comuns són la divisió sexual del treball, l’apropiació del cos femení per part de l’home i la manera de producció domèstica actual; la segona representa el capdavanter del feminisme ecològic que s’ix de la idea de gènere i predica una forma molt més maternal de cuidar la natura.

Moviment Chipko

Encara que el terme ecofeminisme va ser utilitzat per primera vegada per l’escriptora feminista francesa Françoise d´Eaubonne en la seua obra Li féminisme ou la mort, escrita en 1974, un any abans, un grup de dones analfabetes d’un llogaret de l’Himàlaia ja aconseguia evitar la tala dels arbres de la zona amb el simple gest pacifista d’abraçar-se a ells. Una acció que va donar nom a un moviment, el Chipko, que seria seguit per molts en altres països. La visibilitat d’aquest acte, en el qual Vandana Shiva va tenir un paper fonamental, va donar origen a una sèrie de reivindicacions per part de les dones de tot el món.

Però si parlem de referents històrics, una de les figures més important de l’ecofeminisme és la de divulgadora nord-americana Rachel Carson (1907-1964), considerada com la mare de la nova consciència mediambiental gràcies al seu llibre Primavera Silenciosa (1962), on va denunciar els efectes perjudicials que els pesticides estaven exercint sobre la nostra salut i els ecosistemes. Una altra de les figures claus de la consciència ambiental femenina és l’escriptora Simone de Beauvoir qui en el seu llibre El Segon Sexe desgrana l’exclusió de la dona en l’àmbit públic. En aquesta obra clau del feminisme modern s’exposa la conceptualització de la dona respecte a l’home, que es reserva els drets beneficiosos de la civilització (poder, domini, presa de decisions, organització i explotació). 

Rachel Carson

 
Com ha quedat palés, podem trobar diversos corrents dins l´ecofeminisme. D’una banda, l’ecofeminisme més radical, redefinit actualment com a tal, es basa en la idea que l’ecologia es defineix com una interdependència de la vida sobre la terra i del feminisme com una expressió del sentit femení. D’aquesta manera, el principi femení es bolca cap a la cerca de l’equilibri, i per tant ecologia i feminisme van completament lligats. Segons aquesta visió és la dona qui per una qüestió biològica i pràctica està més preparada per a prendre les decisions associades amb el medi ambient. D’altra banda, existeix un altre corrent que denominarem “feminisme ambiental” que es nega a triar entre característiques femenines i masculines, optant per una feminització integradora i advocant per una racionalitat ecològica. 

Vandana Shiva i l´ecofeminisme espiritualista

Segons afirma Alicia H. Puleo, Catedràtica d’Estudis de Gènere de la Universitat de Valladolid i màxima representant de l´ecofeminisme al nostre país, en el seu assaig Un repàs als diversos corrents de l´ecofeminisme: Feminisme i ecologia (2002) la Premio Nobel Vandana Shiva s’englobaria dins del corrent de l´ecofeminisme espiritualista. Aquesta física nuclear i filòsofa de l’Índia se centra en la crítica del desenvolupament tècnic occidental com a base dels problemes ambientals del món, sent aquest, segons les seues paraules, un exemple de mal desenvolupament. Vandana Shiva combina en la seua obra aportacions d’historiadores feministes com Evelyn Fox Keller o Carolyn Merchant amb la seua pròpia tradició filosòfica i religiosa. 

Vandana Shiva

A principis dels anys 70 Vandana Shiva es va convertir en la banderera i portaveu de les dones Chipko basant-se en els principis de no violència creativa de Gandhi. Gràcies a la seua intervenció en el grup, les dones de l’Himàlaia van desafiar als seus marits i al seu sistema, que estava disposat a vendre els boscos comunals, i van establir un sistema de vigilància lligant-se als arbres quan aquests anaven a ser talats, evitant així la desforestació de zona. Una vegada organitzades, les dones Chipko van adquirir consciència de grup i van continuar lluitant contra la violència domèstica o l’accés de les dones a la política i l’educació.

En els últims temps Shiva ha sigut especialment crítica amb la producció d’aliments transgènics i amb la gran multinacional Monsanto ja que, segons l’activista, l’amenaça ecològica de la cadena alimentària és un dels problemes amb els quals la globalització està sacsejant el nostre planeta. En el seu assaig El món en el límit, escrit en 2000 i integrat en el compendi En el límit: la vida en el capitalisme global (VV.AA. Editorial Tusquets 2001), Shiva també parlava de la globalització com un apartheid ambiental que feia els països pobres més pobres i amb el que començaríem el nou mil·lenni “amb una producció deliberada d’ignorància sobre els perills ecològics com la desregularització de la protecció ambiental i la destrucció de les maneres de vida ecològicament sostenibles de comunitats agrícoles, tribals i artesanes del Tercer Món”. Una economia globalitzada amb un important i desmesurat llast ambiental, que Shiva centra especialment en els perills de l’esgotament, la contaminació i la privatització de l’aigua.