Plantes de l’Estany de Pujol (Parc Natural de l’Albufera), refugi del Corriol camanegre

El nostre tancament ha sigut, sense cap dubte, beneficiós per a la naturalesa; no sols per als ocells que nidifiquen en el sòl, sinó per a la vegetació que, alliberada del trepig continu, s’ha pogut desenvolupar adequadament durant una primavera generosa en pluges que han assegurat així l’adequat desenvolupament vegetal amb nous i energètics brots. La riba de l’estany és un refugi perfecte per a les aus limícoles, el nius dels quals son realitzats en el sòl per a depositar els ous, que bé pogueren confondre’s amb les pedres i dels quals emergeixen uns pollastres que es mimetitzen perfectament tant amb la vegetació com amb el terreny, xicotetes i grans roques que dispersades per l’arena generen el perfecte paisatge per al seu desenvolupament. Per aquestes i moltes altres raons ambientals, cada any trien el nostre benvolgut parc natural ingents varietats d’ocells, per a perpetuar la seua espècie gràcies a la transmissió genètica, a les generacions futures que, molt probablement, tornaran a triar aquest espai natural per a seguir la labor evolutiva, si és que els ho permetem.

En les ribes de l’estany, dues espècies vegetals, de les quals parlaré més endavant, han jugat un paper crucial en l’evolució favorable i desenvolupament dels xicotets i juganers pollastres del corriol (triat ocell de l’any per SEO-Birdlife a causa del seu declivi poblacional dels últims anys), del xatrac (Sternula albifrons) i també de la camallonga (Himantopus himantopus). A elles, els ocells del nostre ecosistema més valuós, va dedicada aquesta nova ruta biològica, el meu primer passeig postconfinament, en el qual m’acompanya Yanina Maggiotto, guia d’ornitologia de “Visit Natura” https://visitnatura.com/

El recorregut fins a arribar a l’Estany de Pujol transcorre per l’itinerari històric de la Gola de Pujol, recentment restaurat sota criteris de disseny universal, per la qual cosa és apte per a tota la ciutadania. L’accés al sender en vehicle a motor es realitza des de la CV-500 direcció València. El desviament està abans d’arribar a l’embarcador del llac de l’Albufera, punt molt conegut per tots, ja que des d’ací s’observen unes postes de sol increïbles.

Les persones amb mobilitat reduïda que accedeixquen a la zona mitjançant vehicle propi podran aparcar en una de les dues places PMR disponibles. També existeix la possibilitat d’utilitzar el transport públic, amb diverses línies tant des dels pobles riberencs de l’Albufera com des de la ciutat de València.

L’itinerari, millorat mitjançant entarimat de fusta amb zones en relleu i sòcol, consta de set parades o punts d’informació, etnografia, història, usos i biodiversitat, que estan explicats mitjançant senyalística tàctil en relleu amb indicacions de macro-caràcters contrastat i en braille. Tot en el seu conjunt genera un espai natural saludable per a tots, en el qual mantenir la distància de seguretat i gaudir de la màquia mediterrània no és una quimera sinó una realitat assolible per a aquells que, per raons físiques, sensorials o psíquiques, no s’atreviren a eixir al camp.

En finalitzar els aproximadament 700 metres de camí entarimat, observarem a l’esquerra l’Estany de Pujol. En aquesta zona el camí transcorre per la pròpia àrea del terreny i als dos costats podrem observar el jonc (Juncus acutus L.) i la salicòrnia (Salicornia ramosissima J. Woods), totes dues espècies objecte d’aquest article.

El Juncus acutus o jonc espinós és la clàssica planta de l’Albufera i en els voltants de l’estany s’observa com forma grans i denses mates. La seua inflorescència és compacta i al madurar desenvolupa nombroses càpsules brillants. Una d’aquestes mates ha sigut la protagonista i refugi dels pollastres de corriol, ja que en localitzar-se en la riba de l’estany, els seus progenitors podien tindre visualment localitzats als menuts i ells, davant el perill, refugiar-se entre les seues tiges.

Finalment, trobem la Salicornia ramosissima, coneguda comunament com alacranera dels marenys, herba de cristall, herba del sabó, herba salada, pollastre, pollet, pollet ramós. Reconeixerem amb facilitat aquesta espècie associada al jonc espinós, amb qui forma grans taques vegetals en els sòls salins dels voltants de l’estany, com amb el jonc marí en la zona restringida als vianants. Les seues branques estan articulades en nusos i són carnoses, tenen un característic color verd intens que, a mesura que avança l’estiu, va canviant a color roig. Les seues fulles s’han reduït a escates, fruit de l’adaptació als espais salins on es desenvolupa. Les seues tiges tendres són bastant sensibles al trepig de la gent i dels animals i com algun dels seus noms comuns indica, tenen un gust salat, doncs tenen la capacitat d’absorbir l’aigua amb grans concentracions de sal que excreten.

La finalitat de la ruta no és altre que detindre’s enfront de l’estany, donar-li temps al temps per a observar, respirar i gaudir de la generositat de la naturalesa salvatge, que amb una miqueta de calma i assossec ens rep així de bella, curulla de vida. No oblides els teus prismàtics si vols passar una estona divertida veient als nous membres de l’estany rondar.

Finalment, no vull perdre l’ocasió per a recordar, que estem en un parc natural i la legislació és molt clara i contundent sobre aquest tema: els animals domèstics han d’anar lligats. En cap concepte es pot sobrepassar el cordó per a accedir a l’estany. Passejar en silenci, no llançar pedres i, per descomptat, no deixar fem. Alliberem aquest bell lloc de la pitjor petjada humana, el fem.

Fins a la pròxima ruta botànica!