Passejant per les dunes de la Devesa del Saler (València), objectiu Pancratium maritimum (lliri de mar)

No hubo una flor más bella que azucena
la que nació de blanco, pureza y gesto,
y con paso de ángel siendo honesto,
llenó su corazón como sirena.

Con mar en calma, riendo y siendo buena,
fue mimada mil veces por supuesto.
Nadie llegó a pensar en lo funesto
y el ángel vivió como una terrena.

En la senda la flor quedó perdida.
El destino arrebata lo impoluto.
Y la sangre surgió de fría herida.

Cae el llanto en la cumbre adolorida.
Tiempo que queda pálido y con luto.
Y a mi lado, tu esencia más florida.

Luis Rayo, 22 de Mayo de 2011

En 1905 l’Ajuntament de València va iniciar les gestions per a aconseguir la cessió de la superfície de 3.144 ha, que corresponia amb la superfície de l’aiguamoll. Aquest procés va culminar el 3 juny de 1927 amb la seua adquisició per part de l’administració local, període que va coincidir amb el regnat d’Alfons XIII, i que es va poder dur a terme gràcies a la promulgació de la Llei de Cessió de 23 de juny de 1911. Fins llavors aquest emplaçament natural va formar part del Patrimoni Real, que va mantindre la seua titularitat durant sis segles d’anades i vingudes de titularitat entre reis i parents. En 1761, per decisió del rei Carles III, la titularitat d’aquests terrenys pantanosos passen a ser de l’Estat. Finalment, el 3 de juny de 1927 la propietat es va transferir a l’Ajuntament de València, qui ostenta hui la seua titularitat i, per tant, és propietat de la ciutadania valenciana, motiu pel qual tenim el dret al seu gaudi i el deure de la seua conservació i cura.

Lamentablement, en els anys 60 del segle XX, la pressió urbanística va amenaçar aquest ecosistema, arribant a destruir el cordó dunar exterior, es van emplenar d’arena les depressions interdunars per a reforestar amb eucaliptus (Eucalyptus sp.) i les dunes fixes també van patir fragmentació per la construcció de carreteres, infraestructures hidràuliques i elèctriques, i edificis. Gràcies al moviment ciutadà, en 1979 es paralitzen les obres urbanitzadores i destructores d’aquest paratge. A partir d’aquell moment, i tenint en compte el corresponent marc legislatiu enfocat a la seua conservació i regeneració, s’inicien els treballs per a la restauració de l’hàbitat, que el mal enfocament de l’època, basat en la construcció i el turisme de sol i platja massiu, havia destruït. El procés ha sigut lent i laboriós, però afortunadament hui dia, podem gaudir d’un assossegat passeig per a conéixer aquest singular ecosistema (Benavent Olmos et al., s.f).

Per aquest i molts altres motius, no em canse de tornar, per a conéixer els seus secrets. En aquesta ocasió em porta a les seues arenes, el plaer de contemplar una flor. El Pancratium maritimum L. conegut també com: lliri blanc marítim, narcís marí o coronat i lliri de Santa Cristina, entre molts altres noms vernacles. D’embriagadora aroma, els seus pètals són de color blanc acerat dels quals sobreïxen els estams daurats pel seu pol·len. El seu desenvolupament vegetatiu transcorre en els terrenys arenosos a sotavent de les dunes mòbils restaurades, refugi perfecte, i que enguany semblen que estiguen nevades, de blanc del lliri blanc.

Considere que, en 2020, diversos factors li han afavorit: generoses pluges a la primavera, amb alguna tempesta d’estiu, gens de calcigament i no sols perquè les dunes estiguen acordonades, sinó perquè tots nosaltres hem hagut d’estar, per imperatiu legal, a casa. I finalment, la fabulosa actuació que es va dur a terme per a restaurar aquest ecosistema dunar de la restinga. Després d’aquest passeig, li he de donar la raó al divulgador de naturalesa Jose Luis Gallego, que ens animava durant el confinament amb aquesta frase: “ja veureu quan puguem eixir al bosc, que sorpresa ens té preparada”. Quanta raó tenia!, el regne vegetal està deslligat, éssers clorofíl·lics desobedients!, la meua més sincera admiració.

Coneguem una mica millor al Pancratium maritimum

Nom científic: Pancratium maritimum L.
Classe: Liliopsida
Família: Amaryllidaceae

És una planta bulbosa herbàcia, que es localitza en els arenals de les dunes, en les costes tant de l’Atlàntic occidental del sud d’Europa, com del Mediterrani. Les seues fulles allargades i lanceolades, que al meu parer tenen cert aspecte carnós, són de color verd blavós i si se’ls permet, poden aconseguir uns 40 cm, creixent en rams densos. El bulb és allargat i blanquinós, la seua ingesta és molt tòxica perquè conté heteròsids cardiotònics. Les seues flors d’un blanc acerat són pedunculades, molt aromàtiques i de gran grandària, la qual cosa les converteix en unes flors d’espectacular exuberància. El seu fruit és una càpsula gran i ovoidea, en el seu interior conté les llavors, en les seues tres lòculs, que en la seua maduresa són de color negre. Finalment sol florir des de finals de juny fins a agost.

Com a curiositat la seua pol·linització depèn d’una arna, Agrius convolvuli. La pol·linització ha de ser necessàriament creuada perquè el pol·len d’una flor no pot fecundar els òvuls de la mateixa flor. A més, la pol·linització anemòfila tampoc és efectiva, malgrat desenvolupar-se en zones on sol haver-hi molt de vent. Per tot això, depèn d’aquesta arna per a produir llavors i generar una nova descendència.

Aquesta espècie, en la Devesa del Saler, es desenvolupa a sotavent de les dunes, on s’instal·la la biocenosi vegetal Helichryso-Crucianelletea maritimae de les dunes mòbils, formada per comunitats semiarbustivas i l’espècie protagonista d’aquest post, el Pancratium maritimum, entre altres (Benavent Olmos et al., s.f).

La ruta per les Dunes de la Devesa del Saler

Per a arribar al poblat del Saler podem optar tant per vehicle propi, com per transport públic, siga com siga que arribem, una vegada en El Saler, la direcció a seguir fins a la platja, és l’Avinguda del Saler. Si ho fem a peu, podem seguir el fabulós passeig que travessa el bosc de les dunes fixes, en les quals s’assenta una frondosa pineda, on destaca el pi blanc (Pinus halepensis Mill.) i moltes altres espècies arbòries, arbustives i herbàcies. Al final de l’avinguda, ens trobarem en la zona de depressió interdunar o emmallada i, paral·lel a la mar, el passeig entre les dunes mòbils i l’emmallada. Un paisatge grandiós entre dos telons de fons el Mediterrani i el bosc.

El camí és completament accessible pel paviment, ample de via i sense desnivell (longitudinal o transversal). Per als amants de les llargues distàncies, com la imatge de la figura 3 mostra, podran fer un recorregut circular si així ho desitgen, coneixent els diferents ecosistemes de transició, en aquest bosc mediterrani. Sens dubte és el millor llibre de ciències naturals, perquè els xiquets reforcen conceptes en qualsevol època de l’any.

Veient aquesta imatge de satèl·lit, m’agrada imaginar, així de bonica i verd, a tota la costa mediterrània, que bell i beneficiós seria per a tots.

Entre totes les espècies vegetals que creixen en les arenes de les dunes, trobem a l’espècie protagonista d’aquest post, entre les seues nombroses companyes de viatge (canyís, Ammophila arenaria (L.) Link; pegamoscas, Ononis natrix subsp. ramosissima (Desf.) Batt.; la crucianela, Crucianella maritima L.; alhelí marí, Malcolmia littorea (L.) R.br.; siempreviva, Helichrysum stoechas (L.) Moench; i alkana, Alkanna tinctoria (L.) Tausch), no ens serà difícil distingir-la.

No saps què fer en aquests dies tardorencs?
Matina i fes-te una passejada per aquest entorn natural, respira i oxigena el teu cos de mar, del Mare Nostrum.

Ens veiem en la naturalesa, fins prompte!

María José Aguilar Carrasco