Ikebana: una pràctica meditativa

Realitzar un Ikebana

L’objectiu dels meus articles en aquest blog no és ensenyar com fer ikebana. A algú que desitjara iniciar-se en la pràctica d’aquest art li recomanaria buscar un mestre o mestra pròxims per a mantindre un contacte directe. No obstant això, com la intenció i el desig d’aquest blog sí és fomentar el coneixement sobre l’art del ikebana, en el present article volguera compartir alguns aspectes sobre la iniciació, l’aprenentatge i la pràctica.

En primer lloc, he de dir que es tracta d’un repte més difícil del que sembla a simple vista. L’estudiant d’ikebana aprén nombrosos conceptes i tècniques per a poder manejar les formes dels vegetals, respectant la seua naturalesa, i composantt amb ells els arranjaments; però sobretot adquireix una cultura de les formes, un sentit de l’ordre inherent a aquesta mena d’arranjaments que li permet discernir entre un ikebana reeixit, és a dir, profund, seré, sentit, meditat, d’un simple arranjament floral més o menys bell o atractiu. Cal saber que l’aspiració profunda del ikebana és més la cerca de valors estètics seriosos y espirituals que la del “agradable” en un sentit superficial.

Aconseguir expressar, a través dels cànons i proporcions de l’ikebana, sentiments universals, moviments de l’ànima, aconseguir compartir pensaments poètics a partir dels vegetals, és haver culminat el coneixement d’aquest difícil art. Adquirir aquesta cultura requereix, com en qualsevol aprofundiment artístic, molts anys de dedicació humil. Requereix “cultiu”: paciència, estudi, observació, temps, familiaritat amb la pràctica, primer que res, amor. Amor per la naturalesa.

Fer Ikebana és meditar

Al llarg del temps, malgrat haver realitzat centenars d’arranjaments, i de portar practicant l’ikebana des de fa més de 30 anys, cada vegada torne a experimentar el sentit profund que arriba a tindre l’acte de compondre uns vegetals en formes harmòniques, perquè podria dir que l’interior propi de qui realitza un ikebana se harmonitza, d’algun mode, a mesura que es va desenvolupant l’arranjament. Hi ha una cosa misteriosa en aquest procés; una cosa absorbent que ens fa oblidar-nos de nosaltres mateixos, entrant en un temps diferent, detingut, de connexió amb el món vegetal.

Iniciar-se en l’ikebana és triar una via de meditació que ens mantindrà prop de la naturalesa. Pot arribar convertir-se en una grata companyia per a la resta de la seua vida. Al llarg del temps, es comprova que l’ikebana és tan inesgotable com la pròpia naturalesa. De fet, fer ikebana és, en gran manera, aprofundir en l’estudi i coneixement de les formes naturals; i a través de les formes, en la seua essència.

L’aprenentatge de l’Ikebana

Per a aprendre la pràctica de l’ikebana és imprescindible assistir a cursos especialitzats. L’aprenentatge és lent. I preciós. Les classes són experiències plenes d’aromes vegetals, verdor, flors, aigua, respecte i silenci només matisat pel lleu tic-tic de les tisores (hasami) que acompanyen la meditació. Es podrà dir que actualment pot aprendre’s quasi qualsevol cosa en línia. Jo crec que no: ikebana, no. Almenys una primera iniciació hauria de fer-se en directe. L’assistència presencial a les demostracions magistrals aporta molt contingut sensible, perquè els mestres comenten les accions que van duent a terme davant la mirada dels alumnes, interpretant els elements vegetals com una cosa única i aportant infinits matisos i nocions qualitatives.

Per exemple, una de les facetes que més difícil resulta als alumnes occidentals, quan s’inicien en el coneixement de l’ikebana, és trencar amb la seua idea preconcebuda d’equilibri simètric, la tendència a “arreglar flors en un pitxer” com la disposició d’una massa uniforme i més o menys homogènia i vertical. En ikebana, al contrari que en la forma occidental de reunir flors en un recipient, l’expressió ve del contrast de grandària i inclinació entre les branques, del dibuix d’una estructura llisa.

També és un capítol molt necessari per a la ment occidental aprendre a deixar tan amplis espais buits a l’interior dels arranjaments, i dotar de sentit a aquests buits, que són precisament els que proporcionen la tensió i l’aire necessaris a l’ikebana.

En el dia a dia, cada classe pot constar de l’estudi d’un o dos esquemes bidimensionals presentats i explicats pel mestre o la mestra i portats a la realitat davant els alumnes amb vegetals reals, en tres dimensions, mitjançant una demostració pràctica. Posteriorment, aquests esquemes són recreats per cada estudiant; no es tracta d’imitar o copiar la noció dels esquemes ni l’obra del mestre o la mestra, sinó de comprendre el sentit de les proporcions, inclinacions, espacialitat, etc, i dotar de sentit al propi arranjament. Sovint es dibuixen o es fotografien aquests experiments, en les seues diferents fases, per al seu estudi posterior. Cadascú torna a la seua casa amb el material vegetal i segueix el seu estudi en privat.

El treball de l’estudiant en el procés de realització d’un arranjament consisteix en diverses fases: 1) coneixement de l’esquema compositiu del qual part l’arranjament (shoka, moribana, nageire, rikka, jiyuka, etc); 2) elecció de les branques, flors, tiges, etc 3) elecció del recipient segons la proporció dels vegetals, la seua textura, grandària, adaptació al tipus d’esquema que va ser realitzat; 4) neteja prèvia de les branques per a pre-dibuixar l’arranjament, a vegades modificant o consolidant la seua forma; 5) tractament dels vegetals perquè la seua conservació siga bona i la seua duració siga major; 6) construcció de la subjecció d’una base sòlida per a ancorar l’arranjament; 7) composició de l’arranjament pròpiament, branca a branca, fins a arribar a la seua forma definitiva.

Les visites que la mestra o mestre fa per a supervisar el treball de cada estudiant és una part essencial. A vegades, corregits d’un en un, a vegades en xicotets grups que es van sumant al recorregut que fa el docent, els permet escoltar els comentaris i observar detalls sempre diferents sobre els arranjaments.

Una vegada, assistint a un seminari de l’escola Ikenobo, jo havia acabat el meu arranjament i mentre esperava que una reconeguda mestra convidada, la senyora Nobu Kurashige, arribara, en el seu recorregut a través dels treballs d’altres estudiants, fins a la meua taula, vaig netejar de fulles i branquetes caigudes els voltants de l’arranjament per a deixar-lo buidat i després em vaig entretindre fent un paquetet amb eixes parts sobrants de les plantes recentment utilitzades, nuant-les amb algunes herbes que havia decidit no incloure en l’ikebana. Aquell cabdell irregular va quedar dipositat en un extrem de la taula a una bona distància de l’arranjament amb el qual jo no desitjava que interferira. No em vaig desfer d’ell, perquè em va agradar. Quan la mestra es va asseure davant el meu treball, la senyora Nobu Kurashige observà el meu arranjament durant una bona estona, es va concentrar en ell, va modificar acuradament la inclinació d’una de les branques i fent un joc de paraules amb el meu nom, em va dir molt amablement que considerava que l’arranjament era “a victory”. Després, novament concentrada, inclinant-se amb encantadora i còmplice comicitat cap al xicotet cabdell que jo havia fet per a deixar la taula completament diàfana al voltant de l’arranjament, li va somriure com si fora un xicotet ratolinet, i va afegir que aquest també ho era: “a small victory”. Però immediatament es va corregir, i va invertir la qualificació.

El major assoliment “a big victory” era en realitat eixe acte final, eixe farcellet de restes acuradament compostes, que mostrava la importància estètica i simbòlica de l’espai buit al voltant de l’arranjament, així com el respecte cap a eixos vegetals considerats ‘inservibles’ per a la composició i no obstant això no menys dignes i bells. Eixe material vegetal que jo em vaig resistir a considerar un desfet i del qual vaig cuidar també amb estètic respecte va ser reconegut per la mestra com un valor. Sempre he recordat eixa amistosa apreciació, com una encantadora lliçó inesperada.
Podria comptar moltes experiències d’aquest tipus, trobades amb una cultura que professa un profund respecte per les plantes, la cultura tradicional japonesa.

Estil

La pràctica de l’ikebana educa el sentit estètic i la subtilesa de l’esperit. És el món vegetal el que va imprimint en l’esperit de qui es proposa fer ikebana una estètica i un món de matisos que va revelant-se gradualment. No és tant una pràctica activa, en la qual dur a terme la voluntat personal; és més aviat receptiva, fomenta una actitud d’obertura a la lliçó de la naturalesa. Els practicants de l’ikebana, habitualment, ens iniciem assistint durant anys a les classes dels mestres, però molts de nosaltres havíem començat abans, experimentat en privat, (fins i tot abans de saber que el que fèiem era alguna cosa semblança a l’ikebana…) informant-nos de manera amateur o comprant llibres divulgatius (molt distints als de les escoles serioses, per cert). Per a fer accessible l’ikebana a tota mena de públic, l’Escola Ohara va crear la forma moribana, que en l’actualitat han adoptat com a forma per a principiants quasi totes les escoles.

Triar l’una o l’altra escola d’ikebana en la qual iniciar-se, és ja un posicionament estètic. Cadascuna de les més reconegudes (Ikenobo, Sogetsu, Kozan, Ichiyo, Ryussei-ha, Saga Goriu, etc) rep l’empremta dels seus fundadors i mestres definint tendències formalistes, naturalistes, expressionistes, cosmopolites….
Si bé iniciar-se en ikebana suposa en un principi mantindre’s molt fidels a les formes canòniques,un cert estil propi sorgeix a poc a poc quasi sense pretendre’l. En l’actualitat l’estil jiyuka, molt lliure, és el territori de l’experimentació i de la cerca personal més accessible als estudiants i practicants habituals.
En un nivell molt alt, mestres genials com Sen’eiIkenobo han innovat sense necessitat d’eixir dels cánon estradicionales, creant si és el cas l’estil shimputai.

L’exteriorització conscient de la personalitat de qui realitza l’arranjament no és un objectiu prioritari en ikebana, encara que d’algun mode, la sensibilitat de qui fa aquests arranjaments va també emergint, subtilment, al llarg de la pràctica i en la nostra època, individualista, pot considerar-se un valor reconegut i recognoscible. Es percep la cultura de l’autor com un rerefons en els arranjaments. Per exemple, algú que ha viscut sempre en un entorn urbà no ha pogut interioritzar una poètica del paisatge i rep no obstant això moltes nocions sofisticades que venen del comerç internacional de la flor tallada.

Crec que l’autor o autora, inevitablement, es posiciona en algun punt en el diàleg entre el real i l’idealitzat; entre la contenció i l’expressivitat. D’algun mode aboca la seua pròpia vivència del món vegetal, igual que un arquitecte del paisatge, manifesta el seu mode d’entendre la bellesa natural. Però la visió personal és proporcionalment molt poca cosa comparada amb el substrat de “pensament paissatger” que ens precedeix, eixos mil·lennis de cultura adaptativa de l’ésser humà en el seu entorn natural o artificial. Una interessant mestra, la Sra. Lusy Wahyudi reflecteix en el cromatisme i vitalitat de les seues ikebanes el paisatge d’Indonèsia, on treballa i imparteix les seues classes.

En ikebana, com en altres arts, arribar al domini és un camino lento i difícil, però aquest virtuosisme no ha d’exhibir-se, menys com una cosa pròpia; està al servei d’una cosa més important: mostrar la bellesa de la naturalesa, eixa qualitat indescriptible que emociona i aconsegueix fer-nos oblidar que l’ikebana se sustenta en una tècnica minuciosa i un profund coneixement.

Article dedicat a la mestra Sra. Rikako Yano, in memoriam.
Agraïment especial a la mestra Sra. Nobu Kurashigue.