Art i natura Jardineria

25 set. 2020

El llenguatge de l’ikebana: estètica i tradició de l’art floral japonés

ikebana
Rama d'acàcia espinosa, piracanta i flors de verbena en recipient lacat. / V. Encinas

En un tercer article sobre ikebana per a la Revista Espores, Victoria Encinas, amb una llarga trajectòria en la pràctica d'aquesta disciplina artística, ens descriu alguns dels principals valors estètics del llenguatge de l’ikebana, que defineixen el fons sensible al qual pertany culturalment aquest art. Comprenent el pensament i el sentiment de la cultura en la qual sorgeix, tindrem la clau per a accedir a l'essència de l’ikebana.

La veneració per la Naturalesa està en l’origen: el culte a la bellesa dels vegetals, experimentada de manera espiritual. El ikebana es realitza per a meravellar-se una vegada i una altra davant la inesgotable bellesa de la vida. Aquesta és la medul·la estètica del ikebana. I la transmissió d’aquest lluminós missatge s’articula mitjançant un llenguatge artístic molt subtil.

Els arranjaments no sols emocionen per la seua bellesa, també proporcionen a l’espectador quietud i pau interior. Sota la forma, batega el significat i la realitat interior. És un art que eludeix l’espectacular; al contrari, convida al recolliment, al silenci i a la intimitat, estimulant les relacions de l’ànima amb l’ordre ocult de la Naturalesa, amb l’enigma de l’univers. Per això, els arranjaments, quan aconsegueixen ser realment artístics, desprenen un halo de soledat, silenci i sentit del transcendent que expressa la profunda elegància d’esperit d’aquest art.

Tots els valors continguts en la pràctica de l’ikebana són expressions de l’estètica tradicional japonesa: autenticitat, noblesa, senzillesa, modèstia, recolliment, vacuïtat, misteri, profunditat, sobrietat, elegància… són alguns dels principis dels quals parlarem a continuació, concentrant l’atenció en els valors clàssics que estan en l’origen de l’ikebana.

Autenticitat, noblesa (Sabi)

Un dels valors fonamentals dels quals participa l’art de l’ikebana és denominat sabi. Es tracta de l’autenticitat, la veritat. L’ikebana mostra un tipus de bellesa honesta i transparent. Un arranjament és una composició senzilla, amb tots els artificis constructius a la vista, tant els vegetals com els recipients, i la seua manera sincera de presentar-se. La ‘imperfecció’ és valuosa per a l’ikebana, i no s’oculta; no es rebutja una fulla rosegada per un caragol o per una llagosta, al contrari, s’aprecia com a part de la vida, així com les branques que el vent ha modelat de manera irregular o tortuosa. En els recipients per a ikebana s’aprecia fins i tot l’aspre, desgastat, enfosquit per l’ús, o ben poc acabat o sense polir, la qual cosa no falseja les seues qualitats originals i les presenta en la seua senzillesa més sincera; les qualitats més nobles, fins i tot envellides, del senzillament autèntic. Es valora especialment el massís i natural d’una fusta o d’una ceràmica, així com el material que mostra com el pas del temps l’ha millorat i enriquit. La bellesa directa i sense manipular d’uns brins d’herba, una branca llenyosa o una flor, en qualsevol de les fases de la seua vida, naixent, en plenitud o en decadència, són expressives. I necessàries.

Fulles de lliri i de pitòspor variegat i peònies de flor doble, en recipient de ceràmica i safata de bambú. / V. Encinas

Aquest arranjament, en la fotografia superior, compost amb unes fulles de lliri, té dues tímides flors obertes i un solitari capoll; són la part suau i fresca d’un ikebana molt sobri. La peanya de bambú mostra la senzillesa del seu material i de la seua fabricació manual. La seua simplicitat conté el valor sabi. Sense cap pretensió espectacular, convida a la intimitat, a la alegria pel descobriment del florir primaveral.

Hi ha una cosa estèticament ‘incolora’ o neutra en l’acceptació de totes les fases de les plantes que l’ikebana converteix en art. L’artista opta per la ‘no intervenció’, la contenció. L’autor no ‘decideix’ que una part de la naturalesa és més bella que una altra, sinó que tracta de trobar la bellesa en totes les formes naturals.

L’exercici estètic és educar la tendència, —més primària— a prioritzar la part floral molt acolorida o cridanera, per a refinar el gust orientant-lo cap a l’acceptació de la totalitat del món natural com a expressió única de la bellesa, en la qual caben els brots, les zones atrotinades o seques, les escorces,… La Naturalesa està per damunt dels qualificatius. Triar només l’immediatament ‘atractiu’ (fragant, sumptuós, vibrant) és una mostra de malaptesa en ikebana. En els arranjaments no es descarta la branca nuosa, truncada o coberta de liquen: s’aprecia més, quanta més vida viscuda i real revelen les seues formes.

Esquerra: aligustre i lliri en recipient de ceràmica. Dreta: carrasca amb liquen i caqui en recipient de ceràmica. / V. Encinas

Senzillesa, modèstia (Wabi)

L’ikebana és un art auster i sobri; digne. Com quasi tota forma cultural tradicional del Japó està impregnat de la filosofia i la poètica zen, així com de la sintoista.

La reducció del nombre de tipus de vegetals utilitzats en un arranjament mostra estima per cadascun d’ells i amor per la simplicitat. Aquesta reducció a l’essencial dota als arranjaments de noblesa interior: de l’absent aconsegueix fer poesia. En l’origen de l’ikebana hi ha despullament. En lloc d’un grup de flors, es tria una única i expressiva flor, o un número molt xicotet.

L’arranjament no té cap valor material durador –o preu, més ben dit–, perquè és perible. La seua virtut és la de la bellesa en evolució. Provoca la felicitat de l’aparentment insignificant però ple de sentit. La pròpia manca de recursos artificiosos es converteix en un bé estètic, en una actitud moral. Aquesta acceptació del ‘pobra’ és el que s’ha anomenat wabi, un concepte de l’estètica japonesa que es manté viu en els seus arts tradicionals. No hi ha cap tosquedat en aquesta elecció, fundada en un invisible refinament, el que es percep, més que amb els sentits, amb l’esperit.

Tiges de parra verge i tulipes en recipient de pedra artificial. / V. Encinas

Recolliment, intimitat (Hie)

La realització d’un ikebana implica soledat, relaxació, concentració, oblit d’un mateix i compenetració amb les plantes utilitzades. És un moment, en certa manera, panteista, animista, de fusió amb la naturalesa de les plantes.

En l’art de l’ikebana la idea de la caducitat està molt present. És un art assossegat que recrea l’efímer mostrant davant això la màxima serenitat. Hie, un altre dels valors tradicionals de l’estètica japonesa present en l’ikebana, al·ludeix a aqueixa forma de bellesa que commou perquè és fràgil, precària, inestable… i caduca. És una qualitat que posseeix allò que es troba exposat, —amb una espècie d’enteresa—, a la intempèrie, a l’adversitat. Mostra, mitjançant l’estètica, la consciència sobre la part terrible de la naturalesa del viu i de la desolació davant la finitud de la vida. I sobretot, la força interior de la vida, la confiança en la seua gran tenacitat.

És habitual en ikebana la presentació d’una branca d’arbre en la qual hi ha parts llenyoses, erosionades o de línies sarmentoses trencades i en la qual comencen a apuntar incipients brots tendres. Les fases de naixement, florida i decadència conviuen en els arranjaments i al·ludeixen al pas del temps.

La qualitat hie es manifesta en múltiples expressions de l’art tradicional del Japó. És una forma subtil de dolor íntim, en certa manera melancòlic, però també ple de fortalesa, perquè l’acceptació del caduc tenyeix l’art de sobri sentit poètic. Aqueixa soledat de l’ànima que es reconeix sensible i vulnerable, i es manté ferma, sense lamentacions, és hie.

Tronc de vinya i branca d’ametler amb fruits en recipient de ceràmica. / V. Encinas

Vacuïtat (Yohaku)

La llum és essencial per a contemplar un ikebana, perquè revela les dimensions visuals del buit. L’espai. La vacuïtat. Alguna cosa que es percep també quan s’estudien diferents punts de vista d’un arranjament, movent-nos lentament al voltant d’aquest.

Un ikebana sosté entre les seues branques aqueix espai tridimensional i el modela sense tancar-lo en una forma delimitada; el dibuixa en els seus matisos amb les línies inclinades o rectes de les seues tiges separades en asimetries que deixen respirar l’atmosfera; entre els traços que delineen les branques i que opten per l’inacabat, l’incomplet, l’obert. Aqueix mateix buit que es dibuixa entre les pinzellades de tinta xinesa de la cal·ligrafia i que invoca un silenci transcendent, el que revela la boirina entre les copes dels pins… Yohaku. És alguna cosa més enllà de la tridimensionalitat, és la percepció de l’eteri sense forma, del sentit del buit.

Rama i flors de roser silvestre en recipient de pissarra i peanya sintètica. / V. Encinas

En l’arranjament de la fotografia (a dalt) de branques i flor de roser silvestre, es percep aqueixa nuesa (yohaku). L’ikebana està fet amb ‘quasi res’: un material molt despullat que dibuixa amb línies diagonals l’espai buit.

Elegància sòbria (Furyu)

L’elegància, en ikebana, és de la cura exquisida de les mesures i dels matisos. La seua cerca artística és una estètica de l’asimetria. És el culte a la bellesa que es manté en un equilibri inestable i exacte, respectant la mesura de les lleis immutables del mutable. L’aprenentatge és infinit, perquè prové de l’observació inesgotable de la Naturalesa. A diferència dels arranjaments occidentals, (generalment basats en una concentració més o menys massiva de flors o en associacions impactants de varietats cridaneres), en ikebana, l’equilibri és paisatgístic.

L’ikebana és un art que va nàixer en el període Muromachi, en un moment de conflictes bèl·lics, i que no va gaudir d’un entorn de prosperitat o comoditat. En el fons, és un art ‘urgent’, una expressió immediata de la inquietud de l’ànima que busca consol en la Naturalesa. I aquesta pot ajudar a recobrar l’esperança a qui ha aprés a apreciar el sentit poètic d’una sola herba o d’una branca nua que torna a brollar.

Esquerra: fulla de fornio, peònia i lligabosc, en recipient de ceràmica. Dreta: bambú, banya d’ant i flors de verbena en recipient de ceràmica. / V. Encinas

L’ikebana és un art interior, que reconforta, que es fa en primer lloc per a un mateix, per a re-harmonitzar-se. Per això no es recrea amb les formes ornamentals o decoratives, ni amb la riquesa o sofisticació dels materials. L’ikebana no fa concessions sentimentals ni mostra desitjos de cridar l’atenció. És sobri i callat.

Un dels principis estètics fonamentals en ikebana rep el nom de furyu. Pot traduir-se com aqueixa classe de refinament del qual parlem, una elegància que ve de l’interior, espiritual. Es tracta del cultiu d’una bellesa escarida, simple, rotunda, que subjau com un pilar antic i fort fins als nostres dies.

Oposada al concepte actual molt estès en occident, es tracta de l’elegància que està en les antípodes de l’ostentació de riquesa o d’originalitat. Pot trobar-se fàcilment en qualsevol objecte quotidià tradicional japonés, en l’arquitectura, en els teixits, en la manera de vestir i de preparar els aliments, en la manera d’embolicar un objecte, o d’ordenar uns utensilis. És la bellesa integrada en l’arrel de la vida, en totes i cadascuna de les seues expressions com una forma silenciosa de veneració i de respecte.

Ikebana de plantes silvestres. Flors de didalera i fesols de ginesta, en recipient de ceràmica i safata lacada. / V. Encinas

Misteri, profunditat (Yūgen)

L’omissió, el no dit, no dibuixat, no construït o compost, afegeix un estrany valor perquè es percep el compte amb què s’ha eludit assenyalar el que ja estava contingut d’alguna manera en un ikebana. No és necessari subratllar el gir d’una fulla sobre si mateixa que embolica una ombra cap a l’interior de l’arranjament, i que suggereix intimitat. Tampoc és necessari insistir en el significat de la branca que apunta cap a la part externa i alta, i que encarna en si mateixa el vigor de la certesa. Un brot naixent des de la base de l’arranjament, no simbolitza, sinó pròpiament ‘és’ el retorn de la vida. En ikebana, més que al·legoria o simbologia, o conceptes literaris, el llenguatge mut de les plantes parla a l’esperit des de la seua pròpia substància viva i comuna.

La profunditat més inaprehensible en un ikebana és una cosa commovedora que resulta difícil de descriure. El concepte yūgen implica aqueix misteri ambigu, que es fon amb el coneixement filosòfic, amb la profunditat de pensament que se situa en el límit de l’ésser. És un corrent que travessa transversalment totes les formes de (via, camí), com un endinsament en el sublim.

Rama d’olivera i flors de codonyer del Japó, sobre safata lacada. / V. Encinas

Bibliografia

Teshigahara, H. 1996, Art of ikebana. Shufunotomo.

Lanzaco Salafranca, F. 2000, Introducción a la cultura japonesa, pensamiento y religión.Universidad de Valladolid.

Arnold, P. 1979, El zen y la tradición japonesa. Mensajero.

García Gutiérrez, F. 1990, Japón y Occdidente. Guadalquivir, 1990.

Etiquetes
Artista multidisciplinària, amb estudis de Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.
Interessada en la investigació de materials i recursos tecnològics i titulada en Ikebana per l’escola Ikenobo. Amant de la cultura tradicional japonesa i aficionada a la cura del seu jardí i l’ikebana, on uneix art i natura. Es resisteix fins el final a llevar les “males herbes”: totes li semblen part del paisatge. www.victoriaencinas.com

Send this to a friend